Aquest 19 de juliol vam celebrar el 31è aniversari del triomf de la revolució popular sandinista. El període 1979-1990 va ser un temps d’eclosió de moltes coses a Nicaragua: l’alfabetització massiva, l’entrega de terres a famílies camperoles, l’articulació dels moviments socials, els “cabildos abiertos” com a espais de participació, la primera constitució democràtica del país, l’autonomia dels pobles indígenes del Carib... També un temps de molt dolor, per la guerra d’agressió de “la contra”, finançada per l’administració Reagan, des de les bases d’Hondures. A Catalunya hi va haver una gran onada de solidaritat. El 1985 vam constituir l’Associació Catalana de Brigadistes a Nicaragua, que segueix sent avui un vehicle de cooperació, a través de brigades de treball solidari que cada estiu arriben a Nicaragua.

La cultura va ser un dels eixos vertebradors de la construcció de la Nicaragua democràtica, va teixir en bona part el relat d’una transformació social de nou tipus, heterodoxa i creativa. La música popular i el moviment de la nova canço nicaragüenca van jugar un paper molt rellevant. Bona música, arrelada en la història i la quotidianitat de la gent, i portadora alhora d’un compromís cívic contra la dictadura somocista i de protagonisme en el procés revolucionari. Norma Helena Gadea, Carlos Mejía, Dúo Guardabarranco, Los Palacagüina, Salvador Bustos o Engel Ortega, entre molts d'altres, són noms i propostes musicals que formen part del patrimoni cultural i de la banda sonora d’un temps de projectes i il.lusions.

Hi ha un nom, però, que voldria destacar. Es tracta de Luís Enrique Mejía Godoy, nascut a Somoto, al nord de Nicaragua, fill i germà de músics. Luís es va exiliar de jove a Costa Rica i allà va ser membre fundador, amb altres autors, del moviment de la nova cançó costarricenca. Tornat a Nicaragua, va treballar al ministeri de cultura amb el ministre-poeta Ernesto Cardenal, on va impulsar plataformes de producció i difusió musical de nous autors. Recentment ha constituït la Fundació Mejía Godoy com a espai de promoció cultural i de suport a projectes de desenvolupament humà a Nicaragua. Tot això vertebrat per una activitat sostinguda com a autor, que l’ha portat a enregistrar una vintena d’àlbums i més de 200 cançons.

La cançó que us deixo avui al calaix del bloc, “yo soy de un pueblo sencillo” és una cançó preciosa que expressa els valors de la música popular i cívica nicaragüenca en la veu de Luís E. Mejía. Un homenatge també a la gent senzilla que segueix avui compromesa amb tenacitat en la construcció d’un futur millor per Nicaragua, en el que mai no faltaran cançons.

TRES REFLEXIONS

L’estatut del 2006 implicava, sobretot, explorar la possibilitat d’un nou model d’autogovern, de relacions amb l’estat, i de reconeixement nacional, a partir d’una lectura en clau plurinacional i federalitzant de la constitució de 1978. La sentència del TC i l’aval polític a la sentència per part del govern de l’estat, expressen l’intent de tancar aquesta possibilitat.

Al llarg dels últims 30 anys, a l’estat espanyol, no s’ha produït cap avenç significatiu cap a una cultura política de la plurinacionalitat. Altres dimensions políticoculturals han canviat a millor: des de les relacions de gènere fins a l’europeisme; des de la consciència ambiental fins a les llibertats sexuals… Però l’estat espanyol, el 2010, segueix enrocat en el nacional-estatisme.

La sentència del TC és una agressió antidemocràtica contra la decisió de la ciutadania. Atempta contra la dignitat col.lectiva de Catalunya. Instal.la, per tant, un escenari de conflicte entre Catalunya i l’Estat. Un conflicte de naturalesa política que no és gestionable, només, amb els instruments jurídics disponibles avui. No és que el TC ens hagi retornat el got de l’Estatut mig ple (o mig buit), és que ens l’ha tornat trencat.

TRES PROPOSTES

Cal mantenir una dinàmica política mobilitzadora i unitària del conjunt del catalanisme que rebutja la sentència del TC. La responsabilitat de les forces polítiques passa per no trencar aquesta lògica de confluència, i per mantenir activades les palanques del conflicte i la mobilització. Volem tot l’estatut i ja. La dignitat col.lectiva i democràtica no deixa lloc per cap renúncia.

Més enllà del conflicte per l’estatut –que s’ha de guanyar- cal construir també nous horitzons de futur. I transitar una nova etapa, que la gent ja ha obert en clau ciutadana i cultural. Un nou temps vertebrat per una nova gramàtica política: la de l’exercici del dret a decidir, on la ciutadania i el parlament de Catalunya hauran de determinar lliurement el nou model de relacions de Catalunya amb l’estat i amb la Unió Europea. Un futur obert a totes les opcions i sense cap límit.

El nou escenari de la Catalunya que decideix i que negocia políticament, d’igual a igual, amb l’estat i amb la UE allò que la ciutadania expressi majoritàriament, s’haurà de construir, sobretot, en clau democràtica. Sense xocs identitaris. Tots els sentiments de pertinença han de tenir cabuda en la Catalunya lliure.

UN DESIG

M’agradaria que ICV fos un referent atractiu i sòlid en aquest triple objectiu de batallar per l’estatut, construir la nova etapa on la ciutadania de Catalunya decideixi en plena llibertat, i defensar l’exercici de la sobirania nacional en clau de radicalitat democràtica. Sobre aquestes bases, crec que tant l’aposta per un nou pacte d’encaix federal-plurinacional amb l’estat espanyol, com l’aposta per la independència en el marc d’una Unió Europea cada vegada més federal, són propostes amb sentit. Jo m’inclino per la independència.

Barcelona ha viscut una dècada de canvis profunds i en moltes dimensions. I afronta ara una etapa nova, amb una realitat molt diferent a la de fa tan sols 4 anys. Una realitat que avui, a més, s’ubica en una crisi econòmica i ecològica global, amb el seu orígen en el desgavell del capitalisme financer global, però que s’expressa de forma local, amb impactes molt durs sobre les persones més vulnerables.

Em sembla injust i sobretot antidemocràtic que el relat dels poderosos (instal.lats a la cantonada més fosca dels mercats) dicti les agendes i les polítiques dels governs. Som majoria els que creiem que el més just i responsable és defensar els drets socials i una nova economia ecològica al servei de les persones. I això és el que estem fent la gent d’ICV-EUiA, des de les nostres trinxeres socials i institucionals. Ho estem fent a l’Ajuntament. Orgullosos d’aportar moltes energies a la construcció d’una ciutat més inclusiva, ecològica i solidària. Orgullosos també de no intercanviar mai els nostres valors per cap tipus d’acomodament a decisions que no compartim. Sí, governem la ciutat per fer-la més humana i habitable. I ho volem seguir fent, per això és tan important el nostre creixement social i polític. Aquest creixement és el nostre gran objectiu. Només amb més esquerra verda hi haurà una Barcelona diferent i millor.

Tenim un bagatge de compromís amb Barcelona i el seu govern. N’estem orgullosos, perquè reconeixem els nostres ideals en el que fem, i això ens dóna confiança i fortalesa. Cal obrir ara nous horitzons. Activar totes les dimensions dels nostres somnis per Barcelona. Hem estat i som l’esquerra compromesa, hem de ser també també l’esquerra de les il.lusions i l’alegria. La que imagina per Barcelona un futur millor i vol entrellaçar-lo amb les causes i les esperances de la gent que vol també una altra Barcelona. Us proposo convertir ICV-EUiA en el referent polític de la majoria social progressista que vol avançar per camins nous, que comparteix la necessitat de noves idees i noves formes de fer política a la ciutat.

Des del que som, l’esquerra verda diferent i moderna, volem esdevenir el referent de la de la gent que s’implica per millorar els barris populars; la d’un teixit social exigent i constructiu; la dels creadors culturals; la dels moviments socials que exploren alternatives; la dels joves; la dels treballadors/es que no es resignen ni a l’atur ni a la precarietat; la de l’economia cooperativa i solidària. La Barcelona lluitadora i generosa. Aquesta Barcelona ha de saber que ICV-EUiA és el seu instrument per avançar en el cami de les causes justes; el camí que separa encara avui la Barcelona que tenim i la que somiem. La ciutat que estimem i ens agrada, però que volem molt més humana i habitable.

Els propers mesos hem de lliurar la batalla de les emocions, les actituds i els valors. Ens cal teixir un marc emocional mobilitzador d’esperances, que ens permeti buidar el territori del desànim i repoblar el de les il.lusions. Hem d’afrontar el futur des d’actituds de rebel.lia i creativitat, forjant capacitats per traduir l’inconformisme en optimisme, en acció transformadora. I hem d’arrelar les nostres propostes en el terreny dels valors. Perquè sabem que a la política li cal, com mai, un procés d’enfortiment ètic. El nostre projecte consisteix a situar la transformació de Barcelona al bell mig de la vida quotidiana. Una quotidianitat carregada de valors, on s’articulin la igualtat amb les diferències; l’autonomia amb lligams ambientals i comunitaris forts; la lluita i el compromís, amb l’alegria i la confiança.

Proposo concretar actituds i valors en 5 banderes polítiques que vagin teixint el relat de la Barcelona que volem: un entramat cohesionat de barris solidaris viscuts amb sentit, una nova quotidianitat com a territori d’honestedat i dignitat humana, d’amabilitat i senzillesa

• la Barcelona humana, justa i igualitària

Una ciutat que defensa i enforteix els drets socials i els serveis públics per tothom; que combat la pobresa i tota mena d’exclusions.

• La Barcelona habitable, compromesa i responsable

Una ciutat que obre nous horitzons d’habitabilitat sostenible. Que relliga ciutadania, model urbà, vida quotidiana i entorns ambientals

• La Barcelona cuidadora, sensible i fraterna

La Barcelona que planta cara a la dependència i la solitud en el camp dels afectes; a l’exclusió relacional en els barris. La ciutat que genera lligams per ser més lliures: per cuidar les persones i transformar les comunitats.

• La Barcelona autèntica, oberta i mestissa

La Barcelona que la seguim sentint com a nostre, com a un àmbit de pertinença càlid, amable i autèntic, que forma part del nostre mosaic d’identitats. I això vol dir una Barcelona que fa de capital del seu país, sense prepotència, però amb tot el compromís. D’un país que el volem lliure i forjat des de les ciutats. I vol dir també una Barcelona oberta, mediterrània, compromesa amb la pau i els drets humans, acollidora i diversa.

• La Barcelona viva, lliure i creativa

La Barcelona que situa la cultura i l’educació en el centre del projecte de ciutat, com a eina de llibertat, d’emancipació personal i col.lectiva.

Aquesta és la Barcelona per la qual hem de treballar de valent i avançar junts: humana; habitable i compromesa; cuidadora i fraterna; autèntica i mestissa; lliure i creativa. Però aquesta ciutat només serà possible si agafem el destí en les nostres mans. I això vol dir més política: més política contra les sortides individuals i la resignació; contra els mercats i els mercaders. Però vol dir sobretot una política diferent, una nova política de proximitat. Els nostres somnis per Barcelona només podran fer-se realitat si troben territoris emocionals per ser compartits, una nova política de proximitat on arrelar i créixer, de la qual nosaltres, la gent d’ICV-EUiA, hem de ser referents actius i compromesos.

Una nova política que sigui apassionada i serena alhora; que reconegui dificultats i aporti matisos, honesta, amb més dubtes que receptes; però valenta, arrelada en ideals i valors, que planti cara a les dificultats i a les injustícies, que no s’arronsi. Una política horitzontal i participativa, amb lideratges plurals i compartits, on els conflictes generin aprenentatges. Perquè hi ha moltes formes de lluitar per una ciutat millor, i és bo creuar experiències, teixir ponts de diàleg i construir noves aliances. Deien els zapatistes a Chiapas que cal lluitar per un món on hi càpiguen tots els móns, m’agradaria que la nostra coalició a Barcelona fos el referent d’una esperança on hi càpiguen totes les esperances.

Venim d’un compromís antic i molt llarg. Disfrutem amb el que fem. Ens bull el cap d’il•lusions i projectes per tot el que hem de fer. Des de la lluita i des del govern; amb un peu al carrer i l’altre a l’Ajuntament. I ara encara més. Vénen moments de redoblar esforços. De connectar i barrejar-nos amb la nostra Barcelona, la de la gent senzilla dels barris, la més dinàmica i creativa, la que lluita, participa i ho fa amb alegria, optimisme i confiança. La que ja ha deixat enrera projectes i formes esgotades, però que no vol escoltar els cants de sirena de la dreta, perquè sap que porten cap al passat i ca a les injustícies. Per tot això necessitem una coalició més mobilitzada, més arrelada i més forta. Per poder ser el referent d’aquesta altra Barcelona, per donar-li expressió política. Perquè ens faci créixer i per fer-la créixer. Perquè la Barcelona igualitària, responsable, sensible, generosa i oberta habiti l’espai concret dels fets, de la nova quotidianitat, sense deixar d’habitar mai el territori de l’esperança.