D'Oliva a Managua. Poesia sota la pell.

Àngels Gregori és una jove poeta d’Oliva (La Safor) que viu a Barcelona. Gioconda Belli és una poeta nicaragüenca, referent de la cultura d’aquell país des de fa molts anys. Dues dones que escriuen poesia, que ho fan des d’entorns llunyans i des de moments vitals diferents, però amb una mateixa conjunció de força i de tendresa. Amb una poesia tangible, arrelada en geografies; amb una poesia que traça itineraris de memoria; amb una poesia emocional construida des de la condició de dones rebels.

Àngels Gregori va publicar el seu primer poemari, “Bambolines”, el 2003, any que s’instal.là a Barcelona per començar la universitat. El 2004 va crear el Festival Internacional de Poesia d’Oliva, que des de llavors dirigeix. Barcelona i Oliva configuren un eix poètic de memòries i projectes que dialoguen obertament: “al poble es va quedar la il.lusió/ la meua, la d’anar-me’n lluny i tornar/… i ara que vaig i vinc/ i torne i revinc i retorne/… pense que Barcelona, per a mi/ és una cosa molt important:/ és saber que sempre puc tornar a Oliva”. El 2007 publicà “El llibre de les bràndalies” -paraula que ella mateixa inventa a l’últim poema de Bambolines- un recull ple d’energia i rauxa que li val el Premi Ausiàs March de poesia de Gandia. Tres anys després, Àngels Gregori torna amb “New York, Nabokov i Bicicletes” i el 2013 rep el Premi de Poesia dels Jocs Florals de Barcelona amb “Quan érem divendres”. Aquests dos poemaris marquen un gir cap al tractament poètic de la memoria, en forma d’un espai dialèctic on s’esbalcen records i oblits. Emergeix una aposta formal audaç combinada amb esclats de gran lirisme: “Li he comprat totes les hores al rellotge/ per poder passar aquesta nit amb tu”. Emergeix també Nova York. La ciutat s’instal.la a la retina poètica de l’autora, proporciona una gramàtica per viure i escriure: la ciutat real i també la metàfora d’una realitat líquida; la que regala imatges potents i també recursos literaris a ser emprats amb atreviment. La ciutat on conflueixen registres reflexius i emotius per parlar de l’amor, per recordar i enyorar. 

Quan Gioconda Belli començà a escriure poesia, cap el 1970, era ja una jove militant del Front Sandinista d’Alliberament Nacional (FSLN), intensament compromesa en la lluita armada contra la dictadura somocista. Al llarg d’aquells anys, abans del triomf popular del 1979, Gioconda irromp en l’escenari de l’activisme revolucionari amb una proposta poètica carregada de sensualitat i feminisme: una sacsejada ètica i estètica en un temps i un país volcànic. El 1978 li atorguen el premi Casa de las Américas pel poemari “Linea de fuego”. La dècada dels 80 és la de la construcció d’un país digne i respectat, i Gioconda participa des de llocs d’alta responsabilitat política. No deixa de teixir aliances entre lirisme, feminisme i revolució, i publica, entre d’altres, dos poemaris emblemàtics: “Amor Insurrecto" y "De la costilla de Eva". Dels anys 90 ençà, Gioconda Belli es volca a la novel.la, on destaca una veritable joia, “El país bajo mi piel” (2001) un relat alhora intimista, polític i valent sobre la Nicaragua viscuda. Recentment, elabora una meravellosa antologia poètica personal, “Escándalo de miel” (2011) (“pienso que juntaré mis poemas/ agarrados como una fila de huracanes/ y haré un libro desafiante y bello para vos”) on queda palès el fil poètic d’una recerca constant: la de la llibertat i el plaer personal, emmig d’un compromís col.lectiu intens, i des de la lògica rupturista de les dones.

Poemes d’Àngels Gregori

Els ànecs de Central Park

Ahir, mentre em preguntaves

on van a parar els records quan s’obliden,

pensava en començar aquest poema.

I m’hauria agradat dir-te, per exemple,

que als records els passa el mateix

que als ànecs amb el llac del Central Park

quan ve l’hivern i es gela l’aigua,

que se’n van a un altre lloc per sobreviure.

M’hauria agradat dir-te això:

que, ara que és hivern a la teua memòria,

t’he guardat els records

en un lloc prop del mar, esperant-te.

Quan érem divendres

Recordaves les dates d’algunes guerres

i et preguntaves com juntar el buit i el dolor

mentre netejaves el peix fresc a la cuina.

I pensaves quina seria la ciutat

que avui la pluja triaria per quedar-se.

Caminar per una ciutat quan plou

és com passejar-la nua,

m’havies escrit en un missatge.

I jo recordava tots els cels de les pluges

sota les tardes de totes les ciutats,

agafada de tu, com quan érem divendres.

Conversa telefònica

L’últim dia que ens vam trucar

et vaig llegir un poema d’aquell poeta serbi,

Charles Simic, que viu a Nova York.

Parlava de la soledat que sent un cambrer

quan al bar totes les taules estan buides.

Sovint pense en aquell cambrer.

L’imagine recolzat al final de la barra

esperant l’entrada d’uns clients

com cada dia espere jo, al final de la tarda,

inventar un motiu per trucar-te

i poder sentir la teva veu.

Poemes de Giconda Belli

Ternura de los pueblos

Yo te decía que la solidaridad

es la ternura de los pueblos.

Te lo decía después del triunfo,

después que pasamos los tiempos duros

de batallas y llantos;

ahora mientras recuerdo cosas que pasaron allá afuera,

cuando todo era soñar y soñar, despiertos y dormidos,

sin cansarnos nunca de ponerle argamasa al sueño

hasta que dejó de serlo,

hasta que vimos las banderas rojinegras -de verdad-

ondeando sobre las casas, las casitas, las chozas,

los árboles del camino,

y pensamos en todo lo que nos tocó vivir

y era como un gran rompecabezas de rabia y fuego

y sangre y esperanza…

Como Tinaja

En los días buenos,

de lluvia,

los días en que nos quisimos

totalmente,

en que nos fuimos abriendo

el uno al otro

como cuevas secretas;

en esos días, amor,

mi cuerpo como tinaja

recogió toda el agua tierna

que derramaste sobre mí

y ahora,

en estos días secos

en que tu ausencia duele

y agrieta la piel,

el agua sale de mis ojos

llena de tu recuerdo

a refrescar la aridez de mi cuerpo

tan vacío y tan lleno de vos.

Invocación a la sonrisa

Dame la ternura desde el sueño,

dame esa lenta caricia de tu mano.

Yo te daré pájaros

que cantarán tu nombre

desde lo más alto de los árboles.

Te dré piñas, zapotes, nísperos,

enredaré maizales en tu pelo.

Yo invocaré los dioses de nuestros antepasados

para que caigan tormentas,

para que miedosos y cogidos de la mano,

miremos la furia del rayo y del relámpago.

Yo tejeré ilusiones con ramitas y hierbas,

tocaré las rocas para que brote agua y nos bañemos,

yo te haré poemas, cantos, mi amor,

cuando corras las cortinas del sueño.