Fa uns anys, Warren Buffett deia:  “There’s class warfare, all right; but it’s my class, the rich class, that’s making war...and we’re winning.” … “I l’estem guanyant”. Així, sense complexos, s’expressava el magnat nordamericà. És veritat que els poderosos han aguditzat la batalla contra la ciutadania, en un exercici de desmuntatge sistemàtic de conquestes socials. I és evident que els impactes són duríssims per a les classes i els barris populars. Però a Barcelona –com a tants altres llocs- hi ha molta gent senzilla a molts barris que està disputant la batalla, amb rebel.lia i creativitat. Més enllà de la indignació i la resistència. Des de pràctiques carregades de valors emancipatoris. La ciutat rebel orientada a l’acció; la dissidència entesa com construcció d’alternatives.

Potser les dues decisions més inhumanes adoptades pels governs del PP i CiU aquests últims anys hagin estat l’exclusió sanitària de milers de persones vulnerables (PP), i la retirada de la renda mínima a milers de famílies en situació de pobresa severa (CiU). Ambdues han estat socialment devastadores. No han quedat sense resposta. Les mobilitzacions pel dret universal a la salut o per la renda garantida de ciutadania en són bona mostra. Hi ha però un altre tipus de resposta, menys convencional, més compromesa, que s’obre també pas: l’entramat d’iniciatives que prenen el barri i la quotidianitat com a marc d’acció, que forgen alternatives concretes, i que ho fan des de la dissidència. No és la gramàtica de la simple protesta indignada; molt menys de l’acció social “end-of-pipe”, acrítica amb els factors que generen la injustícia. Es tracta de construir desobeint; de solucionar problemes en clau comunitària plantant cara a la indecència. Dos exemples.

Els Grups d’acompanyament contra l’exclusió sanitària. Es tracta de grups veïnals, autoorganitzats en l’àmbit dels barris, que treballen de forma conjunta amb el teixit comunitari i amb els professionals de la sanitat pública disposats a trobar tots els mecanismes per desobeir una normativa injusta. L’objectiu és ben clar: superar, per la via dels fets i la dissidència, des de dinàmiques i complicitats de base, qualsevol situació d’exclusió sanitària i, en conseqüència, garantir l’atenció efectiva a totes les persones. Els grups d’acompanyament van teixint la seva xarxa a Barcelona. De la mà de la Plataforma per una Atenció Sanitària Universal a Catalunya (PASU_CAT). S’han realitzat ja dues trobades de coordinació i el proper diumenge 23 està convocat un Taller Jurídic sobre Exclusió Sanitària amb l’objectiu de difondre i enfortir les experiències i els Grups.

El Menjador Comunitari Gregal al barri del Besòs. Al Besòs, com a molts altres barris de Barcelona, hi ha gent amb dificultats per cobrir les seves necessitats bàsiques. Persones sense feina i excloses de les prestacions socials; persones que no poden, alhora, pagar el lloguer, fer front a l’encariment de l’aigua, la llum i el transport, i accedir a una alimentació digne. Enfront aquesta realitat, la gent lluitadora de la Cooperativa Gregal va posar en marxa l’any passat un menjador social al barri, que ha activat una dinàmica de captació comunitària d’aliments (entre el veïnat i el comerç), i que proporciona menús cuinats, tres cops a la setmana, a veïnes i veïns del barri en situació complicada. Més de 90 menús cada dia d’obertura.

 

Els grups d’acompanyament contra l’exclusió sanitària, i el menjador social de la Cooperativa Gregal són dues pràctiques exemplars, dues alternatives comunitàries contra la indecència neoliberal. Iniciatives que planten cara als problemes de forma efectiva, i ben encorades en valors de transformació. El contrapunt de dignitat a un govern municipal que està dedicant avui 30 milions d’euros a reformar el Passeig de Gràcia i la part alta de la Diagonal, al dictat d’hotelers i comerciants de luxe. És immoral. Cal plantar cara també políticament. Cal, des de la força de la Barcelona solidària dels barris, articular una àmplia confluència ciutadana, social i política que li disputi la majoria municipal a la dreta. Per posar els recursos públics al servei de la dignitat de totes i tots. Abans que ho destrossin tot. No podem esperar més.

Fa unes setmanes va morir Juan Gelman als 83 anys. Poeta i referent de dignitat a l’esquinçada Argentina de les últimes dècades.  Entre Chacarita i Palermo, al centre de Buenos Aires, es troba el barri porteño de Villa Crespo. Allà va néixer Paquita Bernardo, la primera dona bandoneonista, i Osvaldo Pugliese el gran pianista de tangos. Allà va néixer també Gelman. I des del 2003, al Centre Cultural d’Atlanta, l’equip de futbol, obre cada dia la Biblioteca Juan Gelman; segons el poeta, el reconeixement més important de la seva vida. Gelman és Premi Cervantes, el màxim guardó de les lletres castellanes; però és, molt abans, futbol de barri: “jugábamos a la pelota en la calle, valía 20 centavos cuando era de goma, eso si teníamos la suerte de poder comprarla. Si no, era de papel y de cuerdas. En mi barrio, Villa Crespo había dos clubes y dos hinchadas: Chacarita Juniors y Atlanta, y yo todavía soy de Atlanta”. Avui Atlanta lidera la Primera B, i la cultura comunitària i futbolera d’esquerres segueix ben present a la Bohemia, la cancha de Atlanta, ben a prop de la biblioteca Juan Gelman. Allà on va dir: “cómo voy a ganar el Nobel si soy bohemio?”.

Gelman no va guanyar el Nobel, tampoc no el va disputar. La seva poesia ha estat qualificada “d’expressionisme del compromís i del dolor”, una poesia que reflecteix les claus principals del seu temps i la seva geografia vital, intensa i trencada. Un viatge que s’inicia el 1955 quan Gelman -amb altres joves poetes- crea a Buenos Aires el grup literari El Pan Duro, on defensa un discurs poètic vinculat a l’acció política, teixit per un llenguatge col.loquial, urbà i revolucionari... “la poesía es un artículo de primera necesidad como el pan y el fusil, una poesía en armas”. I un viatge que culmina amb els seus poemaris del segle XXI,  on cristal.litzen la memòria i el dolor: “el dolor se parece a mi país”, però també la reconstrucció ètica de la possibilitat d’un futur que valgui la pena “obligaremos al futuro/ a volver otra vez”.

Són gairebé 60 anys de poesia radical, dolguda; i també de reconstrucció i esperança. Un temps travessat per uns fets que Gelman ha portat tatuats a la mirada i a l’ànima; a cada vers. L’any 1975, Montoneros envia Gelman a Europa per eixamplar els suports a la seva lluita. El cop del 76 l’agafa a Roma i ja no pot tornar a Argentina. L’agost d’aquell any la dictadura militar segrestà la seva filla Nora (19), el seu fill Marcelo (20) i la companya d’aquest, Claudia (embarassada de 7 mesos). Els desapareixen. Gelman torna a Argentina des de l’exili el 1988, poc després s’identifiquen les restes mortals de Marcelo. El 1998 Gelman descobreix que Claudia –abans de ser assassinada- havia parit una nena a l’Hospital Militar de Montevideo. El 2000, finalment, el poeta es reuneix amb la seva neta Macarena que descobreix la veritat de la seva història i de la seva família biològica. Macarena Gelman és avui una activista dels drets humans.    

Futbol de barri, Buenos Aires, revolució, molt dolor, retrobament, fils d’esperança... un entramat vital que se’n va; però també un entramat de memòria que es queda a cada paraula, a cada vers de Juan Gelman... I a la Bohemia, i a una biblioteca de Villa Crespo, i a la mirada lluitadora de Macarena.   

Us deixo tres escrits de Gelman. La “Carta abierta a mi nieto” escrita el 1995 quan encara no sabia de l’existència de Macarena; el poema “Mi Buenos Aires querido”; i un fragment de la seva intervenció en l’acte del Premi Cervantes, on fa una defensa aferrissada de la memòria com a únic camí “per construir una consciència sòlida que obri les portes del futur”.

Carta abierta a mi nieto

Me resulta muy extraño hablarte de mis hijos como tus padres que no fueron. No sé si sos varón o mujer. Sé que naciste. Ahora tenés casi la edad de tus padres cuando los mataron y pronto serás mayor que ellos. Ellos se quedaron en los 20 años para siempre. Soñaban mucho con vos y con un mundo más habitable para vos. Me gustaría hablarte de ellos y que me hables de vos. Para reconocer en vos a mi hijo y para que reconozcas en mí lo que de tu padre tengo: los dos somos huérfanos de él. Para reparar de algún modo ese corte brutal o silencio que en la carne de la familia perpetró la dictadura militar. Para darte tu historia, no para apartarte de lo que no te quieras apartar. Ya sos grande, dije.

Mi Buenos Aires querido
Sentado al borde de una silla desfondada,
mareado, enfermo, casi vivo,
escribo versos previamente llorados
por la ciudad donde nací.
Hay que atraparlos, también aquí
nacieron hijos dulces míos
que entre tanto castigo te endulzan bellamente.
Hay que aprender a resistir.
Ni a irse ni a quedarse,
a resistir,
aunque es seguro
que habrá más penas y olvido.

Pero ahí está la poesía: de pie contra la muerte.

Hay recuerdos que no necesitan ser llamados y siempre están ahí y muestran su rostro sin descanso. Es el rostro de los seres amados que las dictaduras militares desaparecieron. Pesan en el interior de cada familiar, de cada amigo, de cada compañero de trabajo. La nuestra es la verdad del sufrimiento. La de los asesinos, la cobardía del silencio. Las heridas aún no están cerradas. Su único tratamiento es la verdad. Y luego, la justicia. Sólo así es posible el olvido verdadero. Y sospecho que no pocos de quienes preconizan la destitución del pasado en general, en realidad quieren la destitución de su pasado en particular. La memoria histórica es el único camino para construir una conciencia sólida que abra las puertas al futuro 

Xavier Trias és l’alcalde del NO. D’un no que construeix amb materials insensibles al patiment de la gent; d’un no que imposa amb la força de la majoria absoluta CiU-PP a l’Ajuntament de Barcelona. Divendres passat al Plenari, Trias va aixecar tres vegades el mur de la insensibilitat, des del seu càlid refugi a la dreta de l’hemicicle, deixant a l’intempèrie tres clamoroses injustícies. 1) Li vam demanar la creació d’una Comissió Especial per tractar de forma transparent la vulneració dels drets humans al CIE de la Zona Franca. 2) Li vam demanar la modificació de la nefasta Ordenança del Civisme per tal d’eliminar per sempre les multes inhumanes a les persones sense sostre per dormir al carrer. 3) Li vam demanar que portés al consell de l’ATM la proposta de deixar sense efecte la pujada de tarifes del transport públic del 2014, i iniciar un diàleg per solucionar de forma estructural i amb recursos públics els problemes de finançament del transport. Res. CiU i PP van dir no als drets humans al CIE; no a la dignitat de les persones sense sostre; i no a unes tarifes justes de transport públic. Trias no para de parlar de les persones. I no para tampoc d’actuar contra les persones. Per CiU la gent, els sectors més vulnerables, les classes populars són, a tot estirar, un recurs retòric en un informe sobre l’estat de la ciutat. Però acabat l’informe, quan les decisions i els vots substitueixen les paraules, emergeix el búnker polític dels interessos de classe, dels qui més tenen.     

ICV-EUiA a Barcelona seguirem sent la força del SÍ: als drets humans, als drets socials, a la dignitat, als barris. No renunciarem a seguir construïnt alternatives amb la ciutadania i els moviments socials. Lluitarem amb la xarxa antiracista perquè a Barcelona no es vulnerin els drets humans de les persones migrades; i amb les entitats socials perquè a Barcelona no es vulneri la dignitat de cap persona en situació d’extrema pobresa; i amb el moviment veïnal perquè la gent als barris tingui un transport públic a preus populars. I seguirem expressant aquestes lluites en clau política, en l’espai institucional. Sabem que no podem (ni volem) fer-ho sols. Necessitem articular confluències sociopolítiques molt àmplies, sumar per guanyar, per convertir la majoria elitista del NO en una nova majoria del SÍ, construida des de baix, arrelada en la dignitat i les aspiracions dels barris i de la gent senzilla a una Barcelona humana i habitable.

Dissabte a Fabra i Coats ens vam conjurar a fer-ho possible. L’antiga fàbrica tèxtil, espai emblemàtic del moviment obrer, va esdevenir una fàbrica de somnis i propostes per canviar-ho tot. A Barcelona podem. A Barcelona “ara és demà” perquè els drets i la dignitat de les persones i dels barris no poden esperar. És en la lluita d’ara on hi ha la prova del valor dels nostres somnis. Ens rebel.lem contra cada no injust de Trias i CiU-PP. I comencem a construir l’alternativa sociopolítica, per convertir cada rebel.lia en força constructiva. Per guanyar el futur, ara.