L’estiu ens regala temps per llegir. Solen ser llibres que tenim pendents i esperem les vacances per submergir-nos en ells amb tranquilitat. Però de vegades es produeix una trobada inesperada… i un capvespre qualsevol ens juga -des de la platja de l’atzar- una bona passada.  Ja ho deia Cortázar : “No aceptar otro orden que el de las afinidades, otra cronología que la del corazón, otro horario que el de los encuentros a deshora, los verdaderos”. Sí, aquest agost he tingut una trobada -casual i a deshora- amb els dos poemaris d’Elvira Sastre, i els he llegit d’amagat, a la cara clandestina de l’estiu.    

Elvira Sastre és una poeta de 22 anys nascuda a Segovia i que viu a Madrid. El primer llibre, “Cuarenta y tres maneras de soltarse el pelo” va ser publicat a finals de l’any passat. Aquest estiu n’ha publicat el segon, “Baluarte”. Són un conjunt de poemes que despleguen vida, coratge, tendresa i força damunt la pell nua de cada vers. Benjamín Prado ho diu sense concessions: “sus poemas son desafiantes, llenos de bombillas rotas que, sin embargo, aún siguen encedidas en la oscuridad. Son como las cartas de los magos: hace un segundo estaban encima de la mesa y de pronto aparecen en el bolsillo de tu camisa, justo sobre el corazón”. I diu d’Elvira Sastre: “no es difícil imaginársela con una rosa en la mano y un cuchillo entre los dientes, ni tampoco al contrario (…) con sus poemas ha empezado otra cosa, si no se paran y la escuchan, se quedaran atrás”. Exacte, impossible dir-ho millor. La poesia d’Elvira Sastre connecta d’alguna manera amb els poetes de l’experiència, però és una altra cosa. És com la dimensió poètica, emocional, del canvi d’època que vivim.

Escriu David Eloy que “un poema lo es/ si se parece a la vida”. I la vida aquest estiu ha estat també rematadament prosaica. Ha pres la forma, per exemple, d’un barri popular, la Barceloneta, on la seva gent s’ha rebel.lat en defensa del més bàsic: el dret al propi barri enfront el desmantellament especulatiu de la convivència. I ens espera una tardor intensa, intensament prosaica. A Barcelona seguirem treballant en la construcció de l’alternativa, des de la confluència de totes les seves mirades. A Catalunya haurem de treballar per fer possible l’exercici del dret a decidir. Haurem de lluitar, arreu, per més democràcia i per més dignitat. No seran mals temps per la lírica… si s’assembla a la vida.

Us deixo dos poemes d’Elvira Sastre, ‘La distancia’ i ‘Quiero hacer contigo todo lo que la poesía aún no ha escrito’.Aquí va també un enllaç on ella mateixa diu aquest segon poema.

https://www.youtube.com/watch?v=biWwQemH_W0

La distancia

Estoy enamorada de la distancia.

La que hay, por ejemplo,
de tu hueco a mi peso,
del mar de tu ojo
al edificio en ruinas del mío.

La distancia
que me hace reconocerte en la rutina
y sacude brava mi recuerdo
-esa mirada oculta en el aire-
cuando te escondes.

La distancia
sencilla
que hay de tu habitación al salón
o la distancia
compleja
que se asienta paralela a nuestros caminos.

La distancia
que inunda mi espacio a tu lado
y llena mis manos de una paciencia nerviosa
que atajo
con la luz apagada.

La distancia
que arropa mi alma
cuando te amo lento y despacio y caes rendida
como un pájaro que por fin
llega a su destino y baja las alas
y cierra los ojos.
Esa distancia
que me permite alejarme
y llenarme los ojos
cuando eres tú y no otra tú
quien duerme a mi lado
cierta y edificada como la palma de una mano,
desnuda y enamorada como una hoja en blanco.

Estoy enamorada de la distancia,
cuando vuelves,
y agradezco al tiempo
haberla puesto entre nosotras
para vernos rebatirla con ansia,
eliminarla con un roce,
volverla pasado sin lugar en la memoria,
como si la distancia fuera un bulevar sin oxígeno
roto
sin balcones donde disculparse
a voces
ni bancos
en los que abrazarse hasta que el pecho
se calme
ni semáforos
en los que esperar posada
en tus labios.

La distancia que nos aleja
y acerca
como un yo-(tú-)yo.

Esa distancia
en la que cabe
un infinito entero de música
inventada
y palabras incompletas
que solo cobran sentido
cuando desaparece.

Quiero hacer contigo todo lo que la poesía aún no ha escrito

Cualquiera diría al verte
que los catastrofistas fallaron:
no era el fin del mundo lo que venía,
eras tú.

Te veo venir por el pasillo
como quien camina dos centímetros por encima del aire
pensando que nadie le ve.
Entras en mi casa
-en mi vida-
con las cartas y el ombligo boca arriba,
con los brazos abiertos
como si esta noche
me ofrecieras barra libre de poesía en tu pecho,
con las manos tan llenas de tanto
que me haces sentir que es el mundo el que me toca
y no la chica más guapa del barrio.

Te sientas
y lo primero que haces es avisarme:
No llevo ropa interior
pero a mi piel le viste una armadura.
Te miro
y te contesto:
Me gustan tanto los hoy
como miedo me dan los mañana.

Y yo sonrío
y te beso la espalda
y te empaño los párpados
y tu escudo termina donde terminan las protecciones:
arrugado en el cubo de la basura.
Y tú sonríes
y descubres el hormigueo de mi espalda
y me dices que una vida sin valentía
es un infinito camino de vuelta,
y mi miedo se quita las bragas
y se lanza a bailar con todos los semáforos en rojo.

Beso
uno a uno
todos los segundos que te quedas en mi cama
para tener al reloj de nuestra parte;
hacemos de las despedidas
media vuelta al mundo
para que aunque tardemos
queramos volver;
entras y sales siendo cualquiera
pero por dentro eres la única;
te gusta mi libertad
y a mí me gusta sentirme libre a tu lado;
me gusta tu verdad
y a ti te gusta volverte cierta a mi lado.

Tienes el pelo más bonito del mundo
para colgarme de él hasta el invierno que viene;
gastas unos ojos que hablan mejor que tu boca
y una boca que me mira mejor que tus ojos;
guardas un despertar que alumbra las paredes
antes que la propia luz del sol;
posees una risa capaz de rescatar al país
y la mirada de los que saben soñar con los ojos abiertos.

Y de repente pasa,
sin esperarlo ha pasado.
No te has ido y ya te echo de menos,
te acabo de besar
y mi saliva se multiplica queriendo más,
cruzas la puerta
y ya me relamo los dedos para guardarte,
paseo por Madrid
y te quiero conmigo en cada esquina.

Si la palabra es acción
entonces ven a contarme el amor,
que quiero hacer contigo
todo lo que la poesía aún no ha escrito.

Aquest final de curs ens deixa nítidament dibuixades les dues cares de la ciutat i la política municipal. D’una banda un govern i un alcalde instal.lats en la mercantilització progressiva de Barcelona, en el seu buidatge democràtic, i en l’ampliació de les fractures social i territorial. (veieu el magnífic article de la Janet Sanz http://janetsanz.com/qui-esta-comprant-barcelona/). D’altra banda uns barris i una gent lluitadora, amb capacitat de construcció d’alternatives, i articulant ja les confluències necessàries per recuperar el dret a la ciutat, per guanyar Barcelona. 

Trias no para de posar Barcelona en venda. És una dinàmica consistent a fer retrocedir espais de ciutadania i substituir-los per la lògica del mercat i de l’interès privat. Ho fa quan desregula els horaris comercials i permet obrir en diumenge, al servei només dels lobbies del turisme; i a costa del teixit comercial de proximitat i dels drets laborals de milers de treballadores i treballadors. Ho fa quan impulsa i aprova el gran pelotazo de La Maquinista, operació especulativa i de xantatge al veïnat. O quan culmina l’ampliació del centre comercial de Glòries amb la trampa antidemocràtica del silenci positiu: un regal a un promotor privat sense ni tan sols debat públic. Ho fa quan pretén carregar-se la integritat del Parc de l’Oreneta obrint la porta a la construcció de cases de luxe. Ho fa quan concedeix fins a 315 llicències per pisos turístics a Gràcia just abans de la moratòria, en un districte en el que en poc més d’un any s’ha permès l’obertura de 1.250 places d’alberg i 583 nous apartaments turístics. Sí, és una dinàmica que va vulnerant el dret a la ciutat, i que només és possible des d’una pràctica de privatització del govern municipal, de tancament d’espais participatius. La incapacitat de Trias per tirar endavant el seu compromís de renovar el marc normatiu de la participació és coherent amb la negativa sistemàtica del govern a totes les propostes d’iniciativa i consulta ciutadana (escoles bressol, Port Vell, Maquinista…). I tot això en un context de desigualtats socials i territorials que el govern municipal amplia amb les seves polítiques injustes: milions per a les avingudes del luxe i retallades socials i d’habitatge als barris populars. És la Barcelona trencada. La Barcelona que desnona la Irene i que només la lluita de la PAH fa possible un compromís de reallotjament digne a La Marina.

Però la ciutadania, el teixit social i polític alternatiu activa claus de resposta: de lluita i d’esperança. Al Paral.lel, al Parc de l’Oreneta, a Gràcia o a la Sagrada Família (‘Salvem el Niza’)  s’han constituït plataformes veïnals que vehiculen la defensa dels bens comuns. La gent d’Horta ha aconseguit aturar el procés de privatització de la plaça Botticelli, la de Bon Pastor assegurar el futur de la seva escola d’adults amenaçada, i la de Sant Andreu, finalment, signar la gestió ciutadana de l’Harmonia després d’una llarga lluita contra les pràctiques tramposes i caciquils del Districte. Barcelona es mou i aconsegueix victòries. Són espais realment existents de confluència de forces ciutadanes i polítiques que treballen per una altra Barcelona. I espais d’esperança. Perquè els valors que s’hi defensen -els drets bàsics, els bens comuns, la democràcia de proximitat- connecten amb els valors de la majoria, amb una trajectòria de compromís i vinculació majoritària amb la Barcelona dels barris, amb la construcció de la ciutat com a projecte democràtic i solidari.

El curs que comença el proper setembre s’anuncia amb un gran repte: dotar aquestes forces i espais de confluència ciutadana d’una expressió potent de nova política, amb voluntat i capacitat de plantar cara a Trias, de guanyar les eleccions municipals per construir la ciutat comuna. Al costat dels barris, al costat d’altres actors polítics i ciutadans, la gent d’ICV-EUiA hi serem. Hi som. I aportarem el nostre cabal de compromís, coneixement, trajectòria, lluita, proposta i il.lusió. Per guanyar. Pel dret a decidir la quotidianitat. Perquè el futur de Barcelona l’escriguin la gent i els barris.

I amb Palestina sempre al cor. Barcelona ha de ser referent de condemna de la massacre. I referent de solidaritat activa amb Gaza, com a ciutat germana.