L'aigua és un dret, no un negoci.

Sí, el govern de Xavier Trias a Barcelona privatitza i retalla. Privatitza les escoles bressol o el Port Vell. Retalla les polítiques actives d’ocupació, les inversions socials als barris o els drets de les persones més vulnerables (sense llar, treballadores sexuals) a l’espai públic. I mostra complicitat amb les privatitzacions i retallades d’Artur Mas que afecten Barcelona. Exigeix, a més, sacrificis a la majoria (increments salvatges dels preus del transport) però regala 4 milions d’euros a la Fórmula-1. Trias pren decisions al dictat de lobbies poderosos; i ell ho sap. De tot això n’hem parlat i en seguirem parlant àmpliament.

Hi ha un tema, però, sobre el que cal fer molts esforços per trencar el silenci. Tot i que ho aconseguirem. La privatització del cicle integral de l’aigua. La cursa cap a l’aigua-mercaderia, objecte de negoci per part de grans empreses; i l’allunyament progressiu de l’aigua com a dret bàsic de ciutadania. És, d’una banda, una qüestió més opaca, en la mesura que bona part de les decisions es prenen en l’àmbit metropolità. I és, d’altra banda, una qüestió on la sociovergència funciona sense grinyolar. Però farem tot el possible per superar els silencis: des del treball de confrontació institucional, i des de la participació-impuls als moviments socials (Plataforma l’Aigua és Vida). El tema és complex, però molt en síntesi, presenta els elements següents.

Artur Mas privatitza Aigües Ter-Llobregat, desmantella per tant la principal estructura pública de captació i distribució intermunicipal d’aigua. CiU i PSC posen fi a l’empresa pública de sanejament de l’aigua a l’àrea metropolitana i la integren en una nova societat mixta amb un 85% de capital privat. La provisió d’aigua a la majoria de ciutats de l’AMB inclosa Barcelona s’adjudica directament a aquesta societat, sense cap mena de licitació o concurs públic. L’empresa amb la que es realitza l’operació és AGBAR, la qual passa a controlar l’esmentat 85%. No només assoleix aquesta situació de quasi-monopoli, sinó que soluciona d’una tacada els problemes jurídics derivats de la més que probable mancança de títol concessional per gestionar l’aigua fins ara. Jugada ratllant la perfecció per AGBAR. Procés letal per les polítiques públiques d’aigua i sobretot per la ciutadania. La gestió business-friendly de l’aigua situa l’obtenció del benefici empresarial en el centre de l’estratègia. I això vol dir, d’entrada, increments salvatges de preus més enllà de qualsevol consideració social o ecològica. Els vots de CiU i PSC, aquest proper dimarts poden donar via lliure a la tercera pujada del rebut de l’aigua enguany, que al llarg dels últims dos anys s’haurà encarit per sobre del 20%. Sí, això passa en plena crisi i amb AGBAR mantenint intactes els seus beneficis, ja que repercuteix de forma sistemàtica augment de costos en preus a la ciutadania, sense assumir el més mínim sacrifici.

ICV-EUiA hem estat l’única força política que hem dit NO a la privatització de l’aigua, a Catalunya i a l’AMB; i que ens hem oposat a tots els increments sobrevinguts de preus. Ho seguirem fent. No ens doblegaran en l’àmbit institucional. I enfortirem treball i complicitats amb la Plataforma l’Aigua és Vida i els seus components, per tal de fer salts endavant qualitatius en la contestació social al desmantellament del dret a l’aigua. No fa ni cinc anys que París va completar un procés valent de remunicipalització de l’aigua. A Catalunya, El Prat, per exemple, disposa d’una gestió pública municipal de l’aigua exemplar. A Barcelona no hi renunciem. Ara diem un No ben fort a la mercantilització. En endavant haurem de traduir aquest no en formes de resposta social imaginatives; i en la construcció d’alternatives públiques i cooperatives.