Frei Betto és un dels grans referents del pensament i la pràctica emancipatòria d’Amèrica Llatina. Quan va exercir la tasca de primer coordinador del programa Fam Zero de Lula, el 2003, va publicar una “Carta a Che Guevara” que, entre d’altres coses, deia això:

“Querido Che: Ya pasaron muchos años desde que la CIA te asesinó en Bolivia. Tus verdugos pensaban que condenarían tu memoria al olvido. Ignoraban que, al contrario de los egoístas, los altruistas nunca mueren. En todos estos años ha habido muchos cambios. A pesar de derrotas y errores logramos conquistas importantes. Los movimientos populares irrumpieron en todo el continente. Hoy en muchos países están mejor organizadas las mujeres, los campesinos, los obreros, los indios y los negros. Entre los cristianos, una parte significativa optó por los pobres y creó la Teología de la Liberación. Sacamos importantes lecciones del gobierno de Unidad Popular de Allende, de la revolución sandinista, de la lucha del pueblo de El Salvador. En Brasil el PT llegó al gobierno, en Guatemala los indígenas van conquistando espacios, en Chiapas los zapatistas ponen al desnudo la política neoliberal. Pero hay mucho que hacer aún, querido Che...”

Avui, set anys després, Frei Betto li explicaria a Che Guevara que els moviments socials i les esquerres polítiques d’Amèrica Llatina han continuat assolint avenços importants: a Brasil els camperols de l’MST segueixen lluitant per terra i llibertat, i Lula està combatent la pobresa; a Bolívia i Equador les nacions indígenes transiten de la marginació a la dignitat, mentre Evo Morales i Rafael Correa impulsen millores polítiques i culturals profundes; a El Salvador la gent humil ha fet fora l’oligarquia, i el govern del FMLN obre horitzons inèdits de democràcia; els pobles de Cuba i Nicaragua defensen els valors de les seves revolucions... I a Uruguai, aquest dilluns 1 de març veurem Lucía, la vella guerrillera i avui presidenta del Senat, prenent declaració al company amb qui comparteix la vida, el vell guerriller Pepe Mujica, com a nou president del país. Amèrica Llatina segueix essent un territori de rebel.lies i esperances.

Però com deia Frei Betto a la Carta, “hay mucho que hacer aún”. A Colòmbia els drets humans se segueixen vulnerant quotidianament; a Hondures l’oligarquia de sempre ha tornat a actuar com sempre, cop d’estat militar inclòs; el terratrèmol d’Haití no era evitable, però sí que ho eren els seus efectes devastadors sobre els més pobres; a Mèxic, més de 500 dones han estat víctimes dels feminicidis de Ciudad Juárez… I a Cuba acaba de morir, després de 85 dies de vaga de fam, el presoner de consciència Orlando Zapata. Amèrica Llatina és també un territori de repressió i dolor. Però els moviments socials, els partits democràtics, els activistes pels drets humans i els pobles de Colòmbia, Hondures, Haití, Mèxic o Cuba anirant obrint, des de moltes revolucions quotidianes, nous espais de respecte a la vida. Nous territoris d’esperança.

Els que aneu visitant aquest bloc sabeu que de tant en tant s’hi aboquen versos i poetes. M’agrada encorar les utopies quotidianes en ports de bellesa, en els versos d’un grapat de poetes necessaris. He recordat els mestres Mario Benedetti i Ángel González; la poesia de l’experiència de García Montero i Ángeles Mora; la senzillesa fascinant de Kirmen Uribe; o les veus i els colors de la Barcelona suburbial atrapats en els versos de Calvo i Valls.

Avui, la tranquilitat d’un vespre de diumenge de febrer em condueix a Joan Margarit. Persona i poeta de referència: per la seva trajectòria, per la seva actitud, per la implacable honestedat de la seva poesia. A llibres com Joana, Casa de Misericòrdia o Misteriosament feliç, Joan Margarit fabrica, vers a vers, una bellesa dura i alhora tendre des dels plecs més difícils de la vida. Barcelona és també per ell un territori de construcció poètica. Aquests dies he rellegit Barcelona amor final, el poemari on Margarit dialoga amb la ciutat. És una antologia sublim. Joan Margarit escriu en l’Obertura del llibre: “Els carrers m’emparen des de dintre. La ciutat prova que la superfície és la manifestació del fons. Per a mi, Barcelona és una superposició d’estats d’ànim i sentiments, com les capes de pintura damunt d’una fusta molt vella. Aquest gruix evoca sempre una escalfor, un familiaritat i una nostàlgia”. Sí, Javier Cercas ho expressa molt bé al pròleg: “la Barcelona dels poemes de Margarit no és la que registren els mapes, sinó una Barcelona moral, aspra i dolorosa, i malgrat tot estranyament hospitalària”.

Per Joan Margarit, Barcelona són “les restes del somni”. Barcelona és també un entramat de llocs i d’emocions on el somni ha de ser possible: des de les dificultats i les injustícies que encara la configuren i hem de superar; des de la lluita i les il.lusions; des de les revolucions quotidianes que la milloren i la transformen cada dia. Un somni fet de realitats. Amb poesies als balcons. Us en deixo aquí només una; una de les que més m’agraden de Barcelona amor final.

La primera vegada.

Ens vam trobar a la Plaça Catalunya,
davant la filera de rellotges
que marcaven l’horari de les ciutats del món.
Ja no he parat de riure o de plorar per tu.
La lluna sempre ha estat als vidres freds
de les finestres de la nostra vida
com un d’aquells rellotges, que ara marquen
el passat i el demà del nostre amor.
En alguna ciutat del pensament
jo t’estaré estimant
quan marqui la teva hora solitària
l’esfera de la lluna sobre el mar.

(Joan Margarit)

Aquesta setmana, en el marc del procés participatiu “Diàlegs amb Barcelona”, vam tenir una molt interessant trobada amb un conjunt de persones vinculades a entitats que treballen per la inclusió social a la nostra ciutat. Va ser un diàleg reflexiu, on vam poder mirar més enllà de les urgències de cada dia, però amb moltes idees nascudes de l’experiència. Un diàleg estratègic i vivencial alhora. No voldria fer ara cap síntesi de continguts. Només traçar cinc pinzellades subjectives, que recullen algunes de les reflexions i propostes suggerides.

1) Hem de ser més atrevits, no deixar-nos atemorir ni acomplexar per una crisi creada pels poderosos i les seves receptes neoliberals. Cal transitar del reconeixement dels drets socials i els exercicis de retòrica política, cap als drets socials plenament garantits i la praxi de polítiques públiques arrelades en valors. No volem un nou cicle de creixement excloent i insostenible, amb polítiques socials i ambientals correctores. Volem una economia inclusiva i ecològica, superadora del capitalisme.

2) Els serveis socials han de ser transformadors: no poden ser ni reproductors de les desigualtats ni perpetuadors de les dependències. No poden quedar capturats ni per la lògica del mercat, ni per cap corporativisme tècnic o sindical. El seu caràcter emancipador passa per l’empoderament (la transferència de poder) a les persones, la redistribució universal d’oportunitats vitals, la valoració de la diversitat humana, l’enfortiment de marcs comunitaris de suport i afecte, i la construcció de vincles socials de fraternitat.

3) Contra la pobresa, cal avançar amb fermesa cap a la renda bàsica de ciutadania. Cap a la desmercantilització del nostre dret a l’existència. Hem de tractar i valorar les persones com a unitats de dignitat i no com a unitats de producció. Al costat d’això, cal lluitar contra l’atur, enfortir l’ocupació de qualitat i la contractació pública socialment responsable com a instruments d’inclusió social i relacional.

4) Les polítiques socials han de ser espais d’avenç cap a la feminització de la ciutat. Cap a una quotidianitat de dones i homes de totes les edats que comparteixen els seus temps de vida. Temps socialment reorganitzats, al servei de la paritat i del benestar emocional. La ciutat inclusiva són serveis, treballs i equipaments, sí. Però sobretot són espais i temps: entorns i ritmes sostenibles de quotidianitat on fer possible tots els projectes de vida.

5) Les polítiques d’inclusió social s’han d’articular des del treball en xarxa. Des de la configuració d’una esfera pública pluralista i no monopolitzada, formada per actors institucionals, socials i comunitaris que actuen des de la interdependència de recursos i coneixements. Sense lògiques jeràrquiques. Les xarxes s’han de vertebrar des de la proximitat, els barris i la quotidianitat. Que no atrapin, que donin llibertat! Cal prioritzar l’assignació de recursos a les persones, per tal que aquestes s’insereixin de forma lliure i responsable en els entramats de suport.

Són reflexions que impliquen reptes apassionants. Reptes pels que tenim moltes ganes de seguir lluitant. Amb energia. No estem fatigats, malgrat l’esgotament que provoquen alguns Consellers que fan polítiques de dretes (i venen fum de dretes). No estem fatigats; necessitem que ICV-EUiA creixi, perquè en el futur, a Barcelona i a Catalunya, hi hagi més polítiques d’esquerres i ecologistes, més política emancipatòria i quotidiana.

Una setmana de política municipal a Barcelona dóna molt de sí. La ciutat té un dinamisme extraordinari i als espais de governança local es despleguen múltiples conflictes, deliberacions, processos i polítiques públiques. A més, ni la ciutat ni la política municipal resten al marge de dinàmiques sociopolítiques que es produeixen i gestionen a escala nacional o global, però amb impactes directes sobre la vida de les persones i els seus entorns de quotidianitat. Pensava això ara que feia repàs d’aquesta última setmana. Deixeu-me posar alguns exemples.

La crisi se segueix expressant amb força a Barcelona. Els sectors més vulnerables en reben els principals efectes socials, una evidència més del caràcter injust del sistema econòmic dominant. Vam començar la setmana, dilluns, amb la reunió de seguiment del Pacte per l’Ocupació de Qualitat, on vam compartir i debatre informació a l’entorn de les polítiques locals de lluita contra l’atur i d’inclusió laboral. Dijous vam fer la reunió plenària semestral sobre Contractació Socialment Responsable a l’Ajuntament, on vam fer balanç dels gairebé 5 milions d’euros que hem destinat el 2009 a contractes públics amb empreses d’inserció, centres de treball de persones amb discapacitat, i altres entitats que ocupen col.lectius en risc d’exclusió. Barcelona impulsa polítiques d’ocupació contra la crisi, però també polítiques socials de garantia de drets universals i de suport a persones vulnerables. Dimarts donàvem a conèixer el nou Centre de Serveis Socials del Raval, un magnífic equipament al cor del barri en un edifici històric protegit que havia estat seu de l’escola pública republicana i anteriorment d’habitatges obrers. Al nou Centre treballarà un col.lectiu de gairebé 40 professionals de serveis socials. I dimecres donàvem el tret de sortida a un nou CAP i a 32 habitatges socials amb serveis per a gent gran a la Vila de Gràcia. Tots dos incorporen un sistema de màxima eficiència energètica que els fa referents de sostenibilitat. Dimecres es constituïa també la Mesa de Seguiment del procés de Consulta Ciutadana sobre la transformació de la Diagonal. I divendres fèiem un Plenari Municipal on, entre d’altres moltes coses, vam debatre l’Informe Anual de la Síndica de Greuges (gràcies Pilar per l’excel.lent feina feta aquests 5 anys i pel teu compromís humà), vam aprovar un molt bon Reglament d’Ús del Català, i vam frenar una proposta de caire xenòfob del PP, tot i defensant el dret a l’empadronament de tothom qui viu a Barcelona, sense excepcions, tal com ho estem fent.

Més enllà de la política municipal, aquesta setmana hem assistit a l’intent de gir clarament dretà del govern de l’estat, que ha tingut la seva expressió més rellevant en la proposta de retallar el sistema públic de pensions. Espero que les esquerres polítiques i socials sapiguem impulsar una enèrgica resposta en defensa dels drets socials. Per cert, avui un Informe d’UGT ens explica que a Catalunya 1,4 milions de treballadors/es guanyen menys de 1.000 euros al mes. Un inframileurisme amb rostre de jove, dona i persona d’origen immigrant. Aquestes xifres de pobresa i vulnerabilitat econòmica d’amplis sectors del país coexisteixen amb una altra realitat. Ahir sabíem que el president del BBVA, Francisco González, percebrà una pensió de jubilació de 79,7 milions d’euros. I el secretari general del banc, José Maldonado, només 13,5 milions de jubilació anticipada, "en metàlic i d’una sola vegada". Quin escarni. I a sobre pontifiquen sobre la necessitat, per sortir de la crisi, de reformes laborals i de pensions contra els treballadors/es. No, diguem-ho ben clar: la crisi són ells. La crisi és el sistema d’immoralitats i injustícies sobre el que cavalquen els gonzález i els maldonado de torn. Transformarem aquest sistema. Com deia el dijous el Joan Herrera a Can Felipa: “fem-los arribar el missatge que menys s’esperen: no els necessitem”. I com deia també el Joan en la seva excel.lent i il.lusionant conferència: “construirem una aliança contra la por i la prepotència, ètica i solidària entre generacions… i ens atrevirem amb aquells amb que ningú no s’atreveix”.

Aquesta setmana hem fet el primer dels Diàlegs amb Barcelona. El procés participatiu per mitjà del qual escoltaré i intercanviaré punts de vista amb persones vinculades a l’activisme ciutadà en camps molt diversos. Procés que aportarà perspectives innovadores als compromisos d’ICV-EUiA per canviar Barcelona. El primer Diàleg ha estat amb la gent del món de la cultura i la creació. Molt interessant, molt enriquidor. Hem coincidit en la necessitat d’obrir una nova etapa en el desenvolupament del projecte cultural de Barcelona. Una nova fase que ha de consolidar el gir cap a un model emergent: el de la cultura com a eina de generació de ciutadania activa, com a instrument d’emancipació personal i transformació col.lectiva. Hem considerat també els principals reptes que ha d’anar abordant la construcció d’aquest nou model:

- Una aposta nítida per enfortir les bases de creativitat en tota mena de codis i llenguatges artístics. Creativitat que ha d’anar vinculada, d’una banda, a processos de recerca i expressió de talent; i ha d’incorporar, d’altra banda, compromisos d’innovació, de lectura crítica, de disidència, de generació de moviments emergents en clau d’alternativitat cultural, amb capacitat de tensionar i provocar oportunitats d’aprenentatge i transformació.

- Afermar que l’accés de tothom a l’univers cultural i simbòlic al llarg de totes les etapes de la vida és una dimensió bàsica de la dignitat humana i element imprescindible per una ciutadania activa. La Barcelona inclusiva s’ha de construir també des de pràctiques de democràcia i participació cultural. El projecte cultural de ciutat només pot avançar amb una forta dimensió de compromís amb la igualtat i la cohesió social. A Barcelona, el binomi cultura-inclusió s’ha d’enfortir amb molta determinació, hi ha potencial i recorregut per fer-ho.

- La democràcia cultural es construeix des dels barris. I això vol dir impulsar una doble lògica. Enfortir, d’una banda, estratègies de compromís dels grans equipaments culturals amb la realitat social i el territori en el que s’insereixen. I apostar clarament, d’altra banda, perquè els petits equipaments de proximitat articulin pràctiques creatives de base amb excel.lència, i desenvolupin projectes culturals de referència a escala de ciutat, que funcionin també com a factors de dinamització urbana i projecció de la identitat de barri.

- Cal generar un model d’articulació de la nova diversitat cultural. Un ecosistema urbà obert a la incorporació de nous referents i orientat, alhora, a fer possible una identitat compartida: els relats de pertinença s’han d’enfortir però a partir d’una gramàtica renovada. Aquest és un procés apassionant, que camina avui a Barcelona entre complexitats i equilibris fràgils, però que cal impulsar amb tota confiança, com a un dels grans factors de millora social, urbana i cultural.

- El projecte de ciutat ha de reconèixer el capital social construït a l’entorn de la cultura, amb capacitat de generar confiança i treball compartit; d’articular diàlegs creatius i transgressors; de generar compromisos mutus. La creativitat, la inclusió social, la cultura de proximitat, les memòries urbanes i la gestió de la diversitat descansen en bona part en la capacitat d’articular veritables xarxes d’agents culturals, amb eines d’acció i horitzons acordats. Xarxes que han d’anar configurant un ecosistema cultural democràtic i participatiu, d’alta densitat relacional, amb dinàmiques de connexió ben travades entre actors, equipaments i àmbits d’intervenció.

Són reptes que requereixen d’energies i capacitat transformadora. Que s’han d’anar traduïnt en debats i propostes concretes sobre qüestions que van anar apareixent al llarg del Diàleg: les fàbriques de creació i la seva vinculació a projectes educadors de barri; la masoveria urbana en l’àmbit cultural; la xarxa de centres cívics com a espais comunitaris que han d’oferir oportunitats per l’autogestió cultural, l’experimentació i el risc; els barris creatius; les memòries urbanes; el compromís amb els ensenyaments artístics; el català com a llengua vertebradora de la interculturalitat; l’enfortiment del Consell de Cultura. Seguirem dialogant i generant espais d’implicació del món de la cultura en la construcció d’alternatives. Estic convençut que la cultura com a eina d’emancipació serà un dels elements que expressaran amb més força el projecte de ciutat, de nova quotidianitat ecològica i solidària, que anem construïnt des de l’esquerra verda urbana. Un projecte carregat de futur, amb vocació majoritària.