22 de maig, 2014
0
"Vota el que sents, el que ets, el que penses"
En unes eleccions la
ciutadania participa votant candidatures i programes. Així serà el diumenge.
Votarem el Parlament Europeu, on la correlació de forces determinarà també la
presidència de la Comissió. Jo votaré ICV-EUIA, ho faré per l’Ernest Urtasun, per Ska
Keller i Alexis Tsipras. L’Ernest és un activista que expressa amb molta força
i sinceritat els valors de la igualtat, la llibertat i la fraternitat, com a
fils que van teixint el bell somni de l’Europa federal de les persones i els
pobles, que planta cara a totes les opresssions. L’Ernest és una persona jove que coneix
molt bé l’entramat de la UE, amb una sòlida formació que confereix gruix i
credibilitat a un discurs polític innovador i emancipador. Com cap altre
candidat, ni de lluny. Votaré ICV-EUiA i ho faré per un programa de drets i
dignitat. Un compromís valent amb auditar i no pagar el deute il.legítim,
establir una renda garantida europea contra la pobresa, tancar els CIEs i
derogar la directiva de la vergonya, impulsar l’economia verda i cooperativa,
l’exercici del dret a decidir, de decidir-ho tot. Un programa de rescat
democràtic. De construcció d’una Europa democràtica sobre el desmantellament de
la troika i la deutecràcia.
Més enllà dels compromisos polítics, pels quals l’Ernest es deixarà
la pell, aquestes eleccions s’insereixen en un context sense precedents. Un
procés de canvi d’època que s’expressa, amb molta intensitat, a escala europea.
En un temps nou d’incerteses i complexitats vitals, la UE ha esdevingut un entramat institucional al
servei de l’1%. Tan carregat d’injustícies com buidat de drets i dignitat. L’alternativa
és fer créixer la democràcia, per posar Europa sota control ciutadà. L’actual
UE no ens serveix. Menystenir el projecte europeu tampoc. Europa és l’espai on donar
la batalla col.lectiva de l’esperança. Ens
calen instruments polítics per fer-ho possible. No valen
els vells. Necessitem un ampli espai de confluència de ciutadania, moviments
socials i forces polítiques de l’ecologisme i l’esquerra alternativa. Un nou
subjecte per construir drets i dignitat. Estic convençut que l’Ernest hi
treballarà a fons per articular-lo, amb Ska Keller i Alexis Tsipras, amb la
força creixent dels Verds i de l’Esquerra Unitària. Han
canviat moltes consciències, s’han forjat moltes actituds de ciutadania activa.
Ara cal canviar també la política i les polítiques de la UE. Perquè el futur
l’escrigui el poble. Per decidir-ho i canviar-ho tot.
(I a més de votar ICV-EUiA, diumenge votaré al Multireferèndum, digui el que digui la junta electoral; desobediència democràtica)
Labels:
eleccions europees,
ICV-EUiA
10 de maig, 2014
0
La ciutat comuna. La Barcelona democràtica.
(El 7 de maig, vaig fer una xerrada al Fòrum Nova Economia: "De la ciutat trencada a la ciutat comuna". Us deixo aquí una síntesi de la segona part de la intervenció. El resum de la primera el trobareu al post anterior).
Hi ha alternativa. És possible dibuixar el
camí que va de la ciutat trencada a la ciutat comuna. És possible situar el
futur de Barcelona en mans de la gent. Es tracta de forjar la dimensió local
del procés constituent, de la ruptura amb el règim de la ciutat trencada i
privatitzada: el procés de rebel.lió democràtica pel dret a la ciutat.
Amb modèstia però amb tenacitat, al llarg
dels últims tres anys des d’ICV-EUiA hem construït una pràctica de confrontació
democràtica a CiU. No ens resignem a la ciutat trencada, tampoc a una política
municipal cada dia més elitista i menys democràtica. Sabem que la resistència
legitima el canvi i que aquest només és forjable des d’un camp de valors alternatiu
al de la dreta. És per això que en l’eix del nostre treball hem situat la
proposta de polítiques alternatives, i ara volem vertebrar també l’alternativa
política.
Cap de les dues coses no les fem sols.
Treballem al costat de molta gent, a molts barris. El millor que li ha passat a
Barcelona és que s’han desplegat moltes energies ciutadanes. Ha arrelat la
indignació, i amb ella dinàmiques de denúncia; també el compromís creatiu, i amb ell pràctiques d’acció comunitària. Estic convençut
que el classisme i les idees insolidàries no són majoria al carrer, ni a les
llars. Que a Barcelona el govern de CiU no és referent de la gent dels barris,
ni dels seus problemes ni de les seves aspiracions. Els qui ens governen no tenen una experiència vivencial de les retallades o de l’encariment dels serveis. Ni
l’escola pública ni el transport públic formen part de la seva
quotidianitat. El seu imaginari de ciutat és un altre, construït en espais
privats al marge de la vida diària de la gent.
Però hi ha un entramat social que ja està
forjant la ciutat democràtica i compartida, la nova Barcelona. Un entramat que
ha emergit en defensa de la dignitat dels barris, el dret a l’habitatge contra
cada desnonament, l’emancipació juvenil, el transport públic i l’aigua com a
dret humà, el treball digne, i els espais d’autogestió comunitària. Es tracta d’un mosaic mobilitzador format per
plataformes, marees ciutadanes, el 15-M i les assemblees socials, la PAH,
sindicats o el moviment veïnal. I un mosaic de pràctiques ciutadanes impulsades
per la xarxa d’economia social, els plans comunitaris (de Roquetes a la
Barceloneta), els barris cooperatius, les AMPAs, la participació de base (com
Fem Rambla), els mercats d’intercanvi solidari o els ateneus populars (de Flor
de Maig a Can Batlló). Una veritable xarxa ciutadana que evita moltes
exclusions, i tanca moltes ferides de la Barcelona trencada.
Sobre aquesta base sorgeix un doble repte.
D’una banda articular els espais i els subjectes que impulsin el procés cap a
la ciutat comuna. D’altra banda, forjar els continguts del projecte. Primer
repte. Transitar de la fragmentació de resistències i pràctiques, a la
confluència en l’alternativa. Es tracta de trenar la connexió de lluites i accions;
i dotar-les d’una referència política. Xarxa social per seguir canviant
consciències i actituds; subjecte polític per fer possible el canvi de govern i
de model. Superar la Barcelona trencada i construir la nova ciutat democràtica.
Segon repte. Definir els eixos de l’alternativa. Es tracta de superar la
fractura social als barris, la mercantilització urbana i la precarietat; de
superar també l’opacitat política municipal. I fer-ho per mitjà d’un projecte
construït des de baix i des de l’esquerra, que convoqui il.lusions i articuli
aspiracions diverses, des d’un espai de valors compartits. Us proposo pensar a
l’entorn de tres fils alternatius. Per deixar enrere les desigualtats, les privatitzacions i l’especulació;
i teixir el dret a la ciutat avançant cap a la inclusió social, la cohesió
urbana i l’economia del bé comú.
·
El
fil dels drets socials i la dignitat humana. Cal afrontar el repte de superar
la doble fractura social i territorial que avui travessa Barcelona, amb
l’activació de cinc estratègies principals: 1) la reconstrucció d’un estat
local de benestar potent, amb serveis públics de proximitat per tothom, i oberts
a la participació ciutadana; 2) un programa de barris amb forta inversió en
rehabilitació i millora estructural; que garanteixi el dret a l’habitatge digne
i la preservació de teixits urbans i espais de memòria; 3) polítiques de
dignitat i contra tota mena d’exclusió: Barcelona lliure de desnonaments, renda
d’inclusió i programa de mínims vitals, lluita contra la pobresa infantil,
garantia de tres àpats al dia, gestió pública de l’aigua i de l’energia, i
transport públic a preus assequibles; 4) polítiques de democratització cultural
i equitat educativa: superació de totes les retallades, inversió en centres públics
i escoles bressol per tothom, ciutat educadora i plans d’entorn; revocació dels
concerts amb les escoles d’èlit. 5) polítiques d’autonomia personal i cicle de
vida: igualtat de gènere, emancipació juvenil, vida independent de les persones
amb diversitat funcional i drets de la gent gran. Les cinc dimensions d’una
estratègia integral per superar l’actual ciutat trencada, i avançar cap a la
Barcelona socialment inclusiva, i cohesionada entre barris.
·
El
fil de l’economia del bé comú. Barcelona havia anat forjant un
model específic, sense les lògiques d’especialització o de connexió a la
bombolla immobiliària d’altres ciutats. Un esquema d’economia del coneixement
amb el 22@, el Besòs o La Marina; economia verda creadora d’activitat vinculada
a energies renovables i transport públic; ocupació lligada al benestar
(universalització dels serveis socials); i compromís amb sectors tradicionals
generadors de cohesió urbana (comerç de proximitat). L’aposta actual pel
turisme sense límits i el capital financer,
combinada amb involució ecològica i precarietat, no només afebleix els
elements específics de Barcelona, sinó que projecta en l’economia local la
lògica especulativa i de bombolla de la crisi global. Cal un canvi en
profunditat. Un green new deal que refermi la recerca pública, la diversitat
productiva, el turisme responsable i regulat, la creativitat cultural i
l’economia verda (inversió en renovables contra el canvi climàtic; en transport
públic per la reducció dels cotxes i la qualitat de l’aire); que situi el
cooperativisme en el centre del model; que aposti per la lluita contra l’atur i
l’ocupació digne; i que avanci substancialment en fiscalitat ecològica. En
síntesi, un model econòmic per superar el monocultiu turístic, la centralitat
del capital financer i la precarietat laboral; per construir, a Barcelona,
l’economia urbana del bé comú.
·
El
fil de la democràcia participativa. Cal afrontar el repte d’articular a Barcelona
un model de democràcia directa i deliberativa que situi la política municipal
en mans de la gent. Aquest repte implica, d’una banda, una nova forma de
governar: amb la màxima transparència i descentralització, amb mecanismes àgils
de rendició de comptes. Un Ajuntament de proximitat i amb les parets de vidre.
I d’altra banda, la superació de l’entramat vigent de participació ciutadana.
No es tracta de fer-li retocs que l’ordenin, està esgotat. Cal un nou model amb
pressupostos participatius, consultes i iniciatives ciutadanes, consells amb
capacitat de decisió, elecció directa dels Districtes, gestió ciutadana
d’equipaments i participació de les
entitats en el plenari municipal. La ciutat democràtica ha
d’incorporar també un
ampli espai públic no institucional, d’empoderament comunitari: ateneus i
espais autogestionats, xarxes d’intercanvi solidari, bancs del temps,
cooperatives de consum ecològic... com a àmbits de ciutadania activa. En
síntesi, reconèixer a les persones el dret a decidir sobre la seva
quotidianitat, com a millor garantia d’avançar cap a la ciutat comuna.
No es tracta d’un catàleg de
propostes tancades. És una convocatòria a l’esperança. Cal caminar de la ciutat
trencada a la ciutat comuna i cal confiança en la capacitat col.lectiva per
fer-ho possible. No es tracta tampoc d’un foc d’encenalls, de fer castells en
l’aire, són fils que entronquen amb les millors tradicions històriques de la
Barcelona popular: amb la revolució industrial i la memòria obrera; amb el
somni urbà i ecològic de Cerdà; amb la lluita dels barris per equipaments i
centres de salut, amb l’escola moderna i els moviments de renovació pedagògica.
Esperances que arrelen, per tant, en terra fèrtil i que poden ser, avui, els
motors del procés constituent cap a la ciutat del bé comú. Es tracta, ara sí,
de disputar el futur amb voluntat de guanyar-lo. Per retornar la ciutat a les
persones i la dignitat als barris. Per una Barcelona més humana on la gent
sigui més feliç.
Labels:
alternatives,
Barcelona
La ciutat trencada i les polítiques de l'1%
(El 7 de maig, vaig fer una xerrada al Fòrum Nova Economia: "De la ciutat trencada a la ciutat comuna". Us deixo aquí una síntesi de la primera part de la intervenció. El resum de la segona el trobareu al post següent).
La crisi ha generat a Barcelona impactes
socials molt intensos. Des del 2008 la renda per càpita cau un 7% de mitjana.
L’atur s’enfila de les 45.000 a més de 100.000 persones i la pobresa repunta
per sobre del 20%, 300.000 persones a la ciutat. La crisi dispara l’atur i la pobresa, sí; però són les
polítiques injustes les que disparen les desigualtats i l’exclusió. A Barcelona
emergeix una doble fractura social i territorial. I apareixen,
d’altra banda, situacions d’exclusió en forma de veritables agressions a la
dignitat humana.
Aturem-nos breument en la Barcelona de la
doble fractura. En 5 anys la desigualtat entre el 10% més ric i el més pobre ha
passat de 2.5 a 3.5. Aquesta polarització de rendes es projecta, de forma
ampliada, en més segregació urbana: la desigualtat entre els 5 barris més rics
i els 5 més pobres passa de 3 a 4.5; i entre Pedralbes i Ciutat Meridiana (en
els dos extrems) de 3.5 a gairebé 7. Barris populars com la Trinitat Nova, La
Verneda o el Carmel perden entre 13 i 19 punts de renda; alhora, els 5 barris
més rics en guanyen 17. Al Besòs la renda per càpita ha caigut d’11.000 a 9.000€;
mentrestant a la Dreta de
l’Eixample ha crescut de 24.000 a 28.000. A Barcelona s’ha donat una dinàmica
d’empobriment de les capes populars, de la qual n’ha quedat exclòs el segment
més benestant, que ha aprofitat la crisi per seguir acumulant renda; i s’ha
donat, encara amb més força, un procés de guetització urbana del luxe, enfront
els barris compartits per capes mitjanes i treballadores.
Aquesta doble fractura s’expressa també clarament
en els àmbits laboral, educatiu i de salut. El diferencial d’esperança de vida
entre el Raval i Les Corts es dispara per sobre dels 7 anys. L’atur a Roquetes,
la Pau o la Marina multiplica per tres el de Sarrià i per dos el de l’Eixample.
Les retallades educatives linials tenen impactes desiguals: avui sabem que una
plaça d’escola bressol pública multiplica per 6 la probabilitat de fer
batxillerat d’un jove del Bon Pastor respecte d’un jove de la Bonanova o Sant
Gervasi. Dels 10 barris amb més atur, 7 estan entre els que tenen més població
sense estudis. L’ampliació de les àrees educatives de proximitat i el nou barem
d’accés escolar que discrimina la població nouvinguda generen el doble efecte
de fugida voluntària de capes benestants i forçada de famílies vulnerables cap
a escoles-refugi separades i no compartides: és a dir, més segregació
educativa.
La Barcelona de les desigualtats és també la
que vulnera la dignitat humana. S’han rescatat bancs i s’han desnonat persones;
s’ha precaritzat el treball i per tant la vida; s’han privatitzat bens comuns; s’ha
desmantellat la renda mínima i la sanitat universal. Avui a Barcelona hi ha ordres
de desnonaments a diari, més de 130 de llars en risc d’exclusió en el que va
d’any; pobresa laboral, fins i tot teballadors sense sostre; 45.000 persones
en atur de llarga durada, sobretot dones; joves forçats a triar entre precarietat o l’exili laboral forçat. Avui a Barcelona, el
29% dels infants viuen en la pobresa i 2.900 en risc de malnutrició; 2 de cada
3 dones grans tenen pensions de menys de 600€. Avui a Barcelona hi ha 80.000
llars que passen fred i 30.000 talls d’aigua per no poder-la pagar; hi ha 5.000
famílies en pobresa severa i amb la renda mínima denegada. No són només retallades
són les moltes cares quotidianes d’una immoralitat. El que va començar amb
retallades socials ha acabat amb agressions a la dignitat de les persones.
En aquest context, podem traslladar a
l’àmbit municipal una reflexió: si la ciutat s’ha forjat històricament com un
espai de drets compartits, com un àmbit comú de relacions entre persones
diferents, com una proposta d’humanisme quotidià… si això és així, quanta
desigualtat i exclusió pot suportar la ciutat ?; és la Barcelona trencada
compatible amb l’execici del dret a la ciutat ? Crec que no, que la Barcelona
trencada xoca amb el dret a la ciutat; col.lisiona amb la ciutat democràtica,
amb un projecte de comunitat i dignitat. Sense espais comuns, amb geografies
segregades de riquesa i patiment, la ciutat deixa de ser-ho, “canvia de nom”
com deia l’emblemàtic llibre de Paco Candel. Barcelona no suporta més
desigualtat. O construïm la Barcelona comuna o la ciutat democràtica deixa de
ser possible.
Ara i aquí, les polítiques del govern de CiU
combaten o consoliden la Barcelona trencada ?. Crec que de l’acció de govern de
Xavier Trias van emergint tres eixos definitoris. 1) prioritats injustes que
amplien la fractura entre col.lectius i barris; 2) privatitzacions que posen Barcelona en venda; 3) un
model que situa la bombolla turística i el capital financer en el centre de
l’economia urbana.
Primer eix. CiU ha optat per una forta
retallada en els equipaments de l’estat de benestar local: en el patrimoni col.lectiu
de la gent dels barris populars. Una retallada d’inversió del 61% respecte el
mandat anterior, de 300 a només 120 milions. Tisorada molt dura en equipaments que són garantia d’inclusió:
centres de serveis socials, escoles bressol, centres de formació
professional i d’adults, casals de joves, centres d’infància en risc. Polítiques
especialment injustes en l’àmbit educatiu: ni una sola plaça pública nova, quan
5.600 infants han quedat fora del 0-3 i centenars de famílies no han pogut
accedir a escoles de proximitat; 3.000 alumnes més i 600 mestres menys; 2/3
parts de les escoles públiques dels barris vulnerables sense 6ª hora; i un
increment de ràtios a les aules que fa molt difícil mantenir l’atenció a la
diversitat. Trias ha anat a Davos i a Miami però no sap
que passa a les escoles públiques dels barris. El dret a la ciutat ens el
juguem a l’escola Perú de La Bordeta, al Miquel Tarradell del Raval o a la
Bernat de Boïl del Bon Pastor. L’alcalde, en canvi, el situa al Pg de Gràcia o
a la part alta de la Diagonal. Com és possible que la inversió per càpita a Nou
Barris sigui la mateixa que a l’Eixample, amb 56 punts de distància de renda ?
Com s’explica que el govern destini 40 milions d’inversió a les avingudes del
luxe, i retalli alhora la rehabilitació d’habitatges de 25 a 8 milions, o
abandoni els programes de millora dels barris ? Trias transfereix 20 milions al
lobby comercial de la Diagonal, per ampliar voreres i fer lluïr aparadors i
terrasses; ara bé, l’al.luminosi a Trinitat Nova o la remodelació de La Clota sembla
que poden esperar.
L’Ajuntament ha renunciat també a polítiques
de rescat de la dignitat. Els desnonaments són una sagnia quotidiana
a molts barris. Trias va demanar-ne la fi als bancs amb els que treballa
l’Ajuntament. La resposta dels bancs arriba directament als barris en forma de
més desnonaments. En 3 anys l’Ajuntament només ha aconseguit la cessió de 9
pisos buits dels bancs, i en el mateix període els ajuts al lloguer s’han
retallat a la ciutat de 24.000 a poc més de 8.000. El Prat,
l’Hospitalet o Santa Coloma destinen entre 3 i 4 vegades més recursos a lluitar
contra la pobresa energètica que Barcelona. La cobertura de les beques menjador
ha caigut 10 punts, del 35 al 25% de cobertura dels infants en situació de
pobresa a la nostra ciutat. Són renúncies injustes que també amplien fractures.
I que ningú pensi que no hi ha recursos.
L’Ajuntament ha fet més de 180 milions de superàvit en els últims 2 anys, xifra
que visualitza una política pressupostària insensible i dogmàtica. Un govern
austericida que complau les agències de rating, mentre renuncia a combatre la
ciutat trencada. Mai havíem tingut un Ajuntament tan ric amb una ciutadania tan
empobrida.
Segon eix. Privatitzacions que posen
Barcelona en venda. El govern municipal ha impulsat un gir discursiu: del model
a la marca. Els models de ciutat es fonamenten en valors, la marca Barcelona en
l’obtenció de plusvàlues. La Barcelona espai de ciutadania va sent substituïda
per la ciutat com a plataforma d’aterratge del negoci privat. Pas a pas, és una
lògica que avança per mitjà de pràctiques concretes, amparades per un nou relat
que intenta dotar-les de sentit. Decisions i pràctiques que van mercantilitzant
la ciutat. Avança la frontera d’allò que es pot comprar amb diners: espais,
serveis, patrimoni, equipaments. Si l’oportunitat de negoci es produeix en el
camp de les noves tecnologies urbanes, llavors li diuen smart city. Barcelona
esdevé marca; l’Ajuntament pren decisions perquè la marca generi beneficis
privats. La seva distribució equitativa no sembla estar a l’agenda. La lluita
contra la fractura digital tampoc no forma part de l’imaginari smart. L’espiral
avança i va colonitzant diferents dimensions de la realitat urbana. Alguns
exemples.
Es privatitza l’espai: l’ordenança de
terrasses mercantilitza voreres i places, tira per terra 30 anys de lluita per
l’accessibilitat universal; la Marina de Luxe privatitza el Port Vell en clau
elitista i el situa com a punta de llança del negoci immobiliari a la
Barceloneta; al veïnat d’Horta se li expropien els usos comunitaris de la Plaça
Botticelli, per fer-hi un pàrquing privat al servei d’una nova superfície
comercial. Es privatitzen serveis: s’atorga el cicle integral de l’aigua a
Agbar i després s’apugen els preus per blindar-li els beneficis; el govern es
ven els aparcaments públics més rendibles i renuncia a un instrument clau de
política de mobilitat; el servei públic de bicicletes ha canviat de nom, es diu
ara Vodafone-Bicing en una operació de colonització privada d’un servei fins
ara inèdita. Es privatitza també el patrimoni: el Pla d’Usos de Ciutat Vella obre
bona part del patrimoni protegit al negoci hoteler; els recintes de Sant Pau i
del castell de Montjuïc han deixat de ser espai públic, ara l’accés té preu;
fins i tot, s’han venut un patrimoni simbòlic, immaterial: les paraules que
nomenen els llocs de la nostra memòria i la nostra quotidianitat: els noms de
les estacions del Metro, com a Madrid. Abans el model Barcelona era molt
diferent al de Madrid. Ara les marques s’hi assemblen; es produeix una
convergència urbana neoliberal: el negoci banalitza i uniformitza les ciutats.
Finalment, es privatitzen equipaments. Des de la gestió de les noves escoles
bressol, fracturant la xarxa municipal, fins al Casal Infantil El Drac a La
Verneda-La Pau, des de sempre gestionat per una entitat social i avui en mans
d’una multinacional.
En un projecte públic, de ciutadania urbana,
no hauria de tenir cabuda la mercantilització dels bens comuns. Els diners no
haurien de poder tancar el MNAC per una festa de luxe i banalitat; ni la Plaça
Catalunya per posar-hi una pista de gel; ni el Port Vell per omplir-lo de
megaiots. Posats a tancar, la ciutat comuna té deures per fer: tancar el CIE de
la Zona Franca, la Caserna del Bruc, la Comisaria de Via Laietana o el Casal
Tramuntana. Però no, això no forma part de l’imaginari de la marca.
Tercer eix. El model econòmic urbà. El
govern de Xavier Trias està optant per impulsar un model més connectat al
monocultiu turístic que a la diversitat productiva; més vinculat al capital
financer que a l’economia cooperativa; amb més precarietat que ocupació de
qualitat; poc ecològic i obert a grans projectes ambientalment agressius. Un
primer apunt que em sembla clau. Xavier Trias renuncia a situar la lluita
contra l’atur com a prioritat política. Afirma que el suport a l’emprenedoria
individual i al teixit empresarial generarà creixement i ocupació. Concepció no
només neoliberal, sinó desmentida sempre pels fets. Per combatre l’atur cal
situar en el centre de l’estratègia polítiques actives d’ocupació potents i
arrelades al territori. El govern municipal, en canvi, abandona el programa
Treball als Barris i desmantella la dimensió ocupacional de Barcelona Activa.
En la fase de més atur retalla un 30% les polítiques públiques i 8.000 persones
aturades deixen de ser ateses en programes d’inserció laboral.
El relat del govern situa el turisme en el centre de l’agenda
econòmica local. Un turisme sense límits i reticent a la regulació pública. Un
entramat de monopoli hoteler en el disseny del model, i de neoliberalisme urbà
en l’abordatge dels seus impactes sobre els barris. En clau econòmica i
laboral, sembla cavalcar sobre una dinàmica de bombolla que reprodueix la
lògica que ens ha portat a la crisi. D’altra banda, el sector va ocupar l’any
passat 19.400 persones menys que el 2012, i amb una precarietat galopant que
contribueix a l’increment de les desigualtats. En clau veïnal i ciutadana, el turisme genera avui a molts
barris problemes de mobilitat que xoquen amb objectius ambientals, problemes
amb els apartaments turístics que xoquen amb objectius de convivència, i dinàmiques
de substitució del comerç urbà que cohesiona els barris, per activitats d’explotació
del filó turístic que banalitzen la ciutat. En síntesi, un model que
parctematitza les trames urbanes, concentra els seus beneficis, i dispersa
costos i precarietat.
Al costat del turisme, el govern municipal
ha mostrat sintonia amb una dinàmica de grans operacions econòmiques en el
territori contràries a un model sostenible. Xavier Trias ha hagut d’ajornar la
candidatura als Jocs d’Hivern. Un projecte no abandonat que seguirem
confrontant. El govern municipal va obrir la porta a la derrotada Eurovegas des
de la mateixa lògica on avui situa el seu acord amb Barcelona World, o el regal
de 16 milions del pressupost municipal a la Fórmula-1. D’altra banda, el govern
municipal no ha dubtat tampoc a avalar o directament impulsar operacions que
situen el capital financer com a motor de sectors i espais estratègics de
l’economia urbana. Fons d’inversió que alimenten la bombolla turística amb la
petensió de convertir la Torre AGBAR o el Deutsche Bank en hotels de luxe. Fons
d’inversió que entren al Port de Barcelona per atraure iots de luxe amb
banderes de paradisos fiscals, amb un possible rastre de blanqueig de diners.
M’he
referit a polítiques que alimenten dinàmiques de fractura social, privatització
urbana i bombolla econòmica. Aquestes polítiques no haguessin estat possibles
des d’una pràctica de democràcia participativa. La participació és la millor
garantia per fixar el govern de la ciutat a l’interès col.lectiu. En canvi, les polítiques de l’1%, de la
ciutat trencada, demanden opacitat en les formes de governar. Només així són
possibles. Ciutat neoliberal i buidatge democràtic van de la mà. Xavier Trias
governa d’esquenes a la ciutadania: tanca la porta a la Plataforma 0-3 per
poder privatitzar la gestió de les bressol; i a la Federació d’Entitats de Sant
Andreu l’Harmonia per poder privatitzar la gestió del Casal de Barri; no
convoca els Consells de Barri per poder suprimir línies de bus; ni als Consells
de Salut per poder tancar serveis d’urgències. D’altra banda, Xavier Trias governa
segrestat per interessos privats: no frena el drama humà dels desnonaments per
no enfrontar-se als bancs; obre la porta al pelotazo de La Maquinista i reforma
el Passeig de Gràcia al servei dels lobbies comercial i hoteler. Privatitzen el
govern per privatitzar la ciutat.
Labels:
Barcelona,
drets humans,
drets socials,
retallades,
Trias