La setmana passada va fer dos anys de la mort d'Ángel González. Gener sempre porta fragments de la seva memòria i dels seus poemes. Hi ha pocs poetes que habiten la categoria dels imprescindibles, que ens aporten fites de referència per travessar les tardes més complicades, que doten de significats l’alegria i ens defensen d’ella. Ángel González n’és un, al costat de Mario Benedetti, Joan Margarit… i ben pocs més. Acabo de llegir Mañana no será lo que Dios quiera, l’excel.lent novela on Luis García Montero (un altre dels imprescindibles) recorre els seus anys d’infància i joventut en permanent diàleg amb els contextos vitals del poeta, durant els convulsos anys 30 i 40 del segle XX. Al primer capítol del llibre, l’autor ens diu això:

“No sé si ustedes conocen al poeta Ángel González. Su palabra revela una mezcla de filósofo clásico y anciano del lugar. De superviviente estoico que lo ha visto todo y lo cuenta todo, mientras pide una última copa para no dar por terminada la noche que de manera inevitable se pierde por la grieta rojiza del amanecer. Cuando bebe, a Angel González se le sube el alcohol a los pies. Ha aprendido a mantener fría la cabeza. Por lo que pueda ocurrir; por lo que pueda decirse o callarse. Desde muy niño, Ángel se acostumbró a que la historia se encontrara con él a la intemperie. Nunca renunció a habitar los lugares marcados con la tinta roja de la imprudencia. Pero suele acomodarse en ellos de forma muy precavida, moverse con tiento, sin hablar en voz alta, guardándose las lágrimas y las risas para las ocasiones de extrema intimidad. No ya la felicidad, sino la supervivencia dependieron en muchas ocasiones de un silencio a tiempo. Habla en tono bajo de las cosas altas, utiliza el humor para acercarse a los asuntos demasiado serios. Se niega a creer en la existencia de Dios, incluso después de haberlo visto”.

Són paraules que construeixen el millor retrat del poeta. El vaig poder conèixer un vespre de juny del 2007, poc abans de la seva mort. En guardo un record inesborrable: la fragilitat que transmetia, la senzillesa amb la que expressava valors arrelats a la vida per mitjà dels seus versos més bonics. Triar poemes d’Ángel González és ben complicat. Us en deixo dos. El primer és un poema d’amor preciós que va publicar fa més de 40 anys a Palabra sobre palabra. El segon és una petita joia dins de Nada Grave, el poemari que va deixar escrit poc abans de morir… encara que com li diu Luís García Montero: “eres un muerto de muerte imposible”.

Me basta así (Palabra sobre palabra)
Si yo fuese Dios
y tuviese el secreto,
haría un ser exacto a ti;
lo probaría
(a la manera de los panaderos
cuando prueban el pan, es decir:
con la boca),
y si ese sabor fuese
igual al tuyo, o sea
tu mismo olor, y tu manera
de sonreír, y de guardar silencio,
y de besarnos sin hacernos daño
-de esto sí estoy seguro: pongo
tanta atención cuando te beso-;
entonces, si yo fuese Dios,
podría repetirte y repetirte,
siempre la misma y siempre diferente.
Ya no sé si me explico, pero quiero
aclarar que si yo fuese Dios, haría
lo posible por ser Ángel González
para quererte tal como te quiero,
para aguardar con calma
a que sorprendas todas las mañanas
la luz recién nacida con tu propia luz,
y corras la cortina impalpable que separa
el sueño de la vida.
(Escucho tu silencio.
Oigo constelaciones: existes.
Creo en ti. Eres. Me basta.)

Hay que ser muy valiente (Nada Grave)
Hay que ser muy valiente para vivir con miedo,
contra lo que se cree comunmente,
no es siempre el miedo asunto de cobardes.
Para vivir muerto de miedo,
hace falta, en efecto, muchisimo valor.

Barcelona és una ciutat dinàmica, que es construeix dia a dia des de la quotidianitat de moltes persones, entitats i experiències. Volem escoltar-les de forma activa, per conèixer millor la realitat, les propostes i els somnis de molta gent. Volem dialogar i posar en comú les nostres idees i il.lusions. Estem convençuts que només des de la construcció participativa d’horitzons de futur, de marcs d’esperança compartits, podrem avançar cap a la Barcelona humana i habitable que anhelem.

Amb aquest objectiu, iniciem un procés que es desplegarà durant l’any 2010, l'anomenem “Diàlegs amb Barcelona" i  l'impulsaré personalment com a president del grup municipal d’ICV-EUiA.

Situem els projectes vitals de les persones i els seus vincles socials i emocionals al bell mig de la nova política. Volem construir un projecte de futur compartit, que sigui el fruit de donar veu a molts agents socials que fan realitat, cada dia, petites revolucions que canvien la vida. Ens apassiona Barcelona, creiem en la seva gent. Sabem que hi ha moltes coses a transformar i moltes energies per fer-ho.

Fa més d’un any, en el moment d’assumir la presidència del grup municipal, feia ja una crida a la gent creativa i rebel per construir una Barcelona ecològica i solidària. El setembre passat, en l’acte “Revolucions Quotidianes” aquesta crida va començar a fer-se realitat. Deu persones vinculades a entitats i moviments socials van plantejar les seves reflexions, en un marc de diàleg, a l’entorn de qüestions com la lluita contra la crisi, la inclusió social, la necessitat d’un nou urbanisme o l’acció per la moblitat sostenible o contra el canvi climàtic.

El procés que iniciem ara enllaça directament amb aquesta trajectòria. “Diàlegs amb Barcelona” serà un conjunt de trobades quinzenals, al llarg de tot el 2010, amb persones, entitats i moviments que treballen en temes bàsics per construir la nova Barcelona del segle XXI: el món de la cultura i la creació, un nou model econòmic amb ocupació de qualitat i ecològic, la lluita contra la pobresa i l’exclusió, el dret a l’habitatge digne, l’espai públic com a marc de llibertats i convivència, l’emancipació juvenil i els nous drets de ciutadania, els temps compartits entre dones i homes… El procés culminarà a finals del 2010, en una trobada oberta on podrem compartir conclusions i prioritzar propostes d’acció.

Creiem que els Diàlegs seran espais on creixeran propostes i reptes carregats de futur. Ens comprometem a escoltar i dialogar. Encara més, des d’ICV-EUiA ens comprometem a renovar la nostra mirada d’esquerres i ecologista, tot i recollint les aportacions dels protagonistes d’aquest procés. Actituds i idees inconformistes i creatives per construir, amb més forces i il.lusions que mai, la Barcelona ecològica i solidària de tothom.

La política municipal és la política de la proximitat, la que gestiona necessitats, contradiccions, drets i expectatives a partir de realitats socials específiques, de base local i comunitària. Les decisions que es prenen en un municipi s’han d’analitzar sempre tenint molt en compte les pròpies claus locals. Sovint no exportables a altres realitats. Però al costat d’això també és cert -i cada vegada més- que les ciutats són l’espai d’expressió de realitats de caràcter global i que, per tant, les respostes locals han d’estar arrelades en valors i compromisos universals. Faig aquesta reflexió d’entrada perquè aquestes ratlles les escric com a pinzellades de testimoni del meu punt de vista sobre dues qüestions diferents a dues ciutats diferents dels Països Catalans. Qüestions, tanmateix, connectades a valors i realitats que va molt més enllà de l’àmbit local.

En primer lloc, la decisió de l’Ajuntament de Vic de no empadronar a les persones immigrants sense permís de residència. En el terreny legal es tracta d’una pretensió que vulnera la normativa vigent, la qual estableix el caràcter obligatori de l’empadronament per part dels Ajuntaments. És d’esperar doncs que s’activin els mecanismes oportuns perquè tothom que hi viu a Vic, sense cap excepció, pugui seguir exercint el dret a empadronar-se. Però més enllà d’això es tracta d’una decisió que intensifica els riscos d’exclusió de persones vulnerables, enforteix una fractura social i atempta contra el model de convivència en la diversitat recollit en el Pacte Nacional per a la Immigració i en la Llei d’Acollida. Per a les persones nouvingudes sense permís de residència, l’empadronament és bàsic atès que fa possible l’accés a la sanitat, l’educació i els serveis socials, i genera, per tant, les condicions per enfortir itineraris d’inclusió social i relacional. No oblidem-ho, la cohesió social és un factor fonamental per a la convivència quotidiana en un context de diversitat cultural. Les dues associacions municipalistes, la FMC i l’ACM, van acordar recentment avalar i impulsar les polítiques d’empadronament actiu sense excepcions, tot i recordant que “dificultar l’empadronament de veïns i veïnes és inhibir-los d’assumir les seves obligacions i drets respecte de l’administració local”.

En segon lloc, la decisió de l’Ajuntament de València d’executar un pla urbanístic que implica la demolició de 450 cases al Cabanyal i la desparició del nucli d’aquest barri mariner. També ens trobem aquí davant d’una decisió que vulnera la normativa de protecció del patrimoni històric. I és d’esperar també que s’activin els mecanismes legals per evitar la destrossa. Però més enllà d’això, l’agressió contra el Cabanyal implica la destrucció d’una forma de viure, d’establir vincles afectius i emocionals amb un espai de quotidianitat. La destrucció d’un model de convivència arrelat en la memòria compartida i en l’obertura a un futur integrador de nous veïns i veïnes, de nous referents d’identitat. La destrucció del Cabanyal implica la promoció d’un nou espai orientat per la lògica del mercat: de substitució del col.lectiu resident per classes de rendes altes; d’usos quotidians i comunitaris per activitats socialment excloents.

A Vic el dilema és inclusió i convivència enfront a exclusió i fractura; a València el dilema és patrimoni cultural i comunitat enfront a destrucció de referents i plusvàlues urbanístiques. Són qüestions locals, però valors universals. Espero que Vic segueixi sent una ciutat intercultural i per tothom, espero que el Cabanyal se salvi. Seguirà sent molt important el paper del teixit associatiu, dels moviments socials i dels partits polítics amb voluntat de vehicular valors de solidaritat i de resistència. Tot el suport i l’escalf als amics i amigues d’ICV-EUiA i del teixit social de Vic, de la Plataforma Salvem el Cabanyal i d’Iniciativa del Poble Valencià.

A Barcelona, el 2009 ha estat un any marcat pels impactes socials de la crisi. El 2010 també ho serà. N’hem parlat i reflexionat molt. I, sobretot, hem actuat. La gent d’ICV-EUiA hem impulsat i compartit la idea bàsica de situar la lluita contra la crisi, i l’aposta per un nou model socialment inclusiu i ambientalment sostenible, com a eix central de les prioritats polítiques a Barcelona. I hem traduït aquesta idea en fets. En fets generadors de transformacions quotidianes i, per tant, d’obertura d’horitzons, il.lusions i esperances personals i col.lectives. Poques ciutats han pogut articular, des de l’acord amb tots els agents socials i amb la Generalitat, un Pacte per l’Ocupació de Qualitat com el que es va signar a Barcelona el maig del 2008 i es va renovar, amb més instruments i compromisos d’acció, el 2009. L’Ajuntament no només enforteix les polítiques de formació i el suport a la inserció en el mercat laboral. Opera també com a activador directe de l’ocupació per mitjà de la seva capacitat contractual i d’expansió de serveis. Dos exemples. El programa de contractació socialment responsable ha aconseguit injectar més de 5 milions d’euros en el sector de les empreses d’inserció –les que contracten persones en risc d’exclusió social- per mitjà de l’aplicació de la reserva i de les clàusules socials. La universalització dels serveis socials –equips bàsics, atenció domiciliària, teleassistència…- ha generat entre 2008 i 2009 a Barcelona més de 2.000 nous llocs de treball de qualitat i vinculats a l’atenció a les persones.

Més enllà de la lluita contra l’atur, el suport a les persones socialment vulnerables ha adoptat formes i pràctiques molt diverses. No hem adoptat un model assistencialista. Hem treballat des des de la perspectiva que tothom té dret a la inclusió social i relacional, és a dir, a tirar endavant un projecte de vida amb autonomia personal i vinculacions comunitàries. Treballem per generar inclusió, respecte, autonomia, valoració,  reconeixement i vinculació allà on hi hagi situacions d’exclusió, dependència, solitud, ignorància, indiferència o estigma. Cada vegada que una persona sense llar recupera la seva autonomia; cada vegada que una persona amb malaltia mental supera l’estigmatització; cada vegada que una persona gran sense família supera la solitud… estem transformant la quotidianitat, que és l’únic terreny real per canviar la vida i construir una ciutat humana. Aquests són els valors que orienten i caracteritzen l’acció política i de govern d’ICV-EUiA, els valors de l’ecologisme d’esquerres.

Fer realitat la Barcelona inclusiva vol dir més serveis, professionals, pressupostos i equipaments socials. Però vol dir també més xarxes comunitàries, d’intercanvi i solidaritat entre veïns i veïnes en àmbits de proximitat. Són dues dimensions complementàries; per mi, inseparables. Hem acabat el 2009 amb més instruments públics de lluita contra l’exclusió a Barcelona. En aquestes darrers mesos de l’any hem posat en marxa o renovat, per exemple, un centre obert d’infància, un espai familiar, una ciberaula de barri, un centre integral per persones sense sostre, un espai d’atenció precoç a la petita infància, tres centres de serveis socials, un equipament d’habitatges amb serveis per gent gran, o un conjunt de llars amb suport per persones amb malaltia mental. Contra la crisi, a Barcelona, expansió dels serveis d’inclusió social. Però també hem acabat l’any presentant i posant a disposició de la ciutadania una nova eina: la Guia de Xarxes d’Intercanvi Solidari de Barcelona. Més d’una cinquantena de bancs del temps, bancs solidaris, xarxes d’intercanvi de coneixements, bens i serveis, cooperatives de consum agroecològic i comunitats autofinançades. Pràctiques socials que canalitzen relacions horitzontals de reciprocitat veïnal i comunitària. Que van teixint una malla de fraternitats quotidianes generadores de benestar material i emocional. Des del respecte a l’autonomia de cada iniciativa, vull refermar el compromís de suport i treball en xarxa, des de l’Ajuntament, a la Barcelona capaç de construir una nova ètica col.lectiva de l’ajuda mútua, un entramat moral de solidaritats diàries.