Nou subjecte polític i democràcia en comú

(Article publicat a la Revista Treball (Tribuna Oberta sobre confluència) el 22 de Març del 2016)

A l’Abril farem l’assemblea nacional d’Iniciativa. Hauran passat tres anys des de Viladecans. I moltes coses al nostre entorn, que hem tingut la sort de viure. Grans energies ciutadanes han desencadenat canvis rellevants: el procés pel dret a decidir, el nou municipalisme, l’escenari constituent, el desafiament plurinacional al búnker bipartidista. ICV hem format part de tots ells, de l’onada ciutadana del canvi, al costat de la gent i d’altres actors polítics. Avui podem afirmar que les nostres apostes de rescat social, referèndum, empoderament democràtic i confluències han estat eines útils en mans de la gent senzilla, de la majoria. I segueixen tenint, alhora, una enorme càrrega de futur. No tot ha estat fàcil, no podia ser-ho; però ha estat apassionant i positiu. I sí, avui les desigualtats colpegen fort, la vulneració dels drets humans encara més, i la sortida democràtica al conflicte nacional no sembla quedar a prop. És per tot això que cal renovar i enfortir apostes. Estic segur que a l’assemblea ho farem. Per seguir avançant en totes les dimensions.

N’hi ha una de molt central: el procés a transitar des de les confluències d’avui a la cooperativa de demà. L’emergència del nostre nou espai polític és ja un fet; el repte és ara convertir-lo en un subjecte col.lectiu per guanyar. Haurem de fer-ho bé i relativament ràpid. Serà clau el procés, que haurà d’estar travessat per valors col.laboratius i democràtics. I per actituds de dignitat i audàcia: d’aportació d’un llarg i extraordinari bagatge a un escenari de mestissatge i innovació política a l’alçada dels canvis que vivim, de l’esperança de la gent. En el procés de configuració del nou subjecte, hi ha un aspecte que anirà esdevenint rellevant: la seva identitat política i el relat que la forjarà; els elements referencials en el camp de les idees; els continguts i els factors emocionals que operaran com a palanques d’implicació i mobilització col.lectiva. I més en concret: la validesa simbòlica i la necessària resignificació del concepte esquerra. És encara avui l’apel.lació a l’esquerra un marc creador de valor polític, i d’apropiació ciutadana d’aquest, per canviar la vida de la gent?. Val la pena desgranar alguns elements de reflexió

Ampliem el focus i partim d’una idea molt genèrica. Al llarg del temps s’han proposat diversos marcs per interpretar les principals lògiques –o valors predominants- que regulen cadascun dels àmbits de la societat (institucional, mercantil, associatiu, comunitari i familiar). Molts d’aquests marcs interpretatius s’han construit a partir de dos criteris. En primer lloc, la defensa d’un major o menor pes relatiu de cada àmbit en relació a la resta. Així, per exemple, el model neoliberal aposta per reduir l’esfera institucional per tal d’expandir la lògica del mercat. L’estatista, en canvi, promou la desmercantitlització per mitjà de l’ampliació del radi d’acció institucional. O el model de governança en xarxa es presenta com a limitador simultani de les dinàmiques estatista i mercantil, desplaçant la regulació a l’articulació d’entramats d’actors de naturalesa diversa. El segon criteri: l’assumpció que cada àmbit incorpora una lògica pròpia que el defineix. Els mercats tendeixen a caracteritzar-se com a generadors simultanis de riquesa i desigualtats, i els estats com a correctors d’aquestes últimes. Les esferes associativa i comunitària solen presentar-se com a dipositàries de valors de reciprocitat i ajuda mútua. Mentre que les famílies se situarien com l’àmbit principal de la protecció i les cures. 

Resulta rellevant el fet que sobre aquestes bases conceptuals han cristal.litzat –en el context de la societat industrial que deixem enrere- marcs ideològics i divisòries polítiques que heretem avui. Així, l’eix dreta-esquerra clàssic s’ha dotat de sentit a través de la dicotomia ideològica entre mercats i institucions, amb les seves respectives i enfrontades lògiques de creixement i redistribució. Les opcions promotores del gir relacional han cercat una certa transversalitat en l’eix anterior, subratllant en canvi els valors solidaris que vindria a comportar l’enfortiment del teixit social i comunitari. Madurava finalment un pol conservador -poc procliu tant al mercat com a allò col.lectiu- i defensor d’una lògica familiarista de protecció, vinculada a relacions patriarcals de gènere, i a pautes tradicionals de distribució de les cures.

Palpem ara, potser amb un cert desconcert, com la nova societat sorgida de la dinàmica del canvi d’època fa trontollar bona part dels marcs i els imaginaris ideològics de les últimes dècades. L’eix estat-mercat i el seu correlat polític esquerra-dreta se’ns queda curt. Cap altre intent de generar dicotomies simples no acaba de funcionar. Sembla que es trenquin les costures de totes les ideologies, enteses com a propostes forjades des d’alguna de les polaritats preexistents. Cada esfera de la societat, d’altra banda, guanya complexitat; i totes elles s’obren a lògiques i valors que no formaven part del seu bagatge clàssic (observem institucions que no serveixen a la gent, accions col.lectives de to corporatiu... però també economies del bé comú, famílies igualitàries...).  

Tot això ens obre molts interrogants. Un d’ells, com dèiem abans, té a veure amb l’oportunitat o no de mantenir operatiu el concepte esquerra; de seguir fent-lo funcionar com a element d’identitat ideològica, com a marc d’un relat emancipador de futur. La resposta no pot ser simple. No ho és en la teoria. Molt menys si es tracta de concretar una narrativa política que  permeti una lectura ciutadana del nou subjecte, com a espai de transformació. Aquesta resposta no passa, al meu entendre, ni per menystenir la càrrega de raons i emocions de la idea d’esquerra; ni per blindar-la com a concepte-refugi davant les incerteses i els reptes emergents del nou temps. La societat, els barris, la vida quotidiana, segueixen creuats per asimetries i injustícies múltiples; per desigualtats vitals. No sembla que davant d’això l’aposta transformadora pugui descansar en cap mena de transversalitat. Tanmateix, si estem forjant un nou subjecte, no caldria també articular marcs innovadors de mobilització?; construir relats que arrelin en el nou temps i projectin al futur propostes d’esperança?. Crec que sí.

Només dues pinzellades breus. D’una banda, caldria atrapar l’oportunitat de resignificar l’esquerra cap a una gramàtica constituent, cap a l’articulació d’una democràcia en comú. Un comú democràtic on forjar una nova institucionalitat amb  coproducció ciutadana de polítiques; on desenvolupar una esfera econòmica cooperativa, fent possible la generació i apropiació col.lectiva de valor; on apostar a fons per un teixit comunitari creador de drets des de baix; on enfortir la lluita pel dret a la ciutat, i per la justícia ecològica i de gènere. Una democràcia en comú on treballar per fer tangibles totes les sobiranies: l’autodeterminació personal i la col.lectiva. D’altra banda, caldria atrapar l’oportunitat de resignificar l’esquerra en termes de pràctiques i valors, més que en clau ideològica. Cal aprofundir la narrativa de canvi transformador per proximitat a la gent. Si l’esquerra implica formar part de les lluites i les esperances de la gent senzilla, haurem guanyat alhora radicalitat i sentit comú; haurem adquirit alhora potencial transformador i majoritari. Possibilitat real de guanyar i de construir hegemonia. El repte continua sent apassionant. Des d’ICV, com sempre, el mirarem al ulls. Per anar molt més enllà, per contribuir a situar el futur en mans de la gent, en el comú democràtic.