A l’últim Plenari de l’any, el grup municipal d’ICV-EUiA vam presentar una proposició sobre accions per aturar els desnonaments a Barcelona. Va ser aprovada amb els vots de totes les forces polítiques menys el PP. Aquest fet implica un pas endavant qualitatiu; mai l’Ajuntament havia arribat tan lluny, amb tanta profunditat i amb tanta concreció pel que fa a compromisos contra les execucions hipotecàries i els desnonaments a la ciutat. Us deixo una versió de síntesi del que va ser la meva intervenció en el Plenari en defensa de la proposició.

Constatem amb més força cada dia que els desnonaments són –al costat de l’atur- els impactes més durs sobre la població d’una crisi financera que porta la injustícia inscrita en el seu ADN. Perquè és injust que qui no té cap responsabilitat en el col.lapse del captialisme financer pagui les conseqüències fins a l’extrem inhumà de perdre l’habitatge. Perquè és igualment injust que els culpables directes de la crisi se’n surtin amb tota impunitat i sense cap element de redistribució justa dels sacrificis. La realitat és contundent: 10.000 execucions hipotecàries i desnonaments a Barcelona des de l’inici de la crisi, amb alguns barris especialment colpejats, com Ciutat Meridiana, on els desnonaments són una realitat quotidiana.

En el terreny de les respostes populars, la PAH aconsegueix de forma creixent articular la solidaritat veïnal i ampliar els nivells de consciència social per aturar els desnonaments. La Plataforma és també el principal motor ciutadà en clau propositiva, com ho demostra l’actual ILP sobre la dació en pagament. En el terreny polític-institucional, és ja inajornable aportar solucions justes i valentes. No podem seguir donant l’esquena a un drama social que s’ha cobrat desenes de vides i molt patiment invisible. Avui és evident que el comportament antisocial, cruel, de les entitats bancàries és incompatible amb un mínim de sensibilitat humana. El dilema és ben clar: o amb la voracitat dels bancs, o amb els drets de les persones. No queda massa temps ni espai per als matissos. Cal portar aquest dilema al terreny de les respostes polítiques. I optar; sense ambigüitats.

Què hem tingut fins ara ? Per part del govern de l’estat un codi de bones pràctiques i un decret que, llegits des de la magnitud del problema social, semblen escrits al dictat dels interessos dels bancs. Vergonyosos i inútils. I per part del govern de la Generalitat retallades (supressió de la convocatòria d’ajuts socials al lloguer el 2011 i el 2012) i aliniament a Madrid amb la guàrdia pretoriana dels privilegis bancaris i de la propietat immobiliària: CiU no ha votat mai a favor de la dació en pagament, i Duran Lleida va promoure el desnonament exprés, amb el suport del PSOE i del PP. L’Ajuntament de Barcelona no ha restat al marge del problema. El Plenari de Març del 2011 ja va aprovar instar la modificació de la normativa estatal per incorporar la dació en pagament, i el d’Octubre va acordar la creació d’una Comissió Mixta amb presència d’entitats per enfortir tant les accions preventives (mediació, prestacions…) com les reactives (taula d’emergències, cessió d’habitatges buits…) enfront la dinàmica dels desnonaments. La pràctica però ha quedat molt lluny, massa lluny, del que es podia haver fet.     

Cal un pas endavant qualitatiu: s’ha esgotat el temps de les bones paraules i les mediacions voluntàries respecte la voracitat dels bancs; s’ha acabat el temps dels pedaços legislatius de la vergonya; s’ha acabat el temps de la timidesa en les polítiques municipals. En aquest escenari, la proposició presentada (i aprovada) al Plenari incorpora dues dimensions:

·         Aprofundir l’exigència a l’Estat i a la Generalitat. a) suspensió de les execucions hipotecàries en tots els casos de domicili habitual i insolvència sobrevinguda; b) manteniment d’aquesta suspensió fins que no es dugui a terme una modificació normativa substancial que incorpori la dació en pagament, la derogació del desnonament exprés i la garantia de permanència de la persona deutora sota fórmules de lloguer social; c) un mínim del 30% dels pisos del banc dolent a disposició dels Ajuntaments per a lloguer i emergència social; d) nova convocatòria de prestacions permanents d’ajut social al lloguer per part de la Generalitat.

·         Aprofundir les polítiques municipals de prevenció dels desnonaments i de suport a les persones en risc i afectades. a) compromís municipal d’instar als bancs amb els que opera l’Ajuntament a suspendre totes les execucions hipotecàries; b) partida mínima de 3 milions € d’ajuts econòmics de serveis socials en casos de risc de pèrdua de l’habitatge; c) garantia de reallotjament preferentment en el territori de residència per mitjà de l’enfortiment de la taula d’emergència, la cessió de pisos buits d’entitats bancàries a l’Ajuntament; c) la creació d’un mínim de 400 places d’habitatge dotacional per a persones vulnerables.

Es tracta d’un full de ruta potent, l’Ajuntament pren partida per la suspensió de totes les execucions hipotecàries i desnonaments. I alhora factible, l’Ajuntament referma compromisos d’acció específics, però els amplia substancialment: els recursos d’ajuts econòmics es doblen i les places d’allotjament social vinculades a desnonaments creixen més d’un 50%. ICV-EUiA hem estat els impulsors de la proposta –que no hagués estat mai possible sense la lluita social de la PAH- a partir d’ara serem impulsors del seu estricte acompliment. 

Sí, el govern de Xavier Trias a Barcelona privatitza i retalla. Privatitza les escoles bressol o el Port Vell. Retalla les polítiques actives d’ocupació, les inversions socials als barris o els drets de les persones més vulnerables (sense llar, treballadores sexuals) a l’espai públic. I mostra complicitat amb les privatitzacions i retallades d’Artur Mas que afecten Barcelona. Exigeix, a més, sacrificis a la majoria (increments salvatges dels preus del transport) però regala 4 milions d’euros a la Fórmula-1. Trias pren decisions al dictat de lobbies poderosos; i ell ho sap. De tot això n’hem parlat i en seguirem parlant àmpliament.

Hi ha un tema, però, sobre el que cal fer molts esforços per trencar el silenci. Tot i que ho aconseguirem. La privatització del cicle integral de l’aigua. La cursa cap a l’aigua-mercaderia, objecte de negoci per part de grans empreses; i l’allunyament progressiu de l’aigua com a dret bàsic de ciutadania. És, d’una banda, una qüestió més opaca, en la mesura que bona part de les decisions es prenen en l’àmbit metropolità. I és, d’altra banda, una qüestió on la sociovergència funciona sense grinyolar. Però farem tot el possible per superar els silencis: des del treball de confrontació institucional, i des de la participació-impuls als moviments socials (Plataforma l’Aigua és Vida). El tema és complex, però molt en síntesi, presenta els elements següents.

Artur Mas privatitza Aigües Ter-Llobregat, desmantella per tant la principal estructura pública de captació i distribució intermunicipal d’aigua. CiU i PSC posen fi a l’empresa pública de sanejament de l’aigua a l’àrea metropolitana i la integren en una nova societat mixta amb un 85% de capital privat. La provisió d’aigua a la majoria de ciutats de l’AMB inclosa Barcelona s’adjudica directament a aquesta societat, sense cap mena de licitació o concurs públic. L’empresa amb la que es realitza l’operació és AGBAR, la qual passa a controlar l’esmentat 85%. No només assoleix aquesta situació de quasi-monopoli, sinó que soluciona d’una tacada els problemes jurídics derivats de la més que probable mancança de títol concessional per gestionar l’aigua fins ara. Jugada ratllant la perfecció per AGBAR. Procés letal per les polítiques públiques d’aigua i sobretot per la ciutadania. La gestió business-friendly de l’aigua situa l’obtenció del benefici empresarial en el centre de l’estratègia. I això vol dir, d’entrada, increments salvatges de preus més enllà de qualsevol consideració social o ecològica. Els vots de CiU i PSC, aquest proper dimarts poden donar via lliure a la tercera pujada del rebut de l’aigua enguany, que al llarg dels últims dos anys s’haurà encarit per sobre del 20%. Sí, això passa en plena crisi i amb AGBAR mantenint intactes els seus beneficis, ja que repercuteix de forma sistemàtica augment de costos en preus a la ciutadania, sense assumir el més mínim sacrifici.

ICV-EUiA hem estat l’única força política que hem dit NO a la privatització de l’aigua, a Catalunya i a l’AMB; i que ens hem oposat a tots els increments sobrevinguts de preus. Ho seguirem fent. No ens doblegaran en l’àmbit institucional. I enfortirem treball i complicitats amb la Plataforma l’Aigua és Vida i els seus components, per tal de fer salts endavant qualitatius en la contestació social al desmantellament del dret a l’aigua. No fa ni cinc anys que París va completar un procés valent de remunicipalització de l’aigua. A Catalunya, El Prat, per exemple, disposa d’una gestió pública municipal de l’aigua exemplar. A Barcelona no hi renunciem. Ara diem un No ben fort a la mercantilització. En endavant haurem de traduir aquest no en formes de resposta social imaginatives; i en la construcció d’alternatives públiques i cooperatives.

Hem sabut aquesta setmana que el Premi Cervantes d’enguany ha estat per a Caballero Bonald. Indiscutible, com ho són ben poques coses. Armas Marcelo el qualificava l’altre dia com un heroi literari. Ell, en canvi, afirmava que li donaven el premi perquè “ja no n´hi ha cap altre més vell que jo”. És també un resistent de la vida: “m’he quedat sense amics, tots els que jo veia diàriament han mort”, comentava fa poc. Caballero Bonald té 86 anys, és un símbol de la generació dels 50, d’aquell grup d’escriptors (Ángel González, Barral, Valente, Claudio Rodríguez) que van ser referents de dignitat en temps de dictadura i que, malgrat tot, es van definir i van viure com a “partidaris de la felicitat”. Novel.lista social, assagista, escriptor de memòries gairebé imprescindibles (“La costumbre de vivir”, 2001), però principalment poeta.

Caballero Bonald és poesia essencial de l’amor i de la dissidència. Si és que no són la mateixa cosa: “quién sinó tú me fue enseñando a conocer las fases de la resistencia”. Amor en clau vital, sense concessions: amb alegria, dolor i desamor “para poder seguir viviendo”. I dissidència contra tots els poders. Poesia dels marges, habitant les perifèries de l’ànima i de la realitat. Versos per la desobediència. Complicitats amb el territori d’allò proscrit, “la noche es un remedo veraz de insumisión”. L’any 2007 Seix Barral va editar “Somos el tiempo que nos queda” l’antologia (1952-2005). Després Caballero Bonald encara ha publicat “La noche no tiene paredes” un poemari preciós, un cant a la llibertat des del pas dels anys. I recentment “Entreguerras” qualificat per ell mateix com la seva autobiografia poètica, un sol poema de tres mil versos que clou així: “mientras musito escribo una vez más la gran pregunta incontestable ¿eso que se adivina más allá del último confín es aún la vida?.     

Potser el llibre que sintentitza amb més força els valors i els codis de Caballero Bonald sigui “Manual de infractores” (2005). Poesia nua amb fragments de memòria, de vida travessada per l’ètica de les transgressions. D’aquest poemari, un grapat de versos per compartir, un petit homenatge a un discret heroi civil.    

La clave venturosa de la vida

Recuerdo paso a paso aquel camino
de tierra oscurecida por la lluvia, con charcos
despiadados, alambradas hirsutas
en las lindes y unos chopos sin hojas
afligiendo el paisaje.
Un lugar anodino,
difuso, apenas predecible, y sin embargo
dotado de una nítida hermosura,
no por ningún expreso ornato natural
sino porque precisamente allí, hace ya tiempo,
percibí de improviso una presencia
parecida a la plenitud, ese raudo bosquejo
que irrumpe en la memoria y se incorpora
ya para siempre a los indudables
rudimentos de la felicidad.
Sólo eso:
unos ojos pendientes de los míos,
y en ellos, descifrándose,
la clave venturosa de la vida.

Rasgos marginales

Pernocto con viandantes

inermes, con volubles

herederos de la promesa

y preferentemente, con exclaustrados y proscritos.

Nada preguntan, nada

ambicionan, apenas se les ve

cuando se acercan con taimado

ademán de conspiradores.

Descreen de las patrias y los apostolados

y es posible que sean juiciosamente adictos

al primordial honor de la ebriedad.

Sólo me traen

complicidades efusivas y una especie

de intrépida, arrogante

constancia de repudios instintivos.

A ellos les debo el digno hábito

colateral de las desobediencias.