He pensat anar escrivint, de tant en tant al blog, algunes notes sota l'etiqueta genèrica d'Altres Geografies.  Serien idees al voltant de llocs -llunyans o propers; grans o petits- més aviat desconeguts, sobre la base de relacions socials o de poder que tendeixen a invisibilitzar-los. 

Els mapamundi situen normalment l’Atlàntic en el centre del dibuix. I més aviat la part del Nord, amb Europa i EEUU a banda i banda. Són només les geografies del poder. La cartografia que distribueix en l’espai riqueses i pobreses materials. La representació que projecta sobre el paper les desigualtats reals sobre la vida. Aquesta presència arrogant, eurocèntrica, tendeix també a invisibilitzar la diversitat: la gran riquesa humana i cultural del planeta, les moltes formes de travessar la vida i d’organitzar-la en comú. Sí, la geografia del poder expressa desigualtats i amaga diferències.

Però la Terra té altres cares i altres mirades. Una d’elles habita un altre mar: el Pacífic. I unes coordenades que ens porten més al Sud. Es tracta d’un continent d’aigua, on suren milers d’illes viscudes per comunitats que creuen el segle XXI des de la saviesa ancestral i la voluntat de traçar un mapamundi més equitatiu. És un continent amb nom de mar: Oceania. Inclús la percepció que sovint tenim d’ell és injusta. Veiem sobretot una terra immensa, Austràlia. I potser de reüll un rosari d’illes diminutes escampades pel Pacífic. Un imaginari que ens evoca pirates i aventurers d’ahir; que ens atrau –somnis de turistes- per exòtic i remot avui. No cal traïr l’imaginari, però val la pena enriquir-lo.

Al Pacífic viuen tres grans famílies de pobles. Els de la Polinèsia configuren un immens triangle amb els vèrtexs a Hawai ‘i, Aotearoa (nom maorí de Nova Zelanda) i Rapa Nui (l’illa de Pàsqua), separats per més de 6.000 km de distància. Els de la Micronèsia i la Melanèsia descriuen dues franges en paral.lel, entre Filipines i Austràlia, emergint de l’Àsia-Pacífic i avançant sud enllà cap a l’oceà, com cercant la proximitat amb els pobles polinèsics. Són setze estats –tretze independents[1], dos associats a Nova Zelanda (Cook i Niue) un a EEUU (Marianes del Nord)- i sis territoris més sota supervisió del Comitè de Descolonització de l’ONU (Guam, Nova Caledònia, Pitcairn, Polinèsia francesa, Samoa americana i Tokelau). Entre els independents, vuit són repúbliques i cinc monarquies (Tonga i altres quatre de la Commonwealth: Nova Zelanda, Papua-Nova Guinea, Salomó i Tuvalu). A l’illa melanèsica de Bougainville –el país del poble Nasioi- va tenir lloc una guerra d’independència (una d’aquelles tan ignorades) amb 15.000 morts (sobre 180.000 habitants) entre els anys 1988 i 98. El 2001 se signà l’Acord de Pau que fa de Bougainville una regio autònoma de Papua, amb el compromís d’un referèndum d’autodeterminació. Arawa, la capital, fou destruida (des de llavors, Buka ostenta una capitalitat provisional).   

Més enllà de l’entramat polític, emergeix una geografia física fascinant. Des de micro-estats insulars (Nauru i Tovalu són els dos estats insulars més petits del món, amb 21 i 26 km2) fins a països multi-insulars on destaquen les 607 illes dels Estats Federats de Micronèsia, les 990 Salomó o les 1.152 de Marshall. Tokelau dibuixa un petit arxipèlag de tres atols amb només 10km2, i constitueix el primer territori del món que genera tota la seva energia a partir de plaques solars. Kiribati és excepcional. Una nació en 32 illes –a cavall de les línies de l’equador i del canvi de data- amb un espai marítim similar a l’extensió dels EEUU, una superfície de terra com Washington, i la població concentrada a la capital, Tarawa (25.000 habitants i una densitat com Tokio). Aquest mosaic de terres acull una demografia també diversa. Honolulu, Wellington, Auckland i Port Moresby són les quatre ciutats més grans i conegudes. Però n’hi ha d’altres: Honiara (Salomó), Nouméa (N.Caledònia), Papee’te (Polinèsia francesa) i Suva i Nasinu (Fiji) se situen a l’entorn dels 100.000 hab. i configuren una xarxa urbana notable. En l’altre extrem tenim capitals poc poblades – Port Vila (Vanuatu) o Àpia (Samoa), per exemple, ronden els 35.000 hab.- o inclús molt petites: Ngerulmud, 270 hab. (Palau) és la capital d’estat menys poblada del món.

Des de l’angle socioeconòmic, els pobles del Pacífic oceànic presenten uns nivells de renda baixos, en la majoria dels casos. Dels tretze estats independents, deu se situen per sota dels 5.000 dòlars per càpita. Només dos superan els 10.000 (Nauru i Palau). I tan sols Nova Zelanda s’inscriu en nivells alts (molt alts). Més enllà dels freds indicadors econòmics, estem davant de comunitats que combinen l’activitat turística (amb presència remarcable a llocs com Hawai’i, Tahití o Rapa Nui), amb indústries tradicionals, i amb serveis financers i tecnològics encara concentrats en les àrees urbanes més grans. Són pobles que mantenen, també, un diàleg complex i equilibris fràgils amb l’entorn. Sotmesos, en alguns casos, a agressions ambientals brutals (les proves nuclears de França a Mururoa ; o l’explotació insostenible –colonial i postcolonial- de fosfats a Nauru) i en tots els casos a les conseqüències del canvi climàtic que amenaça amb anegar illes i inclús països com Kiribati on l’alçada màxima és 2 metres per sobre del nivell del mar, i l’oceà puja 1,2 cm a l’any.

Finalment, la relativa homogeneïtat socio-ecològica del Pacífic (pobresa i riscos ambientals socialment produïts) contrasta amb una gran diversitat lingüística i cultural. Les llengües colonials –anglès i francès- són ben presents, sí; però els pobles polinèsics, micronèsics i melanèsics  han preservat el bagatge cultural que els identifica; han llegat a les generacions futures el nom de les coses i els mots per lluitar i per estimar. I no només això, han assolit que les llengües pròpies tinguin estatut d’oficialitat pràcticament arreu:  hiri-motu, maorí, tuvaluà, bislama, fiji-hindú, naurès, chamorro, samoà, rapa nui o pitcairnès són avui idiomes d’ús social i oficial. A les colònies franceses, les llengües autòctones són sotmeses sempre a règims d’exclusió i maltracte (tot i així, a Nova Caledònia o a Wallis i Futuna es conserven més de 40 idiomes originaris). Vanuatu és excepcional. Amb 113 llengües parlades al llarg de 65 illes, esdevé l’estat del món amb la densitat lingüística més elevada, amb una mitjana de 2.000 parlants per llengua.     

Sí, els mars del sud són la llar de persones i parles diverses; de pobles que habiten espurnes de terra a l’oceà. De comunitats que han lluitat contra la dominació colonial, i avui ho fan per un futur amb desenvolupament humà i justícia climàtica. Gents amb dret a capgirar el mapamundi.  

---

[1] Estats de la Polinèsia (Nova Zelanda, Samoa, Tonga i Tuvalu); de la Micronèsia (EE federats de Micronèsia, Kiribati, Marshall, Nauru i Palau); de la Melanèsia ( Fiji, Papua Nova Guinea, Salomó i Vanuatu). 

(Article publicat a la Revista Treball (Tribuna Oberta sobre confluència) el 22 de Març del 2016)

A l’Abril farem l’assemblea nacional d’Iniciativa. Hauran passat tres anys des de Viladecans. I moltes coses al nostre entorn, que hem tingut la sort de viure. Grans energies ciutadanes han desencadenat canvis rellevants: el procés pel dret a decidir, el nou municipalisme, l’escenari constituent, el desafiament plurinacional al búnker bipartidista. ICV hem format part de tots ells, de l’onada ciutadana del canvi, al costat de la gent i d’altres actors polítics. Avui podem afirmar que les nostres apostes de rescat social, referèndum, empoderament democràtic i confluències han estat eines útils en mans de la gent senzilla, de la majoria. I segueixen tenint, alhora, una enorme càrrega de futur. No tot ha estat fàcil, no podia ser-ho; però ha estat apassionant i positiu. I sí, avui les desigualtats colpegen fort, la vulneració dels drets humans encara més, i la sortida democràtica al conflicte nacional no sembla quedar a prop. És per tot això que cal renovar i enfortir apostes. Estic segur que a l’assemblea ho farem. Per seguir avançant en totes les dimensions.

N’hi ha una de molt central: el procés a transitar des de les confluències d’avui a la cooperativa de demà. L’emergència del nostre nou espai polític és ja un fet; el repte és ara convertir-lo en un subjecte col.lectiu per guanyar. Haurem de fer-ho bé i relativament ràpid. Serà clau el procés, que haurà d’estar travessat per valors col.laboratius i democràtics. I per actituds de dignitat i audàcia: d’aportació d’un llarg i extraordinari bagatge a un escenari de mestissatge i innovació política a l’alçada dels canvis que vivim, de l’esperança de la gent. En el procés de configuració del nou subjecte, hi ha un aspecte que anirà esdevenint rellevant: la seva identitat política i el relat que la forjarà; els elements referencials en el camp de les idees; els continguts i els factors emocionals que operaran com a palanques d’implicació i mobilització col.lectiva. I més en concret: la validesa simbòlica i la necessària resignificació del concepte esquerra. És encara avui l’apel.lació a l’esquerra un marc creador de valor polític, i d’apropiació ciutadana d’aquest, per canviar la vida de la gent?. Val la pena desgranar alguns elements de reflexió

Ampliem el focus i partim d’una idea molt genèrica. Al llarg del temps s’han proposat diversos marcs per interpretar les principals lògiques –o valors predominants- que regulen cadascun dels àmbits de la societat (institucional, mercantil, associatiu, comunitari i familiar). Molts d’aquests marcs interpretatius s’han construit a partir de dos criteris. En primer lloc, la defensa d’un major o menor pes relatiu de cada àmbit en relació a la resta. Així, per exemple, el model neoliberal aposta per reduir l’esfera institucional per tal d’expandir la lògica del mercat. L’estatista, en canvi, promou la desmercantitlització per mitjà de l’ampliació del radi d’acció institucional. O el model de governança en xarxa es presenta com a limitador simultani de les dinàmiques estatista i mercantil, desplaçant la regulació a l’articulació d’entramats d’actors de naturalesa diversa. El segon criteri: l’assumpció que cada àmbit incorpora una lògica pròpia que el defineix. Els mercats tendeixen a caracteritzar-se com a generadors simultanis de riquesa i desigualtats, i els estats com a correctors d’aquestes últimes. Les esferes associativa i comunitària solen presentar-se com a dipositàries de valors de reciprocitat i ajuda mútua. Mentre que les famílies se situarien com l’àmbit principal de la protecció i les cures. 

Resulta rellevant el fet que sobre aquestes bases conceptuals han cristal.litzat –en el context de la societat industrial que deixem enrere- marcs ideològics i divisòries polítiques que heretem avui. Així, l’eix dreta-esquerra clàssic s’ha dotat de sentit a través de la dicotomia ideològica entre mercats i institucions, amb les seves respectives i enfrontades lògiques de creixement i redistribució. Les opcions promotores del gir relacional han cercat una certa transversalitat en l’eix anterior, subratllant en canvi els valors solidaris que vindria a comportar l’enfortiment del teixit social i comunitari. Madurava finalment un pol conservador -poc procliu tant al mercat com a allò col.lectiu- i defensor d’una lògica familiarista de protecció, vinculada a relacions patriarcals de gènere, i a pautes tradicionals de distribució de les cures.

Palpem ara, potser amb un cert desconcert, com la nova societat sorgida de la dinàmica del canvi d’època fa trontollar bona part dels marcs i els imaginaris ideològics de les últimes dècades. L’eix estat-mercat i el seu correlat polític esquerra-dreta se’ns queda curt. Cap altre intent de generar dicotomies simples no acaba de funcionar. Sembla que es trenquin les costures de totes les ideologies, enteses com a propostes forjades des d’alguna de les polaritats preexistents. Cada esfera de la societat, d’altra banda, guanya complexitat; i totes elles s’obren a lògiques i valors que no formaven part del seu bagatge clàssic (observem institucions que no serveixen a la gent, accions col.lectives de to corporatiu... però també economies del bé comú, famílies igualitàries...).  

Tot això ens obre molts interrogants. Un d’ells, com dèiem abans, té a veure amb l’oportunitat o no de mantenir operatiu el concepte esquerra; de seguir fent-lo funcionar com a element d’identitat ideològica, com a marc d’un relat emancipador de futur. La resposta no pot ser simple. No ho és en la teoria. Molt menys si es tracta de concretar una narrativa política que  permeti una lectura ciutadana del nou subjecte, com a espai de transformació. Aquesta resposta no passa, al meu entendre, ni per menystenir la càrrega de raons i emocions de la idea d’esquerra; ni per blindar-la com a concepte-refugi davant les incerteses i els reptes emergents del nou temps. La societat, els barris, la vida quotidiana, segueixen creuats per asimetries i injustícies múltiples; per desigualtats vitals. No sembla que davant d’això l’aposta transformadora pugui descansar en cap mena de transversalitat. Tanmateix, si estem forjant un nou subjecte, no caldria també articular marcs innovadors de mobilització?; construir relats que arrelin en el nou temps i projectin al futur propostes d’esperança?. Crec que sí.

Només dues pinzellades breus. D’una banda, caldria atrapar l’oportunitat de resignificar l’esquerra cap a una gramàtica constituent, cap a l’articulació d’una democràcia en comú. Un comú democràtic on forjar una nova institucionalitat amb  coproducció ciutadana de polítiques; on desenvolupar una esfera econòmica cooperativa, fent possible la generació i apropiació col.lectiva de valor; on apostar a fons per un teixit comunitari creador de drets des de baix; on enfortir la lluita pel dret a la ciutat, i per la justícia ecològica i de gènere. Una democràcia en comú on treballar per fer tangibles totes les sobiranies: l’autodeterminació personal i la col.lectiva. D’altra banda, caldria atrapar l’oportunitat de resignificar l’esquerra en termes de pràctiques i valors, més que en clau ideològica. Cal aprofundir la narrativa de canvi transformador per proximitat a la gent. Si l’esquerra implica formar part de les lluites i les esperances de la gent senzilla, haurem guanyat alhora radicalitat i sentit comú; haurem adquirit alhora potencial transformador i majoritari. Possibilitat real de guanyar i de construir hegemonia. El repte continua sent apassionant. Des d’ICV, com sempre, el mirarem al ulls. Per anar molt més enllà, per contribuir a situar el futur en mans de la gent, en el comú democràtic. 

De petit, mirava a la tele el Cinc Nacions de Rugbi. No entenia massa les regles del joc. M’agradava aquella combinació de força i agilitat, el dibuix final de cada assaig; em fascinava el públic, i aquells vells estadis de Glasgow, Dublin, Cardiff... Van passar molts anys sense veure rugbi. Ara anem sovint als partits del BUC, on la Jana fa de 9, de mig de melé, del primer equip. Avui han jugat l’últim partit del play off. Ha estat una gran temporada. Ens han regalat tardes i partits preciosos, disputats amb intensitat i talent. Més enllà del joc, el rugbi respira educació, respecte, amistat. Gràcies Jana, gràcies buqueres… i Marc i Claudio. És un plaer anar a la Foixarda. Seguirem.     

Acabo de llegir “Barça inèdit. 800 històries de la història” (M.Tomàs i F. Porta), l’he disfrutat. Un bon llibre en minúscules. Un trencadís construit amb petits relats. Anècdotes que expressen Història; contextos forjats per persones i fets quotidians. La geografia humana d’un club que ha estat i és pal de paller emocional, en l’àmbit col.lectiu, i també –almenys per mi sobretot- en el familiar.  Ara que ens ha tocat a la Champions, em venia a la memòria un Barça-Atleti (2-0, l’any 70), un dels primers partits que el pare ens hi va portar a l’estadi, dues abraçades inoblidables.  És la primera lliga que recordo, i va ser del València: li va guanyar al Barça per goal average. Tot un símptoma. Fins al dream team van passar vint anys: el Barça només en va guanyar dues. Temporades de patiment, carnets estripats, un “aquest any, sí”… que no arribava mai. Vivíem la cultura de la derrota. Alguns en feien una estètica. Cruyff ho va capgirar. Entre 1991 i 2015, el Barça ha guanyat 13 lligues (6 de les 10 últimes). I 5 champions, una passada. Ho ha fet des d’una forma cooperativa i atrevida de practicar el joc. Un model revolucionari. Inèdit. Ara sí una ètica futbolística: la bellesa guanyadora. I forjada amb jugadors culers… El seguim disfrutant; en família, recordant l’avi.  

(Article escrit amb David Cid i publicat per El Crític el 10 de Març del 2016)

Situem les reflexions d’aquest article a l’entorn d’un interrogant que explicitem d’entrada: responen fins ara les pràctiques de govern de Barcelona en Comú (Bcomú) al mandat ciutadà de canvi expressat a les eleccions del 24 de Maig ? Intentem bastir també un exercici de contrapunt argumental respecte del suggerent article que Sergi Picazo publicà a Crític el passat 25 de febrer, titulat “Cinc crítiques que es podrien fer des de l’esquerra al govern de Barcelona en Comú”.

Creiem que formular la pregunta inicial és rellevant, i sabem que contestar-la amb rigor no és senzill. És rellevant perquè BComú canalitza aspiracions de transformació social des d’un format polític innovador; i perquè el context que explica el triomf de la confluència incorpora molts elements de canvi de règim, de punt d’inflexió constituent. La resposta és complexa per molts motius. Almenys dos indefugibles : d’una banda ha passat poc temps, i el projecte de canvi s’orienta a construir un cicle d’hegemonia d’ona llarga ; d’altra banda a Barcelona –com a totes les ciutats- operen molts impactes i variables que estan més enllà de la capacitat d’incidència del govern municipal. Tot i així, cap d’aquestes apreciacions no invalida la pregunta, ni menys encara la necessitat d’explorar-ne respostes. Tota pràctica política –per limitada que pugui semblar- incorpora un entramat de valors: o apunta a la transformació o reprodueix l’esquema dominant. El govern municipal de Barcelona, d’altra banda, té prou capacitat per activar polítiques i recursos amb impacte real sobre els principals vessants de la realitat social i urbana.

A partir d’aquestes premisses, ens atrevim a formular i defensar un plantejament : l’acció de govern de Bcomú està ja generant dinàmiques de canvi real, de construcció col.lectiva del bé comú, coherents amb els valors i les aspiracions del 24 de Maig. Amb dificultats i reptes pendents, i tant. Sobretot perquè la nova política municipal s’escriu amb la mateixa gramàtica que la vida, que la quotidianitat de la gent senzilla: amb lluita i generositat, també amb dubtes i errors ; i sí, també amb contradiccions. Què ens porta, tanmateix, a formular la tesi del canvi real en marxa ? Dos tipus de consideracions. La primera té a veure amb les polítiques públiques. Una estratègia de govern que està ja marcant trajectòries de transformació en cinc dimensions clau, respecte del que havien estat les tendències predominants els darrers anys. La segona té a veure amb elements de caràcter més transversal: la posició proactiva de l’Ajuntament, més enllà del seu radi d’acció, en qüestions estratègiques de model social; l’aposta per fer de les institucions palanques d’empoderament democràtic de la ciutadania; i l’establiment d’unes relacions amb el teixit i els moviments socials basades en l’articulació d’autonomia i respecte; d’exigències i complicitats. Anem a pams. Considerem en primer lloc els cinc eixos on les polítiques públiques estan desencadenant lògiques de canvi real. 

1.      De la fractura social al combat contra les desigualtats

L’efecte combinat de la crisi i l’austeritat injusta ha provocat a Barcelona una dinàmica de polarització social i urbana, de vulneració de la dignitat i els drets bàsics de les persones. El govern de Bcomú ha situat les polítiques de rescat ciutadà com a prioritat màxima, des del minut zero. Tres exemples. El pla d’accions contra la pobresa i les desigualtats, aprovat al primer plenari ordinari del mandat, orientat a fer front a l’emergència social des d’una perspectiva de garantia de drets, i enfortit per la decisió de reorientar 102 milions d’euros de superàvit a polítiques socials i inversions de proximitat. L’estratègia contra la pobresa energètica, que suposa un salt qualitatiu respecte de tota actuació precedent: el treball amb les companyies per la corresponsabilitat en el deute de les famílies vulnerables, la unitat per desplegar la ILP, els 4 punts d’atenció que impulsen l’empoderament personal, i la transició energètica via rehabilitació i creació directa d’ocupació. Finalment, el govern de Bcomú ha decidit evidenciar l’exclusió allà on el govern de CiU havia decidit amagar-la: el baròmetre d’infància i la diagnosi del sensellarisme. Evidenciar els rostres del dolor per generar polítiques d’inclusió: l’increment del 50% de recursos per garantir la seguretat alimentària; la pràctica de donar veu a les persones sense llar com a protagonistes de les seves pròpies estratègies d’inclusió residencial. Exemples tots ells del combat contra la pobresa i les desigualtats des d’una lògica de canvi de model. 

2.      Del neoliberalisme urbà al govern de l’economia

Barcelona havia esdevingut, els darrers anys, una gran plataforma d’aterratge del capital financer vinculat a la bombolla turística, comercial i del luxe: dels megaiots del Port Vell, a l’escalada galopant de pisos turístics, passant per la desregulació d’horaris feta d’esquenes al comerç dels barris. No és fàcil revertir aquesta lògica. No és possible fer-ho d’un dia per l’altre. Però el govern de BComú ha començat a desplegar amb força els instruments per fixar la trajectòria de canvi cap a un model democràtic i plural d’economia urbana. Tres nous exemples. L’impuls a les economies cooperativa, social i comunitària amb el pla de suport a l’emprenedoria col.lectiva, la formació i l’ocupació estable. La nova regulació d’horaris comercials que incorpora el doble valor de l’acord inclusiu de tots els agents i d’una reducció a la meitat d’obertura en festius, que esdevé clau en la defensa del comerç urbà. I la nova governança democràtica del turisme que assenta les bases per posar fi al model neoliberal, amb l’eina de la suspensió temporal de llicències i amb l’elaboració participativa del PEUAT (el nou pla d’ordenació d’allotjaments turístics) que proposa consolidar lògiques de decreixement en les àrees més pressionades. No és poca cosa. Són polítiques que apunten a nou model: a una economia connectada a la lògica cooperativa i solidària, al compromís amb l’ocupació i a un encaix sostenible entre els barris i el turisme.   

3.      De l’especulació urbanística al dret a la ciutat

El govern municipal de CiU s’havia emparat en la crisi per impulsar un gir mercantilitzador en les polítiques urbanes, i de residualització de les polítiques ambientals. Un urbanisme sovint capturat pels lobbies i per la generació de plusvàlues sense cap connexió amb el benestar veïnal; una caiguda dràstica de la inversió en habitatge social; i una mobilitat subordinada al domini del cotxe privat, i de l’espai viari sobre el ciutadà. Transitar cap a un model urbà del bé comú, cap a la reconstrucció del dret a la ciutat és també un objectiu complex. Tot i així el gir és ben tangible en aquesta dimensió. El govern de BComú no només ha frenat pelotazos urbanístics paradigmàtics (no hi haurà torre d’alçada amb hotel de luxe al Deutsche Bank; s’ha denegat el pla de millora urbana de La Maquinista), sinó que ha forjat les condicions normatives per prevenir-los (el protocol contra l’aprovació de projectes urbanístics per silenci administratiu). El dret a l’habitatge s’ha situat en el cor de les polítiques urbanes; i el pla contra l’emergència habitacional en el cor de les polítiques d’habitatge: s’ha constituït la UCER (unitat contra l’exclusió residencial) com a equip de prevenció de desnonaments; el govern ha assolit en 8 mesos la cessió de 455 pisos buits de bancs (per 33 de CiU en 4 anys); i s’ha activat el programa de lloguer social amb inversió per a la construcció de 2.161 habitatges. Finalment, hi haurà tramvia per la Diagonal: un projecte necessari per la vertebració de la mobilitat sostenible a escala metropolitana; un projecte indispensable per una ciutat saludable amb aire de qualitat. I sobretot, una actuació emblemàtica de canvi de model urbà. El dret a la ciutat es va forjant dia a dia.

4.      De la ciutat aparador a la Barcelona dels barris

El 2015 Barcelona era una ciutat amb una dinàmica creixent de segregació territorial: els barris més fragils s’havien empobrit; els més rics no havien deixat d’acumular renda. En aquest context, el govern municipal de CiU prenia decisions que ampliaven la fractura urbana: desatenia els barris vulnerables i invertia a les avingudes benestants. Encara que pugui semblar mentida: Trias paralitzava l’aplicació de la llei de barris mentre destinava milions d’euros a fer del Pg de Gràcia una via premium. Era l’aparador urbà: la Barcelona-marca que havia de lluïr espais de riquesa per exprèmer oportunitats de negoci. Ja no queda ni rastre d’aquestes polítiques d’injustícia espacial. Les del govern de Bcomú van perfilant, en canvi, un rastre d’equitat urbana, d’aposta prioritària pels carrers i els barris oblidats. No són paraules.  El projecte de pacificació de la Meridiana agafa el relleu del Passeig de Gràcia; la dignificació obrera de Pere IV succeeix a l’arranjament cosmètic de l’upper Diagonal. I emergeix, sobretot, una doble aposta estratègica: el Pla de Barris, amb una inversió inicial de 150 milions d’euros a l’àrea de llevant, Ciutat Vella, zones de muntanya i La Marina; i l’operació integrada sobre l’Eix Besòs, projecte d’equitat metropolitana arrelat en la cooperació intermunicipal, i amb una forta dimensió d’innovació social i activació d’economies comunitàries. I sí, a Barcelona hi ha 18 barris on la vulnerabilitat econòmica es tradueix en problemes de salut. Lluny d’amagar-ho, el govern ha activat un observatori de les desigualtats en salut i un programa de salut als barris. La Barcelona dels barris erigeix  una altra dimensió constitutiva del canvi real,  del procés de construcció col.lectiva de la justícia urbana.

5.      De les privatitzacions a la defensa del comú

La defensa del comú, finalment, té a veure amb les polítiques que van posant fi i revertint les lògiques de privatització d’espais, de serveis i d’equipaments de la ciutat neoliberal. Començant per la recuperació ciutadana de voreres i places: per Nadal la plaça Catalunya ha deixat de ser una enorme i insostenible pista de gel de pagament, per passar a ser un espai ciutadà de lleure i consum responsable. L’ordenança de terrasses s’està redefinint per mitjà d’un procés participatiu amb veu ciutadana (i no només mercantil), mentre les ordenacions singulars s’acorden amb el veïnat, per tal de preservar els usos comunitaris (carrers Blai i Blesa del Poblesec).  El patrimoni es preserva de la voracitat privada (Torre Garcini), i s’obre amb complicitat i sense conflictes a la gestió cívica (l’Harmonia, Can Parellada, la Bòbila…). Per últim, el govern de BComú fa efectiu el compromís amb la gestió directa i la remunicipalització de les escoles bressol privatitzades en l’anterior mandat. Es restableix així el criteri de xarxa pública única en un servei municipal d’escoles bressol  que va ser defensat per la comunitat educativa com a un veritable comú urbà.

Hem repassat les cinc dimensions del canvi real en marxa a Barcelona. N’hi poden haver d’altres. Es pot debatre la intensitat de les transformacions operades fins ara, així com la seva pròpia solidesa. Segur que és possible anar més enllà i més al fons. Però en cap cas es tracta, al nostre entendre, de canvis menors: són estratègies que responen als anhels de justícia expressats el 24M. El rescat ciutadà i la inclusió energètica; el model cooperatiu i la governança democràtica del turisme; el pla contra l’emergència habitacional, el fre a l’especulació i el tramvia per la Diagonal; la prioritat dels barris vulnerables; i el retorn al comú d’espais, patrimoni i serveis privatitzats configuren ja avui un entramat de canvi de model, de transformacions reals cap a la ciutat referent de justícia social, urbana i ecològica. Val la pena ara repassar els elements més transversal: la batalla de l’agenda i els marcs; els processos d’empoderament ciutadà; i els nous codis de relació amb els moviments socials.  

Som encara lluny de construir una nova hegemonia. Però Bcomú ha canviat l’agenda i el relat a la ciutat. Va fer-ho en campanya i ho fa des del govern: avui les múltiples injustícies i desigualtats que travessen Barcelona, i les asimetries de poder que les causen, se situen com un dels eixos vertebradors de l’agenda política. I més enllà, el govern de la ciutat ha impulsat el debat i l’acció contra la reobertura del CIE; ha situat Barcelona al cor de la xarxa europea d’acollida, amb el programa de ciutat refugi, i amb una estructura estable d’atenció i suport a les persones refugiades.  No es tracta de política de gestos; es tracta de polititzar les injustícies, de dotar de relat i significat col.lectiu cada actuació. Denunciar el TTIP, retirar les demandes contra els activistes, o reconèixer els valors republicans a l’espai públic són accions que ens parlen d’igualtat, llibertat i fraternitat. BComú ha de governar per tothom i per tota la ciutat, però ho fa des de la construcció d’una agenda i un relat amb forta carrega de valors. Amb voluntat de crear hegemonia cultural i política.

El repte de forjar-la necessita temps. Però requereix, sobretot, d’empoderament personal i col.lectiu, convertir les persones que participen a Barcelona en Comú en  agents del canvi: activistes del relat i protagonistes de les transformacions. Requereix una organització oberta, arrelada, capaç de connectar amb el que passa a la ciutat, sense apriorismes, amb intuïció i creativitat. No hi ha tampoc construcció col.lectiva del projecte sense processos de coproducció política. I això vol dir l’obertura democràtica del govern, l’apropiació social de les seves accions; i vol dir també pràctiques comunitàries constructores de drets i de política quotidiana. S’està avançant en les dues direccions: codi ètic, transparència, entramat participatiu del PAM; i també  militàncies de barri i temàtiques, enfortiment de les xarxes ciutadanes de caràcter cooperatiu. En definitiva, BComú sap que no es tracta de fer polítiques al servei de la gent, sinó amb la gent. Que les dimensions del canvi real només podran seguir avançant amb una organització forta i democràtica; i amb espais d’ampli protagonisme ciutadà. Fàcil de dir, complicat de fer.

I cal també anar definint les interaccions amb els moviments socials, amb els subjectes de l’acció col.lectiva crítica. Sergi Picazo ens interroga, a l’article esmentat, sobre quina ha de ser la lògica de relació entre el govern de BComú i aquests actors. Pregunta molt rellevant. Les respostes semblen posar l’èmfasi en el model de la pressió. D’acord, però només en part. No és suficient. És ben clar que Barcelona no és ni serà una illa; que seguirà expressant dinàmiques capitalistes -i altres dimensions de dominació- i que per això els moviments socials han de seguir erigint accions de denúncia, i de pressió sobre  el govern de BComú. Però al costat d’això serà també necessari declinar el suport i la complicitat. Caldrà obrir-se a dinàmiques de construcció compartida del comú. Siguem conscients que la batalla de Barcelona tot just ha començat: caldran debats i aprenentatges serens. Són necessaris moviments socials que pressionin per fer avançar canvis reals, sí. I cal bastir dinàmiques de suport al govern de BComú per fer possible els canvis, també. Tenim avui a Barcelona una correlació de forces que permet impulsar aspiracions de transformació social, un escenari sense precedents des dels primers ajuntaments democràtics. Una oportunitat preciosa. Serà responsabilitat de tots i totes no desaprofitar-la. Hi ha raons sòlides per l’esperança.