Les ciutats són la matèria de molts poemes. Barcelona ha quedat atrapada entre els versos de poemaris preciosos de Gil de Biedma, Goytisolo, Margarit... Però n’hi un de recent que és especialment emocionant. Es tracta de “l’Última Oda a Barcelona” de Lluís Calvo i Jordi Valls. Són dos poetes que sostenen que “la poesia no és un gènere literari, sinó una actitud davant la vida”. Fet que s’expressa de manera nítida en el seu llibre conjunt. Tots dos van caminar plegats l’estiu del 2007, “entre carrers interminables, cerveses, suors i, sobretot, versos”. Es tracta d’un passeig poètic per una Barcelona que porta tatuatges a la pell i cicatrius a l’ànima, la que va del Fondo a Sant Cosme, passant per Torre Baró (“tira cap al nord i gira cap al somni”), Poblenou, la Model o Mercabarna. ...”la realitat és un jove amb xandall del Pryca i rasurat a l’u,/ que atura el cotxe tunejat amb la música a tot volum,/ i a crits reclama: ¿Jessi bajas? / I Jessi, com deessa suburbial, / fendint el vent amb veu furient, respon: / Bajaré cuando me salga del coño !”. La Barcelona que no surt a les postals, però que és molt més guapa que la que hi surt. Plena de vida; el territori quotidià de les batalles i els afectes de gent de tot arreu, que va teixint la nova Barcelona, que va convertint els espais en llocs. Aquí us deixo una petita mostra del poemari de Calvo i Valls.

Camí del Fondo

Pots resumir-ho tot en un sol vers:
la Terra és una llar, però no sempre t’hi esperen.
Digues que això és el món: l’has encertada.
Camí del Fondo, final de la línia 1.

El llibreter de la Catalònia no és el de Kabul,
però l’Eufrates davalla, a cops, com el Besòs
i algú arriba, cruel, de l’Orient.
Aquí pots fer la volta al món
i assajar camins sense marrada.
Però, fet i fet, no ets un galant de Bollywood:
Amitabh Bachchan és un miratge
i la cançó, aquest cop, no sona per tu.
El carrer Pirineus puja fins a Badalona
i el batec dels turons és un tatuatge
que segella els teus ulls. ¿Quines paraules
t’encalcen en les cent setanta llengües
dels qui han vingut a refundar la teva ?
La saba corre, no s’estanca pas.
i tu, Mohammed, ets el nou timbaler del Bruc,
del carrer Bruc del Fondo, aquí, a Santa Coloma.
Però també vosaltres, Xin, Rishi, Kevin,
toqueu el gran timbal: no me n’oblido.
Urdú, xinès, bengalí, romanès: nous accents, noves veus.

Quin poema escriuria, aquí, el Mestre Foix ?.
Digueu-ho clarament, caguerris de part alta.
I vosaltres, Calvo i Valls, no exerciu de pontífexs,
que un pobre poeta no és, ben bé, un poeta pobre.
Tenir vista és no perdre el món de vista,
és a dir que cadascú ha de fer el seu camí
sense mites absurds ni veus edulcorades.
Que ara tot és multicultural, multicolor i multisala.
I per això cal dir-ho tot ben clar:
el mot sempre a l’aguait, la rima ben sincera.
I a la beata del loft, que mai viuria aquí,
una estada ben llarga al pis pastera.

A Barcelona, des que el 2005 vam aprovar el Pla Municipal per a la Inclusió Social, hem incrementat un 73% els recursos destinats a polítiques actives d'inclusió; avui, més de 150.000 persones socialment vulnerables es troben incorporades en diferents tipus d'itineraris d'inclusió, vertebrats pels serveis municipals d'acció social. I ho hem fet colze a colze amb les entitats socials de la ciutat: l'Acord Ciutadà per una Barcelona Inclusiva agrupa més de 400 organitzacions socials i les 6 Xarxes d'Acció en marxa aglutinen 191 entitats. Des d'Acció Social i Ciutadania impulsem o donem suport a 55 plans i projectes comunitaris i a 39 Programes i Xarxes d'intercanvi i solidaritat. És l'expressió del nostre compromís per una Barcelona inclusiva i solidària, amb igualtat i autonomia per viure, i amb diferències i fraternitat per conviure. La crisi té conseqüències socials greus i l'impacte en forma d'agreujament de la vulnerabilitat econòmica de les persones i les famílies es fa notar a la majoria de barris de la ciutat. En el marc de les polítiques d'inclusió, des de l'octubre del 2008, hem treballat amb les entitats en l'elaboració d'un Programa d'acció contra la Pobresa (PACP). Aquesta setmana, el PACP serà presentat i debatut al Plenari Municipal, on espero que obtingui el més ampli suport polític possible.

El PACP parteix d'una constatació: entre el 2000 i el 2006 la pobresa ha crescut a Barcelona, com ho ha fet també a Catalunya i el conjunt de l'estat. En una fase de creixement, les desigualtats s'han eixamplat i més persones han quedat per sota del llindar de pobresa relativa. Les polítiques fiscals neoliberals, la desregulació laboral (precarietat i salaris baixos) i la insuficiència dels mecanismes públics de garantia de rendes (amb PNCs i PIRMIs de quanties indignes) expliquen que el creixement no s'hagi traduït en redistribució. Des de l'Ajuntament no tenim capacitats ni competències per revertir tot això, però sí per fer un pas endavant i intensificar el nostre compromís amb els més vulnerables, per mitjà de polítiques públiques més fortes orientades a prevenir i atendre situacions de pobresa.

El PACP s'estructura en 5 línies estratègiques, 20 objectius operatius i 55 accions, de les quals 29 són noves i 10 configuren un "decàleg d'accions prioritàries":

1. Sistema integral de cobertura de necessitats alimentàries
(inclou programa d’alimentació social de persones grans vulnerables).
2. Suport econòmic d’inclusió i serveis d’urgència social.
3. Sistema de suport social i formatiu a les persones en situació d’atur
4. Programa d’inclusió laboral de persones en situació de pobresa i exclusió.
5. Estratègies d’inclusió residencial:
- Habitatges d’emergència social i noves modalitats d’habitatge dotacional
- Xarxa única d’habitatges d’inclusió.
6. Ajuts i beques a famílies vulnerables per activitats socioeducatives.
7. Desplegament del programa municipal de Centres Oberts d’Infància.
8. Centre d’atenció integral a persones drogodependents en situació d’exclusió.
9. Increment d’equipaments i places d’atenció a persones sense sostre.
10.Ampliació fins a 10 Xarxes d’Acció en el marc de l’Acord Ciutadà
(inclou l’increment del nombre i dotació dels convenis d'inclusió amb entitats)

Enguany, hi destinarem a aquestes 10 prioritats més de 52,2 milions d'euros, el que implica una injecció de 15,2 milions d'euros més respecte dels 38 milions de l'any passat, és a dir, un 39,9% d'increment. Entre 2009 i 2011 destinarem més de 110 milions de despesa i 36,7 milions d'inversió. En moments difícils traduïm els valors de solidaritat en fets, i apostem per l'acció contra la pobresa. Enfront de la crisi de dretes, solucions d'esquerres que posen les persones més humils i els seus contextos vitals de vida quotidiana al bell mig dels nostres compromisos d'acció.

El dilluns passat el diari El País (pàgina 22) ens explicava que els 562 alts executius de les empreses de l’Ibex 35 van cobrar l’any 2008 de mitjana 915.000 euros. També se’ns deia que els 29 alts directius del Banc Santander van tenir uns ingressos mitjans de 4 milions d’euros per persona. I al capdamunt del rànquing, Alfredo Sáenz del Santander, Francisco González del BBVA i Ignacio Sánchez d’Iberdrola van cobrar al voltant dels 20 milions d’euros cadascú. He fet algun càlcul. Un o una mileurista hauria de teballar 65 anys per guanyar 915.000; i hauria de fer-ho durant 1.521 anys per guanyar 20 milions. Cadascuna de les 300.000 persones que viuen a Barcelona per sota del llindar de pobresa relativa, menys de 600 euros al mes, hauria de sumar els seus ingressos durant 127 anys per arribar als 915.000; i al llarg de (només) 2.780 anys per enfilar-se als 20 milions que cada directiu ha guanyat en un any (de crisi). El total que han guanyat els 562 alts executius en un any s’acosta als 515 milions d’euros; una quantitat semblant a la despesa social de l’Ajuntament de Barcelona el 2008 (547 milions d’euros), diners amb els que, per exemple, es van finançar les escoles bressol de la ciutat, es prestà teleassistència o atenció domiciliària a més de 40.000 persones, o es va fer funcionar la xarxa de biblioteques públiques. Els governs del PP van abaixar els impostos als rics, i els governs del PSOE han mantingut o accentuat aquestes baixades. I aquests alts directius són els que, en situació de crisi, surten primer amb la cantarella que cal congelar els salaris dels treballadors, reduir la despesa social o contenir les pensions públiques. És a dir, asseguts sobre milions d’euros de guanys personals demanen que mileuristes i jubilats s’estrenyin el cinturó; i que els ajuntaments retallem la despesa que ens permet millorar la vida de persones humils. I per descomptat, seguiran pressionant per aconseguir noves baixades d’impostos sobre els seus propis beneficis.

Em sembla radicalment injust. El contracte social d’un país democràtic avançat no hauria de permetre aquestes desigualtats, i la cultura política d’una societat avançada no hauria de permetre que el relat dels poderosos determinés les decisions dels governs. Combatre les desigualtats segueix essent una de les principals assignatures morals pendents. Ja no des de posicions estrictament d’esquerres, sinó des d’un punt de vista d’humanisme democràtic. És possible fer-ho, hi ha polítiques fiscals i econòmiques alternatives. Des d’ICV-EUiA hem proposat la creació d’un impost sobre la riquesa, la limitació per llei de les retribucions dels directius i l’increment de la despesa social municipal. Són propostes que apunten cap a una sortida progressista i solidària a la crisi. I cap a la cosntrucció d’una nova economia democràtica al servei de les persones. Massa sovint ens hem quedat sols –entre les forces polítiques- en aquesta lluita per la igualtat. Però estic convençut que aquest combat s’anirà obrint pas. Com diu l’eslògan de la campanya d’ICV-EUiA a les eleccions europees “crisi de dretes; solucions d’esquerres”. Entre la borsa o la vida, seguirem treballant per la vida.

Mentre estava fent l’escrit anterior he sabut que Mario Benedetti ha mort a Montevideo. Benedetti va expressar sempre la coherència entre compromís col.lectiu i actituds vitals. Va ser una persona molt discreta, senzilla i inclaudicable en el combat per la vida, per l’esperança, per totes les llibertats. I va escriure-ho en les seves poesies. Poemes de vida quotidiana, on la nostàlgia i l’optimisme; la tristesa i l’alegria; la tendresa i la força, es creuaven a les cantonades de cada vers, com passa en la vida. En els seus haikus, Benedetti ens deia: “quién lo diría/ los débiles de veras/ nunca se rinden”; o també: “en los harapos/ suele haber más historia/ que en la etiqueta”. I sobretot: “¿romperse el alma?/ ojo, para las almas/ no hay accesorios”. Avui la mort de Mario Benedetti ens ha trencat l’ànima, però la seva vida serà un referent que creixerà en moltes altres vides. Feia dos anys havia mort Luz, la dona amb la que va compartir la vida durant 60 anys; és l’única tristesa que confessava insuperable, en una poesia sublim (Epílogo). Alhora, al bell mig de la seva tristesa, Benedetti era capaç de poetitzar el conflicte social en un sonet preciós (Lucha de clases). L’amor i la lluita; la tendresa com a matèria per fabricar els somnis... Gracias por todo, Mario.


Epílogo

Antes de su final inmerecido
Luz abrió por última vez sus ojos
y su mirada fue una despedida

nunca podré olvidar
esos ojos tan míos
resumiendo una vida
dando un amor postrero
más o menos consciente
del temblor de mis manos.

De ahora en adelante
aunque comparta el tiempo con cercanos
con los míos de siempre
y pregunte y responda y hasta ría
mi alma estará sola en su guarida
con su resignación involuntaria
rodeada de memorias imborrables
e insomnios invadidos de tristeza.

y así una noche llegaré en silencio
al borde de mi último destino.

Lucha de clases

Toda lucha de clases es un nido
de problemas nada superficiales,
sea en las cumbres o en los arrabales
en la memoria como en el olvido.

Siempre hay un sueño que es más atrevido
y también otros que son mas brutales,
el corazón enfrenta esos puñales
pero no se da nunca por vencido.

En la brega entre pillos y decentes
es bastante riesgoso ser sincero,
hay sádicos de mierda y bufones

y en esta pugna de sobrevivientes
hay buena gente que se aflige, pero
en la lucha de clases no hay perdones.

A principis de la dècada dels 80, fa uns 30 anys, un grup de joves poetes de Granada publiquen “els manifestos per una altra sentimentalitat”, on defensen una nova proposta: la poesia de l’experiència. Es tracta d’una alternativa poètica que planteja la vida com a matèria del poema. La poesia narra experiències personals i col.lectives, i ho fa fugint de tot excés metafòric; ha de ser intel.ligible. A més, la poesia es configura com l’espai de les interrelacions entre identitat personal i vinculacions socials. Sense hermetismes i com a proposta de diàleg, la poesia de l’experiència esdevé una pràctica de subjectivitat i de compromís amb l’entorn. El poema és un terreny moral, en tant que exercici de reflexivitat, de valoració personal de les experiències. Aquestes, a més, es donen en un temps i un espai socialment compartit, i situen la poesia, també, en el terreny de la utilitat social: esmenant Celaya, la poesia de l’experiència és un arma carregada de present. Crec que existeix, també, una política de l’experiència. És la política emancipatòria que situa les persones i els seus contextos de quotidianitat com l’únic espai real per la rebelia i la creativitat social. La política que conjuga, també, emocions, esperances i tendreses. Ángeles Mora i Luís García Montero són dos dels poetes de l’experiència que més m’agraden. García Montero expressava fa uns anys la proposta amb les següents paraules: “(…) este cansado mundo finisecular necesita otra sentimentalidad distinta con la que abordar la vida. Y en este sentido la ternura puede ser también una forma de rebeldía. Frente a la épica de los héroes o el fin de la historia, prefiero la poesía de los seres normales”. O com deia també un altre poeta, Antonio Orihuela: “la poesía dejará de ser una cosa triste cuando empiece a tener que ver con la vida de la gente, cuando la gente vuelva a ser la que decida qué hacer con sus vidas y con sus palabras, mientras tanto, todo esto que hacemos seguirá siendo literatura”. Literatura… en forma de poesia o en forma de política.

Noches y días (Ángeles Mora)
Recuerda que los días dejaron su equipaje
en nuestra casa,
en nuestra piel.
Recuerda que no en balde miramos con sus ojos,
templamos nuestro paso a su dictado
incierto, cumplimos su promesa
con la nuestra y su misterio
se alargó entre los dos.

Recuerda que también se llevarían
su equívoco pañuelo entre los dedos,
que arrastraron heridas,
papeles, libros, besos,
nuestras horas dormidas en su pelo.

Recuerda que su voz es nuestra voz
y por ella llegamos hasta aquí,
felices, indecisos,
con esta primavera.
Que no dieron jamás facilidades
pues ignoran esas grandes palabras
para llenar la boca.
Que nada nos pidieron
y nada les pedimos.

Vinieron, eso sí, llamando fuerte,
con todo el corazón en los nudillos,
como la vida anuncia su presencia.
Con la misma pasión los recibimos.

Compromiso (Luís García Montero)
He derramado el vino tantas veces
sobre el mantel. Los dedos de la aurora
saben por mí que el rojo
no es el color de una bandera,
sino el cielo que rompe
en el amanecer de la ciudad.

He llegado a la noche tantas veces
sin salir de mi noche. Los extraños
saben por mí que el negro
no es el color de una bandera,
sino lluvia y paredes quemadas por la lluvia,
la herida del carbón en la memoria.

Nunca estuvo en mi mano ser feliz.
Pero conozco la alegría. Muchos
saben por mí que el blanco
no es el color de una bandera,
sino el jazmín sereno de la mortalidad,
sus pétalos blindados por el sol de la tarde.

Demà dilluns farem balanç dels dos primers anys de mandat municipal, des de la perspectiva d’ICV-EUiA. El temps ha passat ràpid; sembla ahir que esmerçàvem els últims esforços de campanya, que vivíem l’agredolça nit electoral, que ens disposàvem a renovar l’acord de govern per seguir treballant amb la gent de Barcelona. Però han estat també dos anys intensos, plens de projectes, dubtes, debats, resultats. I plens sobretot de treball, il.lusions i aportacions personals. Gràcies doncs a totes les companyes i companys implicats a fer possible la construcció quotidiana dels nostres somnis. Ha valgut la pena, i cal seguir a peu de carrer. No sé si avui tenim una ciutat amb més igualtat i autonomia per viure, i amb més vincles i fraternitat per conviure. No ho sé, perquè la crisi global afecta els col.lectius més vulnerables, i perquè les polítiques del govern de l’estat se situen més a prop dels interessos dels bancs que dels drets de les persones. I tot això pesa com una llosa sobre la vida quotidiana de la gent senzilla. Però del que sí estic convençut és que les polítiques municipals han estat un factor potent d’inclusió, canvi ecològic, ampliació de llibertats i solidaritat. I en aquesta trajectòria la petjada verda i roja, l’empremta ecosocialista ha estat determinant. Més enllà de fòrums i ordenances cíviques, que són el passat; hem estat capaços de traçar el camí d’una nova etapa. Aquest és el govern del canvi de prioritats, del gir d’esquerres. I ICV-EUiA es configura com la nova esquerra verda que fa possible i impulsa amb energia i amb passió l’agenda del gir social i ecològic. Sense nosaltres això seria inexplicable, impensable. Amb nosaltres (no només amb nosaltres, per descomptat!) la Barcelona inclusiva i solidària s’ha traslladat del desig als fets, i segueix habitant el territori de l’esperança.

Podem trobar molts exemples emblemàtics: Collserola és parc natural, s’ha reduït l’ús del cotxe, hem impulsat una aposta radical per la qualitat de l’aire, per l’eficiència energètica i per les renovables, avancem en el reciclatge i la recollida selectiva; hem fet universals els serveis socials, aprofundim la lluita contra l’exclusió, també en el terreny de l’habitatge, estem doblant les places d’escola bressol i hem fet gratuïts els museus; s’està elaborant el pla municipal del col.lectiu LGTB, hem liderat la cooperació local amb Gaza, el pla de treball d’immigració aposta pels drets polítics i per la interculturalitat; s’ha decidit la connexió dels tramvies per la Diagonal; la demolició del viaducte del Guinardó –i de la presó de la Trinitat- són un fet, i l’expropiació i recuperació de Can Fargas també. I ara hem situat el combat contra la crisi en el centre de les prioritats, definint un model de resposta progressista i solidari (més despesa social, pacte per l’ocupació de qualitat, més inversió pública que mai). En algunes qüestions rellevants, hem hagut d’expressar discrepàncies de fons. Volem la transformació de Les Corts però al servei del barri, no de les plusvàlues; volem el Centre de la Pau a Montjuïc però sense militars; volem millores en la mobilitat però sense túnels ni ampliacions viàries que aboquin més cotxes a la ciutat. Hem defensat els nostres valors i plantejaments. No cedirem. Ni renunciarem tampoc a seguir treballant de manera constructiva perquè es produeixin canvis substancials: com ha passat amb la Diagonal i amb l’hotel del Palau. No es estrany, d’altra banda, que CiU i el PP expressin una combinació de desconcert i antagonisme respecte del govern. Són les dretes i són el passat. Es donen suport mutu la majoria de vegades, no voten els avenços socials (equipaments d’infància, atenció domiciliària) i s’instal.len en les formes de fer política més velles i convencionals. El seu neoliberalisme és la crisi. Les solucions són d’esquerres i ecologistes.

M’agraden les cançons que expliquen històries. Ahir vaig posar al bloc “El ángel de la bicicleta”, una preciosa cançó de León Gieco que explica la història de Claudio “Pocho” Lepratti. Pocho era un activista veïnal de Rosario (Argentina). Va treballar molts anys als barris de la seva ciutat organitzant xarxes de solidaritat, creant recursos socials, inventant pràctiques i espais de resolució solidària de necessitats, construint ciutadania de base en entorns de gent humil… Li deien el “pochormiga”; per la seva feina de formigueta. Ell sempre havia dit que “mil hormigas pueden más que un elefante”. Era tota una manera d’entendre el compromís quotidià com un espai de transformació de la vida. El desembre del 2001 eren temps complicats a Argentina, enmig de la crisi del corralito. A Rosario, el Pocho Lepratti impulsava la creació de menjadors populars. Uns policies enviats a reprimir un acte de protesta social van disparar contra les parets d’una escola on hi havia un menjador comunitari, el Pocho va pujar al terrat cridant “bajen las armas que aquí sólo hay pibes comiendo” i va ser assassinat pels trets d’un dels polícies. No hi ha èpica a la mort del Pocho, només injustícia, ràbia… Però avui als barris de Rosario se segueix teixint una densa xarxa de pràctiques (escoles, biblioteques populars, centres comunitaris…) per on avancen valors de ciutadania activa i canvi social. I aquí sí que creix l’èpica de la quotidianitat rebel i creativa: les energies del pochormiga s’han transferit a milers de noves formiguetes. Fa uns mesos, ens vam trobar a Barcelona ciutats de tot el mon que intentem polítiques innovadores d’inclusió social. Els companys de Rosario ens explicaven els projectes d’agricultura ecològica urbana com a espais de desenvolupament comunitari, sostenibilitat i cobertura de necessitats bàsiques. Com proclamen les parets dels barris de Rosario: “Pocho vive”. I viu a moltes ciutats d’Amèrica Llatina i de tot arreu on les utopies quotidianes són possibles, on la dignitat de les petites coses contribueix també a teixir una globalització alternativa. Avui la cançó de León Gieco m’ha donat peu a parlar de Claudio Lepratti. En un altre moment comentarem l’experiència dels plans i les xarxes comunitàries als barris de Barcelona, els quals, també des de l’ètica de les formigues (quotidiana, prosaica, femenina…), van esdevenint veritables tallers de ciutadania inclusiva i convivència intercultural; el Pocho viu també a Roquetes, al Besòs, al Carmel…

Aquest és el primer escrit del meu bloc. I voldria començar amb algunes reflexions a l’entorn de la situació de crisi econòmica que vivim. Al llarg dels anys del malson neoliberal, una gran xarxa de persones i organitzacions rebels i creatives van tenir la gosadia de proclamar que “un altre món era possible”. Que més enllà del pensament únic del capitalisme financer –el de l’exclusió social global i la destrucció dels recursos naturals- havia de ser possible construir un altre món humà i habitable: amb una nova política democràtica arrelada en l’ètica de la ciutadania activa, de la justícia social i ecològica, del respecte a totes les formes de vida. Avui quan aquell ordre econòmic i el seu pensament fan fallida, l’altre món possible esdevé del tot necessari. No ens deixem canviar la definició del problema. Els poderosos han posat en marxa el seu relat de sempre: pretenen instal.lar que la crisi i l’atur han estat provocats pels drets laborals i els sistemes públics de protecció. I que la recuperació vindrà de la mà d’unes “reformes estructurals” que sempre acaben en desregulació i reducció de la despesa social. Doncs no, que sàpiguen que som majoria els que no pensem com ells. I som més forts. I tenim un relat transgressor i responsable. El 1er de maig va ser un dia d’afirmació i dignitat de les classes populars. Dignitat que cal traduir en pràctiques transformadores. Perquè la crisi s’expressa de forma quotidiana i local. I afecta, de manera injusta i dolorosa, els sectors més vulnerables: famílies humils, persones nouvingudes, joves. En forma d’atur, precarietat vital, pobresa. Hem de fer de la quotidianitat una fàbrica d’alternatives. Construir futur passa per redistribuir oportunitats vitals, per l’ecologia, per noves formes de protagonisme col.lectiu de les persones. Sí, tot això requereix de polítiques ben diferents per part del govern de l’estat: més impostos als rics, límits estrictes als ingressos dels directius, ocupació de qualitat, la fi de les nuclears i una aposta clara per les energies renovables. I un finançament digne per Catalunya, que ja no pot esperar. Un finançament imprescindible perquè superar la crisi vulgui dir també reconstruir els somnis fràgils traçats al capítol de drets de l’Estatut: renda bàsica de ciutadania, habitatge digne per tothom, dret a viure en un medi sostenible.

A Barcelona, com a totes les ciutats, les estadístiques de la crisi esdevenen rostres i mirades, trajectòries vitals, noms i cognoms. Vivim el dia a dia de les dificultats i les injustícies. Els riscos d’exclusió, les desigualtats, s’expliquen per factors que van molt més enllà de l’àmbit local; tampoc des de l’ajuntament tenim les eines de resposta més potents. Tot i així, estem compromesos a plantar cara a la crisi. Encara més: és la meva prioritat. Des de fa anys hem impulsat la lluita contra l’exclusió; ara enfortirem l’acció contra les conseqüències socials de la crisi en forma d’atur i noves vulnerabilitats. Estem tancant l’elaboració i construint l’acord polític a l’entorn del Programa d’Acció contra la Pobresa. Vull que sigui ambiciós i factible; on els valors de transformació es projectin en accions concretes. I, com sempre, vull fer-ho colze a colze amb les entitats, en el marc de l’Acord Ciutadà per una Barcelona Inclusiva. Serà una aportació cabdal en la lluita contra la crisi, en un marc molt més ampli d’actuacions municipals. Però a l’esquerra verda sabem que hem d’anar molt més enllà. És per això que ICV-EUiA estem impulsant l’aprovació de declaracions als Ajuntaments per tal que l’any 2010 el govern de l’estat articuli un Fons Local Anticrisi basat en el suport a la despesa social corrent dels municipis, com a pas previ a una solució estructural per les finances locals que incrementi substancialment els recursos ordinaris dels Ajuntaments. No serà fàcil, però estic convençut que ens en sortirem, perquè si un altre món és necessari, aquest comença a les ciutats. A Barcelona, estem al costat de les persones vulnerables, amb totes les nostres forces. Per contribuir a fer possibles els seus projectes vitals; i per contribuir, també, a superar les causes profundes de la crisi i les desigualtats.