(Síntesi de la intervenció que vaig fer al Plenari en defensa de la proposició d'ICV-EUiA contra l'obertura de comerços en festius i contra l'ampliació de centres comercials)

Posem a debat i votació una proposició amb voluntat alternativa respecte d’un nou acord entre el govern i el PP. Amb dos punts: el rebuig a la proposta de desregulació d’horaris comercials; i la demanda d’aturar l’ampliació o creació de nous centres. Dues cares complementàries d’una mateixa aposta: refermar el compromís amb el teixit comercial de proximitat, amb els drets laborals, amb la Barcelona dels barris. Refusem la proposta del govern acordada amb el Partit Popular perquè resitúa el model comercial: el desvincula del projecte de ciutat i el lliga al turisme. Obre la porta a l’afebliment d’un model que és avui factor de cohesió social i diversificació econòmica en el territori. Pot generar guanys per un petit nombre d’operadors comercials molts influents, però a costa d’uns equilibris forjats a Barcelona durant molts anys i que han preservat, fins avui, el dinamisme quotidià de molts teixits urbans.

Per què creiem que cal dir no a aquest canvi ? En primer lloc perquè s’inscriu en una dinàmica de fortes pressions, que ha fet poc més que començar, i  a les quals el govern i l’alcalde han estat molt vulnerables: passius i sense lideratge. El juliol del 2012 el govern de l’estat aprova una normativa que és una agressió unilateral a la capacitat de Barcelona per presevar un model sostenible i equilibrat d’horaris. Envaïnt competències i menystenint l’autonomia local ens obliga a delimitar zones turístiques amb dret a plena llibertat horària. Els agents socials i del comerç de barri de Barcelona responen amb manifestos on demanen la retirada de la imposició estatal. El govern i l’alcalde romanen passius i mai no tanquen la porta a la seva aplicació. El maig del 2014 el Parlament de Catalunya aprova una llei positiva, d’ampli consens: a les antípodes de l’estatal. I el govern, en comptes d’aprofitar-la per fer front a les pressions i tancar la porta a la desregulació, ens presenta una proposta de canvi d’horaris que aquest Plenari va rebutjar. Ara, setmanes després, insisteixen amb una proposta que és pitjor, amb més desregulació, a remolc del PP, i amb més potencial de dinamitar el nostre model comercial. I vostès saben que els grups de pressió del turisme comercial no en tindran prou. I que la seva feblesa i manca de projecte aplana el camí a més i més  concessions.   

Més enllà d’aquesta dinàmica opaca de pressions i concessions, hi ha dos motius de fons per rebutjar l’acord. En primer lloc, ens diuen que la liberalització genera més activitat i més feina. Estem aquí davant d’una doble fal.làcia. El que es produeix és: d’una banda, una decantació de les compres cap a establiments de gran format amb posició de predomini en dies no feiners, és a dir, cap a models de negoci que poden suportar l’increment de costos; i d’altra banda, la previsible destrucció de llocs de treball estables en el teixit comercial de proximitat, substituïts per ocupació precària en el comerç turístic. En segon lloc, quan parlem de comerç a la ciutat no estem parlant d’un mer intercanvi de mercaderies en el buit; ho fem de model urbà. El teixit comercial proper és un eix vertebrador de barris amb vida, cohesionador, un factor d’apropiació comunitària de l’espai. L’equilibri de formats comercials i la regulació pública d’aquest és també el que dota Barcelona de capacitat d’atracció. La liberalització afebleix el model i altera l’equilibri. Posa el guany turístic per davant del benestar i la conciliació… obre la porta a una Barcelona més banal i tematitzada en termes comercials; més trencada i desigual en termes urbans; més precaritzada en termes laborals.  

Hi ha un segon punt en la nostra proposició, més enllà dels horaris, però no del model comercial. Ens han dit que la desregulació que proposen exclou algunes de les grans superfícies en zones de menys afluència turística, i és veritat. Però no n’hi ha prou. La preservació de l’equilibri comercial als barris passa avui per excloure també l’amenaça de les ampliacions i la creació de nous centres comercials. I això, avui a Barcelona vol dir dues coses molt concretes: vol dir frenar els processos en marxa d’ampliació de La Maquinista i Glòries; i vol dir abandonar el nou centre comercial previst a l’estació de La Sagrera. Les tres operacions impliquen un increment de més de 60.000 metres d’ús comercial amb tipologia de gran superfície. És un canvi quantitatiu a gran escala, afegeix gairebé un 15% de creixement en centres comercials; però és sobretot un canvi qualitatiu: trenca l’equilibri de formats, decanta el model. El decanta contra el comerç de barri, contra la barreja d’usos en el territori, i contra la mobilitat pública. La suma de les tres operacions pot arribar a tenir un efecte massiu d’empobriment del teixit comercial del Clot fins a Sant Andreu, de Sagrera fins a Bon Pastor. Una àrea de Barcelona amb fortes fragilitats urbanes i socials, que requereix cohesió i dinamisme als barris; el contrari del que provoca una lògica de bombolla comercial concentrada.

En síntesi, és una proposició compromesa amb el comerç urbà de proximitat, amb la ciutat compacta i de barreja, amb la Barcelona dels barris, amb els drets de les treballadores i els treballadors. I això, avui, al nostre entendre requereix abandonar la desregulació comercial vinculada al turisme, i treure de l’escenari l’amenaça de les ampliacions massives de centres comercials. Evitem que, en l’àmbit del comerç, la marca no substitueixi al model; el lucre d’uns pocs no s’imposi al benestar de la majoria.

(Síntesi de la intervenció que vaig fer, en nom d'ICV-EUiA, al Ple Extraordinari del 13 de Juny sobre Can Vies)

Aquest Ple extraordinari esdevenia ja una necessitat inajornable. Un espai necessari de transparència per poder debatre obertament sobre un conjunt de fets molt rellevants. Fets que han impactat la ciutadania i que han afectat també molt directament al govern municipal; un govern avui amb els nivells més baixos de confiança i credibilitat del mandat, un govern molt tocat, que ha comès errors greus i ha evidenciat -amb més nitidesa que mai- tant la seva desconnexió amb els barris, com la seva incapacitat per gestionar un malestar ciutadà generat per les seves pròpies decisions injustes.

El desallotjament i l’inici de l’enderroc de Can Vies va ser un error molt greu que no s’hauria d’haver produït mai. Per què van fer-ho? Aquesta és la pregunta que encara avui no té resposta. I crec que cada dia en tindrà menys, fent evident el caràcter injust i irresponsable de la decisió del dia 26. No es pot justificar en termes del procés judicial. En un procés civil la propietat pot demanar la suspensió cautelar de l’execució, deixant l’ordre en data oberta i fent desaparèixer, per tant, l’amenaça immiment de desallotjament. Una amenaça que operava com a espasa de damocles i no aportava res més que tensió al procés de diàleg.  S’ha fet en altres casos, en espais autogestionats que avui són, com ho era Can Vies, referents a la ciutat. No es pot justificar tampoc la trencadissa del 26 de maig en termes d’execucions urbanístiques. Cap de les previsions d’intervenció operava a curt termini. El pla de cobertura de les vies ha estat una pràctica d’urbanisme participatiu al servei del barri. I és en aquesta lògica d’implicació veïnal on s’haurà de trobar la clau per decidir el futur de Can Vies. En el marc del nou escenari caldrà articular els espais de participació on es puguin debatre les diferents opcions. Sense urgències falsament fabricades ni cops d’autoritat.   

Res no obligava al desallotjament del 26, era perfectament evitable. Ens diuen que es va trencar el diàleg. Hi podia haver una discrepància objectiva rellevant amb el col.lectiu de Can Vies. Però precisament la seva superació no demanava trencament sinó més i més diàleg, l’exploració de noves i possibles claus d’acord. Al final, només podem entendre la decisió de desallotjar i enderrocar com un cop unilateral d’autoritat, irresponsable i equivocat. Que produeix un trencament radical amb qualsevol possible escenari de solució dialogada. Dinamiten el diàleg, desallotgen i enderroquen… i a partir de llavors assistim a una gestió nefasta de les conseqüències. No podien ignorar, de cap de les maneres, que la seva decisió instal.laria una dinàmica de conflicte.  No podien ignorar que hi hauria resposta social, ni la enorme complexitat d’aquesta. I en canvi van optar per menystenir-la. I és a partir d’aquí, que van abordant un escenari molt complicat des d’una gestió erràtica, desconcertant i contradictòria. Una gestió que mai va tenir un full de ruta vertebrador i coherent; que mai va aportar elements sòlids per destensar la dinàmica de conflicte. Vam assistir a tot un desplegament d’incapacitat.

Al llarg d’una setmana es van produir episodis de violència als carrers. Tots ells rebutjables. La lògica de la violència situa qualsevol argument en un carreró sense sortida. És contrària a la cohesió dels barris i a la defensa d’un espai públic inclusiu, entès com a bé comú de caràcter quotidià. Sempre hem rebutjat la violència, ho vam fer obertament a cada episodi posterior al desallotjament. Al costat d’això, no podem passar per alt la més que preocupant actuació policial. Uns dispositius desproporcionats que van cometre excessos, en forma de detencions i agressions arbitràries, en forma de pràctiques que posen en risc els drets bàsics de les persones. Aquestes actuacions no es poden avalar, menys encara, aplaudir. També s’han de rebutjar. I exigir la seva fi. Vostè alcalde el primer, com a màxim responsable de la seguretat a Barcelona. I no volem deixar de recordar avui que el Sergi Rúbia segueix a la presó. Una situació injusta, per discriminatòria en relació a la resta de persones que van ser detingudes; incomprensible tractant-se d’una persona arrelada al seu barri del Clot, actiu en el seu teixit social. Volem fer nostre el clam de Sergi Llibertat que els castellers de Barcelona, la seva colla, van alçar aquest diumenge passat a la Plaça Sant Jaume. I volem demanar-li alcalde que l’ajuntament tingui un paper proactiu en favor de la fi immediata de la seva situació de presó preventiva.

D’altra banda, el conflicte de Can Vies expressa un malestar més ampli, connectat a les polítiques que retallen el futur de la gent, en especial de la gent jove. I té a veure, també, amb un govern que coneix i viu molt poc la ciutat. Trias posa les coses fàcils a qui fa negoci amb la marca Barcelona, del Port i Ciutat Vella fins a La Maquinista; i en canvi li posa difícil a projectes i espais on es van teixint solidaritats col.lectives, es diguin Can Vies, o l’Harmonia o Fem Rambla. Mostra sintonia amb les polítiques que precaritzen la vida de la gent, i gira l’esquena, en canvi, als processos de resposta social a aquesta precarització, a Sants, o a Sant Andreu o a Poblenou. Barcelona es trenca cada dia a cada desnonament, a cada pujada abusiva de preus dels serveis bàsics i el govern mira cap a una altra banda. Governen d’esquenes a la ciutadania, desconnectats de la gent i dels barris. Ni lluiten contra la fractura social; ni prioritzen les polítiques de proximitat. El seu error monumental i la seva incapacitat de gestió en relació a Can Vies també ho han posat de manifest.

Fa uns dies hem entrat en un escenari diferent. Ha remès la dinàmica de conflicte i això és positiu. El desallotjament i l’inici de demolició han creat unes condicions adverses per Can Vies. Però avui el capital simbòlic del projecte és més fort que abans. S’ha obert una finestra d’oportunitat. El col.lectiu, amb suport tècnic, explora vies de reconstrucció. S’ha refermat la voluntat de continuitat. I s’ha ampliat la dinàmica d’implicació ciutadana.

Quina és avui l’opció del govern?. No l’acaben de definir.  Un desconcert que es modula en funció de les circumstàncies?, un deixar fer distant que no exclou l’amenaça d’un nou cop d’autoritat no dialogada?. Sembla que han abandonat, si més no, la lògica del conflicte; que han fet marxa enrere en el carreró sense sortida on s’havien ficat amb el desallotjament. Cal valorar-ho. Però cal assenyalar també que estan admetent per la via dels fets el cúmul d’errors.  Quin sentit tenia desallotjar? avui es poden reconstruir parets i oportunitats… quina necessitat hi havia d’enderrocar? És ben evident que cap. És ben clar també, alcalde, que això no pot acabar sense l’assumpció de responsabilitats polítiques. Esperem que, avui i aquí, vostè ens expliqui en quins termes concrets es produiran.

Per nosaltres l’opció és clara : cal treballar per la continuitat del projecte de Can Vies. Per què Can Vies s’inscriu en la cultura cooperativa i popular de Sants. No és un bolet, ha estat viver de projectes, ha teixit relat i complicitats, i ha anat adquirint centralitat simbòlica. Can Vies no pot ser un problema, ha de ser part de la solució. En una ciutat complexa com Barcelona, amb un dens teixit social als barris, ha d’haver espai perquè creixin pràctiques d’autogestió vinculades a xarxes urbanes alternatives. Can Vies i d’altres, al costat de projectes de gestió ciutadana. Ara cal generar un àmbit de respecte a les dinàmiques del col.lectiu. I, sense cap afany de protagonisme, acompanyar l’obertura de Can Vies a la implicació ciutadana. Situar la continuitat del projecte en un marc comunitari, ampli i divers de suport.         

En síntesi, hi ha un abans i un després de Can Vies. Entremig, una decisió injusta des de l’arrogància, una gestió nefasta des de la incapacitat. Un context de ciutat trencada i en venda. I moltes persones, sobretot gent jove, disposada a construir i defensar bens comuns –a Sants i a altres barris- com a alternativa als beneficis privats de la seva marca Barcelona. A aquestes alçades demanar-li al govern que canviï de forma substancial de polítiques i prioritats seria potser demanar-li massa. Li farem un prec més senzill: un compromís explícit per una solució duradora i sense noves a amenaces sobre Can Vies; i l’assumpció de responsabilitats polítiques a l’alçada de la magnitud dels fets viscuts. 

El dissabte 24 de maig a la tarda el govern municipal responia amb policia i un nou cop de porta –físic i polític- al veïnat de Sant Andreu, que de forma lúdica i pacífica tornava a dir que totes i tots “Som Harmonia”. El diumenge 25 al matí els mossos obligaven a retirar les taules del multireferèndum a molts barris de la ciutat, l’estat intentava desmantellar una proposta per fer créixer la democràcia. El mateix 25 a la nit vèiem com, a Barcelona, els tres partits de l’antic regim (PSC-CiU-PP) perdien 30 punts respecte les europees del 2009, i 150.000 vots i 23 punts respecte les municipals del 2011: un esfondrament progressiu de la vella política precaritzadora. Dilluns 26 el govern municipal materialitzava el desallotjament, i començava a tirar a terra el Centre Social Autogestionat Can Vies. Tot passava en només tres dies. Però crec que emmarca bé el que ha passat després, i també les perspectives que es dibuixen. Voldria aportar alguns elements de reflexió.

En primer lloc, desallotjar Can Vies és injust i un gravíssim error. No s’hauria d’haver produït. En una ciutat complexa com Barcelona, amb un dens teixit social als barris, ha d’haver espai perquè creixin pràctiques d’autogestió vinculades a xarxes urbanes alternatives. Can Vies ho era, formava part de l’ecosistema de Sants. Havia teixit relat i complicitats, havia adquirit centralitat en l’imaginari simbòlic del barri. En segon lloc, la contestació social dels dies següents té a veure amb el rebuig al desallotjament, però va més enllà. Té a veure també amb el context d’indignació ciutadana enfront els qui ens han retallat drets i precaritzat la vida, enfront el buidatge democràtic de la política: això que en clau local es tradueix en “la Barcelona en venda” de Xavier Trias, en l’arrogància d’un govern municipal que ni coneix ni viu la ciutat. Barcelona es trenca cada dia a cada desnonament; i el dret a la ciutat és vulnerat amb la Marina de Luxe, amb pujades abusives de l’aigua o del transport, a cada privatització. La gent diu prou, al carrer i a les urnes. En tercer lloc, totes les violències sobren. Als carrers de Barcelona ha hagut episodis de violència policial i de violència urbana, les dues són rebutjables. La lògica de la violència situa els arguments en carrerons sense sortida. Només l’expressió pacífica pot convertir els conflictes en oportunitats de creativitat i aprenentatge col.lectiu.  

El desallotjament és hostil i genera condicions dures. Però el capital simbòlic del projecte és ara més fort. S’ha obert una estructura d’oportunitats, per Can Vies i per la Barcelona del 99%. Amb un doble repte. D’una banda alinear els marcs, és a dir, obrir el relat i les pràctiques de Can Vies a un context social que és avui marcadament sensible a valors alternatius. La continuitat de Can Vies guanya força en clau d’àmplia implicació ciutadana. D’altra banda activar els connectors, és a dir, els agents que poden construir ponts entre les diferents dimensions d’injustícia viscudes per la gent i els barris de Barcelona. Fa poc més d’una setmana, els iaioflautes, Stop Pujades i la PAH-Barcelona impulsaven una acció d’ocupació simbòlica de l’Ajuntament. Situaven el conflicte en termes més amplis, de model de ciutat: un govern municipal instal.lat en els beneficis de la marca Barcelona al servei d’una minoria, insensible a la fractura social i territorial de la ciutat, enfront d’un entramat cívic que atura desnonaments, es mobilitza per un transport públic a preus populars, i defensa els projectes d’autogestió i gestió ciutadana com a xarxa de bens comuns. Sí, s’ha anat teixint una base ètica de resistències. Necessitem ara articular un espai compartit d’alternativa, amb solidesa i atreviment, per guanyar l’hegemonia social i la majoria política. Un front ampli que connecti lluites, propostes i esperança. Per transitar de la ciutat trencada a la ciutat comuna. (I per fer-ho, avui, ens falta el Sergi. La seva llibertat és una exigència ètica. #SergiLlibertat) 

Més participació, més desigualtat participativa.

La participació a Barcelona ha crescut 10,5 punts respecte el 2009, del 40,5 al 51%, (per sobre de la mitjana nacional, estatal i europea). Tanmateix, les desigualtats participatives també s’incrementen. El 2009, entre els 15 barris més rics i els 15 més pobres va haver-hi una distància de 13,4 punts en participació; el 2014 creix fins a 20,1 punts. La participació a la Barcelona benestant (els 15 barris amb més renda) se situa en un 57%, a la Barcelona popular (els 15 barris amb menys renda) en un 36,9%. Hi ha més participació a tot arreu, però creix més a les zones de renda elevada. La Barcelona trencada en termes socials ho és també en termes electorals.

Guanyen les esquerres. Cauen CiU-PSC-PP

A les eleccions europees a Barcelona, es produeix un doble sorpasso. ERC guanya les eleccions situant-se 1 punt per davant de CiU. D’altra banda, ICV-EUiA se situa com a tercera força per davant del PSC. Els partits d’esquerres sumen 296.000 vots, per 230.000 els de la dreta.  En relació a les europees del 2009 el PSC cau 20 punts, el PP 8 i CiU 1. En relació a les municipals del 2011 el PSC cau 10 punts, CiU 8 i el PP 5. Finalment, Ciutadans amb un 7% cau 1 punt en relació a les eleccions catalanes del 2012, moment de la seva irrupció amb força. I Podemos assoleix 27.000, un 4,7%.    

Vot a ICV-EUiA, pautes territorials i evolutives

ICV-EUiA aconsegueix a Barcelona un 12,6% de vot. Als districtes de Les Corts i Sarrià-Sant Gervasi s’obtenen els pitjors resultats: 8,7 i 7,6% respectivament. Als vuit districtes restants el percentatge de vot se situa sempre per sobre del 12%. Amb Nou Barris i l’Eixample en la franja 12-13% i la resta entre el 13,4% de Sants-Montjuïc i el 15,4% de Ciutat Vella. Dels 73 barris de la ciutat, a 49 el vot a ICV-EUiA se situa per sobre del 12%. A només 7 barris el resultat està per sota del 10% i tots estan situats a Les Corts i Sarrià-Sant Gervasi.

A les eleccions europees del 2009, ICV-EUiA va aconseguir a Barcelona 37.256 vots; el 2014, 73.133. Aquest increment s’inscriu en una seqüència molt nítida de creixement electoral de la coalició a la ciutat: europees (2009) 7,97%; catalanes (2010) 9,26%; municipals (2011) 10,4%; generals (2011) 10,1%; catalanes (2012) 11,9% i europees (2014) 12,6%. Aquest percentatge implica un màxim històric. Respecte les municipals del 2011 el creixement es dóna als 10 districtes; respectes les catalanes del 2012 a 8 districtes, amb lleus pèrdues a Nou Barris i Sant Martí. Si observem tota la seqüència 2009-2014, els tres districtes amb més increment de vot són Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí.

Vot a ICV-EUiA segons la renda dels barris.

ICV-EUiA aconsegueix a Barcelona un 12,6% de vot. En els 15 barris més rics de la ciutat la coalició se situa en el 10,46% (2,14 punts per sota del resultat global). En els 20 barris centrals de l’escala de renda el vot a ICV-EUiA és d’un 13,6% (1 punt per sobre del resultat de ciutat). Finalment, en els 15 barris més pobres la coalició aconsegueix un 12,1% (0,5 per sota). Els 15 barris amb més vot a ICV-EUiA -tots ells per sobre del 14,5%- tenen una mitjana de renda de 88,1 punts (donant valor 100 a la mitjana de Barcelona). En l’altre extrem de l’escala, els 15 barris on ICV-EUiA se situa per sota del 11,5% tenen una mitjana de renda de 125,4 punts.

Així doncs, el vot a ICV-EUiA presenta una relació inversa a la distribució de la renda en les franges benestants. Pel que fa als sectors populars, en canvi, el vot és més elevat als barris de renda mitjana-baixa que als de renda baixa. Per exemple, a Pedralbes, Sant Gervasi o la Bonavova ICV-EUiA no arriba al 7%; al Casc Antic, Poblenou o la Vila de Gràcia està per sobre del 15%; mentre que al Carmel, Can Peguera o Baró de Viver oscil.la entre el 10 i l’11,5%.   

ICV-EUiA i Podem

El suport ciutadà a ICV-EUiA i a la nova candidatura de Podem suma a la ciutat un 17,3% dels vots. L’espai de les forces antitroika se situa, doncs, a prop dels nivells de vot d’ERC i CiU. A 40 barris de Barcelona, la suma del vot a ICV-EUiA i Podem està per sobre del 18%, i a 20 d’aquests barris per sobre del 20% de vot. Alguns exemples: el Raval 21,7%; Poblesec 21%; la Marina 22,6%; Vila de Gràcia 20,7%; la Teixonera 21,2%; Ciutat Meridiana 20,3%; Bon Pastor 21,5%; Poblenou 22,3%.