Ara és Demà. Si no és ara, quan?




Vivim un canvi d’època. Res no és ni serà com abans. És un canvi d’època travessat per conflictes intensos en moltes dimensions. Les èlits econòmiques i polítiques impulsen un projecte de desigualtats socials i expropiació democràtica. Volen un escenari amb més impunitat per implantar les seves relacions de dominació. De les moltes resistències ciutadanes ha d’emergir l’alternativa. Una alternativa constituent, en tots els camps. Per obrir un nou temps on decidir-ho tot i canviar-ho tot. Un nou temps on construir la societat dels bens comuns: la democràcia participativa, l’economia cooperativa, l’autonomia personal, l’ecologia, els drets socials, els vincles de fraternitat, la sobirania nacional i popular.

Però els continguts de l’alternativa s’han d’escriure amb una gramàtica col.lectiva nova. Amb una constel.lació inclusiva d’actors constituents, i amb formes d’articulació horitzontals, orientades a l’acció, a sumar i amb voluntat de guanyar. L’assemblea oberta de l’1 de febrer, l’Ara és Demà vol ser una contribució en aquesta lògica. Per això, més enllà de remarcar el moment (si no és ara, quan?) i dels fils per teixir el nou país (idees per canviar-ho tot), hi ha dues preguntes que esdevenen clau. La primera, una alternativa amb qui? Amb persones, amb o sense militància política, amb graus diferents d’implicació en moviments i organitzacions: el procés hauria de sumar subjectivitats, gent amb voluntat de protagonitzar canvis. Amb moviments socials i amb forces polítiques: el procés hauria de sumar cultures col.lectives de transformació diverses, pre-existents i emergents. La segona qüestió, una alternativa com? Cal teixir els vincles de la diversitat. Des de valors de reconeixement mutu, empatia i voluntat d’aprenentatges creuats. Superant tant l’esquema que idealitza l’escenari institucional sense lluita de carrer, com el que idealitza la lluita social sense alternativa política. Hauríem de teixir una doble pràctica de reconeixement: per part dels actors socials, la necessitat d’un referent polític; per part de les forces polítiques, la necessitat que això impliqui un nou subjecte constituent. Un subjecte configurat des de les ganes de confluir, no de confrontar. Com diu la Crida Oberta de l’Ara és Demà: l’alternativa s’ha de construir amb tothom qui cregui que “cal passar de competir per guanyar espai polític i electoral, a compartir per guanyar un nou país”. No és fàcil, però hauríem de fer-ho possible. Avui, la responsabilitat és atreviment. 

I un apunt per acabar. L’Ara és Demà és una crida oberta nacional. Però la millor manera de fer-la créixer és en marcs de municipalisme democràtic i transformador. Els barris i les ciutats com a àmbits d’una nova quotidianitat emancipadora. I aquí sorgeix la segona part de la pregunta: si no és ara, quan; si no és a Barcelona, on? Barcelona ens ofereix una possibilitat extraordinària d’actuar com a àmbit d’impuls del procés. Hi són els fils necessaris per teixir un escenari local de ruptura; hauríem de ser capaços de sumar les voluntats per articular un front ampli i guanyar la ciutat del bé comú. Seguim caminant.



Defensem els barris i els serveis bàsics


Comencem el 2014 en una situació política inèdita a Barcelona: el pressupost municipal de les privatitzacions, el que enfonsa la inversió als barris i la concentra a les zones elitistes (Pg.Gràcia, part alta de la Diagona) ha entrat en vigor per decret, contra la majoria del Plenari i contra 9 dels 10 districtes. El pressupost més antisocial i la política més poc democràtica. CiU i Trias a Barcelona estan instal.lats avui, sense complexos, en una lògica classista i autoritària: governen per l’1%, posen Barcelona en venda, i ho fan amb menyspreu del debat democràtic i la participació ciutadana. És veritat, Trias no està sol del tot. Les polítiques del govern municipal porten el segell de la coalició CiU-PP. De tant en tant teatralitzen una certa distància entre ells. Però sempre acaben tancant files per acordar privatitzacions (Port Vell, Ordenança de Terrasses), retallades (escoles bressol, Barcelona Activa) o suport a la bombolla especulativa (Pla d’Usos de Ciutat Vella, pelotazo de La Maquinista…).

ICV-EUiA som la referència més nítida de l’oposició. Confrontem les polítiques de l’1% fetes d’esquenes a la ciutadania i als barris. Però som també la referència més nítida de l’alternativa. Hem construït propostes d’inversions socials, educatives, de millora dels barris més fràgils, d’habitatge públic de lloguer social... i en tots els casos CiU-PP han aixecat el mur del no, en defensa dels seus interessos de classe. No hi renunciarem. Tot el contrari, amb l’enfortiment de les lluites, enfortirem l’alternativa. Des de la suma i la confluència: en defensa dels drets socials i dels barris populars. Contra la marca Barcelona i la seva bombolla de luxe i banalitat, a favor del dret a la ciutat com un exercici de quotidianitat inclusiva.

Barcelona viu una realitat d’emergència social i habitacional. Al llarg del 2013 ha emergit la malnutrició infantil i han persistit els desnonaments; s’han incrementat els talls d’aigua i la pobresa energètica. I el 2014 arrenca amb una nova pujada abusiva dels preus del transport públic. Realitats que, en un context d’atur elevat i de congelació inhumana del salari mínim i les pensions, evidencien la fractura social i urbana que cristal.litza a la ciutat. Aquestes properes setmanes situarem en el centre de la nostra genda d’activisme social i institucional totes aquestes qüestions. Al carrer, fent campanya per unes tarifes justes del transport, al costat de les mobilitzacions en marxa; fent campanya també per l’aigua i l’energia com a drets humans. I a l’Ajuntament, presentant propostes en defensa del dret a l’habitge i de l’accés garantit als serveis bàsics.  Dos exemples. D’una banda, al Plenari del 31 de gener portarem a aprovació la moció de la PAH per evitar la desocupació d’habitatges i per imposar les màximes sancions als bancs que mantinguin buits els pisos provinents, molts d’ells, d’execucions hipotecàries. D’altra banda, a Comissions de Plenari portarem a aprovació l’ampliació substancial del decret-burla de la Generalitat sobre pobresa energètica, en la línia del que estableix la proposició ja aprovada a Barcelona -talls 0 a les llars amb ingressos per càpita inferiors al SMI- i en la línia del que planteja l’Assemblea de Persones Aturades.

Lluitarem contra la fractura social i per la cobertura de totes les necessitats bàsiques. LLuitarem contra les desigualtats urbanes i per l’accés de tothom a l’habitatge digne. No aconseguiran que deixem d’articular iniciatives connectades a les necessitats i les mobilitzacions socials. I en aquest camí, sumarem i articularem dinàmiques de connexió, de confluència.  De la pluralitat de resistències a l’aliança en l’alternativa. Per disputar i guanyar l’hegemonia social i política. A Barcelona podem !. 

Consulta sí o sí. Per la revolta democràtica


El 2014 ha de ser l’any de la Consulta sí o sí. Entre el 2005 i el 2013, Catalunya ha viscut un cicle intens de mobilització social i acció política a l’entorn de la qüestió nacional. Un cicle marcat per 4 dinàmiques principals: a) la dinàmica del nou Estatut, aprovat el 2005 al Parlament; negociat i acordat després a les Corts; referendat per la ciutadania el 2006; i dinamitat pel TC el juny del 2010. L’estat trenca el joc i la ciutadania respon de forma massiva al carrer el 10 de juliol. b) la dinàmica de la Plataforma pel Dret a Decidir i les consultes locals, amb les dues grans manifestacions de febrer del 2006 i desembre del 2007; i les diferents onades de consultes locals 2009-2010, que van culminar a Barcelona el 10A del 2011. c) La dinàmica de les Diades, els 11S com a moments de màxima mobilització: milions de persones al carrer el 2012 (“Catalunya nou estat d’Europa”) i el 2013, amb la Via Catalana i Encerclem la Caixa; d) La dinàmica electoral i institucional: el 25N del 2012 els partits compromesos amb el dret a decidir arriben a 107 dels 135 escons; el gener del 2013 el Parlament aprova la declaració de sobirania i el juny es constitueix el Pacte Nacional. Finalment, el desembre del 2013, 4 forces polítiques que sumen 87 escons al Parlament tanquen l’acord sobre la consulta: via legal, pregunta i data. En síntesi, aquest és l’entramat de fets d’un procés sostingut en el temps, amb amplíssims suports socials (a l’entorn del 80% a favor de la consulta), mobilitzacions massives, i expressions polítiques majoritàries (entre el 64% i el 79% del Parlament). Un procés d’alta intensitat democràtica. Amb lògiques de confluència civil, social i política gairebé sense precedents. El procés per decidir el futur de Catalunya com a nació segueix endavant. Per una raó: perquè la democràcia és imparable, perquè és imbatible.

Al llarg de tot aquest procés, ICV-EUiA hem estat inalterablement al costat del dret a decidir com a expressió de la sobirania de Catalunya en tant que subjecte polític. Cap dubte, en cap moment. Des de la votació de l’estatut el 2005 al Parlament fins a l’acord recent sobre la consulta. Per convicció democràtica i nacional. A més, defensant l’estat propi com a prioritat programàtica hem aconseguit els millors resultats: 360.000 vots i 13 escons el 2012. En cap moment, tampoc, ICV-EUiA hem renunciat a ser present en el camp del dret a decidir des de plantejaments propis. Amb 3 aportacions principals: a) el caràcter indestriable dels drets socials i els nacionals: la sobirania per decidir-ho tot, enfront l’estat i la troica; per canviar-ho tot, un país lliure de desnonaments, atur, pobresa i injustícies. b) la defensa del dret a decidir en clau democràtica: el referèndum per definir el futur del país com a exercici de democràcia deliberativa i directa, més enllà de les identitats nacionals de cadascú (úniques, mixtes, múltiples, creuades). I c) la construcció d’un camp inclusiu pel dret a decidir, situant la clivella principal entre els qui volen exercir la sobirania nacional per mitjà d’una consulta (siguin independentistes o federalistes) i els qui neguen Catalunya com a subjecte polític. En poques paraules, ICV-EUiA hem estat, com sempre, en el camp de l’emancipació nacional; i ho hem fet aportant, sense renúncia, els elements que ens donen sentit i futur com a referència política. 

Ara cal articular la lluita sociopolítica per fer realitat la consulta i per guanyar-la. La pregunta és de trencament i és inclusiva. És rupturista perquè s’ha acabat el temps de la comunitat autònoma: Catalunya ha de ser un Estat. I perquè això permet obrir el procés constituent: una estructura d’oportunitat per generar una dinàmica de participació democràtica i decidir el model de relacions econòmiques, socials, de gènere o ecològiques que volem. I la consulta és inclusiva perquè fa possible el sí a l’Estat propi (primera pregunta) de tota mena d’opció que parteix del reconeixement de sobirania (ja sigui en clau de presència directe a Europa, o de federació en peu d’igualtat amb Espanya). I també ho és perquè permet l’expressió nítida (segona pregunta) de l’opció que ha liderat i vertebrat la mobilització ciutadana: la independència. En síntesi, l’acord de la consulta fa possible un escenari de ruptura democràtica socialment majoritari. La hostilitat política de l’estat, tant del PP com del PSOE, sembla inamobible. Potser només hi ha una forma de desencallar-la: amb un doble sí massiu; en una consulta que hem d’aconseguir celebrar el 9 de novembre, sí o sí. La independència ha de fer possible el diàleg respectuós, fraternal, de tu a tu amb Espanya. Ha de fer possible el desbordament popular i democràtic del procés, per decidir-ho i canviar-ho tot. És molt difícil, sí; però l’estatus quo és senzillament impossible.