Les retallades i els dèficits democràtics han generat els moviments de mobilització i indignació ciutadana que esclaten amb força el 14 i el 15 de maig passats. El desmantellament dels drets socials i l’afebliment democràtic són dues dinàmiques diferents però amb fortes interconnexions. Quan les institucions polítiques no articulen espais de deliberació, control social i participació ciutadana, esdevenen molt més vulnerables a les pressions dels lobbies i poderosos de tota mena que mantenen ben engreixats els seus canals d’influència sobre els governs. Avui a Catalunya, el govern de CiU no només és vulnerable a aquestes pressions, és expressió directe d’interessos de classe. Per poder-los realitzar per mitjà de polítiques neoliberals necessita restringir al màxim els processos de debat democràtic d’idees i d’implicació ciutadana. Sí, el govern d’Artur Mas és un agent de producció quotidiana d’injustícies socials, és una màquina insensible causant de dolor sobre moltes persones humils. Però per fer-ho necessita espais d’impunitat: l'engany de guanyar unes eleccions dient que no retallaria; o una llei òmnibus que s’emmarca en formes d’actuar autoritàries. Per això és tan important la confrontació política, la contestació social i la generació d’alternatives. Per això és tan necessari construir sinèrgies entre l’acció política d’ICV-EUiA, els sindicats i el moviment del 15-M. Espero que les mobilitzacions del 19 i del 21 de juny siguin un èxit, que l’arrelament territorial i la dimensió propositiva de la indignació vagin guanyant força, i que ICV-EUiA segueixi aportant elements de construcció d’alternativitat i nova política.

La tempesta de les retallades és tan intensa i continuada que cadascuna d’elles és de seguida tapada per la següent. Però hi ha una en concret que no voldria deixar passar per alt: la de la Renda Mínima d’Inserció (RMI). Perquè afecta les persones en risc o situació d’exclusió social. I perquè –a diferència de les retallades en sanitat o educació- no té un col.lectiu amb capacitat d’articular una resposta compartida. La RMI és una prestació social de caràcter econòmic orientada a garantir uns ingressos mínims a les persones i famílies en situació de pobresa. El 1997 el govern de Pujol li va donar naturalesa de dret reconegut per llei. Els govers d’esquerres la van enfortir tant des del punt de vista normatiu com pressupostari. A Barcelona, al llarg dels últims anys, les persones amb RMI s’han incrementat substancialment. Ha estat una eina clau d’acció contra la pobresa i les conseqüències socials de la crisi. Ara, el desmantellament parcial de la RMI és l’expressió, al meu entendre, de la cara més elitista i indolent del govern de CiU.

S’introdueixen 3 tipus de canvis. El de més calat és el que buida de contingut el dret a la prestació. La contrareforma estableix que es fixi anualment una quantitat màxima al pressupost de la Generalitat, sense cap garantia de cobertura del conjunt de les necessitats existents. En segon lloc, es restringeixen amb duresa els criteris d’accés (d’1 a 2 anys de residència i de 6 a 12 mesos amb ingressos insuficients) i s’elimina la possibilitat de pagament immediat en cas de necessitat. Finalment, si el Departament de Benestar Social no respon a la sol.licitud dels serveis socials municipals la RMI es considera denegada (fins ara el silenci, passats 2 mesos, implicava aprovació). En síntesi, un desmuntatge de garanties i una ampliació dels criteris d’exclusió. Al final, menys drets socials i una retallada arrogant i inhumana. Cal treballar amb totes les nostres forces per impedir-ho. No podem renunciar al nostre compromís amb les persones més vulnerables, contra la pobresa i les desigualtats.

En temps de crisi i d’impactes socials d’aquesta crisi -desocupació i dificultats de fer front al pagament de l’habitatge per part de milers de persones- un govern humanista i responsable hauria d’actuar en dos fronts. En primer lloc, estratègies potents de reactivació econòmica i lluita contra l’atur: polítiques actives d’ocupació, d’inserció laboral, de formació, d’impuls a la gent emprenedora; polítiques industrials, de reconstrucció de teixits productius, de suport a sectors emergents d’economia verda i cooperativa, de crèdit a les empreses… En segon lloc, polítiques de fiscalitat redistributiva i ecològica orientades a equilibrar el repartiment social d’esforços i a protegir els nivells d’ingressos públics: restabliment de l’impost sobre el patrimoni, taxació de les grans fortunes i de les transaccions financeres, més progressivitat en els trams superiors de la renda, pla específic contra el frau fiscal, impost sobre l’energia nuclear… L’impacte acumulat de les polítiques de reactivació i de fiscalitat justa suposaria un increment del volum d’ingressos públics, el qual hauria d’estar al servei de l’expansió de l’estat de benestar i els drets de ciutadania. Sí, més i millors serveis socials, d’habitatge, de salut i d’educació sobre la base de l’accés universal i equitatiu. Per tancar el cercle: és ben sabut que l’enfortiment dels serveis públics opera com a palanca bàsica de creació d’ocupació i, per tant, com a factor de sortida de la crisi en benefici de la majoria.

Però resulta que aquest relat entra en contradicció frontal amb les polítiques dels governs del PSOE a l’Estat i de CiU a Catalunya. El PSOE i CiU opten per una lògica oposada a aquesta: actuen amb extrema timidesa en el vector de les polítiques de reactivació econòmica i canvi ecològic; aposten per ampliar els regals fiscals als rics i per tant eixamplar privilegis i desigualtats; no dubten a retallar els serveis de l’estat de benestar i afeblir els drets socials i laborals de la majoria. Sí, CiU i PSOE són avui veritables eines de producció massiva d’injustícies, de situar les decisions polítiques com a instruments d’agressió a la ciutadania. Per què ho fan ? En el cas de CiU crec que per convenciment ideològic. La generació de dirigents del pujolisme, al llarg dels anys 80 i 90, van apostar per un model de benestar a Catalunya de caire socialcristià, emmirallat en els models alemany i holandès. L’actual generació és netament neoliberal. Artur Mas i el seu govern aposten per fer de Catalunya un país referent en l’estratègia de desmuntatge del model social europeu, en la línia dels Conservadors britànics de Cameron i dels Republicans nordamericans. En el cas del PSOE, sincerament, no sé perquè ho fan. Però estic convençut que el seu gir neoliberal i el seu relat de subordinació de la política als especuladors (als mercats) és la causa del seu desastre electoral. Per què votar un partit socialista instal.lat en la pràctica i en la narrativa política de la dreta ? No sabria donar-hi cap raó.

Per fer front a tot això, calen espais socials i polítics diversos i complementaris. Cal que ICV-EUiA defensi aquesta setmana amb força al Parlament propostes alternatives a les retallades de CiU. Cal que els sindicats i els col.lectius professionals dels serveis públics segueixin plantant cara als centres de treball i al carrer. Cal que el moviment del 15-M faci passes endavant cap a la seva articulació territorial als barris, que a Barcelona hi hagi moltes places catalunya.

I cal, sobretot, construir una cultura de suma d’espais, pràctiques, actors i formes d’acció. Amb obertura, sense rigideses ni sectarismes per part de ningú, amb empatia i reconeixment mutu d’aportacions i legitimitats, amb voluntat de construir sinèrgies i reciprocitats. Avançar cap a la construcció d’una democràcia real no és fàcil ni feina d’un dia, però no pot esperar ja més. Les dinàmiques de nova política d’esquerres i ecologista, de compromís ciutadà, de mobilització social i d’indignació s’han d’anar trenant per forjar esperances i alternatives. Guanyar la partida a les retallades i a la vella política. No és veritat que predomini l’individualisme i l’egoisme. Cal fer emergir, dotar de significat col.lectiu, polititzar els valors d’autonomia i de nova quotidianitat solidària. Hi ha moltes energies cíviques, molts fils per teixir un espai públic realment democràtic. Hem d’aconseguir-ho.

La relació entre la poesia i la música és estreta i complicada alhora. Hi ha intèrprets que han musicat grans poemes. Alguns poetes han escrit lletres per ser cantades. Hi ha autors musicals que aconsegueixen registres poètics notables. Aquestes últimes setmanes he tornat a escoltar cançons i rellegir poemes de dues persones on la música i la poesia s’entrellacen de forma molt intensa. D’una banda Tracy Chapman, que composa cançons amb lletres que atrapen. D’altra banda Linton Kwesi Johnson, un poeta jamaicà que musica i enregistra els seus propis versos.

La cantautora de Cleveland és prou coneguda. Forjada amb actuacions al carrer, va irrompre amb força cap a finals dels anys 80, quan enregistra el seu primer disc. Treballs com Telling stories, Let it rain o el més recent Our bright future balancegen ritmes folk amb sons més arrelats en el rock afroamericà. En la seva trajectòria hi ha cançons memorables com "Talking about a revolution" o "Give me one reason". Chapman ha estat i és una ciutadana activa, compromesa amb els drets civils, el col.lectiu LGTB, Amnistia Internacional o el moviment Make poverty history. Aquests dies, en temps d’indignacions i esperances, la seva música m’ha tornat a acompanyar sovint. Us en deixo un tast al calaix de música del bloc:

“Don't you know you're talking about a revolution./ It sounds like a whisper./ Don't you know they're talking about a revolution./ It sounds like a whisper (...) Poor people are gonna rise up/ and get their share./ Poor people are gonna rise up/ and take what's theirs”

Linton Kwesi Johnson (LKJ) és un poeta i activista jamaicà que viu a Londres. És el gran referent dels “dub poets”, poetes que musiquen i canten els seus propis poemes a l’entorn de la música dub, una proposta que neix a partir del reggae i que versiona amb nou instrumental gravacions preexistents. LKJ ha enregistrat una dotzena de discos a partir dels seus poemes. Són versos urbans, d’un gran realisme social, vertebrats sovint per una mirada tendre i intimista. "Reggae per al pare" és un diàleg poètic, a cavall de la distància física que separa Londres i Jamaica, entre LKJ i el seu pare malalt. Versos que m’han acompanyat també aquests dies, en temps de records i de memòria molt quotidiana del meu pare.

(...) allà és on vaig néixer

on vaig conèixer les tempestes

vaig aprendre a aferrar-me a l’alba

i quan sento que el meu pare està malalt

preparo la bossa i emprenc el viatge

sé que ho vas intentar pare

vas lluitar com vas poder

però els daus estaven carregats

i les cartes estaven marcades...

bon viatge pare

bon viatge al lloc on vas pare,
no vas tenir una vida per viure

només una vida per donar,

vas complir el teu temps a la terra

no vas rebre mai les merescudes postres,

bon viatge que puguis somriure al sol

bon viatge que descansis en el palau de la pau.