(Article publicat a la Revista Treball, el 9 de Novembre del 2016)

Recentment s’ha parlat força de Quito, però sovint com a simple escenari d’Habitat III. Bona part de les reflexions sobre la cimera de l’ONU -o sobre els fòrums alternatius- no han considerat la ciutat més enllà de ser el marc geogràfic dels esdeveniments. Pot ser interessant fer dialogar Hàbitat i els Fòrums amb la realitat urbana on s’hi desenvolupaven. La metròpoli de Quito té 2,5 milions d’habitants. Una ciutat gran, sí; però lluny de les megaciutats llatinoamericanes (Bogotà, Buenos Aires, Lima, Mèxic, Sao Paulo…), i  més  comparable en canvi a realitats d’escala més humana com Montevideo, Rosario o Belo Horizonte. És un lloc excepcional. El seu centre històric és segurament el millor preservat d’Amèrica; va obtenir una de les primeres declaracions de Patrimoni Cultural de la Humanitat per la UNESCO, el 1978. L’entorn natural on s’hi ubica és fascinant: una vall andina a gairebé 3.000m d’alçada, al vessant oriental del volcà Pichincha.

Aquest és el marc –en dues pinzellades-  on se celebraven fa poques setmanes Habitat III i els Fòrums d’alternatives i resistències. Tots els espais van ser enriquidors, en especial els alternatius. Però el més enriquidor: Quito, els seus carrers i les seves gents. La possibilitat diària de contrastar idees amb la quotidianitat de la ciutat. En destacaria dos eixos. El debat, d’una banda, sobre les febleses de l’esfera local de govern: les ciutats com la baula més fràgil de la governança pública. Moltes de les reflexions d’Habitat III van girar al voltant d’aquesta inquietud. Passa que el format mateix de la cimera evidenciava amb nitidesa el paper subordinat del municipalisme a escala global. I en segon lloc els debats sobre el ‘dret a la ciutat’ i la ‘democràcia urbana’. Moltes de les reflexions dels Fòrums alternatius van girar a l’entorn d’aquestes dues qüestions. Sobraven els motius perquè fos així, però n’hi havia un que els esperonava: la declaració final de la cimera oficial se n’oblida d’elles. Al text de la Nova Agenda Urbana (NAU) no hi apareix la paraula democràcia; i només de manera puntual i al darrera d’un cortina de fum de subordinades, s’hi aboca el ‘dret a la ciutat’.

La governança mundial de les ciutats comença a ser força anacrònica. L’ONU impulsa una declaració rellevant, la NAU, però no té capacitat de fer-la vinculant en relació als estats (a diferència, per exemple, dels mecanismes d’implementació dels Acords de París sobre canvi climàtic). Les ciutats, d’altra banda, participen del procés, però la declaració la signen els estats: els municipis són actors de la xarxa, però els estats-nació s’hi reserven el paper protagonista del relat i del desenllaç. Aquest esquema podia tenir sentit fa unes dècades, fins i tot a l’Habitat del 1996. Des de llavors, però, no només han passat 20 anys, hem travessat també un canvi d’època. Una eternitat sociocultural. Avui les interdependències galopants en el món emplacen a més capacitats reals de govern global; i les complexitats socials i vitals quotidianes criden a empoderar els governs locals. Em deia l’anterior alcalde de Quito que l’estat central ‘dialoga’ amb la ciutat des d’una simple lògica de jerarquia, i que els recursos anuals del govern metropolità tot just arriben als 600 milions de dòlars (menys d’una cinquena part del pressupost de Barcelona). Quantitat amb  la que Quito ha de fer front, per exemple, a l’objectiu inajornable de portar serveis bàsics a uns 200 assentaments urbans informals; o a mitigar la duresa de les condicions d’existència de 600.000 persones en situació de pobresa severa. Una proesa irrealitzable. No té sentit que la NAU la signi el president d’Equador i no la protagonitzi l’alcalde de Quito. Ni cap altre alcalde o alcaldessa. Per desplegar l’Agenda, Quito necessita autonomia i recursos. I un projecte col.lectiu amb voluntat política de construir-lo. Quito, i qualsevol altre ciutat. Potser Habitat III ha de ser l’última cimera amb aquest format. I CGLU, la xarxa municipal mundial, n’ha d’assumir el relleu. Amb ciutats empoderades parlant de tu a tu a estats i regions;  i amb una ONU impulsora real d’una política urbana  potent articulada a les ciutats.

Polítiques urbanes per fer possible el dret a la ciutat: és a dir, la dimensió urbana dels drets socials, econòmics i culturals. Per fer possible que la història li retorni a les ciutats –allà on va començar gairebé tot- el que les conquestes civilitzatòries del segle XX van desplaçar als estats. Al segle XXI les pràctiques de progrés humà situaran potser novament la ciutat, la politització de la quotidianitat, en el centre dels anhels emancipatoris, dels processos de construcció d’esperança. Perquè és a les ciutats on s’expressen avui els dilemes entre les injustícies i la vida: la vida enfront l’especulació i els ‘condominios’ privats dels rics; la vida enfront les fractures socials i l’aire contaminat pels cotxes dels més rics. El dret a la ciutat és la causa que suma la superació de totes les injustícies urbanes. I que s’ha d’anar fent realitat per mitjà de pràctiques comunitàries i polítiques públiques en diferents dimensions: polítiques que enforteixin teixits econòmics cooperatius per generar prosperitat urbana sense explotació ni precarietat; polítiques socials i d’habitatge que portin el dret al barri a cada llar, superant la doble injustícia de la pobresa i les expulsions; estratègies d’ecologia urbana que permetin recuperar l’aire per viure i els carrers per conviure. Les múltiples cares d’un dret a la ciutat que només serà si es forja en comú, com a construcció democràtica col.lectiva. Novament, la democràcia urbana com a clau de volta de la democràcia a qualsevol altra escla; com a possibilitat de retornar a la comunitat no només drets, sinó empoderament per canviar la vida.

Ben poc de dret a la ciutat i democràcia urbana a la declaració de la NAU. Però moltes experiències i aprenentatges a Quito. D’entrada l’espai on tenia lloc Habitat III: era en ple centre, el Parque del Ejido estava totalment encerclat per una tanca només accessible per alguns punts amb seguretat privada i policia; això sí, penjant del filat de la tanca hi havia un cartell que deia ‘ciudades inclusivas’.  I un cop a dins, espais segregats en funció del rang de l’acreditació de cadascú; això sí, els representants dels estats declaraven allà dins la seva adhesió als valors de les ciutats inclusives. Un abisme entre la retòrica i la seva plasmació més immediata. A Quito, més enllà d’això, es despleguen dinàmiques en conflicte amb el dret a la ciutat; i pràctiques comunitàries forjadores de ciutadania. Existeixen d’una banda gairebé 400 assentaments urbans que han crescut sense accés a serveis bàsics; mentre als barris centrals prenen força lògiques de gentrificació i substitució d’usos.

Bolaños és un barri popular, d’autoconstrucció, a la ‘quebrada’ del riu Machángara. Els seu veïnat viu sota l’amenaça de ser desplaçat per la construcció d’una gran infrastructura viària -més capacitat per cotxes!- però no s’hi resignen. Donen visibilitat a la seva lluita amb mobilitzacions al centre de Quito i, sobretot, enforteixen la seva capacitat d’autoresolució ciutadana de necessitats. Setmanalment porten a terme “la minga”, una pràctica comunitària –d’origen ancestral- on els habitants decideixen i posen en pràctica millores al barri. La Marsical és un àrea central que perd població sota la pressió d’usos d’alta rendibilitat: avui en gran part un parc temàtic urbà ple de bars i restaurants, esquitxat d’habitatge a preus excloents. La força veïnal que hi roman ha importat i adaptat la pràctica de “la minga” i fa front a la mercantitlització del barri, guanyant espais comuns i omplint-los de vida i creativitat. Bolaños i la Mariscal, dos extrems urbans i dues comunitats que han decidit construir el dret a la ciutat amb les seves pròpies mans. Expressions d’un Quito desigual,  amb 400 assentaments informals i un 25% de la població amb dificultats per satisfer necessitats bàsiques. Una ciutat on, tot i així, les condicions de vida de la majoria han millorat molt l’última dècada. On conviuen més de vint pobles originaris, i avancen models d’interculturalitat. Un mosaic complex, sí; carregat de contradiccions i avenços; injustícies i esperances.

Un últim apunt. Malgrat el format i les limitacions d’Habitat, la xarxa del municipalisme democràtic s’obre pas. Ho fa com a espai de canvi i d’irrupció d’aliances público-comunitàries, amb governs locals implicats en la construcció del bé comú. I Barcelona n’és paradigmàtica. Entre un gran ventall de ciutats i bones pràctiques, Barcelona ha estat a Quito una referència molt present. Una ciutat que ha transmès un missatge de força i confiança: de força democràtica i de confiança en el municipalisme. I un relat, sobretot, assentat en un projecte transformador que van avançant. Ada Colau i Janet Sanz han pogut explicar les estratègies de Barcelona pel dret a la ciutat: de la política d’habitatge a les superilles,  de la sobirania energètica a la renda municipal. Sense cap complaença, amb tota l’exigència, però amb el convenciment de transitar els camins del canvi. Barcelona ha fet un pas endavant en el compromís d’articulació del municipalisme democràtic: una xarxa global on construir vida contra totes les injustícies. Fa anys, a Porto Alegre dèiem que un altre món era possible i començava a les ciutats. Ara sabem que un món més just és necessari; i que no només comença, sinó que es va fent realitat ciutat a ciutat. O potser com diu El Último de la Fila a Mar Antiguo “no hay otro mundo però sí otros ojos”, per mirar la vida des d’un anhel ancestral de justícia; per canviar-la des d’un projecte quotidià de democràcia, en comú.   

El text “Barcelona, construint esperança a peu de carrer” aplega escrits al blog entre 2010 i 2015. Però entre els materials de l’esperança hi havia també poesia. Al blog Utopies Quotidianes es van obrir unes quantes finestres. És una cartografia desordenada de 26 poetes (11 dones i 15 homes), amb el fil conductor de versos rebels que toquen de peus al somni; de peus a l’asfalt on neixen els somnis humils. Són gent que convoca la bellesa i la vida, treballa les paraules amb cura, i fa d’elles miralls de lluita i d’esperança. Escriuen versos de pluja, com plou a la ciutat; i fabriquen poemes amb gramàtica d’herois de barri, de malabaristes de la quotidianitat.

Es dibuixen mapes de trobada entre la poesia de l’experiència i la política del comú. La poesia com a arma carregada de present, de bellesa de balcó amb roba estesa. I la política que declina la revolució democràtica en els temps de la tendresa. La que no renúncia a la poesia en les parets, com a condició del dret a la ciutat. Si la solidaritat és la tendresa dels barris; la poesia és l’idioma que l’ha anat teixint, amb memòries de lluita i mel, amb paisatges de foc i esperança. 

  

            AMB POESIA A LES PARETS. SOMNIS DE BARRI.

Vaig viure el període 2010-2015 des de l’activisme polític local, com a regidor d’ICV-EUiA a Barcelona. Vaig anar deixant constància de pràctiques i moments, històries i geografies, al bloc Utopies Quotidianes. Ara les he aplegat i ordenat. Vist en conjunt, s’hi configura un cert entrallat. El de Barcelona com a  lloc d’esperança (manllevant el “places of hope” de Harvey).  El de la construcció quotidiana de les bases del canvi, una cartografia de lluites i somnis, amb política a peu de carrer.

Aquest és l’objectiu del document. Aportar una mirada local sobre els canvis sociopolítics del període 2010-2015. I desgranar els fragments de lluita i de proposta que van anar fixant els fonaments de l’esperança. Es tracta de l’ordit urbà que va celebrar, d'alguna manera, la nit d’alegria del 24 de Maig del 2015. Una alegria local que expressava un canvi d’època: l’esperança havia trobat camins de majoria; i la política del comú, un marc quotidià on erigir-se. Per intentar reflectir tot això, he confegit el document Barcelona, construint esperança a peu de carrer (2010-2015), on s’hi despleguen cinc apartats. Apareixen, en primer lloc, els debats i les lluites sobre el model de ciutat: 1) els eixos de conflicte amb el govern municipal de CiU; 2) les alternatives generades amb la ciutadania; 3) la xarxa de llocs que dibuixen el mapa de l’esperança. I es van teixint, en segon lloc, els fils dels processos de canvi: 4) el relat de la confluència que porta a Barcelona en Comú; 5) una visió personal sobre les fites principals del procés sobiranista.

Teniu el PDF del text a l’enllaç que hi ha al final d’aquestes ratlles. Espero que, en alguns dels seus racons, hi pogueu trobar elements, informacions o records que us resultin d'utilitat.

BARCELONA, CONSTRUINT ESPERANÇA A PEU DE CARRER (2010-2015)

Les altres geografies habiten els mars del Sud… i també les aurores boreals. Més enllà del nord polític i poètic -“on diuen que la gent és neta/ i noble, culta, rica, lliure/ desvetllada i feliç”- hi ha un Nord perifèric i invisible. A l’altra banda del benestar i dels versos, viuen els pobles àrtics. Vides senzilles, en condicions complicades. Són l’extrem septentrional de la nostra pròpia existència, allà on el sol il.lumina les nits. Són gent arrelada a mapes blancs i històries de fred. Pobles que han preservat llengües i cultures mil.lenàries, i que demanen avui amb discreció ancestral un lloc just a la cartografia del futur. El canvi climàtic els amenaça l’hàbitat. I es despleguen pressions per fer de l’Àrtic, també, un valor de canvi econòmic; un espai de negoci per part d’estats i mercats, contra la lògica del comú, un cop culminat l’escalfament i el desglaç. Encara hi som a temps. A temps de protegir el clima; de respectar i (re)conèixer els pobles que ens cuiden el nord de l’horitzó.

Són 4 milions d’habitants. Viuen per sobre del cercle polar àrtic, en tres continents i nou països: a Islàndia, Illes Fèroe, Noruega, Suècia i Finlàndia (Europa); a Rússia (entre Europa i Àsia); i a Alaska, Canadà i Grenlàndia (Nord-Amèrica). El 10% de la població àrtica la configuren els pobles autòctons, amb una distribució geogràfica desigual: són àmplia majòria a Grenlàndia, i la meitat al Canadà àrtic; minories significatives a Alaska i a la resta de terres àrtiques euroasiàtiques; i sense presència  a Islàndia i les Fèroe. Es tracta de territoris de molt baixa densitat, amb ciutats poc poblades que fan de baula d’una xarxa de petites comunitats. L’eix vertebrador urbà de l’Àrtic el conformen, d’oest a est, les ciutats d’Anchorage (Alaska), Iqaluit (Canadà), Nuuk (Grenlàndia), Reykjavick (Islàndia), Tórshavn (Fèroe), Tromso (Noruega), Kiruna (Suècia), Rovaniemi (Finlàndia) i Múrmansk (Rússia). Totes elles en una franja entre 7.000 i 120.000 habitants, amb l’excepció de les dues ciutats que tanquen l’eix, a cada extrem: Anchorage i Múrmansk, amb 300.000 hab. cadascuna.

Els pobles autòctons de l’àrtic configuren un mosaic heterogeni, d’uns 40 grups ètnics. A Rússia la pluralitat és molt elevada, destacant el poble Nenets, format per unes 40.000 persones. A la resta de l’àrtic trobem, principalment, dos grans grups: els pobles Inuit i Saami. Els Inuit viuen a nordamerica; els Saami a Europa. El poble Inuit habita a Alaska, Nunavut i Grenlàndia. Són tres territoris autònoms: Alaska és un Estat dels EE.UU, on els inuit són minoria; Nunavut (2milions km2 i 32.000 hab) és el territori autònom dels inuit del Canadà, constituït el 1999 després de més de 10 anys de lluites polítiques i culturals; Grenlàndia (2,1milions km2 i 57.000 hab) és des de 1979 una nació autònoma de l’estat danès, amb poder polític molt rellevant des del 2008, quan el 75% de la ciutadania va recolzar en referèndum un autogovern ampliat que obre la porta a la independència. Els idiomes inuit articulen un sistema lingüístic format per quatre grans variants: la yupik és parlada a Alaska –en un context de predomini de l’anglès- per unes 11.000 persones; mentre que les tres modalitats d’Inuktitut són majoritàries a Nunavut (25.000 parlants, 70% de la població) i Grenlàndia (50.000 parlants, 88% dels habitants), on la llengua pròpia és oficial i vehicular a l’escola. El poble Saami habita les terres central-nòrdiques d’Escandinàvia i Finlàndia, i la península de Kola. Són 82.000 persones (50.000 a Noruega; 20.000 a Suècia; 10.000 a Finlàndia i 2.000 a Rússia). La llengua saami configura una cadena de 10 variants amb uns 25.000 parlants, la majoria (15.000) a les regions septentrionals de Noruega (Tromso, Vadso) i Suècia (Kiruna). Entre 1989 i 1996 els pobles saami va anar creant, en el marc de cada estat, els seus propis parlaments (consultius, no legislatius) i el 1997 van constituir l’Assemblea Saami. El 6 de febrer celebren el dia nacional.        

Vitalitat humana i cultural de les nacions inuit i saami. Economies i quotidianitats on es combinen activitats avançades i tradicionals. Espais d’autogovern limitats, però impensables fa només algunes dècades. Lluites i intents d’atrapar la felicitat. Elements per l’esperança. Amb una amenaça, tanmateix, desoladora: com a conseqüència del canvi climàtic, els pobles àrtics poden veure alterat el seu hàbitat –de forma exògena i imposada- substancialment. En concret, l’increment de les temperatures mitjanes provoca el desglaç accelerat i –a diferència d’altres regions del planeta- tot un conjunt de canvis ecosistèmics estructurals. L’escalfament global, degut a l’ús d’energies fòssils, és geogràficament desigual: a l’àrtic multiplica per dos el que es dóna a latituds menys extremes. Els efectes impressionen: l’extensió de gel el 2015 era un 29,1% menor que la mitjana 1980-2010; una part creixent del permagel de la tundra esdevé aigua líquida.

Sí, el canvi àrtic retroalimenta l’escalfament del planeta, però té sobretot impactes intensos sobre la gent que l’habita, en dos vessants. D’una banda, la desestabilització climàtica altera les activitats i relacions socioeconòmiques pròpies de les formes de vida dels pobles inuit i saami. D’altra banda, el desglaç obre la perspectiva a noves explotacions de recursos i a noves rutes comercials. Al fil d’aquest nou horitzó, els estats nòrdics –amb Rússia i EEUU alcapdavant- han intensificat les seves reivindicacions territorials. L’objectiu sembla clar: repartir-se i mercantilitzar l’àrtic. Obtenir beneficis econòmics (empresarial/estatals) a costa de la sostenibilitat ecològica de l’àrtic, i a costa de la sostenibilitat sociocultural dels pobles que el cuiden. Això és un carreró sense sortida. L’àrtic és la clau de volta de la casa-terra. Des de l’empoderament de la seva gent, des d’espais supranacionals de governança democràtica –més enllà i diferents del que avui és el Consell Àrtic (www.arctic-council.org)- i des de la consciència global, caldrà guanyar el futur al canvi climàtic i a la mercantilització dels seus efectes.

Els pobles inuit i saami atresoren centenars de mots per referir-se a la neu; cadascuna d’aquestes paraules guarda la clau del futur de totes nosaltres. El futur del planeta depèn de que, demà, una nena inuit pugui seguir dient qanik o aput; de que un nen saami pugui seguir pronunciant muotha o jassa, tot mirant la neu amb el somriure als ulls, sense cap amenaça. Un mapa de paraules amb tots els colors del blanc; una geografia de somriures emmig d’una tempesta de futur. És així de senzill, així de quotidià… així de revolucionari.