La gent de Barcelona pateix la crisi i les polítiques injustes d’austeritat d’una manera intensa i persistent. Una realitat dura que té en l’atur la seva principal expressió. Ho sabem: és una crisi global i tant els factors que causen l’atur, com les capacitats per combatre’l van molt més enllà de BCN. Però aquesta ciutat ha expressat des de sempre un doble convenciment: cap problemàtica social no pot ser aliena a l’Ajuntament; i Barcelona ha de fer aportacions potents, convençudes en la lluita contra l’atur. El govern municipal no pot abandonar les persones aturades; ni pot aspirar a cap escenari econòmic de futur sense treball digne i per tothom, sense una base de demanda interna sòlida. Cal un compromís real amb la inclusió laboral dels col.lectius vulnerables; una estratègia integral i pública de foment de l’ocupació; un espai d’acord entre agents socials i institucionals.

A l’última enquesta municipal, quan es pregunta “quin és el problema més greu que té Barcelona”, la suma d’atur i precarietat se situa el primer, a molta distància de la resta. Quan la pregunta és pel “problema que més afecta personalment” les xifres es disparen: l’atur s’enfila al 32% de les respostes, multiplicant per 8 la que queda en segon lloc. Poquíssimes vegades tenim resultats tan clars en la identificació de problemes socials.

Però és que tenim l’atur cronificat per sobre de les 100.000 persones. Un atur desigual en el territori, mirall de la Barcelona trencada. La taxa d’atur a Nou Barris, la franja del Besòs i La Marina multiplica per 4 la de Sarrià, Sant Gervasi i l’Eixample (18% i 4,5% respectivament sobre població en edat laboral). Fractura territorial que no deixa de fer-se més i més gran: tenim avui una concentració de l’atur en els barris més vulnerables superior a la de fa tres anys (del 60% al 63% en els 5 districtes més empobrits). Són territoris però són també col.lectius: creix l’atur de llarga durada, de 37.000 a 45.000 persones en tres anys; cau en canvi la cobertura social de l’atur: del 73 al 55% a Barcelona; tenim l’atur juvenil estancat per sobre del 40%. I molta de l’ocupació que es crea ni permet desenvolupar un projecte vital, ni ofereix ingressos per viure amb dignitat. Els contractes precaris se situen els últims dos anys a la ratlla del 90%: 10 punts més de temporalitat a Barcelona des de l’inici de la crisi. Emergeix, a més, la realitat de la pobresa laboral: el 15% de les persones ocupades a BCN amb salaris per sota del llindar de la pobresa. En síntesi, un atur intens, cronificat, reflex de la BCN fracturada per barris i col.lectius; una ocupació precària amb franges de pobresa, i tot plegat, percebut i viscut com el principal problema de la ciutadania. Aquest és balanç, aquesta és la realitat que el govern de CiU no ha volgut ni ha sabut combatre.

El principal problema social de Barcelona requereix polítiques potents i prioritat màxima: situar el combat contra l’atur i la precarietat en el nucli de les prioritats de govern. I el govern no ho ha fet, ni de bon tros. Trias va començar el mandat instal.lat en una concepció tan injusta com ineficaç: la vella idea neoliberal de situar l’activitat empresarial com a font única i automàtica d’ocupació. La realitat, però, és tossuda i torna a posar al descobert la  fal.làcia ideològica; ni ara ni mai cap mà invisible no converteix directament el dinamisme del mercat en llocs de treball. El govern municipal ha negligit per massa temps les polítiques d’ocupació; ho van fer per adoptar una pretesa estratègia de creixement que no ha generat ni feina, ni reactivació econòmica. Al llarg dels últims 3 anys a Barcelona s’ha produit una caiguda neta del nombre d’empreses: 1.754 menys. Fracàs doble, per tant: atur cronificat i reducció de la base empresarial. La correcció recent pel que fa a polítiques d’ocupació arriba molt tard i és massa tímida. D’altra banda, les iniciatives aprovades en Plenari o Comissió tendeixen a quedar en paper mullat. I la retòrica de l’alcalde, en relació a la lluita contra l’atur, ens apareix avui com una cortina de fum que ja no pot tapar una realitat persistent i molt dura.

En els moments més àlgids de l’atur, CiU va retallar el pressupost de Barcelona Activa: un 26% el 2012, un 20% el 2013. D’altra banda, el 2010 l’Ajuntament i el SOC van signar un conveni en el qual la Generalitat hi comprometia 25 milions anuals per lluitar contra l’atur. Des del 2012 el conveni no només no es renova sinó que les aportacions s’enfonsen. En total, el govern català deixa d’aportar-hi 77 milions fins avui. I Trias no planta cara. Novament hi veiem més sintonia que exigència; més renúncia que lideratge. Qüestió de xifres, però també de model. Barcelona Activa havia mantingut l’equilibri entre la dimensió ocupacional i la de suport al teixit empresarial. Això s’ha alterat. Durant els 3 últims anys, les persones en programes d’ocupació cauen de 25.000 a 19.000; les empreses en programes de suport augmenten de 1.500 a més de 4.000.

Tisorades i canvi de model. Un canvi aliniat amb 3 opcions estratègiques de CiU injustes i fracassades:  el suport a la reforma laboral del PP, la que incentiva acomiadar en comptes de contractar, i la precarietat en compters del treball digne; l’aposta per un model econòmic on la bombolla hotelera substitueix la immobiliària, i el capital financer predomina sobre el productiu. I l’opció per una Taula -Barcelona Creixement- amb més presència d’actors responsables de la crisi que dels qui construeixen una sortida solidària.

Sobren, per tant, els motius -humans, socials i econòmics- per enfortir la lluita contra l’atur. I sobren els motius -atenent a models i a manca de resultats- per capgirar les polítiques de Trias. Cal reconfigurar un terreny de lluita contra l’atur potent i inclusiu. Un Pla articulat a l’entorn de tres línies-força :  a) enfortir i ajustar Barcelona Activa a les necessitats actuals: incrementar el finançament fins arribar als 50m€, i situar la dimensió formativa-laboral en el 75% del pressupost (garantint retribucions dignes a totes les persones contractades en plans d’ocupació); b) exigir al govern de la Generalitat la recuperació del seu compromís d’aportacions a Barcelona Activa, passant del 17% actual al 50% que preveia el conveni del 2010; i c) desplegar el pla de xoc contra l’atur juvenil, i el programa de suport a l’economia cooperativa i solidària. El Pla de Lluita contra l’Atur és una eina indispensable per reconnectar les polítiques públiques amb els problemes de la gent. Per emsamblar el projecte de ciutat amb les aspiracions de justícia social i dignitat humana.

Afirmem sovint que Trias, amb les seves decisions, està posant Barcelona en venda. I amb les seves polítiques amplia les desigualtats socials i territorials que fracturen la ciutat. Però no sempre se’n surt. De vegades ho intenta i no pot. No pot perquè la combinació de mobilització veïnal i acció política assoleix victòries significatives. L’alcalde va veient que certes coses li poden costar cares, que no les pot fer des de cap espai d’impunitat. Els barris i el teixit social li diuen que ni el territori ni els drets no estan en venda, i li planten cara. És llavors quan la defensa del dret a la ciutat es fa tangible. Aquesta setmana n’hem tingut alguns exemples.

El teixit veïnal de la Sagrera i el moviment d’educació en el lleure han aturat la implantació d’un parc temàtic infantil privat sobre un solar de 20.000m2. Kids Sagrera era un projecte concebut per mercantilitzar i segmentar l’oci dels infants, contrari al model popular i públic de lleure socioeducatiu arrelat als barris de Barcelona (esplais, casals, esport de base, places i parcs com a espais de joc…). D’altra banda, les veïnes i veïns del Parc de l’Oreneta, a Sarrià, han frenat una operació immobiliària que havia de trinxar una franja del parc. Allà, al carrer Montevideo 33-53, Núñez i Navarro tenia la pretensió de construir-hi cases de luxe, en una operació urbanística de canvi de cromos, pactada amb el govern municipal, agredint un espai d’alt valor ecològic.  Ni la Sagrera ni l’Oreneta estan en venda. Cap mercader del lleure infantil, ni cap especulador urbanístic no han de tenir espai als nostres barris. El dret a la ciutat està en joc i la gent el disputa i el guanya. L’articulació de pressió social i política –des d’ICV-EUiA hem rebutjat amb nitidesa el projecte- ha aconseguit que el govern retirés de l’ordre del dia de la comissió de d’economia d’aquesta setmana l’aprovació inicial del Kids Sagrera.  Aquesta setmana també, a la comissió de plenari d’Hàbitat Urbà, ICV-EUiA hem aconseguit l’aprovació d’una proposta per blindar l’Oreneta, per canviar la qualificació de Montevideo i protegir l’espai de manera definitiva.

D’altra banda, els barris més vulnerables han estat sovint els més castigats per les retallades socials. Fa ara tres anys, el govern municipal es plegava al ministre Wert i desmantellava a Barcelona la conquesta històrica dels 25 alumnes per aula a les escoles de primària. Sabem el que significa una escola pública de qualitat amb capacitat d’atendre la diversitat i fer de l’educació un espai de diàleg i valors. Sabem el que significa, sobretot, per un barri de gent treballadora. A Trias tant li fa. Fa només uns mesos, el govern municipal retallava les freqüències de pas del servei públic de bus a Horta-Guinardó, Nou Barris i Sant Andreu, deixant-les intactes a Les Corts i Sarrià. A Ciutat Meridiana, per exemple, ja no hi ha cap línia de bus els dissabtes amb un interval de pas inferior als 30 minuts. A Trias tant li fa. Però també aquí s’ha presentat batalla. La comunitat educativa no ha deixat de denunciar la massificació de les aules. La PTP ha denunciat la reducció selectiva del transport públic. Aquesta setmana, ICV-EUiA hem portat aquestes demandes justes a les comissions de plenari de l’Ajuntament, i hem arrencat el doble mandat democràtic de restablir la ràtio 25 a les aules i les freqüències de bus als barris. Ara el govern ha de complir. No deixarem que quedi en paper mullat. Lluita a lluita, la Barcelona per Viure s’obre pas. Guanyar Barcelona esdevé inajornable.

El 9N havia de ser el dia per exercir el dret a decidir. L'hostilitat política i l’assetjament jurídic del règim (PP-PSOE) no ho faran possible en les condicions establertes al decret de convocatòria de la consulta. Però no ens intimiden, ni ens faran afluixar. Perquè som lliures. Desacatarem tot autoritarisme, desobeïrem tota imposició. Farem del 9N un dia de mobilització ciutadana massiva per la dignitat democràtica, pel respecte col.lectiu, per la justícia del reconeixement. I serà un pas endavant que farà encara més irreversible l’exercici de l’autodeterminació. A partir del 10N el procés de ruptura tindrà més força social que mai. I caldrà donar-li un marc de canalització política per mitjà d’unes eleccions constituents. El nou context haurà de fer possible, ara sí, un referèndum on decidir lliurement el futur polític de Catalunya.   

El 9N hem de ser milions de persones als carrers i a les urnes. Expressar un enorme esclat de ciutadania, com ho hem fet tantes altres vegades, carregats de força i de raons. Milions de denúncies i de paperetes contra la demofòbia; milions de mirades i somriures per un país just, lliure i net. Perquè volem decidir-ho tot per canviar-ho tot. Decidir cada dia. Decidir les relacions de Catalunya amb l’estat i la UE; i també el model de relacions socials i humanes; i els barris i ciutats que volem per viure-hi. Diumenge hem de demostrar que el PP i el PSOE no podran il.legalitzar el nostre dret a la llibertat d’expressió, a participar. I Dilluns, que el govern de CiU no podrà aturar la nostra lluita per viure amb dignitat.

El 9N votaré. Votaré perquè em sento implicat amb un procés d’empodarement ciutadà, d’eixamplament democràtic. Perquè vull plantar cara al centralisme i a la vulneració de drets. Votaré per un país nou lliure de desnonaments, precarietat i corrupció. I sobretot per una Barcelona humana, de barris dignes on la gent pugui ser feliç. Votaré amb la força dels qui lluiten amb generositat, i dels qui pateixen injustícies discretament. Amb tota la il.lusió als ulls de les meves filles. I votaré per tu, pare.