La gent de Barcelona pateix la
crisi i les polítiques injustes d’austeritat d’una manera intensa i persistent.
Una realitat dura que té en l’atur la seva principal expressió. Ho sabem: és
una crisi global i tant els factors que causen l’atur, com les capacitats per
combatre’l van molt més enllà de BCN. Però aquesta ciutat ha expressat des de
sempre un doble convenciment: cap problemàtica social no pot ser aliena a
l’Ajuntament; i Barcelona ha de fer aportacions potents, convençudes en la
lluita contra l’atur. El govern municipal no pot abandonar les persones
aturades; ni pot aspirar a cap escenari econòmic de futur sense treball digne i
per tothom, sense una base de demanda interna sòlida. Cal un compromís real amb
la inclusió laboral dels col.lectius vulnerables; una estratègia integral i
pública de foment de l’ocupació; un espai d’acord
entre agents socials i institucionals.
A l’última enquesta municipal, quan es pregunta “quin és
el problema més greu que té Barcelona”, la suma d’atur i precarietat se situa
el primer, a molta distància de la resta. Quan la pregunta és pel “problema que més afecta personalment” les
xifres es disparen: l’atur s’enfila al 32% de les respostes, multiplicant per 8
la que queda en segon lloc. Poquíssimes vegades tenim resultats tan clars en la
identificació de problemes socials.
Però és que tenim l’atur cronificat per sobre de
les 100.000 persones. Un atur
desigual en el territori, mirall de la Barcelona trencada. La taxa d’atur a Nou
Barris, la franja del Besòs i La Marina multiplica per 4 la de Sarrià, Sant
Gervasi i l’Eixample (18% i 4,5% respectivament sobre població en edat
laboral). Fractura territorial que no deixa de fer-se més i més gran: tenim
avui una concentració de l’atur en els barris més vulnerables superior a la de
fa tres anys (del 60% al 63% en els 5 districtes més empobrits). Són territoris
però són també col.lectius: creix l’atur de llarga durada, de 37.000 a 45.000
persones en tres anys; cau en canvi la cobertura social de l’atur: del 73 al
55% a Barcelona; tenim l’atur juvenil estancat per sobre del 40%. I molta de
l’ocupació que es crea ni permet desenvolupar un projecte vital, ni ofereix
ingressos per viure amb dignitat. Els contractes precaris se situen els últims
dos anys a la ratlla del 90%: 10 punts més de temporalitat a Barcelona des de
l’inici de la crisi. Emergeix, a més, la realitat de la pobresa laboral: el 15%
de les persones ocupades a BCN amb salaris per sota del llindar de la pobresa. En
síntesi, un atur intens, cronificat, reflex de la BCN fracturada per barris i
col.lectius; una ocupació precària amb franges de pobresa, i tot plegat,
percebut i viscut com el principal problema de la ciutadania. Aquest és balanç,
aquesta és la realitat que el govern de CiU no ha volgut ni ha sabut combatre.
El principal problema social de
Barcelona requereix polítiques potents i prioritat màxima: situar el combat
contra l’atur i la precarietat en el nucli de les prioritats de govern. I el
govern no ho ha fet, ni de bon tros. Trias va començar el mandat instal.lat en
una concepció tan injusta com ineficaç: la vella idea neoliberal de situar
l’activitat empresarial com a font única i automàtica d’ocupació. La realitat,
però, és tossuda i torna a posar al descobert la fal.làcia ideològica; ni ara ni mai cap mà
invisible no converteix directament el dinamisme del mercat en llocs de
treball. El govern municipal ha negligit per massa temps les polítiques
d’ocupació; ho van fer per adoptar una pretesa estratègia de creixement que no
ha generat ni feina, ni reactivació econòmica. Al llarg dels últims 3 anys a
Barcelona s’ha produit una caiguda neta del nombre d’empreses: 1.754 menys.
Fracàs doble, per tant: atur cronificat i reducció de la base empresarial. La
correcció recent pel que fa a polítiques d’ocupació arriba molt tard i és massa
tímida. D’altra banda, les iniciatives aprovades en Plenari o Comissió
tendeixen a quedar en paper mullat. I la retòrica de l’alcalde, en relació a la
lluita contra l’atur, ens apareix avui com una cortina de fum que ja no pot
tapar una realitat persistent i molt dura.
En els moments més àlgids de
l’atur, CiU va retallar el pressupost de Barcelona Activa: un 26% el 2012, un
20% el 2013. D’altra banda, el 2010 l’Ajuntament i el SOC van signar un conveni
en el qual la Generalitat hi comprometia 25 milions anuals per lluitar contra
l’atur. Des del 2012 el conveni no només no es renova sinó que les aportacions
s’enfonsen. En total, el govern català deixa d’aportar-hi 77 milions fins avui.
I Trias no planta cara. Novament hi veiem més sintonia
que exigència; més renúncia que lideratge. Qüestió de xifres, però també de model. Barcelona Activa
havia mantingut l’equilibri entre la dimensió ocupacional i la de suport al
teixit empresarial. Això s’ha alterat. Durant els 3 últims anys, les persones
en programes d’ocupació cauen de 25.000 a 19.000; les empreses en programes de
suport augmenten de 1.500 a més de 4.000.
Tisorades i canvi de model. Un canvi aliniat amb
3 opcions estratègiques de CiU injustes i fracassades: el suport a la reforma laboral del PP, la que
incentiva acomiadar en comptes de contractar, i la precarietat en compters del
treball digne; l’aposta per un model econòmic on la bombolla hotelera
substitueix la immobiliària, i el capital financer predomina sobre el productiu.
I l’opció per una Taula -Barcelona Creixement- amb més presència d’actors
responsables de la crisi que dels qui construeixen una sortida solidària.
Sobren, per tant, els motius -humans, socials i
econòmics- per enfortir la lluita contra l’atur. I sobren els motius -atenent a
models i a manca de resultats- per capgirar les polítiques de Trias. Cal reconfigurar
un terreny de lluita contra l’atur potent i inclusiu. Un Pla articulat a l’entorn de tres línies-força : a) enfortir i ajustar Barcelona Activa a les
necessitats actuals: incrementar el finançament fins arribar als 50m€, i situar la dimensió formativa-laboral en el 75% del pressupost (garantint
retribucions dignes a totes les persones contractades en plans d’ocupació); b) exigir
al govern de la Generalitat la recuperació del seu compromís d’aportacions a
Barcelona Activa, passant del 17% actual al 50% que preveia el conveni del
2010; i c) desplegar el pla de xoc contra l’atur juvenil, i el programa de
suport a l’economia cooperativa i solidària. El Pla de Lluita contra l’Atur és
una eina indispensable per reconnectar les polítiques públiques amb els
problemes de la gent. Per emsamblar el projecte de ciutat amb les aspiracions
de justícia social i dignitat humana.
a la part superior de cada escrit
0 comments:
Publica un comentari a l'entrada