Contra la LRSAL. Serem creatius i dissidents.

(Divendres passat el Plenari de l’Ajuntament de Barcelona va aprovar la presentació d’un conflicte en defensa de l’autonomia local davant el Tribunal Constitucional contra la nova llei de règim local de l’estat (LRSAL), imposada pel PP. Aquesta és una síntesi de la intervenció que vaig fer en nom d’ICV-EUiA).

La LRSAL ens parla de simplificar competències i racionalitzar estructures; de més control financer i de més iniciativa econòmica privada. Una retòrica que no pot encobrir una llei que és centralitzadora, privatitzadora i d’involució democràtica. Una intent sistemàtic de contrareforma que situa els ajuntaments com a simples braços executius de l’estat en el territori, desmuntant la seva naturalesa política i, per tant, la seva doble capacitat de transformar pobles i ciutats, i d’aprofundir la democràcia. Una reforma amb una forta càrrega ideològica: contrària a tot allò que cal avui per situar els municipis com a entitats més fortes i més democràtiques al servei de la ciutadania; i instal.lada, en canvi, en un sectarisme ideològic que connecta directament amb els Ajuntaments pre-democràtics. La LRSAL no és només una llei anticonstitucional, és una llei de voluntat deconstituent. És una esmena a la totalitat al paper que els Ajuntaments han jugat durant més de tres dècades: un paper de motor en la construcció democràtica de les nostres ciutats, de democràcia com a projecte col.lectiu, cultural, construïda des de la vida quotidiana. La LRSAL pretén fer impossible aquesta dinàmica, la vol estroncar. Sí, una llei deconstituent que dibuixa uns Ajuntaments més semblants als del final del franquisme que als democràtics del segle XXI.

La LRSAL és contrària a la Carta Europea d’Autonomia Local (CEAL) i gira l’esquena als processos de reforma local que s’han impulsat a Europea els últims vint anys. La majoria d’estats europeus han enfortit la dimensió democràtica i competencial dels seus Ajuntaments; han aprofundit en els principis de l’autonomia local i del benestar de proximitat; han eliminat graons intermedis sense elecció directa per enfortir els municipis. La llei del PP fa tot el contrari, en cadascuna d’aquestes dimensions.

 

En primer lloc, fixa l’article 135 de la Constitució com a criteri vertebrador. El 135 és el fruit de la reforma exprés pactada pel PP i el PSOE que atorga rang constitucional als preceptes de la troika: situa els bancs per davant de les persones, el retorn del deute per davant dels serveis públics, el rescat financer per davant del rescat social de la majoria. Sí, la llei opera com a eina d’obertura i garantia de nous espais de negoci per companyies privades de serveis: obrir o garantir la lògica mercantil en l’aigua, l’energia, la gestió de residus, el verd urbà... i també en l’atenció a les personesi o l’educació. En síntesi, fer retrocedir l’àmbit de les polítiques públiques i ampliar el del negoci privat. I fer-ho precisament aquí, en un dels estats locals de benestar més raquític d’Europa, amb menys inversió pública de proximitat per habitant. I fer-ho precisament ara, quan el que toca és el contrari: enfortir l’autonomia local i els serveis públics municipals com a palanques de sortida de la crisi amb equitat. Avui com mai abans, la cohesió social, requerirà situar l’aportació dels serveis de proximitat en el centre del model de benestar. Per justícia, sí; per eficàcia també. O es que no és un repte el benestar emocional i la vinculació comunitària de les persones grans; o l’emancipació dels joves; o l’atenció educativa a la petita infància... I les polítiques al servei d’aquestes finalitats no són essencialment locals ?. Perquè les volen desarticular ?

En segon lloc, la LRSAL situa la política municipal en la centralitat de la culpa del dèficit i prescriu una gestió tutelada; hi ha a la llei un fil conductor de descrèdit a l’eficàcia local, de desconfiança i control jeràrquic d’un àmbit local pretesament malgastador. No és cert. A finals del 2013, només el 4,5% del deute públic espanyol correspon a les entitats locals (i d’aquest, el 40% a l’Ajuntament de Madrid). Però és que a més, el pes del sector públic local sobre el conjunt de les administracions és reduit: la despesa local representa el 15% de la despesa pública total. Una xifra que se situa molt lluny de la mitjana europea i de països de referència com Alemanya, Holanda, Aústria. La LRSAL en comptes de reconèixer el rigor financer del món local (amb l’excepció de Madrid i alguna més) crea un artifici de descrèdit i una resposta de tutela i vulneració de l’autonomia local; en comptes de reconèixer la feblesa de recursos del món local (comparada amb els països europeus) pretén retallar encara més la capacitat d’inversió local vinculada al benestar de la ciutadania.

En tercer lloc, la LRSAL vulnera l’Estatut i redueix substancial l’àmbit competencial dels municipis. L’Estatut com si no existís. La llei és del tot invasiva en competències pròpies de la Generalitat. És un intent no ja de centralitzar sinó de reescriure les regles del joc territorial, retornant a l’estat unitari i centralista. És curiós, la mateixa Constitució que aixequen com a mur de contenció a les aspiracions democràtiques de la ciutadania; no tenen massa problemes a vulnerar-la quan es tracta de restaurar un model tardofranquista d’entitats locals. I el més greu: la llei suprimeix el principi de competència general que habilita els Ajuntaments per actuar, en qualsevol matèria, en benefici de la comunitat; toca la línia de flotació de l’autonomia local, el nucli de la democràcia municipal. I l’acompanya d’una reducció dràstica, brutal de l’àmbit competencial dels municipis. Quin sentit té que els ajuntaments no puguin formular polítiques educatives pròpies; quin sentit té desarticular els serveis socials bàsics i recentralitzar-los; quin sentit té renunciar a la dimensió local de les polítiques actives d’ocupació... segur que cal prescindir-ne per lluitar eficaçment contra l’atur ? Aquesta tisorada competencial pot ser devastadora en termes de cohesió i benestar social. 

Finalment, un apunt sobre Barcelona. Ens afecta menys perquè preserva la major part de l’àmbit competencial de la Carta, sí; i no per falta inicial. Però no oblidem que: la llei supreix amb caràcter general l’obligació de respectar la potestat local d’auto-organització; es carrega l’obligació de reconèixer per part de les lleis sectorials les atribucions específiques als municipis; i ignora les competències locals garantides a l’estatut. No oblidem tampoc que l’abolició del principi de comnpetència general afecta Barcelona, i que les possibles competències delegades s’hauran de sotmetre, també a BCN, als paràmetres de tutela i privatització que marca la llei. Per tant, res més lluny de pensar que BCN no queda afectada. Hi queda i molt. Cal donar la batalla jurídica, i tant. A fons, fins al final. Amb voluntat i amb moltes possibilitats de guanyar-la. I cal donar la batalla democràtica, col.lectiva, política.

Però no podran: la realitat i els valors democràtics de la ciutadania actuaran com a principi de realitat i s’imposaran a l’escalada autoritària. La LRSAL vol perpetrar un clar espoli democràtic de la política municipal. No tenen cap possibilitat d’èxit. Des dels ajuntaments, ICV-EUiA, al costat de la ciutadania, farem front. La LRSAL ens indigna, però no ens intimida. Tampoc ens replega en cap dinàmica de simple resistència. Seguirem. No renunciarem a convertir en realitat el municipalisme democràtic i transformador, el nou municipalisme del be comú. Farem més coses i les farem de manera diferent.  En condicions molt més adverses, potser sí. Però no tancarem ni privatitzarem un sol servei. Digui el que digui la LRSAL. Serem creatius i dissidents. El PP vol recuperar el passat perquè sap que ha perdut el futur. Nosaltres seguirem construint futur, a peu de carrer.