Can Vies i el model de ciutat

El dissabte 24 de maig a la tarda el govern municipal responia amb policia i un nou cop de porta –físic i polític- al veïnat de Sant Andreu, que de forma lúdica i pacífica tornava a dir que totes i tots “Som Harmonia”. El diumenge 25 al matí els mossos obligaven a retirar les taules del multireferèndum a molts barris de la ciutat, l’estat intentava desmantellar una proposta per fer créixer la democràcia. El mateix 25 a la nit vèiem com, a Barcelona, els tres partits de l’antic regim (PSC-CiU-PP) perdien 30 punts respecte les europees del 2009, i 150.000 vots i 23 punts respecte les municipals del 2011: un esfondrament progressiu de la vella política precaritzadora. Dilluns 26 el govern municipal materialitzava el desallotjament, i començava a tirar a terra el Centre Social Autogestionat Can Vies. Tot passava en només tres dies. Però crec que emmarca bé el que ha passat després, i també les perspectives que es dibuixen. Voldria aportar alguns elements de reflexió.

En primer lloc, desallotjar Can Vies és injust i un gravíssim error. No s’hauria d’haver produït. En una ciutat complexa com Barcelona, amb un dens teixit social als barris, ha d’haver espai perquè creixin pràctiques d’autogestió vinculades a xarxes urbanes alternatives. Can Vies ho era, formava part de l’ecosistema de Sants. Havia teixit relat i complicitats, havia adquirit centralitat en l’imaginari simbòlic del barri. En segon lloc, la contestació social dels dies següents té a veure amb el rebuig al desallotjament, però va més enllà. Té a veure també amb el context d’indignació ciutadana enfront els qui ens han retallat drets i precaritzat la vida, enfront el buidatge democràtic de la política: això que en clau local es tradueix en “la Barcelona en venda” de Xavier Trias, en l’arrogància d’un govern municipal que ni coneix ni viu la ciutat. Barcelona es trenca cada dia a cada desnonament; i el dret a la ciutat és vulnerat amb la Marina de Luxe, amb pujades abusives de l’aigua o del transport, a cada privatització. La gent diu prou, al carrer i a les urnes. En tercer lloc, totes les violències sobren. Als carrers de Barcelona ha hagut episodis de violència policial i de violència urbana, les dues són rebutjables. La lògica de la violència situa els arguments en carrerons sense sortida. Només l’expressió pacífica pot convertir els conflictes en oportunitats de creativitat i aprenentatge col.lectiu.  

El desallotjament és hostil i genera condicions dures. Però el capital simbòlic del projecte és ara més fort. S’ha obert una estructura d’oportunitats, per Can Vies i per la Barcelona del 99%. Amb un doble repte. D’una banda alinear els marcs, és a dir, obrir el relat i les pràctiques de Can Vies a un context social que és avui marcadament sensible a valors alternatius. La continuitat de Can Vies guanya força en clau d’àmplia implicació ciutadana. D’altra banda activar els connectors, és a dir, els agents que poden construir ponts entre les diferents dimensions d’injustícia viscudes per la gent i els barris de Barcelona. Fa poc més d’una setmana, els iaioflautes, Stop Pujades i la PAH-Barcelona impulsaven una acció d’ocupació simbòlica de l’Ajuntament. Situaven el conflicte en termes més amplis, de model de ciutat: un govern municipal instal.lat en els beneficis de la marca Barcelona al servei d’una minoria, insensible a la fractura social i territorial de la ciutat, enfront d’un entramat cívic que atura desnonaments, es mobilitza per un transport públic a preus populars, i defensa els projectes d’autogestió i gestió ciutadana com a xarxa de bens comuns. Sí, s’ha anat teixint una base ètica de resistències. Necessitem ara articular un espai compartit d’alternativa, amb solidesa i atreviment, per guanyar l’hegemonia social i la majoria política. Un front ampli que connecti lluites, propostes i esperança. Per transitar de la ciutat trencada a la ciutat comuna. (I per fer-ho, avui, ens falta el Sergi. La seva llibertat és una exigència ètica. #SergiLlibertat)