Estem a punt d’acabar el 2011. Ha estat un any de canvis a l’Ajuntament de Barcelona: de govern, de formes de fer, de polítiques públiques i d’aliances entre partits. El 22 de maig CiU guanyava les eleccions i l’1 de juliol formava l’executiu municipal amb menys suport electoral i institucional de tot el periode democràtic. Passats sis mesos el govern no ha presentat cap full de ruta, cap document estratègic vertebrador del projecte de ciutat. Tampoc el document de partida del PAM (ni dels Programes d’Actuació de Districte). La ciutadania no ha pogut participar. Quan s’ha expressat, però, ho ha fet amb fermesa: amb un dictamen del Consell de Ciutat demolidor del Pressupost municipal per al 2012. Cap de les crítiques no ha quedat recollida. Les polítiques van girant cap a la dreta i cap al gris: des de la privatització de les escoles bressol, fins a nous incentius per l’ús del cotxe; des de la paràlisi de la política de barris, fins a la promoció de l’urbanisme del luxe; passant per la inacció en la lluita contra l’atur, o una pujada sense precedents en els preus del transport públic. Per acabar-ho d’adobar, ja s’ha evidenciat l’acord CiU-PP. Una aliança feta des de la coincidència entre les dues dretes de la ciutat, sí; però també des de la feblesa del govern. De la forma com ha quedat el pressupost sembla que el PP tingui més regidors/es que CiU.

 

ICV-EUiA hem confrontat i hem articulat alternatives. Des del diàleg i la proximitat amb la ciutadania i les lluites socials. Nova política i noves polítiques. A peu de carrer contra les injustícies i les retallades, treballant des dels barris (plans comunitaris, assemblees del 15-M, cooperatives, equipaments) i cercant complicitats amb els col.lectius i les pràctiques més innovadores. Els últims Plenaris de l’any n’han estat testimoni. Hem plantat cara: liderant la confrontació política contra les retallades educatives, el desnonament exprés, l’increment salvatge de la T-10 o els Jocs d’Hivern. Però no hem renunciat a tirar endavant propostes alternatives, que s’han obert pas: l’aspiració de Barcelona a un impost turístic que beneficiï de forma substancial la ciutat; la possible implantació d’una taxa a les entitats financeres amb caixers automàtics en façana; un sistema de tarifació social que elimini barreres econòmiques d’accés als serveis municipals; o la implantació progressiva de superilles de vianants que treguin espai als cotxes en benefici de les persones, la qualitat de l’aire i la salut.

 

L’any 2012 serà difícil per a la majoria. Els governs de CiU i del PP seguiran exercint de productors de dolor, afeblint drets i reforçant privilegis. Però la ciutadania seguirà lluitant, amb força i esperança. I nosaltres, la gent d’ICV-EUiA, procurarem continuar teixint complicitats, a l’Ajuntament i als barris, amb tota la força i totes les esperances. Som conscients que calen moltes transformacions; i confiem en la capacitat col.lectiva per produir-les. Ens sentim part de la Barcelona rebel i creativa: la que lluita i es compromet des de l’optimisme. Ni callarem ni perdrem la il.lusió. Que tingueu una bona entrada d’any, amb felicitat. I que el 2012 no renunciem a cap de les utopies quotidianes.

Reprodueixo aquí l'article que publica avui El País, on valoro el gir dretà i antiecològic del primer pressupost de Trias. I on apunto les alternatives verdes i d'esquerres que ICV-EUiA estem construint.

Barcelona más injusta y más gris

El cambio en Barcelona, de gobiernos plurales de izquierdas a un gobierno de CiU dependiente del PP, se está trasladando al terreno de las políticas públicas, allá donde se configuran modelos de ciudad. En seis meses, el gobierno municipal ha expresado su voluntad de permitir nuevos hoteles de lujo en Ciutat Vella, paralizar el programa de escoles bressol públicas y abrir la puerta a su privatización, abandonar las políticas activas de empleo, renunciar al desarrollo de la Ley de Barrios, dar entrada al beneficio privado en la política de vivienda social, o profundizar en la demagogia punitiva como elemento central de la seguridad. Todo ello en un marco de falta de exigencia a la Generalitat, así como de complicidad con los recortes sociales de Artur Mas, que impactan directamente sobre los barrios populares y los colectivos más vulnerables de la ciudad (supresión del derecho a recibir la RMI, recortes en las becas comedor, cierre de servicios públicos de salud). En definitiva, giros hacia la derecha en múltiples aspectos del proyecto progresista de ciudad (cohesión territorial con mejoras urbanas en los barrios, lucha contra el paro y por el empleo de calidad, inclusión social, educación pública, movilidad sostenible).

 

Llegan ahora las ordenanzas fiscales y el primer presupuesto de CiU. La reorientación conservadora se expresa con nitidez. El modelo de fiscalidad y las políticas de gasto e inversión fijan, en términos tangibles, el proyecto de Xavier Trias. Y hallamos una fiscalidad resignada, injusta, de involución ecológica; y un presupuesto de regresión social y ambiental que certifica el abandono de la inversión pública como palanca de reactivación económica sobre bases renovadas. Algunos elementos clave. En plena crisis CiU renuncia a ingresar más de 15 millones, preparando el terreno para futuros recortes en los servicios públicos. Regalos fiscales, bajo presión del PP, que asestan un duro golpe a los criterios de la sostenibilidad. La reducción del impuesto sobre vehículos y la gratuidad del área verde reincentivan el uso del coche, debilitan la financiación del bicing y contrastan con el apoyo del alcalde al aumento de tarifas del transporte público, sin descartar que sean por encima del IPC. El presupuesto de CiU-PP supone una caida del 44% de la inversión en equipamientos sociales y educativos, la disminución de 1,5 millones en políticas de empleo –en un contexto de paro creciente- y el recorte de un 20% en el capítulo ambiental. El esquema deja poco margen de duda: sacrificios para la mayoría sin ninguna exigencia para los que más tienen. Recortes sociales sin redistribución fiscal. Un presupuesto que consolida el giro conservador en los contenidos y que lo traslada al terreno de las alianzas políticas: la coalición CiU-PP, el acuerdo entre las dos derechas de Barcelona.

 

Nuestro deber democrático es confrontar con el gobierno municipal, dar respuesta desde el debate de las ideas a la involución en el proyecto de ciudad. Nuestra voluntad pasa sobre todo por erigir a ICV-EUiA como referente de alternatividad política: generar relatos y propuestas para forzar nuevos avances urbanos, sociales y ecológicos; y para construir una democracia local más transparente y participativa, al lado de las luchas y las movilizaciones ciudadanas. Por citar algunos ejemplos: hemos conseguido aprobar proposiciones para impulsar una redistribución democrática y ecológica del espacio público y la movilidad (las supermanzanas); un plan de promoción del tejido empresarial vinculado a la economía verde y al comercio justo; el compromiso de instar a la devolución incondicional del Castillo de Montjuïc y del Cuartel del Bruc, poniendo fin a usos militares anacrónicos; la preservación de las garantías públicas en el acceso a la vivienda (registro único y sorteo); o la elaboración de un nuevo plan de lucha contra la exclusión, fortaleciendo el Acuerdo Ciudadano por una Barcelona Inclusiva.

 

Las ordenanzas fiscales y el presupuesto configuran ahora un nuevo escenario de construcción de alternativas. Apunto algunas propuestas de ICV-EUiA con fuerte carga de futuro: una nueva tasa bancaria sobre los cajeros automáticos; tasa turística para impulsar mejoras ambientales y laborales; progresividad en el IBI (a más patrimonio menos bonificación); tarifación social en el transporte y los servicios municipales; fiscalidad verde vinculada al uso de renovables; 33 millones adicionales en políticas sociales, ambientales y de empleo; 54 nuevos millones en inversión pública (equipamientos, suelo, vivienda y regeneración urbana). Sí, otra fiscalidad es posible: exigente con quien más tiene y de fuerte apuesta ecológica. Y otro presupuesto es necesario: al servicio de una ciudad más inclusiva y habitable, con ambición inversora para transformar los barrios e impulsar el empleo digno. La expresión, en definitiva, de una Barcelona luchadora y creativa, que planta cara a las injusticias; y que no renuncia a escribir el futuro desde valores de solidaridad, ecología y libertad.

El paradigma polític on s’emmarquen les renúncies socials de Trias, les retallades de Mas i la reforma constitucional neoliberal de Zapatero i Rajoy ha estat justificat per CiU, PSOE i PP en termes d’acompliment de les exigències dels mercats financers: generar confiança per evitar els atacs especulatius al deute sobirà. Gir cap al desmuntatge de drets socials i gir cap al buidatge de la lògica democràtica. L’acord assolit entre els caps d’estat i de govern de la UE rebla el clau d’aquest paradigma. Cal una nova governança democràtica de l’economia europea, sí. I cal una unió fiscal europea en termes federals, sí. Però cap d’aquestes dues coses no té res a veure amb el pacte vertebrat per Merkozy. El nou acord aprofundeix el dèficit democràtic en l’arquitectura institucional de la UE; entronitza l’aposta neoliberal; i avala la transferència de sobirania de la ciutadania al BCE i a l’FMI. Res a veure amb l’Europa social, democràtica, federal i dels pobles a la que no podem renunciar a aspirar. Els propers mesos caldran moltes energies de resistència i proposta; de mobilització i compromís. Sinèrgies entre el 15-M, el moviment sindical i les forces polítiques alternatives, en tots els àmbits territorials: des de les assemblees de barri fins a les coordinacions globals. Per tal de dibuixar futurs de sobirania ciutadana, democràcia participativa, ecologia i redistribució social. El “sí podem!”, l’esperança, haurà de vertebrar consciències personals i ètiques col.lectives. Amb més força que mai.

 

Tots els temps de lluites han tingut els seus registres poètics. La poesia ha estat i és un territori on l’expressió de la rebel.lia s’ha ancorat a la bellesa. Són moltíssimes les i els poetes que han escrit versos com a expressió de compromís social; i que ho han fet des de llenguatges poètics de gran qualitat, on l’aposta estètica i l’ètica conflueixen per crear bellesa, igual com el sol i la nit es trenen per generar els ocres sublims del capvespre. Des de Miguel Hernández a Martí i Pol i Maria Mercè Marçal, passant per Neruda, Benedetti o Gioconda Belli, la poesia ha construït la dimensió emocional de moltes causes col.lectives.

 

Emmarcat en el canvi d’època que vivim i en les experiències de combat al capitalisme especulatiu sorgeix, al tombant del segle XXI, el moviment anomenat Poesia de la Consciència (referit també, en termes més generals, com a escriptura del conflicte o literatura activista). La Poesia de la Consciència va esdevenint una proposta de pràctiques poètiques socialment combatives, de discursos poètics que incorporen una dimensió política crítica: una geografia literària on el vessant de la bellesa es creua amb el vessant dels significats emancipatoris. Es tracta d’un grup de poetes heterogeni, tant pel que fa a les sensibilitats polítiques com als llenguatges formals, però articulat per relacions intel.lectuals intenses i projectes col.lectius compartits: antologies (“Poemas para cruzar el desierto” o “No doblar las rodillas”), trobades anuals (Voces del Extremo o els Fòrums Socials de les Arts), revistes (Ínsula), fòrums digitals (Manual de lecturas rápidas para la supervivencia o Lunas Rojas). En síntesi, i en paraules de Jorge Riechmann: “no escribimos para la historia de la literatura: escribimos para los ojos helados y las manos trémulas de las mujeres y los hombres”. La poesia no canvia el món, és veritat. Però per canviar la vida cal declinar els temps d’una nova sentimentalitat; sentir a la pell de l’ànima la bellesa d’un poema, d’un poema bell contra la lletjor de totes les injustícies.

 

Del conjunt dels poetes de la consciència (Antonio Orihuela, David Eloy, Jorge Riechmann, Enrique Falcón, Isabel Pérez Montalbán, Julia López, entre d’altres) transcric aquí, d’una banda, dos petits retalls d’Antonio Orihuela i David Eloy, dues poètiques que són tot un manifest. I d’altra banda, un parell de poemes de Jorge Riechmann. Espero que us agradin.

David Eloy

Un poema lo es
si es un paseo por una vieja carretera
de una tierra conocida
y nos hace sentir el fuego de una hoguera
en una noche fría.
Un poema lo es
si es hijo de nadie
y sabe a sangre propia.
Un poema lo es
si se parece a la vida.

Antonio Orihuela

La poesía dejará de ser una cosa triste
cuando empiece a tener que ver con la vida de la gente,
cuando la gente vuelva a ser la que decida qué hacer
con sus vidas y con sus palabras,
mientras tanto,
todo esto que hacemos seguirá siendo
literatura.

Jorge Riechmann

Miguel Hernández hoy
sería comunista

Es decir: lucharía
por los derechos de las nutrias,
por el equilibrio climático del planeta,
contra los daños a las mujeres

Y por la misma justicia social
que le movía entonces

Acción de gracias

El valor del amor no está en el amor
sino en tu alegría.
El valor de la lucha política no está en ella
sino en las cerezas y la buena atención sanitaria.
El valor de la libertad no está en la libertad
sino en la igualdad.
El valor de la igualdad no está en la igualdad
sino en la fraternidad.
Seguro que ya sospechas dónde reside
el valor de la fraternidad y no te engañas:
en la libertad.
El valor de tu alegría tampoco está en sí mismo
sino en el gozoso desorden
con que construimos horas de libertad,
de cerezas, de igualdad, de lucha política, de amor.

Pero estas cosas las sé
porque tú existes.
Y porque cada vez que me miras
nazco en tus ojos

L’atur, la precarietat laboral, els desnonaments i les execucions hipotecàries són probablement els impactes socials més intensos de la situació de crisi que vivim. La destrucció d’ocupació combinada al caràcter excloent dels mercats immobiliaris afecta centenars de milers de persones a Barcelona i Catalunya. Són fenòmens connectats a variables econòmiques i financeres globals, sistèmiques, és veritat. Però també ho és que determinades polítiques i decisions, forjades per determinades majories parlamentàries, hi han ajudat molt. L’última reforma laboral, impulsada pel PSOE amb el suport de CiU, no ha aturat l’atur ni la precarietat; ha fet més fàcil i més barat acomiadar, i ha fet més fàcil i més barat contractar sense drets. La normativa hipotecària no preveu la dació en pagament i la llei del desnonament exprés, impulsada per CiU amb el suport del PSOE i el PP, no ha activat els lloguers, però ha fet més vulnerables els llogaters i més fràgil el dret a l’habitatge. PSOE, CiU i PP han articulat una mena de guàrdia pretoriana dels interessos de la patronal, dels bancs i de la propietat immobiliària.

Tot això té una forta dimensió local. A Barcelona, al llarg del mandat passat es van desplegar polítiques públiques per tal de lluitar contra els impactes socials de la crisi, i contra els impactes socials de les polítiques desreguladores i neoliberals. En l’àmbit laboral es va fer realitat el Pacte per l’Ocupació de Qualitat i els programes de Contractació Municipal Responsable. En l’àmbit residencial es va fer realitat la Taula d’Habitatges d’Emergències, la Xarxa d’Habitatges per la Inclusió i les prestacions econòmiques de serveis socials per al pagament del lloguer. No eren respostes amb capacitat de fer front a la dimensió global dels problemes, però van crear o consolidar més de 10.000 llocs de treball, i han llegat un parc de més de 6.000 habitatges de lloguer social a Barcelona.

I el nou govern muncipal de CiU, com ha entomat ambdós reptes ? De forma desigual: l’atur amb negligència; els desnonaments amb timidesa i contradiccions. Xavier Trias encara no ha convocat el Pacte per l’Ocupació de Qualitat, ha avalat des de la manca d’exigència la paràlisi de les polítiques de formació, i ha impulsat una pretesa taula anti-crisi amb més presència dels qui l’han creada (entitats financeres) que dels qui en reben els impactes i tenen capacitat per superar-la (economia social i verda). Pel que fa als desnonaments, Trias ha mostrat compromís amb les polítiques que venien desplegant-se, i s’ha constituït la Comissió de Desnonaments amb presència de bancs i jutges. És positiu. Però calen passes qualitatives endavant per tal de fer front a una situació social agreujada. Des de ICV-EUiA hem fet al govern municipal una proposta d’ambició i coherència concretada en 5 punts:

1. Dació en pagament i derogació del desnonament exprés
2. Mediació preceptiva amb entitats financeres i propietaris per evitar desnonaments
3. Cessió de pisos buits a la Borsa de Lloguer Social: polítiques actives i lloguer forçós
4. Pressupost 2012 per noves convocatòries d’ajuts socials al lloguer (cap retallada)
5. Increment del parc públic de lloguer social per persones en situació d’exclusió.

Caldrà que seguim treballant des de l’acció social i la institucional. Des de les pràctiques resistencials, propositives i de reallotjament impulsades per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, des de les Assemblees de Barri; i des de les institucions, exigint i promovent polítiques estructurals d’inclusió residencial. Polítiques que deixin de blindar els bancs, com passa ara; i passin a blindar el dret social a l’habitatge. Han de fer-se realitat els canvis normatius; i s’han de fer nous salts endavant qualitatius en les polítiques municipals.

Vénen temps encara més durs. La doble majoria de dretes, CiU a Catalunya i PP a l’estat, aprofundirà les polítiques de retallades i desmuntatge de drets. Avançarà l’estratègia de reescriure de forma unilateral i autoritària el pacte social que ha anat fonamentant la construcció lenta i insuficient del nostre estat de benestar. Caldrà enfortir les capacitats socials i polítiques de confrontació i generació d’alternatives. Els bons resultats electorals de les forces que més hem lluitat contra les retallades obre espais d’esperança. Hi haurà un Congrés menys bipartidista i amb més presència de les esquerres alternatives. En el conjunt de l’estat és rellevant el creixement de la CHA, que recupera l’escó amb Chesús Yuste, i el d’Izquierda Unida, amb un gran resultat de Gaspar Llamazares a Asturies i la bona notícia de l’escó d’Alberto Garzón a Màlaga. A Euskalherria, la irrupció d’Amaiur és espectacular i impulsa l’obertura del nou temps polític basc (m’alegra també que Uxue Barkos revalidi l’escó per Geroa Bai). El BNG consolida el seu espai com a expressió del nacionalisme d’esquerres a Galícia. Pel que fa als Països Catalans, l’entrada de Compromís al Congrés, el bon resultat de la coalició PSM-IniciativaVerds a les Illes, i el fort creixement d’ICV-EUiA, situen l’àmbit de l’esquerra ecologista i nacionalista -arrelada a cada realitat territorial i articulada de forma horitzontal i flexible- com a referent d’alternativitat per a milers de ciutadans i ciutadanes.

 

A Barcelona, el resultat d’ICV-EUiA suposa trencar el nostre sostre electoral: és el millor resultat històric de la coalició en unes generals. Amb 77.100 vots (10%), guanyem 23.000 respecte de les últimes generals i 14.000 en relació a les municipals de Maig. Creixem a tots els districtes, amb increments rellevants de vot a Sant Martí (+2.607), l’Eixample (+2.143) o Sants-Montjuïc (+1.815). Consolidem 7 dels 10 districtes amb percentatges per sobre del 10% (14,3% a Ciutat Vella; 12,4% a Gràcia). I 53 dels 73 barris amb resultats per sobre del 9%. Pel que fa a la resta de partits, les dretes avancen, però no tant com podia semblar: tant CiU com, sobretot, el PP queden lluny dels seus sostres històrics a Barcelona. D’altra banda, el PSC fa el seu pitjor resultat en unes generals (perd 160.000 vots respecte el 2008) i ERC en perd 3.000. ICV-EUiA tornem a ser l’esquerra que creix. Ja vam ser-ho a les municipals del Maig i ho hem estat ara a les generals. Barcelona va fer de punta de llança en la transició del “cicle de resistència” al “nou cicle de creixement”, i ara ha fet una aportació clau de suports al magnífic resultat d’ICV-EUiA en l’àmbit nacional.

 

Són bones notícies. Que avalen la coherència i el compromís d’ICV-EUiA en la lluita per una democràcia real, al costat de la gent; per la sobirania de la ciutadania enfront els mercats, i de Catalunya enfront l’estat. Però els temps són difícils, caldrà seguir treballant al màxim i repensant moltes coses per tal d’afrontar el repte de convertir ICV-EUiA en l’espai central de l’esquerra en el marc de la nova política. A Barcelona, els resultats de diumenge ens esperonen encara més en la feina que fem, des de les agrupacions, el teixit social, les assemblees de barri i els espais institucionals. El govern de Xavier Trias s’ha instal.lat en el pacte amb el PP per fer polítiques de dretes i per donar cobertura política a les retallades de Mas i els seus impactes sobre la gent i els barris de Barcelona. Cal més ICV-EUiA que mai, per plantar cara i per generar horitzons alternatius de futur. Ni callarem, ni fallarem a la gent.

Entrem en la recta final de la campanya electoral. El 20 de Novembre, les ciutadanes i ciutadans que han deixat enrere la resignació i s’han compromès en les lluites socials; les ciutadanes i ciutadans que se senten decebuts per un govern socialista que s’ha plegat als mercats i a les polítiques de dreta; les ciutadanes i ciutadans que encara no tenen clar si votaran però que desitgen una sortida a la crisi amb justícia social i prosperitat ecològica... totes i tots ells tenen una opció molt millor que el vot en blanc, el vot resignat o l’abstenció; tenen l’opció d’agafar la seva indignació, decepció i incerteses, sortir de casa, i convertir-ho tot plegat en un vot de rebel.lia, d’esperança, de confiança. En un vot a ICV-EUiA, perquè hi hagi molta força popular acompanyant a l’esquerra verda que creix, la del segle XXI, la que ve d’una trajectòria de compromís i coherència. La que planteja amb convicció situar els valors en el centre de la política i construir, des de la participació ciutadana, eines per un futur amb molta més democràcia, amb drets socials, sense nuclears, sense especulació, amb sobirania de les persones enfront els mercats i de Catalunya enfront el centralisme de l’estat. Aquests últims dies hem de treballar de valent per aconseguir un bon resultat el diumenge, que ens permeti seguir lluitant i generant alternatives a partir de dilluns.

A l’Ajuntament tampoc no parem. Aquesta setmana, a tota l’activitat de campanya, sumarem l’activitat institucional en el marc de les comissions de plenari. Seguirem plantant cara a la coalició de dretes que ens governa, CiU i PP, i seguirem fent propostes al servei dels barris i d’una Barcelona ecològica i solidària. D’una banda, no deixarem de plantar cara a les retallades: confrontarem la retallada de més d’un 40% en els ajuts socials al lloguer, de més d’un 50% en el suport a les accions comunitàries als barris, i d’un 25% en la transferència de la Generalitat per finançar les escoles bressol municipals, enfront de la qual el govern de Xavier Trias ha mantingut el ja habitual silenci de complicitat. D’altra banda, impulsarem alternatives: l’impuls al programa de vida independent de les persones amb discapacitat (diversitat funcional), la cessió incondicional de la caserna del Bruc a la ciutat per tal de posar fi al seu ús militar i transformar-lo en equipament i habitatge social, la pacificació de la Via Laietana amb principis d’ecomobilitat (més espai per les persones, molts menys cotxes, prioritat al transport públic i carril bici segur). I finalment la proposta d’un pla municipal d’impuls del teixit empresarial vinculat a l’economia verda i al comerç just, perquè Barcelona només sortirà de la crisi de la mà d’un model productiu social i ecològic, mai de l’economia especulativa i dels sectors que han precaritzat l’ocupació.

La força creixent que ens va donar la ciutadania a les recents eleccions municipals ens permet treballar a fons per preservar avenços, plantar cara a les involucions i crear nous horitzons d’alternativitat, al costat dels barris i el teixit social. Estic convençut que Barcelona tornarà a fer una aportació extraordinària de suports, el 20 de Novembre, a la candidatura d’ICV-EUiA. Vots perquè les veus d’esquerres, ecologistes i catalanistes se sentin amb força a Madrid. Per construir una nova política. Plena d’utopies quotidianes, com a espais tangibles de transformació social. 

La campanya de les eleccions generals està plenament en marxa i al llarg dels propers dies ens hi haurem d’implicar de valent. Amb un repte enorme: convertir les energies cíviques, els nous compromisos socials, en mobilització electoral i vots, molts vots a ICV-EUiA. Per construir una nova política, un espai públic transparent i plenament democràtic on no hi tinguin cabuda els lobbies ni els mercats.

Però la nova política també es construeix des de pràctiques quotidianes i en l’àmbit local. A Barcelona intentem fer-ho així. Al llarg del passat mandat municipal, entre d’altres iniciatives, vam impulsar els Diàlegs, espais de construcció col.lectiva d’idees i propostes per mitjà de l’escolta activa i la deliberació. Els Diàlegs es concreten en Taules compartides entre regidors/es d’ICV-EUiA i expressions plurals del teixit social de la ciutat en relació a temàtiques molt diverses. Ara hem reiniciat aquesta dinàmica. Amb el mateix objectiu: situar la política participativa en el centre de la nostra activitat.

La setmana passada vam fer un Diàleg de Treball amb actors de la xarxa vinculada a l’educació infantil de 0 a 3 anys a Barcelona: el col.lectiu de professionals de les escoles bressol, els sindicats, la federació de mares i pares, les cooperatives i els moviments de renovació pedagògica. Enfront de la voluntat que expressa el govern de Xavier Trias de situar el 0-3 en una lògica de privatització, es tracta de sumar mirades i aportacions per la defensa i la millora del nostre sistema públic d’educació infantil. Va ser un diàleg molt enriquidor. Voldria destacar tres idees clau. A) L’acord en l’aposta per enfortir un model d’escoles bressol de titularitat i gestió pública, enmarcades en el sistema educatiu, d’orientació universal i amb voluntat de ser també espais d’inclusió social i convivència quotidiana en la diversitat. B) L’acord en la necessitat de fer créixer i millorar el model: s’han de fer moltes més escoles bressol per tal de cobrir la demanda desatesa, i cal introduir també millores qualitatives amb més participació de les famílies i més obertura a la comunitat. C) L’acord en un relat. A Barcelona les Bressol són més que escoles: són una construcció cultural, protagonitzada al llarg de molts anys per moltes persones i col.lectius. Qualsevol intent polític de menystenir-les, per tant, entrarà en conflicte amb una història d’èxit, construïda des d’abaix, sentida com a pròpia per molta gent.

Compartim les tres idees. Ens comprometem a impulsar-les, de forma proactiva, creativa, i cercant la confluència de moltes perspectives en diàleg. Hem de fer tot el possible per confrontar la voluntat privatitzadora, d’escassa sensibilitat social i educativa, que expressa CiU. Ho farem. Defensarem les escoles bressol, com a dimensió d’identitat del projecte de ciutat, a les institucions i al carrer; des de l’acció institucional i des de la presència en marcs de mobilització social. Tenim bons arguments, un bon capital de coneixements, actituds i compromisos. Elements clau per donar i guanyar la batalla.

Per obrir perspectives de futur a les escoles bressol públiques, i així fer també una aportació a la democràcia participativa i a l’estat de benestar. Això que ens hi juguem el 20 de Novembre. Aturar retallades i privatitzacions, i defensar els serveis públics i els drets socials. Les escoles bressol també com a metàfora.

Les polítiques del govern de CiU a la Generalitat han implicat un gir clar cap a la dreta, no només en relació a les del tripartit, sinó també respecte del llegat del pujolisme. Les retallades sanitàries, el menysteniment de l’escola pública o l’estigmatització de la pobresa, al costat de l’enduriment policial com a eina de repressió del conflicte social, dibuixen un escenari de país més proper a la tradició individualista i neocon d’arrel thatcheriana, que al bagatge socialcristià europeu on, d’alguna manera, s’inscrivia el pujolisme. L’alineament amb els mercats pel que fa a política fiscal; i amb els privilegis legals dels bancs, contra les persones víctimes de la bombolla hipotecària-immobiliària, acaben de pintar un panorama polític amb regust a Tea Party, per gentilesa de CiU (pel.lícula coprotagonitzada per PSOE i PP).

 

I a Barcelona ? Xavier Trias tenia un relat diferent. Un relat de mà estesa i de sensibilitat social. Tenia. Perquè els fets l’han esmicolat. La mà estesa ha esdevingut tancament de files polític amb el PP. I la suposada prioritat social s’ha traduït en un model business-first de resposta a la crisi que exclou les polítiques d’ocupació, i en unes ordenances fiscals que preparen el camí a les retallades. Sí, el Plenari de divendres passat va escenificar que també a Barcelona CiU balla la música de la dreta i que el PP li escriu la lletra de la cançó. Les ordenances fiscals defineixen la part de la política d’ingressos d’estricte competència municipal. A Barcelona, al llarg dels últims anys, havíem avançat cap a una política de fiscalitat socialment avançada, amb capacitat de sostenir l’expansió dels serveis públics; i ambientalment responsable, al servei de la mobilitat sostenible. Ara, les ordenances de la dreta, de CiU amb el PP, imprimeixen un doble gir. D’una banda, un regal fiscal de 17 milions d’euros; d’altra banda una involució ecològica concretada en la gratuïtat de l’àrea verda i la rebaixa de l’impost de vehicles. Males notícies per la Barcelona solidària i sostenible, de part del Tea Party municipal. Ja teníem indicadors. CiU i PP havien assajat majories per frenar les escoles bressol públiques, per fer més hotels a Ciutat Vella, per introduir el negoci privat en la promoció pública de lloguer, o per dinamitar la pacificació del trànsit. Però l’últim Plenari ha implicat la primera gran escenificació política de les polítiques. La involució en els continguts va venir de la mà d’un acord CiU-PP, on el Partit Popular va mostrar sense complexos la capacitat de dibuixar-li a Xavier Trias l’escenari polític.

 

Novembre i desembre acabaran de perfilar l’escenari. Des d’ICV-EUiA enfortirem la nostra acció política, des de la confrontació, l’alternativitat i la connexió amb la ciutadania i les mobilitzacions socials. Ja sap Xavier Trias que no callem, i sap també que seguirem plantant cara a totes les regressions socials, urbanes i ecològiques del govern. Però no farem política només –ni principalment- en clau resistencial. Som gent rebel, però constructiva. Seguirem aprofitant les escletxes de la minoria de CiU, i la fortalesa dels arguments polítics alternatius per guanyar votacions, defensar avenços i impulsar noves realitats. En l’últim plenari vam aconseguir guanyar la reactivació de la Llei de Barris, amb CiU aïllada i en minoria. I vam aconseguir introduir la presència de bancs, caixes i jutjats en la comissió municipal de prevenció dels desnonaments. No són poca cosa. Ara caldrà batallar-les perquè siguin realitat, més enllà de les parets de la sala de plens. I no podrem fer-ho, no volem fer-ho, sense acompanyament i complicitats socials. Amb el moviment veïnal, defensant les inversions i les polítiques d’habitatge als barris; amb la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, defensant les famílies contra la voracitat de les entitats financeres. Cal molta empenta i molta confiança. Empenta per canviar tantes coses; confiança en la capacitat col.lectiva per canviar-les.

 

Ara vénen dues setmanes on haurem de combinar el treball municipal amb la campanya del 20-N. Cap problema, tot al contrari. Tenim ganes i il.lusió per fer-ho. Aportarem l’experiència de la política municipal al servei d’una campanya on caldrà guanyar la batalla de la indiferència i passar a l’acció, fer d’ICV-EUiA el referent polític dels milers de persones que no ens resignem. I convertirem les eleccions generals en una nova injecció de moral i confiança per fer més i millor política als barris de Barcelona, al costat de la gent i dels moviments socials.

Ahir, centenars de milers de ciutadans i ciutadanes van omplir els carrers de moltes ciutats del món en defensa de la dignitat personal i col.lectiva. Heterogeneïtat, colors, totes les edats, amics, famílies de tota mena. L’evidència d’un nou temps pel que fa a valors i aspiracions d’emancipació. A Barcelona, va ser una nova expressió multitudinària d’indignació; però sobretot de ganes de seguir lluitant, de dir “aquí estem”, amb força, ràbia, alegria i confiança. “Aquí estem” i seguirem, barri a barri, defensant els serveis públics: els centres de salut contra contra les retallades; les escoles bressol contra la privatització. “Aquí estem” i seguirem, barri a barri, impedint desnonaments contra la voracitat hipotecària dels bancs; al costat de les persones més vulnerables, contra la voracitat anti-social del Conseller Mena. Però també un senyal en clau de dignitat democràtica. Un “aquí estem” perquè volem agafar el futur amb les nostres mans, ens en volem fer càrrec: superar la vella política que no ens representa i forjar una nova política deliberativa i transparent, re-apropiada, ciutadana i pròxima.

 

Totes aquestes energies que ahir ocupaven els carrers, el Passeig de Gràcia o Wall Street, haurien d’anar ocupant també més i més espais socials i institucionals. Per anar configurant la nova quotidinaitat, el nou món. Cal omplir tots els espais, presentar combat i aixecar propostes en tots els àmbits, no entregar-ne cap als poderosos. Construir pràctiques d’alternativitat política des de trinxeres socials: plans comunitaris, assemblees de barri, cooperatives de consum, economia solidària, bancs del temps, banca ètica, ecomobilitat, reapropiacions d’habitatges buits... I construir pràctiques d’alternativitat política des de trinxeres institucionals: convertint el 20N, per exemple, en una bona oportunitat ciutadana per girar l’esquena a PP, PSOE i CiU -en justa correspondència al que han fet ells- i donar més força que mai, a través del vot, a les esquerres que planten cara, amb el compromís de defensar a les institucions propostes d’emancipació i radicalitat democràtica.

 

Es construeix un futur diferent participant en una mani, sent membre d’una cooperativa de consum agroecològic, defensant l’escola pública des de l’AMPA, impulsant una ILP per la dació en pagament, fent activisme polític o votant el 20N a les esquerres verdes i alternatives que posen la vida per davant de la borsa. Calen totes les energies en tots els àmbits. Els zapatistes de Chiapas ens parlaven “de un mundo donde quepan todos los mundos”; necessitem ara més que mai una esperança on hi càpiguen totes les lluites, socials i polítiques.

 

A l’Ajuntament, ICV-EUiA seguirem aportant el nostre gra de sorra. Aquesta setmana tenim comissions de plenari: donarem veu als moviments socials, confrontarem noves retallades i proposarem alternatives. Donarem veu a la FAPAC, als sindicats, a les AAVV, a les assemblees de barri, a la PTP, al col.lectiu LGTB. Denunciarem la paràlisi de la formació ocupacional, la supressió del suport al servei d’acollida matinal, i la frenada als ajuts econòmics de serveis socials. I proposarem un nou impuls al Pacte per l’Ocupació de Qualitat, així com passes endavant clares en mobilitat humana i sostenible: rebuig a l’ampliació de la ronda litoral al Morrot i voreres lliures de motos a tota la ciutat. Lluita social i activisme institucional per una Barcelona solidària i ecològica, que planta cara i aixeca horitzons d’esperança enfront el govern municipal gris, submís i retallador de CiU.

“aquesta inquieta tristesa d'estimar a soles,

el consol de saber que podíem haver estat feliços”...

Fa poc més d’una setmana, el 29 de setembre de matinada, el Salvador Iborra va morir, va ser mort violentament, al barri Gòtic de Barcelona, al costat de casa seva. El Salva era jove, tenia 32 anys. Va estudiar filologia catalana a la Universitat de València i va venir a viure a Barcelona. Feia feines periodístiques i el curs passat va treballar fent classes a l’Institut Jaume Mimó de Cerdanyola del Vallès.

Però sobretot, Salvador Iborra era poeta. Havia publicat tres poemaris: Un llençol per embrutar (2003), Les entranyes del foc (2005) i Els cossos oblidats (2009). Aquest últim llibre va rebre el Premi Ciutat de Sagunt, a la vetllada literària del 25 d’abril (Diada del País Valencià), fou publicat per Onada Edicions i presentat a Barcelona a l’Ateneu Layret fa poc més d’un any. En ell, la poesia del Salvador assoleix una gran bellesa, fidel al seu estil, a la seva manera de construir bellesa amb les paraules: directa, realista, amb molta vitalitat i brins intensos de tristesa alhora.

Tenia un bloc “La ruta desconeguda” on ens anava deixant reflexions i fragments de la seva experiència vital i quotidiana. Ja no podrem llegir-ne de nous, la ruta desconeguda ha dut el Salva a una mort del tot a deshora, rabiosament incomprensible. Però podrem tornar sobre el seu temps i manllevar les seves mirades sobre la realitat. Podrem també repassar, una i altra vegada, els seus poemaris i manllevar bocins de la bellesa que ens ha llegat. A manera de petit homenatge, dos poemes que m’agraden molt de Els cossos oblidats.

Afirmació possible
 Encara escoltes música quan l’amor es mor,
és ja molt tard, i van arreplegant les cadires,
voldria tornar-te a mirar, buscar-me un altre
somni per tornar-lo a perdre, un eco breu
com aquella lluna entrant-nos per la finestra.
Les llums s’apaguen i van tancant les portes,
també els ponts, les cases i les autopistes,
la memòria gravitant abocant entranyes
esperant el vespre en una ciutat lentíssima
on la vida fuig on no podem arribar nosaltres.
Aquesta nit és enorme, sembla mentida,
i crec que he d’escriure, quedar-me despert,
deixar sobre el paper alguna cosa inamovible
que algú haja de llegir, una il•lusió, un rumb,
mentre trobe les claus de casa a la butxaca,
mentre prove de respirar i la solitud m’ofega,
i ansiosament mire el cel sense esperar respostes.


Comiat
 Adéu petita i dolça amiga. De totes les coses possibles,
quanta vida et perds i quanta em deixes, quanta vida,
quantes nits de cossos compartits i de temps infinit,
quantes ciutats i llibres per comentar i recórrer junts,
quantes batalles per afrontar-les amb una mà a l’esquena,
amb un confie en tu just en el moment en què tu no confies,
ara que ja no pots conscientment causar més dolor del que causes,
ara que per dins estàs feta d’ombres i les restes d’un somni,
ara que dubtes consirosa encara de la meua força,
amb la llum apagada mentre camine sense somriure,
pots recordar-me i tornar a aquesta pàgina si de tanta
soledat alguna nit tremoles i sues amb la pell gelada,
i tens por, vine a aquests ulls que tornen lentament
del dubte, recorda’t d’aquest cor meu corsari,
que qui tant t’ha estimat no pot deixar mai de fer-ho,
sense cap més pronòstic amenaçador que el temps i la distància.

Setembre ha marcat la plena entrada en el curs polític municipal, amb tots els elements del nou escenari, després de les eleccions del 22 de maig i la constitució del nou govern de CiU el mes de juliol. Podem fer doncs un primer balanç des de la nostra perspectiva. En el vessant institucional hem endegat la nostra tasca d’oposició i ho hem fet des de la doble perspectiva de confrontació i alternativitat.

Confrontació perquè Xavier Trias ens han ensenyat ja amb nitidesa la seva cara dretana. Amb fets i amb silencis. Amb fets: CiU ha tancat files amb el PP per impulsar la privatització del model d’escoles bressol, per defensar el desmantellament inhumà de la RMI, o per promoure nous hotels de luxe a Ciutat Vella. I amb silencis de complicitat: amb la brutal retallada sanitària de Sant Pau o amb els desnonaments hipotecaris. ICV-EUiA hem plantat cara. Hem estat referents, a Plenari i a Comissions, de la defensa de les escoles bressol municipals, de la sanitat pública (de Sant Pau, al CAP de Trinitat Vella), de les famílies vulnerables enfront de la voracitat dels bancs, del dret a una renda mínima digne contra la pobresa, i del Pla d’Usos de Ciutat Vella que barra el pas al creixement hoteler. I quelcom important: hem aconseguit frenar l’intent de reducció de les beques menjador. Celebrem que, després de la nostra denúncia, l’Alcalde s’hagi compromès a mantenir la política de cobertura universal. Però no n’hi ha prou; cal passar del pedaç a la política estructural i exigir a la Generalitat, en el marc del Consorci d’Educació, que faci les aportacions de recursos necessaris per finançar amb solidesa una política bàsica de suport als infants i les famílies.

Hem aconseguit també tirar endavant propostes que marquen la nostra capacitat política de generar acords a l’entorn d’alternatives. Hem impulsat que l’Ajuntament reclami un nou decret de cessió incondicional del castell de Montjuïc, superant l’actual escenari de subordinació de la ciutat a l’Estat i de la pau al militarisme; hem assolit el compromís d’elaboració d’un nou pla d’inclusió i d’un pla municipal de mesures de qualitat de l’aire vinculades a la mobilitat; i hem arrencat també el compromís que –malgrat el desmuntatge de garanties de la llei òmnibus- Barcelona seguirà apostant pel registre únic de sol.licitants i pel sorteig públic d’accés a l’habitatge.

Hem fet una tasca institucional connectada a la interlocució amb el teixit associatiu i amb la nostra presència en les dinàmiques de mobilització ciutadana, com a força de lluita i activisme que som. Hem donat veu als col.legis professionals, a l’assemblea d’aturats/des, a les entitats d’acció social i als sindicats; hem estat al costat de les entitats memorialistes, contra el buidatge del Memorial Democràtic i la decisió unilateral de trasllat a Montjuïc; seguim treballant en el moviment del 15-M (assemblees de barri i manifestació en defensa dels serveis públics); hem sortit al carrer, convocats per la PAH, a defensar el dret a l’habitatge contra els desnonaments; i hem participat a la concentració contra la pròrroga de funcionament de la central d’Ascó (també al Plenari vam presentar una declaració institucional en aquest sentit, però l’aposta irresponsable de CiU, PSC i PP per l’energia nuclear, va impedir que prosperés).

Hi ha hagut més coses: el plenari extraordinari, per exemple, on vam defensar la immersió lingüística i l’oposició a les retallades educatives com a dues cares indestriables d’una mateixa lluita. O aquest mateix cap de setmana, la nostra oposicó –al costat de la Fundació per la Pau- a la presència d’avions militars a la Festa al Cel.

I això és només el començament. Ens comprometem a seguir treballant de valent, a l’Ajuntament, als barris, a les places i als carrers, per tal de construir resistències ètiques i polítiques sempre que calgui; i per tal d’articular alternatives des de la implicació ciutadana, al costat de la gent i dels barris de Barcelona.

Retallades a l’educació, cap ni una: ni lingüístiques ni socials. Volem una escola pública i en català, com a factor de construcció d’una societat justa i no fracturada. Cal denunciar amb igual fermesa l’atac contra la immersió i les retallades: totes dues planen com a veritables amenaces contra un sistema educatiu de qualitat, entès com a espai de cohesió, igualtat d’oportunitats i convivència.

Diguem-ho clar, contra la immersió: No passaran ! Tenim una llengua pròpia i oficial, el català, que tot i els avenços substancials de les últimes dècades, segueix en condicions de desavantatge en relació al castellà, i encara amb molts elements de fragilitat. En aquest context, la presència del català al sistema educatiu esdevé una qüestió clau. I en concret, el seu caràcter de llengua vehicular de l’ensenyament una peça cabdal del sistema de cohesió, convivència i educació universal de qualitat del que ens hem dotat i volem seguir gaudint-ne. El model s’ha anat implantat de manera sostinguda, acompanyat d’àmplies majories socials i polítiques de suport. I sense generar mai cap mena de conflicte en les escoles i els barris del país. Ben al contrari, podem dir que la immersió ha estat:

- un factor d’equitat social: ha democratitzat l’aprenentatge de la llengua, ha creat nivells d’igualtat en el coneixement del català respecte del castellà que no haguéssin estat possibles sense aquesta aposta. Ha dotat al conjunt de la ciutadania d’una eina clau per fer efectiu, pel que fa a la llengua, el principi d’igualtat d’oportunitats.

- un factor de cohesió i convivència: ha evitat la fractura del país en dues comunitats (una bilingüe i una monolingüe en castellà) i ha contribuït de manera substancial a fer del català la llengua compartida i vertebradora de la pluralitat lingüística del país. Fet que avui és especialment important, en la mesura que el català ha d’enfortir el seu paper d’idioma d’acollida, arrelament i convivència intercultural.

- un model d’èxit educatiu: un model que ha acreditat el domini elevat del català i el castellà per part de tothom al final dels ensenyaments obligatoris, tal com ha mostrat en múltiples ocasions el Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu. I tan important com això: un model que ha permès a la comunitat educativa tirar endavant projectes escolars de qualitat sobre bases lingüístiques molt sòlides.

Sobre aquestes bases, cal donar suport al manteniment de la immersió: al seu aprofundiment i millora. Ha estat aposta d’èxit i ha de ser compromís de futur. Avui més que mai: més que mai com a expressió del dret a decidir sobre la llengua; més que mai com a defensa de l’educació enfront les retallades; més que mai com a compromís per la igualtat quan es desmantellen drets; més que mai com a contrapunt als discursos de la xenofòbia i la irresponsabilitat. Cal donar ple suport a la comunitat educativa: per la seva tasca quotidiana que fa de les escoles espais comunitaris d’aprenentatge i ciutadania. Han de saber que tenen tot el suport per aprofundir i millorar el model lingüístic; i que mai no hauran de renunciar a la immersió per cap sentència insolent. Suport també a l’articulació social de la resposta a través de la plataforma Somescola.cat. No oblidem-ho, cap avenç social o lingüístic amenaçat en clau judicial o política no es pot preserva sense un fort component de mobilització ciutadana.

S’ha d’enviar un missatge nítid als tribunals: que ho deixin estar ! Que cap sentència no podrà doblegar la voluntat majoritària del país, ni l’entramat lingüístic de la nostra convivència. El TC ja va cometre –amb la sentència de l’Estatut- una agressió antidemocràtica contra la voluntat de la ciutadania de Catalunya. No acceptem ni aquella agressió ni cap derivada en matèria lingüística. Volem deixar-ho ben clar: rebutgem les decisions judicials del Suprem i del TSJC explícitament orientades a malmetre el nostre model lingüístic d’èxit educatiu, social i convivencial. Però darrera dels tribunals, hi ha un impuls polític: l’estratègia del Partit Popular, dels qui han imposat la limitació antidemocràtica de l’autogovern; dels qui avalen la catalanofòbia; dels qui pretenen desmantellar la immersió i posar en risc l’equitat i la convivència. Senyores i senyors del PP, no creïn problemes artificials socialment inexistents. No facin de la política una esfera de conflicte en espais de convivència; un factor de marxa enrera en espais que volen futur; un àmbit d’imposiscions en una societat que reclama més democràcia.

El PP promou les tisorades lingüístiques; CiU les tisorades socials. En aparença diferents, en el fons molt semblants. En ple atac a la immersió lingüística, CiU signava el pacte de govern amb el Partit Popular a Castelldefels; l’alcalde de Vic votava amb Plataforma x Catalunya contra el dret de vot dels ciutadans catalans d’origen marroquí; fa quatre dies, CiU i el PP tancaven files en favor d’un model privatitzador de l’educació de 0 a 3 anys a Barcelona.

L’escola pública en català afronta avui dues agressions equivalents: l’atac a la immersió i les retallades. Amb un doble impuls polític: el Partit Popular i CiU. L’espanyolisme i la dreta catalana de bracet posant en risc la cohesió del país: en forma de retallades educatives i d’amenaces a la immersió. Sí, atacar la immersió afebleix la igualtat social; però les retallades de CiU deixen també tocada la dignitat nacional. Perquè la dignitat d’un país modern, del segle XXI, que mira al futur es construeix a partir d’un sistema educatiu públic potent, blindat a tota mena de retallada. Vostès, a CiU, fan servir la crisi com a excusa per afeblir l’escola pública; i això –tant com la immersió- posa en risc la cohesió social i nacional, per nosaltres les dues cares d’una mateixa moneda.

No cal llistar avui tot el reguitzell de retallades educatives. Però sí és pertinent, al nostre entendre, fer-nos algunes preguntes: És o no un atac a l’equitat que famílies amb pocs recursos vegin incrementar substancialment les factures de l’escola bressol, el transport escolar o el menjador a conseqüència de les retallades; que de forma simultània s’hagin ampliat concerts a escoles d’èlit amb tan poca vocació de servei públic com d’aplicar la immersió ? És o no un atac a la cohesió situar a les famílies nouvingudes en desavantatge per causa de la nova baremació d’accés; restablir desigualtats entre escoles públiques i concertades per mitjà de la supressió de la sisena hora; deixar a barris populars de Barcelona sense centres educatius compromesos ? I tot plegat, no afebleix Catalunya i Barcelona ? que haurien de construir un horitzó nacional lliure amb un sistema educatiu públic potent (invulnerable a les retallades), com a palanca de justícia i prosperitat.

Per ICV-EUiA els drets nacionals i socials són les dues cares d’una mateixa moneda. També ho són, per tant, la defensa de la immersió i de l’escola pública sense retallades. No volem un país ni una ciutat fracturats en termes nacionals o socials: no volem dues comunitats lingüístiques; tampoc una Catalunya o una Barcelona duals, amb les oportunitats concentrades en els sectors benestants i les exclusions escampades entre els sectors populars. Volem un país lliure i just, format per un sol poble. I per això, necessitem la immersió lingüística i acabar amb les retallades.

Refermo doncs el compromís d’ICV-EUiA pel manteniment del català com a llengua vehicular de l’educació. Compromís tan nítid com el del PSUC fa trenta anys; com el de la comunitat educativa i el teixit social ahir i avui. Estarem al costat de les escoles, dels barris i de la gent; de la unitat civil, política i institucional; de les mobilitzacions socials que calguin. Aportarem raons, sentiments i mans per aixecar el “No passaran”. Perquè creiem en la immersió, en l’educació de qualitat com a factor d’igualtat, i en un futur de convivència intercultural vertebrat pel català com a llengua compartida.

La setmana vinent farem a l’Ajuntament les primeres Comissions de Plenari del curs polític i del nou mandat. A Barcelona, les Comissions de Plenari no són informatives; tenen capacitat decisòria i s’hi realitza la tasca d’impuls i control del govern per part dels grups municipals. Seran per tant un espai polític rellevant on podrem debatre accions i propostes. També farem el Ple extraordinari sobre la immersió lingüística i, passada la Mercè, el primer Ple ordinari del curs. Quinze dies intensos. Per nosaltres, per ICV-EUiA, impliquen tot un repte: el de practicar i visualitzar una confrontació nítida amb les polítiques de dretes de CiU; el de generar horitzons d’esperança, des d’apostes socials, ambientals i urbanes alternatives; i, sobretot, el de fer-ho teixint relacions i complicitats amb les dinàmiques de treball i mobilització social existents a la ciutat. Tindrem, els propers dies, un fil conductor principal: la defensa de les persones i dels barris, dels serveis públics, enfront de les estratègies de retallades i desmantellament dels drets socials.

Defensarem el model d’escoles bressol públiques i de proximitat, com a espais de qualitat educativa, drets laborals, i cohesió social i territorial. Aixecarem un espai clar de resistència política, de la mà de la comunitat educativa i els barris, davant les pretensions privatitzadores de CiU. Emplaçarem el govern municipal a que posi en marxa l’elaboració participativa d’un nou Pla Municipal per a la Inclusió Social: cal mantenir i enfortir les polítiques de lluita contra l’exclusió. Polítiques municipals, sí; però també la necessitat de tirar enrrere l’indigne decret que aniquila el dret a la RMI. Impugnarem el desmuntatge de les garanties públiques en l’accés a l’habitatge que promou la llei òmnibus. Instarem Xavier Trias que defensi Barcelona defensant el Registre de Sol.licitants d’habitatge i els mecanismes de sorteig com a garantia d’equitat i transparència. Seguirem donant veu política a la qüestió dels desnonaments: el paradigma de les injustícies d’aquesta crisi. CiU ha optat per l’enduriment policial contra les famílies que no poden pagar la hipoteca. Nosaltres pel suport a les famílies, la prevenció, la mediació, la dació en pagament i la lluita de la PAH. Finalment, expressarem el nostre suport als barris que estan lluitant per salvar els seus CAPs i serveis de salut. Demanarem a l’alcalde i al seu govern, per exemple, si fan costat a la Trinitat Vella i el seu CAP d’atenció continuada; o si s’arrengleren amb tecnòcrates insensibles i el Conseller de les mútues, que propugnen deixar el CAP de Via Barcino sense atenció nocturna.

I, no oblidem-ho, com a pòrtic d’aquests quinze dies d’activisme institucional, tenim un cap de setmana ben farcit de convocatòries de carrer. Dissabte, a les 17h, a la Sagrada Família, la III Trobada d’Assemblees de Barri de Barcelona; diumenge a les 12h a la plaça Sant Jaume per dir que un futur sense nuclears passa ara per dir NO a la renovació del permís d’Ascó; i diumenge a les 19h a la plaça Catalunya la mani en defensa dels serveis públics. Temps durs, però temps també per enfortir compromisos i esperances.

Ja hi tornem a ser. Les vacances d’agost s’han acabat i comença el curs. De fet, els anys van més de setembre a setembre, que de gener a gener. La fi de l’estiu, la preparació i l’inici del curs escolar, el retrobament amb els espais i els temps de la quotidianitat marquen el punt d’inflexió principal del calendari.

Més enllà del parèntesi d’agost, els grans elements de l’escenari polític i social segueixen tossudament presents. A Catalunya, el govern de CiU ha arribat més lluny d’on era imaginable en la seva estratègia de produir dolor i sofriment entre les persones humils; fent-ho, a més, accentuant els menyspreu i la mala educació. Neoliberalisme classista de manual. La supressió del dret a cobrar la renda mínima d’inserció és la retallada social més inhumana possible. I és també l’intent elitista més agosarat d’estigmatitzar la pobresa. La gestió del procés, a més, ha estat desastrosa. Jo no sé què deu explicar el conseller Mena a ESADE, però si un dia ha de fer una classe sobre incompetència i irresponsabilitat en la gestió pública, té un cas d’estudi perfecte en el desmantellament de la RMI; i ell, de protagonista.

A l’estat espanyol, un president i un govern agònics decideixen també anar més enllà en la seva trajectòria de dretanització i autoritarisme. A finals d’agost Zapatero es despenja amb un nou acte de subordinació a la lògica insaciable del capitalisme financer, i proposa constitucionalitzar la visió neoliberal sobre la limitació del dèficit. Ho fa, a més, negant tota possibilitat de deliberació democràtica d’idees, i excloent la proposta d’un referèndum com a mecanisme de participació ciutadana en una decisió col.lectiva rellevant. Saben Rubalcaba i Chacón que això ensorra encara més les seves perspectives electorals, però acaben tancant files: d’esquenes a la majoria social i d’esquenes a la política democràtica. S’ho trobaran, no té cap sentit votar aquest PSOE des d’una mínima sensibilitat progressista i d’innovació política.

A Barcelona, els primers 60 dies del nou govern municipal de CiU confirmen un escenari de regressions socials, ecològiques i de llibertats preocupant. Un alcalde i un govern que avalen els impactes de les retallades sobre les persones i els barris de Barcelona des d’un silenci de complicitat; que no defensen la ciutat de cap de les agressions socials del govern de la Generalitat. Va ser patètica la imatge de l’alcalde Trias després de veure’s amb Mas, acotant el cap i acceptant tot el ventall d’incompliments amb Barcelona. A les primeres de canvi, el compromís d’exigència per Barcelona es torna subordinació. Tampoc es posen en marxa polítiques pròpies. La lluita contra la crisi com a prioritat sembla simple retòrica de Trias. No es convoca el Pacte per l’Ocupació de Qualitat i es reuneix a finals de juliol una Taula contra la Crisi sense cap contingut ni proposta per part del govern municipal; taula on eren àmplia majoria els causants de la crisi. Un alcalde que va fort contra els febles: que no dubta a apostar per mètodes repressius contra l’exclusió social i contra la convivència en llibertat. I que és feble enfront les pressions dels forts (apartaments turístics i hotels a Ciutat Vella). I regressions ecològiques: subordinació de medi ambient a urbanisme; amenaces a la mobilitat sostenible (al bicing i als carrils-bici).

Tindrem feina, però des de ICV-EUiA a Barcelona ens sentim forts i ben esperonats per abocar capacitats, il.lusions i projectes al servei de la construcció d’escenaris de nova política –de la mà de la ciutadania i del teixit veïnal- i al servei de la majoria social, per una Barcelona que ha d’escriure un futur de rebel.lia i creativitat. Les places, els carrers i les institucions tornaran a ser espais de mobilització i de conflicte. També de propostes i alternatives. Amb tota la humilitat, oberts a l’aprenentatge; i també amb la força de tants anys de lluita i de treball, estic segur que ens implicarem a fons, amb compromís i optimisme. I sabrem estar al costat de moltíssima gent, compartint valors i esperances; obrint espais de lluita i de pràctiques concretes per una nova quotidianitat.

A punt de començar l’agost: temps de vacances o bé d’activitat diferent i més tranquila. Després d’un juliol enfeinat -o bé de colònies, esports i sortides- aquest mes serà de calma i retrobament familiar a Port de la Selva, amb els amics de sempre i els paisatges de sempre. Faré també una escapada ràpida a Brasília, a participar en un seminari sobre Inclusió Social i Ciutadania, on explicaré el que hem fet a Barcelona, i podré conèixer millor les polítiques d’acció contra la pobresa i en especial el programa Fome Zero del govern d’aquell país. Espero també posar-me al dia d’algunes lectures que han quedat pendents: des de l’antologia poètica de Javier Egea, fins a “El nuevo espacio público” d’Innerarity, “El temps no espera” de Bauman, o "Les veus de les places" (publicació col.lectiva d'Icària), passant per algun llibre de divulgació astrofísica (tema que m’enganxa i amb el que disfruto molt).

El curs que acabem ha estat mogut com feia temps que no passava. A Barcelona, ICV-EUiA hem tingut un bon resultat electoral, però no hem pogut impedir la constitució d’un govern municipal de dretes. El nostre creixement ens dóna molta força per plantar cara a CiU, i per articular un pol sociopolític de rebel.lia i creativitat. A Catalunya i a l’estat, els governs de CiU i del PSOE s’han instal.lat en la democràcia autoritària i no han parat de fer polítiques de cara als mercats i d’esquenes a la ciutadania. Però la ciutadania s’ha activat amb força: des de la vaga general del 29 de setembre, fins a l’esclat de les places a partir del 15-M. Una dinàmica de lluita contra les retallades i per la nova política: un crit ben clar a l’establishment polític, “no ens representeu”; una actitud moral de resistència i pràctiques alternatives contra la immoralitat del capitalisme i dels seus actors. Sí, un sistema econòmic i unes polítiques de dretes que socialitzen el dolor, mentre les grans empreses i els seus directius segueixen tenint beneficis i sous d’escàndol. Una globalització i unes polítiques neoliberals que fan que 926 milions de persones pateixin avui fam al món, quan la producció d’aliments és clarament excedentària. Tot això no té sentit, és inhumà. I ens convoca a seguir treballant per canviar les coses. Lluny del pessimisme, canviar la vida és possible i necessari.

Dues fotos de final de curs: Camps ha de plegar de president de la Generalitat Valenciana i afrontar un judici per corrupció. Enhorabona a tothom qui li ha plantat cara. I en especial a la Mònica Oltra i la gent de Compromís. Josep Lluís Nuñez ha estat condemnat a 6 anys de presó: ara sabem que a banda de les seves pràctiques de depredació urbana n’hi havia altres de delinqüència fiscal. Enhorabona al moviment veïnal que li va plantar cara en tants moments crítics.

Agost és també temps d’acumular energies per afrontar els reptes de la tardor, que seran molts i intensos: la construcció d’esperances i alternatives a Barcelona, de la ma de la gent, barri a barri; el nou cicle de mobilitzacions socials i la recerca constant de la nova política emancipatòria; les eleccions generals i, amb elles, el repte d’ICV-EUiA, de les esquerres ecologistes i nacionalistes d'arreu, i d’Equo d’esdevenir referents atractius de les lluites i els somnis de moltíssima gent. Als carrers i a les urnes: no ens faltaran motius per engrescar-nos i treballar a fons amb il.lusions renovades. Bon estiu.

L’alcalde de Barcelona ha convocat per al proper dijous 28 de juliol la Taula Anti-crisi. El grup municipal d’ICV-EUiA hi assistirà. Ho farem per: a) preservar el llegat del Pacte per l’Ocupació de Qualitat i el conjunt de polítiques socials que han configurat, fins ara, la resposta de Barcelona a la crisi; b) proposar l’obertura d’una nova etapa que mantingui la prioritat de la lluita contra la crisi, i articuli un nou Acord Ecològic i Social amb capacitat de generar a Barcelona Ocupació Digne; i c) confrontar totes les polítiques de retallades i d’afebliment de drets socials i laborals que afecten els barris i la gent de Barcelona.

 

Lluitar contra la crisi. Confrontar les retallades

La crisi ha doblat el nombre de persones en atur a Barcelona; un atur que afecta amb més intensitat els barris de rendes baixes, la gent jove, la població nouvinguda i les persones amb els nivells formatius més bàsics. Aquestes xifres aguditzen els riscos d’exclusió: el 21% dels barcelonins/es viuen per sota del llindar de la pobresa (38% entre la gent gran; 31% en el col.lectiu nouvingut; 28% entre les famílies monoparentals); milers de persones tenen dificultats de cobertura de necessitats alimentàries; i moltes famílies afronten processos de pèrdua de l’habitatge per desnonament, en el marc d’execucions hipotecàries.

Les polítiques dels governs de l’Estat i de la Generalitat aguditzen encara més els impactes de la crisi. Són polítiques tímides en el terreny de la reactivació, i ambicioses en el terreny del desmuntatge dels drets laborals i socials. Polítiques que tenen ja efectes rellevants sobre els barris i la gent de Barcelona. La congelació de les pensions afecta, per exemple, el 67% de les dones grans de la ciutat, que cobren quanties a l’entorn dels 600€ mensuals. La reforma laboral ha resultat no només injusta sinó també inútil: aquest mes de juny els nous contractes laborals a Barcelona han baixat un 5,5% respecte del mes anterior, i un 90% han estat temporals, la proporció més alta de tot el periode de crisi. L’impacte acumulat de les retallades en la RMI, en els ajuts socials al lloguer i per infant a càrrec, i en les prestacions a la dependència moderada suposen a l’entorn de 60.000 prestacions socials menys, que afectaran 160.000 persones.Tot això debilita la cohesió social. Res d’això no genera ni ocupació ni reactivació econòmica.

 

Al llarg del periode 2008-2011, Barcelona ha anat construïnt un model de resposta a la crisi. Un model que ha dit no a les retallades i que s’ha basat en tres camps d’acció principals: a) una política pressupostària on l’austeritat ha estat al servei d’enfortir l’atenció a les persones (un increment del 42% de la despesa social i educativa, i del 34% de la inversió pública); b) una política de lluita contra l’atur i promoció econòmica en el marc del Pacte per l’Ocupació de Qualitat; i c) una política activa d’inclusió reforçada pel nou Pla d’Acció contra la Pobresa.

 

Sobre la base del que s’ha avançat amb el Pacte, des d’una posició nítida contrària a tota retallada i a qualsevol afebliment dels drets socials i laborals, ICV-EuiA considerem que cal mantenir la lluita contra la crisi en el centre de les prioritats, i dotar Barcelona de polítiques i eines d’acció que permetin obrir una nova etapa.

 

Un nou Acord Ecològic i Social per generar Ocupació de Qualitat

 

ICV-EUiA presenta, com a punt de partida obert i amb voluntat de diàleg, una proposta de reactivació econòmica i laboral superadora del vell model que ens ha portat a la crisi: el de l’economia especulativa, insostenible, amb atur i ocupació precària. Una proposta de nou model de desenvolupament basat en una economia ecològica, solidària i creativa amb capacitat de generar ocupació de qualitat. Estem convençuts que Barcelona té potencialitats per superar la crisi. Cal enfortir prioritats, concertar esforços amb els agents socials i construir una nova economia verda, innovadora i al servei de les persones.

ICV-EUiA aposta per un Acord Ecològic i Social, com a palanca de progrés econòmic, sostenibilitat i ampliació del benestar. Una aposta que permeti crear a Barcelona, al llarg de la propera dècada, un nombre de llocs de treball equivalent, pel cap baix, al que s’ha destruït en temps de crisi. Però en el marc d’un nou model productiu superador de la vella economia. La reproducció de les velles lògiques de creixement amb precarietat, exclusió social, consum irresponsable de recursos naturals i contaminació situaria Barcelona en un carreró sense sortida. L’escenari post-crisi passa per l’articulació d’un nou model de desenvolupament humà sostenible. I aquesta aposta requereix d’un rol actiu per part de l’Ajuntament, en la seva doble capacitat de desplegar accions i de concertar amb actors institucionals i socials. La proposta d’ICV-EUiA s’articula en un DECÀLEG d’estratègies.

1. Economia verda. Creació d’ocupació en els sectors, les indústries i els serveis vinculats a les polítiques de sostenibilitat: energies renovables, innovació en les xarxes de producció i distribució comunitària d’energia; prevenció i gestió ecològica de residus; nova cultura de l’aigua; verd urbà i biodiversitat. De forma especial, generació de nous llocs de treball relacionats amb les indústries de la mobilitat sostenible.

 

2. Convergència social amb les ciutats més avançades de la UE. Creació d’ocupació vinculada a la dimensió local de l’estat de benestar: serveis públics d’educació, salut i acció social de cobertura universal; inclusió social i laboral de persones amb diversitat funcional i vulnerabilitat social. Fiscalitat ambiental i progressiva, per tal de finançar de forma sòlida i redistributiva els serveis públics locals creadors de llocs de treball.

 

3. Un nou enfocament al sector de l’habitatge com a vector social, ecològic i econòmic. Creació de nova ocupació lligada a programes integrals de rehabilitació urbana i energètica. I a un impuls substancial al parc públic de lloguer social i a la xarxa d’habitatges d’inclusió.

 

4. Suport a l’economia cooperativa, social i solidària. Aprofundir el programa de contractació per Reserva Social (empreses d’inserció social i centres especials de treball) i en l’aplicació del Clausulat Social en el conjunt de la contractació municipal. Desplegament generalitzat de la getió cívica i associativa de serveis i equipaments, com a palanca de creació d’ocupació en el sector no lucratiu i generador de vincles i relacions socials.

 

5. Impuls a la contractació ecològicament responsable. Compra verda i processos d’ambientalització de contractes, serveis i obres públiques. Tant la capacitat de contractació municipal com les polítiques públiques de sostenibilitat com a palanques de creació d’ocupació en sectors i empreses que incorporen criteris de responsabilitat ambiental.

 

6. Promoció dels projectes i activitats de creació cultural de base, lligada als barris i al teixit social. Creació d’ocupació vinculada a les fàbriques de creació, a la xarxa d’ensenyaments artístics i als laboratoris culturals de proximitat. El triangle acció social, creativitat cultural i educació com a espai de generació de llocs de treball.

 

7. Formació i ocupació de qualitat vinculada a un nou model de turisme responsable. Taxa turística orientada a la millora de serveis urbans i ambientals, però també a acords de formació entre empreses, universitats i l’Ajuntament per tal de configurar un sector turístic amb llocs de treball dignes i consolidats.

8. Suport als eixos comercials i la xarxa de mercats municipals com a creadors de cohesió urbana. Plans específics de proximitat contra la desertització comercial. Manteniment d’activitats productives tradicionals en el marc del teixit urbà.

 

9. Impuls a sectors clau de l’economia del coneixement i vinculats a la recerca universitària pública. Enfortiment de la creació d’ocupació en els sectors de les tecnologies de la informació, la comunicació audiovisual, la salut, la investigació biomèdica i l’alimentació.

 

10. Polítiques de suport a l’emprenedoria i a la internacionalització. Amb especial atenció a l’emprenedoria amb responsabilitat social. Suport a la Banca Ètica, als programes de microcrèdit i de prevenció de l’exclusió financera.

Aquest Decàleg es completa amb tres elements clau que travessen tot el conjunt.

 

Equitat de gènere. Una economia paritària d’homes i dones en els àmbits productius i de serveis. Polítiques de plena igualtat laboral i salarial, amb conciliació compartida. Desplegament del Pla d’Equitat a l’Ajuntament.

Prioritat a l’ocupació juvenil. El conjunt de les estratègies s’han de vincular de forma transversal a la lluita contra l’atur juvenil. Tanmateix, les altíssimes taxes d’atur entre la gent jove fan del tot necessari un Pla de Xoc per l’Ocupació Juvenil.

 

Repartiment del treball. Treballar menys per treballar tothom. Establiment de la Jornada de 35 hores, i impuls a la contractació indefinida a temps parcial en peu d’igualtat entre dones i homes.