(Ahir divendres, el Ple de l'Ajuntament va aprovar una proposició d'ICV-EUiA que preveu: 1) la incorporació de la FAVB i els sindicats al Consorci BCN Turisme; 2) la creació d'un Consell de Participació sobre Ciutat i Turisme. Ahir també la Fundació Nous Horitzons va organitzar una Jornada sobre els límits del turisme a Barcelona. Aquestes notes són el fruit de les reflexions sorgides en ambdós espais). 

El turisme, en els seus diferents aspectes, ha esdevingut un dels fenòmens de més gran repercussió econòmica, social, cultural i territorial a la Barcelona dels darrers 20 anys. Avui el turisme esdevé un dels elements estructurants de la ciutat. És clau com a sector generador d’activitat i ocupació. I els seus impactes sobre la ciutadania, l’espai públic i els barris són cada vegada més rellevants. El 2013 BCN assolí un nou rècord amb 7,5 milions de visitants i 16,5 milions de pernoctacions hoteleres. Xifres que ens parlen, també, de la necessitat d’un encaix diferent amb una ciutat que la volem econòmicament diversificada, territorialment equilibrada, convivencial i sostenible.    

A finals del 2010 el Plenari va debatre el Pla Estratègic de Turisme. Va ser el resultat d’un procés participatiu; d’un marc de reflexió conjunta sobre els reptes i els criteris que havien d’orientar el nou model turístic de la ciutat. Emergia una idea-clau, el nou encaix entre ciutat i turisme requereix tres processos de canvi: a) abandonar la dinàmica incremental, i substituir-la per una nova lògica de turisme sensible als valors urbans de Barcelona, que incorpora la cultura dels seus propis límits; b) transitar d’unes polítiques en clau només promocional, monopoli del sector hoteler, cap a una estratègia integral, sota lideratge públic, i oberta a un ventall més ampli d’agents, que han d’estar presents en els seus espais de governança; c) superar una etapa d’impactes no regulats, i obrir un nou temps de regulació pública dels efectes del turisme (ocupació de qualitat, taxa turística, plans d’usos...).

Reptes que xoquen amb dinàmiques que avui estan en marxa a la ciutat, i amb decisions del govern que s’han situat en una perspectiva equivocada: el nou Pla d’Usos de Ciutat Vella retorna a condicions d’expansió hotelera en un territori que ha excedit, clarament, la seva capacitat de càrrega en relació al turisme; la taxa turística ha quedat lluny del model local i compensatori que el mateix plenari municipal havia exigit; els agents socials i veïnals no han estat incorporats ni en els processos ni en els espais de decisió. La realitat del turisme a Barcelona, avui, presenta aspectes contradictoris. És evident que es manté com un actiu econòmic fonamental, però també ho és que cavalca sobre una dinàmica de bombolla, que destrueix ocupació, i que posa en risc els equilibris urbans i ambientals en els barris més pressionats.

- En clau econòmica i laboral: Moltes veus parlen ja sense embuts de bombolla turística, una bombolla inflada per un excés d’oferta que reprodueix la lògica que ens ha portat a la crisi, ara desplaçada del sector residencial a l’hoteler, lúdic i comercial. D’altra banda, les xifres récord de turistes vénen de la mà d’un sector que destrueix ocupació i abraça la precarietat. El 2013 va ocupar 19.400 persones menys que el 2012, 35.200 menys des de l’inici de la crisi. I amb precarietat galopant: els contractes per hora i parcials superen ja el 30%; subcontractacions creixents; i temporalitat massiva que concentra riquesa i distribueix sous de 700 € al mes, contribuint a l’ampliació de les desigualtats.

- D’altra banda, en clau veïnal i ciutadana: la renúncia a un marc potent de regulació pública dels impactes del turisme genera avui a molts barris, per exemple: problemes de mobilitat que xoquen amb objectius ambientals; problemes amb els apartaments turístics que xoquen amb objectius de convivència; o dinàmiques de substitució del comerç urbà que dota de sentit als barris, per activitats d’explotació del filó turístic que banalitzen la ciutat. Més enllà d’això, les inversions i les polítiques urbanístiques i culturals es turistitzen: reforma del Passeig de Gràcia, Paral.lel i castell de Montjuïc...

Revertir aquestes tendències és complex. Cal voluntat política i participació ciutadana. Ens hi juguem, en bona part, el model de ciutat. No podem renunciar a combatre la parctematització turística de moltes zones; hem de seguir apostant per un turisme socialment i ambientalment responsable; i per un sector amb ocupació de qualitat, amb condicions laborals dignes i formació continuada. Cal canviar polítiques, sí; però per fer possible el canvi, cal fer emergir nous actors, i nous espais de governança del turisme a la ciutat.

D’una banda, Turisme de Barcelona ha estat i és un marc clau d’elaboració de polítiques i actuacions de promoció turística de Barcelona. Avui estem convençuts que la promoció turística no pot restar al marge de les seves pròpies derivades urbanes i laborals. La promoció no pot restar al marge d’un model d’encaix equilibrat entre la ciutat i el turisme. És per això que, més enllà dels seus membres actuals, cal fer un pas endavant i obrir el Consorci a la presència del teixit veïnal de la ciutat a través de la FAVB; i a la presència del món del treball a través dels sindicats majoritaris, CCOO i UGT. D’altra banda, el model turístic no s’esgota amb les polítiques de promoció. És més, aquestes han de perdre centralitat i passar a compartir l’agenda del turisme amb altres programes i actuacions. Per tal de fer això possible cal dotar la ciutat d’un Consell de Participació amb presència àmplia de tots els agents socials i del territori. Un Consell amb capacitat propositiva, de debat, codecisió i seguiment del conjunt de polítiques relacionades amb el turisme.

En síntesi, es tracta de projectar en l’àmbit del turisme un escenari en clau més democràtica, més oberta i participativa, que inclogui a tota la xarxa d’actors. Un escenari on la veu del veïnat, dels treballadors del turisme, i també d’altres agents culturals, urbans, ambientals... esdevingui una nova palanca per fer possible un nou model de turisme sense bombolla hotelera, ni precarietat laboral, ni parc temàtic urbà. Un nou model de turisme limitat i responsable, que generi ocupació digne i que distribueixi amb equitat, social i urbana, els beneficis generats.

(Divendres passat el Plenari de l’Ajuntament de Barcelona va aprovar la presentació d’un conflicte en defensa de l’autonomia local davant el Tribunal Constitucional contra la nova llei de règim local de l’estat (LRSAL), imposada pel PP. Aquesta és una síntesi de la intervenció que vaig fer en nom d’ICV-EUiA).

La LRSAL ens parla de simplificar competències i racionalitzar estructures; de més control financer i de més iniciativa econòmica privada. Una retòrica que no pot encobrir una llei que és centralitzadora, privatitzadora i d’involució democràtica. Una intent sistemàtic de contrareforma que situa els ajuntaments com a simples braços executius de l’estat en el territori, desmuntant la seva naturalesa política i, per tant, la seva doble capacitat de transformar pobles i ciutats, i d’aprofundir la democràcia. Una reforma amb una forta càrrega ideològica: contrària a tot allò que cal avui per situar els municipis com a entitats més fortes i més democràtiques al servei de la ciutadania; i instal.lada, en canvi, en un sectarisme ideològic que connecta directament amb els Ajuntaments pre-democràtics. La LRSAL no és només una llei anticonstitucional, és una llei de voluntat deconstituent. És una esmena a la totalitat al paper que els Ajuntaments han jugat durant més de tres dècades: un paper de motor en la construcció democràtica de les nostres ciutats, de democràcia com a projecte col.lectiu, cultural, construïda des de la vida quotidiana. La LRSAL pretén fer impossible aquesta dinàmica, la vol estroncar. Sí, una llei deconstituent que dibuixa uns Ajuntaments més semblants als del final del franquisme que als democràtics del segle XXI.

La LRSAL és contrària a la Carta Europea d’Autonomia Local (CEAL) i gira l’esquena als processos de reforma local que s’han impulsat a Europea els últims vint anys. La majoria d’estats europeus han enfortit la dimensió democràtica i competencial dels seus Ajuntaments; han aprofundit en els principis de l’autonomia local i del benestar de proximitat; han eliminat graons intermedis sense elecció directa per enfortir els municipis. La llei del PP fa tot el contrari, en cadascuna d’aquestes dimensions.

 

En primer lloc, fixa l’article 135 de la Constitució com a criteri vertebrador. El 135 és el fruit de la reforma exprés pactada pel PP i el PSOE que atorga rang constitucional als preceptes de la troika: situa els bancs per davant de les persones, el retorn del deute per davant dels serveis públics, el rescat financer per davant del rescat social de la majoria. Sí, la llei opera com a eina d’obertura i garantia de nous espais de negoci per companyies privades de serveis: obrir o garantir la lògica mercantil en l’aigua, l’energia, la gestió de residus, el verd urbà... i també en l’atenció a les personesi o l’educació. En síntesi, fer retrocedir l’àmbit de les polítiques públiques i ampliar el del negoci privat. I fer-ho precisament aquí, en un dels estats locals de benestar més raquític d’Europa, amb menys inversió pública de proximitat per habitant. I fer-ho precisament ara, quan el que toca és el contrari: enfortir l’autonomia local i els serveis públics municipals com a palanques de sortida de la crisi amb equitat. Avui com mai abans, la cohesió social, requerirà situar l’aportació dels serveis de proximitat en el centre del model de benestar. Per justícia, sí; per eficàcia també. O es que no és un repte el benestar emocional i la vinculació comunitària de les persones grans; o l’emancipació dels joves; o l’atenció educativa a la petita infància... I les polítiques al servei d’aquestes finalitats no són essencialment locals ?. Perquè les volen desarticular ?

En segon lloc, la LRSAL situa la política municipal en la centralitat de la culpa del dèficit i prescriu una gestió tutelada; hi ha a la llei un fil conductor de descrèdit a l’eficàcia local, de desconfiança i control jeràrquic d’un àmbit local pretesament malgastador. No és cert. A finals del 2013, només el 4,5% del deute públic espanyol correspon a les entitats locals (i d’aquest, el 40% a l’Ajuntament de Madrid). Però és que a més, el pes del sector públic local sobre el conjunt de les administracions és reduit: la despesa local representa el 15% de la despesa pública total. Una xifra que se situa molt lluny de la mitjana europea i de països de referència com Alemanya, Holanda, Aústria. La LRSAL en comptes de reconèixer el rigor financer del món local (amb l’excepció de Madrid i alguna més) crea un artifici de descrèdit i una resposta de tutela i vulneració de l’autonomia local; en comptes de reconèixer la feblesa de recursos del món local (comparada amb els països europeus) pretén retallar encara més la capacitat d’inversió local vinculada al benestar de la ciutadania.

En tercer lloc, la LRSAL vulnera l’Estatut i redueix substancial l’àmbit competencial dels municipis. L’Estatut com si no existís. La llei és del tot invasiva en competències pròpies de la Generalitat. És un intent no ja de centralitzar sinó de reescriure les regles del joc territorial, retornant a l’estat unitari i centralista. És curiós, la mateixa Constitució que aixequen com a mur de contenció a les aspiracions democràtiques de la ciutadania; no tenen massa problemes a vulnerar-la quan es tracta de restaurar un model tardofranquista d’entitats locals. I el més greu: la llei suprimeix el principi de competència general que habilita els Ajuntaments per actuar, en qualsevol matèria, en benefici de la comunitat; toca la línia de flotació de l’autonomia local, el nucli de la democràcia municipal. I l’acompanya d’una reducció dràstica, brutal de l’àmbit competencial dels municipis. Quin sentit té que els ajuntaments no puguin formular polítiques educatives pròpies; quin sentit té desarticular els serveis socials bàsics i recentralitzar-los; quin sentit té renunciar a la dimensió local de les polítiques actives d’ocupació... segur que cal prescindir-ne per lluitar eficaçment contra l’atur ? Aquesta tisorada competencial pot ser devastadora en termes de cohesió i benestar social. 

Finalment, un apunt sobre Barcelona. Ens afecta menys perquè preserva la major part de l’àmbit competencial de la Carta, sí; i no per falta inicial. Però no oblidem que: la llei supreix amb caràcter general l’obligació de respectar la potestat local d’auto-organització; es carrega l’obligació de reconèixer per part de les lleis sectorials les atribucions específiques als municipis; i ignora les competències locals garantides a l’estatut. No oblidem tampoc que l’abolició del principi de comnpetència general afecta Barcelona, i que les possibles competències delegades s’hauran de sotmetre, també a BCN, als paràmetres de tutela i privatització que marca la llei. Per tant, res més lluny de pensar que BCN no queda afectada. Hi queda i molt. Cal donar la batalla jurídica, i tant. A fons, fins al final. Amb voluntat i amb moltes possibilitats de guanyar-la. I cal donar la batalla democràtica, col.lectiva, política.

Però no podran: la realitat i els valors democràtics de la ciutadania actuaran com a principi de realitat i s’imposaran a l’escalada autoritària. La LRSAL vol perpetrar un clar espoli democràtic de la política municipal. No tenen cap possibilitat d’èxit. Des dels ajuntaments, ICV-EUiA, al costat de la ciutadania, farem front. La LRSAL ens indigna, però no ens intimida. Tampoc ens replega en cap dinàmica de simple resistència. Seguirem. No renunciarem a convertir en realitat el municipalisme democràtic i transformador, el nou municipalisme del be comú. Farem més coses i les farem de manera diferent.  En condicions molt més adverses, potser sí. Però no tancarem ni privatitzarem un sol servei. Digui el que digui la LRSAL. Serem creatius i dissidents. El PP vol recuperar el passat perquè sap que ha perdut el futur. Nosaltres seguirem construint futur, a peu de carrer. 

Divendres passat, a la cruïlla de Passeig de Gràcia amb Diagonal (per cert, no deixarem d’insistir que cal canviar-li el nom de Joan Carles I perquè no volem cap reconeixement a la monarquia borbònica) acompanyava la gent de Joves d’Esquerra Verda (www.joves.cat) en l’inici de la campanya de denúncia “BCN en Venda. Raó: Xavier Trias”.

Sí, hem confrontant des del primer moment l’espiral privatitzadora de la ciutat on ens ha situat el govern de CiU. Una dinàmica que ha deixat de ser puntual per esdevenir un dels elements vertebradors del model de l’alcalde Trias. Un govern classista que aprofundeix en la seva concepció de Barcelona com a plataforma d’aterratge del negoci i del benefici privat. Als vuit exemples privatitzadors del cartell de Joves, ja hi podem sumar dos més de ben recents; tot plegat un bon decàleg a manera de carta de presentació de la “BCN en venda” de Xavier Trias. 1) la privatització de l’aigua; 2) les inversions al carrers luxosos al servei de lobbies comercials i hotelers; 3) la Marina de Luxe al Port Vell; 4) l’ordenança de terrasses que mercantilitza voreres i places; 5) la gestió privada de les noves escoles bressol; 6) la venda al millor postor del nom de les estacions de metro; 7) el nou Pla d’(ab)usos de Ciutat Vella, amb barra lliure hotelera; 8) el tancament d’equipaments al servei de les èlits econòmiques (MNAC); 9) la privatització dels aparcaments municipals; 10) el pagament per l’entrada a Sant Pau i al Castell de Montjuïc. Configuren, tots ells, les baules d’una cadena privatitzadora contra els bens comuns urbans; els components d’una estratègia de despossessió del dret a la ciutat.

Al Passeig de Gràcia i a la part alta de la Diagonal, la lògica privatitzadora es connecta a la més nítidament classista. Les obres de reforma no són el fruit d’un procés de participació, ni tan sols responen a cap interès públic, són la concreció dels projectes de comerciants i hotelers de luxe al servei dels seus propis interessos: un espai més còmode i atractiu per a creueristes i turistes rics. Les inversions s’eleven a gairebé 30 milions d’euros, mentre el govern menysté les necessitats de la gent i els barris populars: retalla les polítiques de rehabilitació d’habitatges, atura la millora urbana dels barris, enfonsa la inversió social i educativa als districtes amb més necessitats. Com pot ser que es destinin 30 milions a la Barcelona del luxe i, en canvi, La Trinitat Nova segueixi amb al.luminosi, la Trinitat Vella sense centre de serveis socials, els barris de La Marina sense metro, o no es rehabilitin els habitatges del Besòs ?. Per CiU, Barcelona no és tant un espai d’exercici quotidià de ciutadania, sinó una marca generadora de plusvàlues privades; no és tant un espai de cohesió social i urbana, sinó una realitat dividida en classes i segregada entre barris.    

Hem de visualitzar tot això. Estendre la denúncia i fer créixer la consciència de les injustícies socials i urbanes. I ara ja, sense esperar ni un minut més, hem d’articular l’alternativa. L’alternativa per retornar la dignitat i la ciutat a la gent i als barris. Perquè el futur de Barcelona no el dictin els lobbies per mitjà d’un govern al seu servei; sinó que l’escrigui la ciutadania, les classes i els barris populars, per mitjà d’una nova hegemonia social i una nova majoria política. N’estic segur, a Barcelona podem !.

(Cada any, l'Assumpció Vilà, Síndica de Greuges de Barcelona, ens presenta el seu Informe al Ple Municipal. És un molt bon document. Reflecteix la realitat de la ciutat i l'acció pública en defensa dels drets de la ciutadania. M'ha semblat interessant deixar-vos aquí una síntesi de la intervenció que vaig fer, en resposta a la seva presentació. Serveixi també com a nou agraïment i reconeixement a la magnífica tasca de la Síndica).

Vull agrair en nom del Grup Municipal d’ICV-EUiA a la sra. Assumpció Vilà la presentació del seu Informe Anual al Consell Plenari de l’Ajuntament, com a Síndica de Greuges de Barcelona. Valorem que l’Informe s’obri posant sobre la taula amb coratge les injustícies del moment actual, així com la reivindicació dels DDHH, de la dignitat i l’autonomia vital com a criteris irrenunciables per vertebrar el present i el futur de Barcelona i del nostre model social. Sí, 10 anys de Sindicatura de Greuges, però l’Informe arrenca afirmant: “no estem de celebracions”. “L’any ha estat marcat per la crisi econòmica i la manca de millora dels serveis públics”. I continua dient: “la ciutadania ha de tornar a sentir que les llibertats, els drets socials i els ambientals són una riquesa col.lectiva a preservar... i només vivint en una societat justa és possible el ple desenvolupament de les persones”. Anhel que compartim, i que se situa avui ben lluny de les dinàmiques dominants de desigualtat social i despossessió ciutadana. És també un valor fonamental que la Síndica situi els DDHH com a guia per avançar en temps de crisi. En efecte, com sosté l’Informe “quan hi ha pobresa, quan no es retorna a la ciutadania en benestar el producte del seu esforç, quan es persegueixen desorbitadament conductes innòcues, no hi ha ni igualtat, ni llibertat”.  És llavors quan cal l’acció pública per remoure les injustícies, és llavors quan cal la ciutadania activa per reclamar aquesta acció. I afegiria, és llavors quan el paper de la Sindicatura esdevé fonamental: acollint i acompanyant la ciutadania; actuant d’ofici per construir propostes encorades en els DDHH.

No és ara el moment d’abordar cap anàlisi exhaustiva del conjunt d’aquest Informe; però sí volia referir-me de forma concreta a algunes qüestions tractades que considerem molt importants.

En primer lloc a l’habitatge, al dret de tothom a un habitatge digne com a prioritat irrenunciable a la ciutat. L’Informe assenyala com continuen els problemes vinculats a la manca d’habitatges, a vivendes en condicions no dignes, a l’assetjament sobre inquilins, a reallotjament forçosos, a blocs en estat ruïnós i al desamparament de famílies desnonades. Coincidim amb la Síndica que el dret a a l’habitatge no progressa a la nostra ciutat. D’una banda, les xifres del 2013 posen de manifest una davallada considerable de llicències d’obra d’habitatges protegits. I pel que fa al lloguer privat, els preus de mercat segueixen essent una barrera d’exclusió per un gran nombre de persones. D’altra banda, les mesures contra els desnonaments no han aconseguit grans millores: ni aquests s’han aturat, ni els habitatges de la Taula d’emergència són suficients; tampoc no ha funcionat la cessió de pisos buits. La realitat d’emergència habitacional, com afirma l’Informe, és insostenible en termes de necessitats socials; coincidim amb la Síndica que cal activar mesures molt més potents en l’àmbit del lloguer social, la rehabilitació, la lluita contra els desnonaments i la borsa de lloguer privat. Compartim plenament les recomanacions pel que fa al nou Reglament de Sol.licitants d’habitatge de protecció oficial, que ha de donar resposta, amb garantia de dret de ciutadania, a totes les situacions de necessitat protegibles d’acord a la Llei del Dret a l’Habitatge. No renunciarem a treballar des del nostre Grup per impulsar, en clau propositiva, l’acció del govern municipal en aquest àmbit. Com tampoc no renunciarem a seguir confrontant les polítiques inhumanes que rescaten bancs i desnonen famílies; que preserven privilegis, i retallen drets i vides.

M’hi voldria referir, en segon lloc, a la situació i els reptes que planteja l’Informe en el terreny de les llibertats públiques i la participació ciutadana. Un any més, l’Ordenança del civisme esdevé la norma municipal objecte de reclamacions en matèria de llibertats. Un any més, la Síndica conclou que es tracta (literalment) “d’una eina coercitiva i estèril per moltes situacions, en incorporar alhora supòsits d’incivisme i la realitat de persones en situació d’exclusió social”. L’ordenança s’ha revelat, torna a sostenir l’Informe, com un instrument generador d’injustícies en la seva aplicació. I és aquí, on tornem a compartir la doble proposta que ens fa la Síndica: en un àmbit més operatiu, modificar d’immediat els protocols d’intervenció que encara avui permeten la denúncia policial de persones vulnerables, i substituir-los per l’estricte comunicació a serveis socials; en un terreny més fons, afrontar la modificació global de l’Ordenança per tal de debatre quines situacions han de ser objecte de protecció més que de sanció. Sí, creiem que l’eix punitiu ha de ser superat -en la norma i en la pràctica- per l’eix del respecte, la mediació i l’acció comunitària com elements vertebradors d’un espai públic de llibertats.

És novament rellevant que l’Informe incorpori reflexions clau en el terreny de la participació. La síndica posa èmfasi en un procés rellevant que s’ha produït el 2013, objecte de queixa, i resolt pel govern en sentit contrari a les recomanacions de la sindicatura: ens referim a la Iniciativa Ciutadana “Defensem el 0-3 a Barcelona”. La Comissió promotora s’hi va adreçar a la Síndica demanant empara enfront la negativa del govern a tramitar la Iniciativa. La resolució fou ben clara: cap element del procés no podia justificar la negativa municipal. Compartim, a partir d’aquí, la reflexió que ens fa l’Informe: el que s’espera de l’administració, quan un col.lectiu impulsa un instrument de participació és foment, col.laboració i suport tècnic. En definitiva, remoure i no interposar obstacles; com diu la Síndica: “tant per mandat legal, com per coherència amb el comportament democràtic que s’espera de la institució municipal”. Coincidim amb la proposta d’impulsar una nova normativa municipal reguladora de la Iniciativa Ciutadana orientada a facilitar, no a dificultar, la seva utilització; orientada a oferir suports, i no càrregues, als col.lectius impulsors.

Finalment, voldria destacar el capítol dedicat a l’atenció a les persones, on trobem un repàs exhaustiu a les principals problemàtiques vinculades a l’acció social i la realitat quotidiana dels col.lectius vulnerables. L’Informe constata com la pobresa s’ha instal.lat en els barris de la ciutat i com aquesta realitat situa sota pressió quotidiana el treball dels i les professionals dels serveis socials. Un treball que ha d’afrontar no només l’enduriment de la realitat sinó també el desmantellament d’algunes prestacions públiques.

Enduriment de la realitat d’atur, enfront de la qual l’Informe considera necessari la posada en marxa de plans d’ocupació en tots els districtes de la ciutat, l’increment dels acords amb les empreses d’inserció laboral, i l’enfortiment de les polítiques de formació i ocupació juvenil.  I enduriment també de les retallades. La Síndica constata, com a especialment antisocial, la retallada de la Renda Mínima d’Inserció, que ha deixat sense ingressos molts nuclis familiars en situació de pobresa severa. No podem oblidar que al llarg del 2013 –i en l’actual context de fractura social a Barcelona- han estat denegades 5.000 rendes mínimes. I no podem deslligar aquest fet de l’increment de dificultats de cobertura de necessitats bàsiques per part de moltes famílies, dificultats de pagament del lloguer, dels consums bàsics de la llar i d’accés a una alimentació digne i autònoma. L’Informe de la Síndica torna a fer una aposta clara per la Renda Garantida de Ciutadania, desplegant l’article 24.3 de l’Estatut, com una peça indispensable que ha d’assegurar els mínims de la dignitat vital de tothom. Ho compartim plenament: seguirem treballant perquè la ILP en marxa s’acabi materialitzant i perquè l’Ajuntament segueixi tenint un paper proactiu en aquesta mateixa direcció.

Voldria només afegir, en aquest apartat, una consideració sobre les persones migrades. L’Informe ens trasllada un fet molt rellevant: la majoria de situacions tractades per la sindicatura no tenen a veure amb la condició d’immigants, sinó amb situacions de vulnerabilitat social compartides per altres persones amb independència del seu origen. En efecte, no és l’origen de les persones sinó el seu perfil de necessitats el que activa a Barcelona les polítiques socials. Un element clau del nostre model d’acollida i interculturalitat que cal preservar. Tot i així, l’Informe no passa per alt la situació específica de les persones migrades més vulnerables. La Síndica valora la posada en marxa del Pla d’Assentaments, però no deixa d’assenyalar el fet paradoxal que és des de la seva aprovació quan s’han produit més desallotjaments. Enfront d’això, proposa reforçar la lògica d’inclusió social i laboral com a prova clau de respecte a la dignitat de totes les persones.      

En síntesi, un Informe que esdevé ja, per nosaltres un estímul a seguir treballant per una Barcelona on tots els projectes de vida es puguin realitzar en igualtat de condicions; una ciutat democràtica, més humana i habitable.