El text “Barcelona, construint esperança a peu de carrer” aplega escrits al
blog entre 2010 i 2015. Però entre els materials de l’esperança hi havia també
poesia. Al blog Utopies Quotidianes es
van obrir unes quantes finestres. És una cartografia desordenada de 26 poetes (11
dones i 15 homes), amb el fil conductor de versos rebels que toquen de peus al
somni; de peus a l’asfalt on neixen els somnis humils. Són gent que convoca la bellesa i la vida,
treballa les paraules amb cura, i fa d’elles miralls de lluita i d’esperança.
Escriuen versos de pluja, com plou a la ciutat; i fabriquen poemes amb
gramàtica d’herois de barri, de malabaristes de la quotidianitat.
Es dibuixen mapes de trobada
entre la poesia de l’experiència i la política del comú. La poesia com a arma
carregada de present, de bellesa de balcó amb roba estesa. I la política que
declina la revolució democràtica en els temps de la tendresa. La que no
renúncia a la poesia en les parets, com a condició del dret a la ciutat. Si la solidaritat és la tendresa dels barris; la poesia és
l’idioma que l’ha anat teixint, amb memòries de lluita i mel, amb paisatges de
foc i esperança.
a la part superior de cada escrit
0 comments:
Publica un comentari a l'entrada