#BCNenvenda: als lobbies del comerç turístic

(Síntesi de la intervenció que vaig fer al Plenari en defensa de la proposició d'ICV-EUiA contra l'obertura de comerços en festius i contra l'ampliació de centres comercials)

Posem a debat i votació una proposició amb voluntat alternativa respecte d’un nou acord entre el govern i el PP. Amb dos punts: el rebuig a la proposta de desregulació d’horaris comercials; i la demanda d’aturar l’ampliació o creació de nous centres. Dues cares complementàries d’una mateixa aposta: refermar el compromís amb el teixit comercial de proximitat, amb els drets laborals, amb la Barcelona dels barris. Refusem la proposta del govern acordada amb el Partit Popular perquè resitúa el model comercial: el desvincula del projecte de ciutat i el lliga al turisme. Obre la porta a l’afebliment d’un model que és avui factor de cohesió social i diversificació econòmica en el territori. Pot generar guanys per un petit nombre d’operadors comercials molts influents, però a costa d’uns equilibris forjats a Barcelona durant molts anys i que han preservat, fins avui, el dinamisme quotidià de molts teixits urbans.

Per què creiem que cal dir no a aquest canvi ? En primer lloc perquè s’inscriu en una dinàmica de fortes pressions, que ha fet poc més que començar, i  a les quals el govern i l’alcalde han estat molt vulnerables: passius i sense lideratge. El juliol del 2012 el govern de l’estat aprova una normativa que és una agressió unilateral a la capacitat de Barcelona per presevar un model sostenible i equilibrat d’horaris. Envaïnt competències i menystenint l’autonomia local ens obliga a delimitar zones turístiques amb dret a plena llibertat horària. Els agents socials i del comerç de barri de Barcelona responen amb manifestos on demanen la retirada de la imposició estatal. El govern i l’alcalde romanen passius i mai no tanquen la porta a la seva aplicació. El maig del 2014 el Parlament de Catalunya aprova una llei positiva, d’ampli consens: a les antípodes de l’estatal. I el govern, en comptes d’aprofitar-la per fer front a les pressions i tancar la porta a la desregulació, ens presenta una proposta de canvi d’horaris que aquest Plenari va rebutjar. Ara, setmanes després, insisteixen amb una proposta que és pitjor, amb més desregulació, a remolc del PP, i amb més potencial de dinamitar el nostre model comercial. I vostès saben que els grups de pressió del turisme comercial no en tindran prou. I que la seva feblesa i manca de projecte aplana el camí a més i més  concessions.   

Més enllà d’aquesta dinàmica opaca de pressions i concessions, hi ha dos motius de fons per rebutjar l’acord. En primer lloc, ens diuen que la liberalització genera més activitat i més feina. Estem aquí davant d’una doble fal.làcia. El que es produeix és: d’una banda, una decantació de les compres cap a establiments de gran format amb posició de predomini en dies no feiners, és a dir, cap a models de negoci que poden suportar l’increment de costos; i d’altra banda, la previsible destrucció de llocs de treball estables en el teixit comercial de proximitat, substituïts per ocupació precària en el comerç turístic. En segon lloc, quan parlem de comerç a la ciutat no estem parlant d’un mer intercanvi de mercaderies en el buit; ho fem de model urbà. El teixit comercial proper és un eix vertebrador de barris amb vida, cohesionador, un factor d’apropiació comunitària de l’espai. L’equilibri de formats comercials i la regulació pública d’aquest és també el que dota Barcelona de capacitat d’atracció. La liberalització afebleix el model i altera l’equilibri. Posa el guany turístic per davant del benestar i la conciliació… obre la porta a una Barcelona més banal i tematitzada en termes comercials; més trencada i desigual en termes urbans; més precaritzada en termes laborals.  

Hi ha un segon punt en la nostra proposició, més enllà dels horaris, però no del model comercial. Ens han dit que la desregulació que proposen exclou algunes de les grans superfícies en zones de menys afluència turística, i és veritat. Però no n’hi ha prou. La preservació de l’equilibri comercial als barris passa avui per excloure també l’amenaça de les ampliacions i la creació de nous centres comercials. I això, avui a Barcelona vol dir dues coses molt concretes: vol dir frenar els processos en marxa d’ampliació de La Maquinista i Glòries; i vol dir abandonar el nou centre comercial previst a l’estació de La Sagrera. Les tres operacions impliquen un increment de més de 60.000 metres d’ús comercial amb tipologia de gran superfície. És un canvi quantitatiu a gran escala, afegeix gairebé un 15% de creixement en centres comercials; però és sobretot un canvi qualitatiu: trenca l’equilibri de formats, decanta el model. El decanta contra el comerç de barri, contra la barreja d’usos en el territori, i contra la mobilitat pública. La suma de les tres operacions pot arribar a tenir un efecte massiu d’empobriment del teixit comercial del Clot fins a Sant Andreu, de Sagrera fins a Bon Pastor. Una àrea de Barcelona amb fortes fragilitats urbanes i socials, que requereix cohesió i dinamisme als barris; el contrari del que provoca una lògica de bombolla comercial concentrada.

En síntesi, és una proposició compromesa amb el comerç urbà de proximitat, amb la ciutat compacta i de barreja, amb la Barcelona dels barris, amb els drets de les treballadores i els treballadors. I això, avui, al nostre entendre requereix abandonar la desregulació comercial vinculada al turisme, i treure de l’escenari l’amenaça de les ampliacions massives de centres comercials. Evitem que, en l’àmbit del comerç, la marca no substitueixi al model; el lucre d’uns pocs no s’imposi al benestar de la majoria.