Els ajuntaments de Salt i de l’Hospitalet han aprovat mocions demanant al govern de l’estat que el reglament d’estrangeria reguli la denegació de l’arrelament social a les persones d’origen estranger que hagin comès infraccions recollides a les ordenances municipals de civisme. PSC, CiU, PP i ERC hi han donat suport. ICV-EUiA hem votat en contra. Celebro la coherència i els arguments aportats pels grups municipals d’ICV-EUiA. Em genera una forta inquietud, tanmateix, l’aprovació de les mocions.

La convivència en una mateixa comunitat, a partir d’un marc compartit de ciutadania, de persones que som i ens reconeixem diferents, és el valor fonamental de qualsevol projecte de futur. És per això que alimentar o entrar en dinàmiques fragilitzadores de la convivència em sembla especialment perillós i poc responsable.

L’arrelament social és la via que preveu l’actual llei d’estrangeria per tal de regularitzar, a partir de determinats elements de prova efectiva d’aquest arrelament, a les persones immigrants d’origen extracomunitari que es troben en situació irregular. És un mecanisme rellevant que, fent possible l’accés a la residència, enforteix els processos d’inclusió social i relacional d’aquelles persones nouvingudes arrelades a la seva comunitat. És per tant una palanca que enforteix la convivència i que està funcionant de manera positiva. Caldria potenciar-la. Les mocions aprovades, en canvi, la volen redefinir en sentit restrictiu. Crec que hi ha alguns arguments potents per oposar-s’hi.

En primer lloc, el principi d’igualtat de drets i responsabilitats, que és un factor fonamental de convivència, queda trencat. Les infraccions a les normes municipals tenen un règim de sancions que s’aplica per igual a qualsevol persona amb independència del seu origen (i de qualsevol altre circumstància). Generar una sanció –o simplement una conseqüència- addicional segons el lloc de naixement d’una persona vulnera el criteri d’igualtat.

En segon lloc, enceta un camí que se sap on comença però no on acaba; estem davant d’una lògica discriminatòria de caràcter obert. Si vinculem infraccions administratives a arrelament, per què no fer-ho a renovació padronal o de residència ?, o per què no estendre la lògica de l’accés condicionat a altres drets o prestacions socials ? El potencial de trencaments del principi d’igualtat es fa gairebé il•limitat. De fet, el portaveu del PP a l’Hospitalet ja ha explicitat que no en tenen prou, que demanaran “anar més enllà”.

I aquí ve el tercer argument: quan en matèria de convivència (i en qualsevol altre àmbit) se situa el debat i les propostes en el terreny de la dreta -en la seva agenda i en les seves concepcions- sempre s’acaba alimentant políticament i electoralment la dreta. La millor manera de confrontar els discursos de la xenofòbia és enfortint les polítiques d’igualtat. És fent que les pràctiques de convivència intercultural siguin una realitat, barri a barri, des de lògiques quotidianes de no-discriminació i inclusió.

Gestionar la diversitat i construir la convivència des de la interacció positiva no és fàcil. Però és bàsic. I ho estem aconseguint amb el treball tenaç, callat i diari per part de les comunitats, les xarxes d’acollida, els educadors/es, les escoles… No ho malmetem des del populisme, o l’oportunisme de curta volada. Voldria pensar que el PSC, CiU i ERC deixaran d’abonar l’agenda, la lletra i el ritme que marca el PP. En qualsevol cas, a ICV-EUiA no ens hi trobaran mai en aquesta dinàmica. Des de valors d’igualtat plena de drets i responsabilitats, de ciutadania inclusiva i de respecte mutu, seguirem a peu de carrer i de responsabilitat institucional treballant per ciutats de convivència intercultural; sense cap concessió al relat de la dreta, intentant impedir que ningú no posi en risc el futur de barris i ciutats acollidores i cohesionades.

                                                                (l'illa roja)

“Parlen les dones/ la seva poesia/ tendra i forta./ Ben pocs s'aturen/ a escoltar aquestes veus/ que, trasbalsades,/ un nou llenguatge diuen/ nascut al fons dels segles”.

Aquests versos són de la Montserrat Abelló, una extraordinària poeta de 92 anys (nascuda el 1918 a Tarragona). Montserrat Abelló és una referència humana, literària i feminista fonamental, que expressa amb la seva trajectòria vital i la seva obra tota la dignitat col.lectiva de les dones que van travessar el complicadíssim segle XX, de fit a fit. Abelló va ser professora d’institut públic durant la república. En acabar la guerra s'exilià, primer a França i després a Londres, on col•labora amb els grups d'estudiants que ajudaven els refugiats de tot Europa. Es trasllada després a Xile i torna a Barcelona el 1960. De llavors ençà, escriu i publica poemes, tradueix al català poetes anglosaxones, i dinamitza espais de literatura i poesia feminista. L’any 2008 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i el Premi Nacional de Cultura. Fou un acte de justícia inapel.lable. Sí, la poesia de la Montserrat Abelló és tendre i forta; d’un tendresa i una fortalesa vivencial, que ens parla fluixet, com per no molestar. Però que ens parla en un llenguatge nou, relatant la vida des d’un espai de quotidianitat carregat de compromís.

"A l'atzar agraeixo tres dons:/ haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida./ I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel"

Maria Mercè Marçal encapçala amb aquests versos el seu primer llibre de poemes. Són la Divisa que marcarà el seu itinerari cívic i poètic. Marçal neix el 1952 a Ivars d’Urgell, en una família camperola humil. Als anys 70, ja a Barcelona, participa en la creació dels mítics Llibres del Mall, forma part de la direcció del PSAN, i inicia una apassionant trajectòria poètica. Publica llibres imprescindibles com Bruixa de Dol (1979) o Sal Oberta (1982), on reflecteix l’experiència de la maternitat, amb el naixement de la seva filla Heura. Són poemaris on la seva mirada de dona vinculada a xarxes feministes obre perspectives inèdites, i impulsa la creació d’un llenguatge desbordant i riquíssim. Maria Mercè Marçal va morir el 1998, als 45 anys, a causa d’un càncer. Fa dotze anys ja que la trobem a faltar, i molt. Poc després de morir, en un llibre col.lectiu d’homenatge, Anna Montero, una altra extraordinària poeta, li escriu: “busque paraules per dir/ la teua absència/... busque paraules per dir-te i el temps/ calla... busque paraules per dir-te/ i creix el nom de la tristesa”...

Entre la Montserrat Abelló i la Maria Mercè Marçal -o l’Anna Montero- hi ha uns 35 anys de diferència. Més o menys els mateixos que separen aquestes de l’Àngels Gregori (1985), poeta valenciana que simbolitza molt bé el dinamisme i la qualitat d’un conjunt de joves autores que han pres el relleu de les mestres. Abelló, Marçal, Montero i Gregori vindrien a ser l’ordit a sobre del qual s’han teixit, al llarg de gairebé un segle, les vivències diàries de tantes dones que han decidit ancorar lluites i somnis a l’illa de la bellesa.

Com a petit homenatge a totes elles, us deixo aquests poemes.

(Montserrat Abelló)
Vora l'illa roja
com Ulisses navegaves
a l'espera d'un retorn impossible.

Ara l'illa ja no hi és.
És un istme que
s'endinsa en el mar.

I del teu somni vençut
sols en quedem
tu i jo a la deriva

(Maria Mercè Marçal)
Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat ,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d’alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

(Anna Montero)
busque paraules per dir
la teua absència,
aquest estiu que un vent sense nom crema.

busque paraules per dir el teu cos,
cristalls de llum
al fons d´una argila sense final.

busque paraules i et dic infinita,
infinitament plena en l´obaga d´aquest crepuscle
i en llum que la nit amaga.

busque paraules per dir-te i el temps
calla i és el buit del teu pas
murmuri o penombra.

busque paraules i et dic flama i terra,
vent i lluna, dic aire i amor dic.
i dic l´aigua antiga del teu somriure.
 busque paraules per dir-te
i creix el nom de la tristesa
al llindar d´una tardor
que estranyament apunta.

(Àngels Gregori)
Al poble es va quedar la meua adolescència
guardada en una caixa de llumins.
També es va quedar l’ànsia
de totes les meues primeres coses.
Al poble es va quedar la llengua de la meua infantesa,
la del color de les camarrojes i l’aspror dels llicsons.
Al poble es van quedar
les pel•lícules italianes,
la meua urgència per anar creixent,
que sempre he viscut així,
en un estat permanent d’urgència.
Al poble es va quedar la placeta,
que ha estat, des de petita, el meu ideal de felicitat.
I es van quedar els horts on anàvem
a l’eixir de l’Institut, que ara el tombaran.
I es van quedar els avis
i es va quedar ma mare i es va quedar mon pare.
I van reparcel•lar els camins d’El Tou,
els que de petita em duien directament al blau del mar.
Al poble es va quedar la il•lusió,
la meua, la d’anar-me’n lluny i tornar,
encara ara, per veure’m el poble
amb la distància justa que em pertoca,
la d’estar ací sense poder deixar d’estar allà.
I ara que tot això em passa,
ara que vaig i vinc
i torne i revinc i retorne
entre les meues coses,

pense que, Barcelona, per a mi,

és una cosa molt important:

és saber que sempre puc tornar a Oliva .

La veritat és que esperava amb ganes aquest cap de setmana llarg per descansar una mica, després d’uns dies intensos on hem combinat la feina de cada dia a l’Ajuntament amb els actes de campanya electoral, primer; i amb les reunions d’anàlisi i valoració dels resultats, després. Sí, ens hem pogut escapar. Escric aquestes ratlles al Port de la Selva, sentint la remor d’un vent de ponent intens, una tarda de diumenge emmarcada per un cel de tons blancs i lil.les, i pels perfils suaus de l’Albera amb un Puigneulós enfarinat. Un espai de trencament amb la quotidianitat urbana, ideal per recuperar energies i tornar dimarts a la feina amb força per afrontar un nou període que serà apassionant: els mesos que ens portaran a les eleccions municipals del 22 de maig.

CiU ha guanyat i tornarà a governar, després de set anys de governs catalanistes i d’esquerres. La relació de forces, en l’eix socioeconòmic, és més favorable que mai a les dretes. CiU tindrà 62 diputats i diputades al Parlament per recolzar el desplegament d’una proposta de govern inscrita en els corrents neoliberals avui predominants a tants països europeus. El PP ha crescut fins a 18 representants disputant l’agenda i els continguts a les propostes populistes i xenòfobes. Una àmplia majoria de dretes que probablement s’estrenaran amb l’obscenitat de transferir milions d’euros als rics, amb la supressió de l’impost de successions, en perjudici de les polítiques socials de suport als col.lectius més vulnerables. Però malauradament, les polítiques de dretes no han estat patrimoni de les dretes polítiques: el PSC ha avalat el gir cap els mercats i els poderosos del govern Zapatero, fet que ha provocat una combinació d’indignació i desconcert dels molts dels seus votants, traduït en un fluixíssim resultat electoral. En l’eix nacional, la suma dels 82 diputats/es de CiU, ICV-EUiA i ERC hauria de servir per construir un full de ruta compartit del catalanisme que vol superar l’actual situació de conflicte amb l’estat, en l’horitzó d’un nou marc polític reconeixedor de la plurinacionalitat i de l’exercici del dret a decidir.

Els resultats d’ICV-EUiA han estat dignes. Crec que hi ha dos factors principals que ho expliquen: la coherència amb la trajectòria recent, reconeguda en pràctiques i propostes d’esquerres, ecologistes i catalanistes; i una manera de fer política projectada en un model de campanya i un candidat honest, propositiu i creïble, lluny de tota frivolitat i de tot màrqueting buit de continguts. Al costat d’això, és veritat que ICV-EUiA no ha aconseguit acollir bona part del malestar col.lectiu provocat per les retallades socials, ni tampoc el derivat de la retallada de l’Estatut. I és aquí on apareixen els grans reptes de futur: eixamplar bases i complicitats amb els moviments socials per tal de situar l’esquerra verda com a referent de la lluita i l’esperança per un futur més just i sostenible; i perfilar amb més nitidesa ICV-EUiA com a instrument de confrontació amb el centralisme i d’avenç cap a l’estat propi (independent o federat). Tot vertebrat per una nova gramàtica política, alternativa als codis de l’establishment, i molt propera a les formes de viure de la gent senzilla.

I ara el repte de les municipals. Arreu ICV-EUiA ha de ser percebuda com l’esquerra de la proximitat i la vida quotidiana, amb capacitat de construir confiança a l’entorn de la defensa de ciutats i pobles solidaris i ecològics. A Barcelona estem treballant de valent. Hem tingut el 28-N uns resultats que configuren un bon punt de partida: 64.000 vots (8.000 més que les últimes municipals), amb 6 districtes per sobre del 10% i 43 barris per damunt del 9%. Hem de seguir treballant per activar la participació als barris populars: entre Sarrià i Ciutat Vella hi ha a l’entorn de 25 punts de diferència de participació. Les classes benestants saben que votar les dretes (CiU i PP) és una forma útil de defensar els seus interessos. Cal fer una ICV-EUiA atractiva per les classes populars, la gent jove, les persones més castigades per la crisi, els sectors més creatius i dinàmics, com a instrument útil de defensa d’ideals i aspiracions de millora col.lectiva. Estem compromesos amb la transformació ecològica i social de Barcelona, a fons, sense cap mena de tacticisme. Hem garantit polítiques justes i solidàries contra la crisi a la ciutat: acord amb els sindicats per l’ocupació de qualitat; ampliació dels drets socials; convivència intercultural. Hem dit no cada vegada que el PSC ha girat cap a la dreta (i ha estat acollit per CiU amb els braços oberts). Ara cal convertir el compromís i la coherència en rebel.lia i creativitat. En lluita i esperança per una Barcelona que volem diferent i millor, més humana i habitable. El projecte de la ciutat inclusiva i ecològica passa per plantar cara a la lògica global de les retallades socials. I per propostes locals innovadores en defensa de l’educació pública, dels serveis de proximitat, de l’urbanisme ecològic, de la mobilitat sostenible, de la implicació directa de les persones i el teixit social en la política municipal…

La batalla dels valors, de les actituds i de les propostes està oberta. ICV-EUiA tenim moltes ganes ganes de lliurar-la. Barcelona ha de donar el millor d’ella mateixa per superar l’etapa actual i obrir-ne una altra més enllà del desànim i dels poderosos: plena de confiança amb la força de la gent progressista que reclama noves idees i noves maneres de fer. Estic segur que ICV-EUiA farà créixer veus i sentiments inconformistes i amb voluntat d’escriure el futur des de cada carrer i cada plaça. I alhora, aquestes veus i sentiments faran créixer ICV-EUiA.

Aquest cap de setmana ha començat la campanya electoral. Els propers dies, la gent d’ICV-EUiA de Barcelona tenim un objectiu prioritari: treballar a fons per tal d’obtenir un magnífic resultat electoral. Tenim un candidat i unes candidatures excel.lents. Hem fet un conjunt d’aportacions substancials en el marc del govern d’esquerres: ampliació dels drets socials i polítiques públiques d’habitatge, més impostos per als rics, lluita contra el canvi climàtic i nova cultura de l’aigua, avenç en l’autogovern i enfrontament amb l’estat per la retallada de l’Estatut. Ho expliquem i ho posem en valor des del compromís i la coherència. Sabem que només des d’una nova majoria plural d’esquerres i catalanista seguirem avançant. L’alternativa és la dreta neoliberal: el programa de retallades socials, privatitzacions, regals fiscals, trinxament del territori i explotació dels recursos naturals que tan bé representa CiU.

Ara els reptes són encara més grans. Estem immersos en una crisi profunda, amb impactes socials forts sobre les persones més vulnerables. La necessitat de transformacions ecològiques per preservar el futur del clima i del planeta són més apremiants que mai. El conflicte amb l’estat, que encalla el nostre autogovern, no es pot ja resoldre amb la lògica del peix al cove. Enfront a tot això, hi ha dues possibilitats: la resignació, la renúncia a fer del vot un instrument de lluita; o bé la rebel.lia, el vot a ICV-EUiA com a expressió de dignitat personal i col.lectiva, per dir ben fort que l’esperança és possible, que no és veritat que no s’hi pugui fer res contra les imposicions dels mercats i dels poderosos.

ICV-EUiA és l’aposta de l’esperança, de la construcció col.lectiva d’un futur diferent, d’una Catalunya més justa, ecològica i lliure. Altres faran volar coloms, o s’apuntaran a l’estil dels enunciats polítics oportunistes i sense continguts. Nosaltres seguirem fidels a la nostra manera de fer: explicant propostes concretes per superar la crisi amb una aposta molt potent per l’economia verda, sostenible, com a font de generació d’ocupació de qualitat; desgranant idees per un estat de benestar més fort, més redistributiu i més pròxim, que permeti la realització de tots els projectes de vida en igualtat de condicions; desplegant un full de ruta nacional molt ambiciós, que incorpora l’articulació efectiva de l’exercici al dret a decidir des de la cohesió social d’una Catalunya que vol seguir sent un sol poble.

Val la pena i és possible. Cal esmerçar-hi tots els esforços, dia a dia. Perquè ICV-EUiA sigui el referent de la gent senzilla, que lluita amb esperança. Perquè un bon resultat d’Iniciativa, que estic convençut que es produirà, és la millor garantia perquè totes les esperances es concretin en canvis reals, canvis que només seran possibles amb una ICV-EUiA molt més forta.

Tenia dubtes sobre si calia o no aportar algun altre comentari un cop passada la visita de Benet XVI. Crec que sí, atès l’impacte que tot plegat ha tingut. Tres pinzellades. En primer lloc, és bo que hàgim obert un espai de deliberació democràtica d’idees i manifestacions a l’entorn d’aquesta visita. Potser alguns, la jerarquia catòlica i els representants de la dreta política i moral, pretenien un escenari on s’expressessin suports i se silenciessin crítiques; on la complicitat de les institucions no fos qüestionada. No ha estat així. Milers de catòlics han pogut expressar la seva adhesió a Benet XVI; les cristianes i els cristians de base han denunciat l’allunyament del Papa en relació al missatge evangèlic d’austeritat, i han reclamat una església plural i sense discriminacions internes vers les dones; milers de persones –i més de 60 entitats agrupades en la Plataforma “Jo no t’espero”- hem defensat de forma personal i col.lectiva la laïcitat, contra els privilegis de la jerarquia eclesiàstica (6.000 milions d’euros de diner públic a l’any) i contra l’ús sistemàtic d’aquests privilegis per intentar imposar al conjunt de la societat un codi moral contrari a la igualtat i als drets civils. En segon lloc, les declaracions i la homília ahir de Ratzinger han estat ben esclaridores. Ni rastre d’un missatge socialment compromès i obert als nous temps, ni rastre de l’esperit del Concili Vaticà II. S’ha expressat obertament el to pre-conciliar, anacrònic, defensiu, intransigent en relació a les realitats emergents. En tercer lloc, i això és el més rellevant, estic convençut que el discurs del Papa està socialment superat, i de forma irreversible. Barcelona i el conjunt del país configuren avui societats on totes les formes de consciència es respecten en igualtat, on el control social per part d’una confessió –de qualsevol confessió- ja no és possible, on les dones i els homes volem compartir, de forma paritària, espais familiars, afectius, laborals, públics... on les dones han guanyat el dret a decidir sobre el seu propi cos, on totes les formes de família convivim i aportem diversitat, on els matrimonis homosexuals han aconseguit reconeixement i igualtat, on la gent jove i de totes les edats sap que pot estimar-se com vulgui, i sap també que l’ús del preservatiu és un factor clau de salut i responsabilitat.

Cal seguir treballant per consolidar arquitectures de convivència des de la laïcitat, i per la superació dels privilegis materials i simbòlics encara persistents, i ja del tot inexplicables.La gent d’ICV-EUiA ens hi sentim compromesos. Hem actuat tots aquests dies amb coherència: hem estat el contrapunt a un rol institucional impropi de l’estat laïc, hem teixit complicitats amb les persones i les entitats que han fet de contrapunt social a la visita de Benet XVI. Seguirem treballant per fer de Barcelona referent d’igualtat i de drets civils, una ciutat orgullosa de totes les formes d’estimar-se i de conviure (digui el que digui el Papa de Roma).

Aquestes últimes setmanes han estat ben intenses a l’Ajuntament de Barcelona. El focus mediàtic s’ha projectat en bona part sobre temes tan diversos com la visita de Ratzinger, la trama de corrupció vinculada a l’atorgament de llicències, o els tràgics fets que han causat la mort, en sengles atracaments, d’un joier a Sant Martí i d’una treballadora d’una fleca a Sant Gervasi (la mort violenta d’algú comporta sempre el moment més dolorós a la ciutat). Al costat d’aquestes, però, hi ha hagut d’altres qüestions molt rellevants per al nostre projecte de ciutat, i en relació a l’aportació concreta d’ICV-EUiA des de valors d’esquerra verda. En destacaré tres.

1) La directiva del Barça renuncia a tirar endavant la requalificació del Miniestadi. D’entrada bona notícia. Fa uns mesos, el PSC, CiU i ERC aprovaven al Ple Municipal una gran operació urbanística d’apropiació privada de plusvàlues: satisfent les exigències de l’antiga junta del Barça, menystenint les necessitats socials de Les Corts, i deixant la ciutat amb 5 hectàrees menys d’equipament esportiu. ICV-EUiA vam oposar-nos des del primer moment, tot i defensant un model alternatiu al servei de l’interès públic: en diàleg amb el teixit veïnal, en defensa dels equipaments socials i esportius, de l’habitatge públic i d’un model de ciutat sostenible. Ara ens hi refermem. La Generalitat ha d’aturar la requalificació. Les Corts i Barcelona, des de la planificació participativa, hem de dissenyar quin model de millora urbana volem per la zona. Hi tenim una bona oportunitat. ICV-EUiA seguirà confrontant qualsevol nou projecte a remolc dels interessos privats del Barça.

2) Barcelona és una ciutat d’acollida, que construeix la convivència intercultural, i que fa del català la llengua vertebradora de la nova diversitat, llengua de cohesió i d’oportunitats. Dos processos de fons i interconnectats que defineixen la Barcelona que fem i volem: una ciutat diversa, convivencial, i amb un ús social plenament normalitzat del català. És un projecte àmpliament compartit. Però el PP s’hi entesta a construir un relat de prejudicis i xenofòbia, i a atacar la nostra llengua. ICV-EUiA serà sempre el partit de l’antiracisme i de la defensa del català. Aquesta setmana hem donat ple suport a la Taula Intercultural del Raval, i hem signat el seu manifest per un tractament responsable del fenomen migratori, i contra qualsevol tipus de xenofòbia. D’altra banda hem impulsat la resposta institucional de l’Ajuntament contra la suspensió –atiada pel PP- de certs articles del nostre Reglament d’Ús del Català. Caldrà doble fermesa: totes les accions legals que calguin contra la suspensió; i manteniment, en tota la seva integritat, de la política d’ús normal i preferent del català.

3) A últim plenari de l’Ajuntament hem presentat i debatut el Pla Estratègic de Turisme. Va ser un compromís del nostre programa electoral del 2007, va passar a l’Acord de Govern i després al PAM del mandat. Barcelona havia viscut un cicle de turisme expansiu i desregulat, amb beneficis econòmics concentrats en poques mans, i amb impactes negatius sobre la trama urbana, l’espai públic i les relacions comunitàries, sobretot dels barris centrals. Calia un canvi substancial. El Pla Estratègic hi posa les bases: el nou model de turisme ha de ser part inherent al model de ciutat inclusiva i convivencial; cal governança i gestió pública del turisme; el sector ha d’apostar per la formació i la qualitat, no per la precarietat. Finalment, el pla estratègic estableix el Fons Econòmic Turisme i Ciutat per tal de compensar els impactes dels visitants, i defineix la taxa turística com a instrument per a nodrir el Fons. Ara caldran les polítiques públiques i els canvis legals necessaris. ICV-EUiA lluitarem per anar concretant el canvi de model i per fer realitat, el més aviat possible, la implementació de la taxa turística.

Al Barcelona Informació d’aquest mes d’octubre, en la secció “els grups municipals opinen” faig un breu article, “Ratzinger, el rostre de la intolerància”, sobre la propera visita del Papa a Barcelona. Al llarg d’aquests últims dies, l’escrit ha suscitat tres tipus de reaccions crítiques. En primer lloc, aquelles que simplement expressen el desacord amb el fet mateix de la seva publicació al butlletí municipal; d’altra banda aquelles que, sense entrar en el nucli de les meves reflexions, apunten contra la manera d’abordar la laïcitat i el fet religiós per part d’Iniciativa; finalment, les que defugint també el tema en qüestió, aprofiten per carregar genèricament contra ICV. El to general de la majoria d’elles és força decebedor, lliscant amb molta facilitat cap a la desqualificació, sovint personal.

No vull entrar ara en cap debat general sobre el que aporta l’esquerra verda nacional a Barcelona i Catalunya. Intentem, en tot cas, bastir una proposta diferent, moderna i transformadora, que emergeix amb molta força a tota Europa. Que treballa des de la quotidianitat per la llibertat real de tothom, perquè es puguin realitzar en igualtat tots els projectes de vida, amb vincles de fraternitat i de respecte al medi ambient. I ho anem fent, al costat de moltes persones, amb avenços reals, sòlids i concrets. Amb encerts i errors. No vull tampoc reproduir cap estil desqualificador, no crec que sigui en cap cas necessari, ni aporta res al debat de les idees.

Però sí voldria precisar algunes coses en relació als dos primers elements de crítica.

- Crec que és bo i enriqueix la deliberació democràtica que s’aportin veus favorables i contràries al que representa Ratzinger. Crec que serà positiu i eixamplarà els marges de la nostra esfera pública que la ciutadania exerceixi el dret a manifestar-se i expressi elements de denúncia o de suport a Benet XVI. Jo he proposat consideracions crítiques de fons, és la meva contribució al debat. I sí, ho he fet com a cap del grup municipal d’ICV-EUiA a Barcelona; no des del rol institucional de tinent d’alcalde. En la mateixa pàgina el senyor Fernández Díaz fa un article travessat per posicions xenòfobes, els continguts del qual rebutjo radicalment –com estic segur que fa la immensa majoria de la ciutadania; defenso, tanmateix, el seu dret a expressar-les.

- I sí, les meves reflexions s’inscriuen en un marc de construcció col•lectiva. A ICV-EUiA reconeixem el valor que la diversitat de creences aporta a la societat. Respectem el fet religiós com una manera més d’expressar la dimensió espiritual de les persones. Sabem també que hi ha altres formes de viure aquesta dimensió que no passen per les creences religioses. Cap problema. No es tracta de contraposar l’ateisme a la fe religiosa; ni d’instal•lar el conflicte entre creences. Tot al contrari, a ICV-EUiA defensem la laïcitat com l’espai públic necessari on sigui possible construir ponts i relacions de convivència en la diversitat, sense imposicions derivades de cap codi religiós. Com l’espai compartit dels drets humans. Les institucions enteses com l’àmbit de la laïcitat positiva, la que frena qualsevol imposició o privilegi d’una religió; la que acull la diversitat i el pluralisme moral.

Més enllà d’això, voldria subratllar dos aspectes de fons que s’apunten a l’article.

• L’església catòlica gaudeix avui a Catalunya i a tot l’estat espanyol d’una situació de privilegi contrària als principis de la laïcitat. El 2010 ha rebut uns 6.000 milions d’euros de diner públic. Només 240 milions provenen de l’aportació del 0,7% de l’IRPF que cada ciutadà/na pot destinar a l’església catòlica (per cert, a cap altra religió). La resta és finançament de l’església amb els diners de tota la ciutadania. Ho crec injust en clau democràtica. L’església catòlica ha de tendir a autofinançar-se, com ho fan la resta de confessions. Seria un canvi rellevant cap a la laïcitat i l’aprofundiment qualitatiu de la nostra democràcia.

• D’altra banda, la doctrina fixada per la jerarquia catòlica és contrària al drets civils i, projectada sobre una societat complexa i heterogènia, esdevé generadora de riscos i situacions de prejudici, marginació i exclusió social. Ratzinger s’ha mostrat contrari a la maternitat lliure i desitjada; a la igualtat entre homes i dones; entre homosexuals i heterosexuals; entre famílies tradicionals i nous grups familiars. Contrari a col•laborar en la lluita contra el VIH/Sida per mitjà de l’únic mitjà efectiu de prevenció: l’ús del preservatiu. Ratzinger va fer la vida impossible als teòlegs de l’alliberament (Boff, Sobrino…) i acaba de comparar “l’ateisme amb la tirania nazi”. És el cap d’un estat que no és membre de l’ONU i que no ha ratificat les principals convencions de drets, ni la resolució per l’abolició de la pena de mort. Sincerament, crec que Benet XVI reflecteix, amb la seva trajectòria, la cara més anacrònica i intransigent de l’església catòlica.

Des del respecte a Ratzinger, però també des del dret a confrontar les seves posicions, els representants d’ICV-EUiA estarem al costat de les persones i col•lectius que expressaran la defensa d’una ciutat solidària, acollidora de la diversitat i impulsora dels drets civils. I seguirem treballant per construir-la. Colze a colze amb persones creients i no creients. Amb moltíssims cristians de base, la fe dels quals és motor de transformació. La Barcelona d’avui, de barris dignes i d’inclusió social, seria impensable sense persones com Mossèn Pere Relats, el germà Adrià Trescents o el Pare Manel, per posar només alguns exemples. A ells i a tot el que representen, la meva sincera devoció.

Barcelona té el repte de superar la crisi construint un nou model de desenvolupament humà: amb noves maneres ecològiques de viure, relacionar-nos, moure’ns, produïr i consumir; amb ocupació de qualitat, sense exclusions. Un projecte de ciutat pensat i practicat des de les persones i la vida quotidiana, des d’una infrastructura moral teixida per valors d’igualtat, autonomia, diferències i vincles de fraternitat. Des de la nova política i la radicalitat democràtica.

Aquesta proposta de transformació té un repte central: s’ha de plasmar en clau de model urbà, de configuració en el territori, en l’espai públic. Cal traduir la Barcelona inclusiva i ecològica en una xarxa de carrers, places i barris; i també d’identitats, memòries i referents que converteixin els espais en llocs amb significat, i que generin els marcs urbans per la nova quotidianitat, per fer possible l’exercici de les llibertats, de la ciutadania activa, de la convivència intercultural.

Ha arribat el moment de fer un pas endavant. De construir un entramat de reflexions i propostes que expressin el model urbà que volem per la Barcelona d’aquesta nova dècada. A partir del convenciment que un altre urbanisme és possible, ecològic i al servei de les persones; i que cal disputar la batalla a la concepció ordenancista i securitària de l’espai públic, tot i impulsant opcions alternatives de fort contingut democràtic, comunitari i veïnal.

L’actual model urbà de Barcelona és el resultat, complex, de certes correlacions culturals, socials i polítiques de forces. El moviment veïnal i les esquerres han deixat petjades importants de transformació. Però d’altres vegades s’han imposat coalicions de poderosos i concepcions neoconservadores de llei i ordre. La nova proposta urbana ha de reivindicar el llegat d’un procés històric de pràctiques de dignificació dels barris, de creació d’equipaments, de lluita contra les desigualtats territorials. Però ha de ser capaç també de superar -en clau democràtica i d’esquerres- la lògica del mercat, de les plusvàlues i de tot tipus d’autoritarisme. I ha d’incorporar les noves dimensions de l’ecologisme urbà, de l’acció comunitària i del dret de tothom a un habitatge digne.

Haurem d’anar desplegant els continguts concrets d’aquesta proposta, a través del diàleg i l’elaboració participativa de reflexions i compromisos. Per una nova manera de pensar i practicar l’urbanisme a Barcelona, sostenible i amb perspectiva de gènere; per un nou model de configuració de l’espai públic com a àmbit convivencial, comunitari i de llibertats. Us proposo un primer conjunt obert d’idees per al debat:

• Impulsar un urbanisme superador tant de la lògica de transformació a cop de gran esdeveniment, com de la lògica mercantilista que situa l’obtenció de plusvàlues com a motor del canvi urbà. Prioritzar les escales urbanes de proximitat, les claus comunitàries i de barri. Reorientar les operacions d’ampli abast a superar les fractures urbanes existents i a combatre les desigualtats territorials, tot i redistribuint valors de centralitat en el conjunt de l’àmbit metropolità.

• Practicar l’urbanisme del diàleg i de la plena implicació veïnal i ciutadana, com a aposta d’aprofundiment democràtic i com a factor de consolidació d’un model urbà compacte, amb mixtura d’usos i funcions, i amb confluència de grups i col.lectius socials heterogenis. Protegir i preservar els teixits històrics, el patrimoni, les trames i els espais de memòria, i els referents urbans que mantenen el vincles emocionals amb el territori.

• Situar en el centre de les prioritats urbanes el reconeixement i la garantia de l’accés a l’habitatge i el manteniment de condicions dignes d’habitabilitat. Cal un salt qualitatiu cap al dret a l’habitatge per mitjà de nous instruments d’acció: una nova generació de polítiques d’habitatge, de caràcter estructural, orientades a superar el capitalisme immobiliari, i enteses com a veritables estratègies d’inclusió residencial.

• Impulsar amb força un ampli parc públic de lloguer social, el dret de superfície, els programes de lloguer just, les àrees de tanteig i retracte, les polítiques de rehabilitació i la lluita contra l’assetjament immobiliari. S’ha de poder articular l’expropiació de l’usdefruit dels habitatges buits, així com la constitució d’un registre públic d’aquests habitatges. S’ha d’impedir que els bancs facin fora de casa a persones afectades per una crisi provocada pels propis bancs.

• Apostar per un model urbà d’alta intensitat solidària, configurat per barris sensibles que generin vincles i xarxes veïnals. Enfortir plans comunitaris, bancs del temps, iniciatives d’intercanvi i bon veïnatge, ateneus populars, comunitats autofinançades i cooperatives de consum agroecològic, com a pràctiques de radicalitat democràtica quotidiana. Totes elles són, a més, eines de construcció de cohesió i convivència. D’un model de gestió de l’espai públic basat en la ciutadania activa, la densitat de relacions, la mixtura d’usos i la capacitat d’autorregulació i pacte.

• Desenvolupar un model urbà arrelat en la cultura de l’apropiació col.lectiva de l’espai públic, d’alta intensitat ciutadana, capaç de regular democràticament la complexitat urbana. Amb polítiques actives d’inclusió social, orientades a l’empoderament i l’autonomia personal, com a alternativa a la repressió policial de les situacions d’exclusió social que s’expressen en l’espai públic. Amb l’articulació de pactes de proximitat, horitzontals i inclusius, que permetin la confluència de grups socials, usos i funcions sobre l’espai. I garantia d’un exercici ple i sense restriccions dels drets i les llibertats ciutadanes en l’espai urbà. Com a alternativa a la concepció ordenancista i securitària, basada en un catàleg de prohibicions, un altre de càstigs i dosis creixents de populisme punitiu.

• Situar en el centre del nou model urbà la transició cap a la mobilitat humana i sostenible. Polítiques orientades a guanyar de forma sostinguda nous espais per als vianants: els desplaçaments a peu s’han de situar en el nucli dels processos d’intervenció sobre l’espai urbà. Polítiques per consolidar l’ús de la bicicleta com a forma generalitzada de moure’s per Barcelona. I polítiques de salt qualitatiu en la xarxa de metro i autobusos, guanyant en proximitat i eficiència. Més transport públic, sí. Cotxes i noves infrastructures viàries, no. Cal renunciar definitivament a l’anacrònic desarrollisme viari (túnels, nous vials) i apostar per una reducció dràstica de l’ús de vehicles privats.

La Barcelona humana i habitable, la ciutat de la nova quotidianitat, només serà possible arrencant l’urbanisme i l’habitatge del camp de les plusvàlues i les mercaderies, i situant-los en el territori dels drets socials i de l’ecologia; arrencant la seguretat de l’espai de les repressions i situant-la en el terreny de l’equitat, el respecte i els vincles; superant el predomini dels cotxes i de les vies que fragmenten teixits, i avançant cap a la cultura de la mobilitat amable i accessible, construida des de la mirada dels vianants, de les dones i els homes de totes les edats que fan de la ciutat un espai de convivència i construcció de relacions solidàries. En síntesi, cal articular un model urbà i d’espai públic que faci efectiu el dret a la ciutat. Entorns de quotidinanitat urbana que facin possible la ciutat on es puguin realitzar, en igualtat de condicions, tots els projectes de vida.

Escric aquestes ratlles diumenge a la nit, quan les festes de la Mercè estan ja visquent els últims moments d’enguany. Han estat novament uns dies on milers de persones han participat de forma activa de les múltiples possibilitats de la festa. La gent ha tornat a apropiar-se dels carrers i les places: espais de cultura popular, de música, de circ, de fusió i mestissatge, de reivindicació social; espais per a totes les edats i totes les famílies. Han estat més de tres dies de ciutadania activa, de deixar anar la curiositat, de gaudir d’experiències noves, o d’altres que retornen cada setembre. O simplement passejar i gaudir d’un ambient extraordinari. El pregó de Joan Margarit, dijous al vespre, va ser magnífic. Va desplegar un ventall de poemes preciosos com a territori de diàleg entre la consicència personal i els valors col.lectius, amb Barcelona com a fil vertebrador. Una mirada alhora intimista i compromesa, teixida amb reflexions i versos sobre el dret a decidir, la quotidinaitat amb la seva filla Joana, o la llibertat, que “és quan comença l’alba en un dia de Vaga General”.

La meva Mercè ha estat intensa i diversa. L’he viscuda en primera persona, de forma col.lectiva, i també a través de la Mercè jove de les meves filles. La Ciutadella i el Castell de Montjuïc han esclatat com a llocs d’un potencial enorme: l’espectacle del Parc de la Llum i el conjunt d’espais de circ a l’entorn del castell han estat sorpreses molt positives. Hem tingut dues grans diades castelleres. Les cinc colles de Barcelona, divendres, van estar al seu màxim nivell, amb un sublim tres de nou amb folre descarregat de Sants. I avui hem vist, entre d’altres, un meravellós pilar de vuit de Vilafranca. El concert dels 20 anys del Gato va ser emotiu i tornà a demostrar la bona salut de la rumba que es fa a Barcelona. La mostra d’Associacions ha tornat a ser l’expressió de la ciutat compromesa, amb capacitat creativa i constructora de futur. I als ulls de les meves filles he vist reflectida tota l’energia de les músiques de la Troba Kung-Fu, la Pegatina, Obrint Pas, Gossos, Lax’n busto o Màxima.

Aquesta tarda he anat a dos llocs que, més enllà del programa de la Mercè, expressen molt bé els valors de la nostra ciutat. Primer, a la festa-homenatge popular a l’Emília Llorca. L’Emiliona de la Barceloneta va morir el desembre passat, però el seu testimoni de lluita, de passió en defensa d’un barri, dels drets dels seus veïns i veïnes segueix ben viu. Aquesta tarda, el carrer Pescadors ha estat un manifest lúdic, combatiu, ple de tendresa i solidaritat, on ha quedat clar que el futur de la Barceloneta passa pel futur d’aquells que hi viuen, la coneixen i l’estimen. I després a la projecció de la pel.lícula de Carles Bosch sobre Maragall i la malaltia de l’alzheimer: Bicicleta, cullera, poma. És una autèntica meravella. Divertida (com volia el president) i duríssima (com no podia ser d’una altra manera). Barcelona ha anat ja esdevenint una ciutat de referència en l’acció per la superació de l’alzheimer. Tant en la seva dimensió social, comunitària i preventiva. Com en els aspectes vinculats a la recerca mèdica. Tots dos s’hauran d’anar enfortint. Em sento orgullós de la Barcelona lluitadora dels barris populars, de la Barcelona compromesa en la lluita contra una malaltia que afecta 24 milions de persones en el món. De l’Emília, del Pasqual. Noms i motius per l'esperança.

“When I give food to the poor, they call me a Saint. When I ask why the poor have no food, they call me a Communist”. Aquesta frase és del bisbe de Recife i referent de la teologia de l’alliberament Hélder Câmara (1909-1999). La podriem traduir així: “quan dono aliments als pobres, em diuen Sant; quan pregunto perquè els pobres pateixen fam, em diuen Comunista”. Exacte. Els sectors benestants i la dreta política encobreixen amb la caritat i l’assistencialisme la seva complicitat amb les causes de la fam; les polítiques solidàries i d’esquerres s’orienten a superar tant les causes com les expressions de la pobresa, a superar el capitalisme. M’agrada molt més el bisbe comunista que el bisbe sant.

La cobertura pública, per part de serveis de proximitat, de necessitats alimentàries bàsiques és un compromís assumit per Acció Social i Ciutadania de l’Ajuntament de Barcelona. Ja el 2005, quan vam aprovar el Pla Municipal per la Inclusió Social, establíem com a objectiu “la millora del servei de menjadors socials, assegurant la vinculació d’aquests a la xarxa d’atenció primària, i garantint el nombre i la qualitat dels àpats diaris necessaris”. El 2009, quan la crisi –provocada per banquers i especuladors- desfermava els seus impactes sobre les persones socialment vulnerables, vam aprovar el Pla d’Acció contra la Pobresa, que situava com a acció prioritària l’articulació d’un sistema integral de cobertura de necessitats alimentàries (SICNA).

Avui tenim el SICNA en ple procés de desplegament i enfortiment, i com a referent d’una política activa d’inclusió orientada a transformar les condicions de vida de les persones en risc d’exclusió. El sistema integral incorpora 5 camps d’acció:

• la xarxa de menjadors socials municipals i concertats. Present de forma equilibrada en el conjunt de la ciutat i connectada als serveis socials bàsics: el 2007 distribuia 264.000 àpats/any, el 2009 va arribar als 378.000, un 43% més, per sobre de 1.000 menjars diaris.

• la xarxa de captació i distribució d’excedents alimentaris. Articula el Banc dels Aliments, els centres de serveis socials de l’Ajuntament i 60 entitats de la ciutat. Funciona per mitjà de protocols que deriven les persones ateses als centres, cap a les entitats de l’entorn, que reben aliments procedents del Banc. Unes 40.000 persones han estat ateses en algun moment al llarg del 2009.

• el suport econòmic d’inclusió. Ajut assignat pels serveis socials bàsics a aquelles persones i famílies en situació de pobresa relativa i amb dificultats de cobertura de despeses bàsiques d’alimentació, habitatge o salut. Al llarg del 2010, el pressupost d’aquest programa d’ajuts econòmics s’ha incrementat d’un 60%, situant-se a l’entorn del 2,5 milions d’euros.

• el programa d’Àpats a Domicili. Forma part de la cartera del Servei d’Atenció Domiciliària, adreçat a persones amb necessitats de suports a l’autonomia, però que desitgen i poden romandre al seu domicili. El 2009 se’n van repartir 6.400 àpats al mes, enguany arribem als 10.000.

• el programa d’Àpats en Companyia. Menjadors socials en el marc de Casals Municipals de Gent Gran, que cobreixen les necessitats alimentàries i relacionals de persones grans d’ingressos baixos i en risc d’aïllament social. N’acabem d’obrir 7 nous menjadors, i arribem ja als 10 districtes en 20 casals, oferint a la ratlla dels 700 àpats diaris.

Aquests cinc programes o serveis garanteixen avui una xarxa personalitzada, digna, de proximitat i de qualitat, que atén les necessitats alimentàries bàsiques de les persones en risc d’exclusió a Barcelona. No és una xarxa assistencial i pal.liativa. Està vertebrada per una filosofia de canvi social, assentada en valors i pràctiques preventives, comunitàries i d’activació de capacitats personals (empoderament) per tal de fer de cada persona un subjecte protagonista del seu propi procés d’inclusió. El servei públic municipal, en les seves diferents modalitats, opera com a columna vertebral de la xarxa, però s’estableixen aliances i complicitats amb el teixit d’entitats d’acció social que treballen en la amteixa direcció. Queda molta feina per fer, els propers mesos seguirem estenent i enfortint tots els dispositius d’alimentació social, per tal d’avançar cap a una Barcelona més humana i solidària.

Des de Barcelona, a més, ens impliquem en la lluita global contra la fam. Redoblem els recursos dels projectes municipals de cooperació al desenvolupament, i liderem la Comissió d’Inclusió Social de CGLU, l’organització mundial de municipis. Segons la FAO, 925 milions de persones seran víctimes de la desnutrició al món al llarg del 2010, un de cada set habitants del planeta, la majoria infants: cada sis segons mor un nen o una nena per problemes lligats a la fam. Per combatre aquesta realitat calen 35.000 milions d’euros l’any, aproximadament els mateixos que els països occidentals han destinat a salvar la banca privada: per això hi ha hagut diners, per eradicar la fam al món, no. Així de cruel i inhumà és el rostre del capitalisme financer.

Aquesta Diada, les qüestions nacional i social estan presents amb molta intensitat i de manera molt interelacionada. Avui al matí, a la plaça Salvador Allende del Carmel recordàvem que el president màrtir xilè no només havia mort fidel a la defensa de la classe treballadora sinó que, sobretot, havia viscut impulsant una democràcia on es feien realitat les aspiracions dels sectors populars. I recordàvem al nostre president màrtir, Lluís Companys -l’únic president electe d’un país europeu assassinat pel feixisme- que va fer de la defensa de la democràcia, dels drets socials i de les llibertats nacionals de Catalunya, un objectiu indestriable.

Sí, aquest 11 de setembre té lloc en un context de conflicte entre Catalunya i l’Estat, provocat per l’agressió a la voluntat i a la dignitat de la ciutadania que ha significat la sentència del TC contra l’Estatut, i per l’aval polític en tota regla que el govern de l’Estat ha donat a l’agressió. Des d’ICV-EUiA hem dibuixat una proposta de superació del conflicte nacionalment ambiciosa, amb vocació de cohesió social, i amb voluntat d’oferir espais de trobada amb la resta de forces catalanistes. Una proposta que passa per la defensa íntegra de l’Estatut i per anar molt més enllà, oferint un nou pacte federal-plurinacional a Espanya, que si rep per resposta un nou bloqueig institucional, donaria pas a l’exercici del dret a l’autodeterminació obert a la independència. En definitiva, un espai d’acció política real, compartit per independentistes i federalistes-del dret a decidir, des d’on articular el conflicte amb l’estat, i avançar en les aspiracions d’autogovern de Catalunya.

Però aquest 11 de setembre té lloc també en un context molt rellevant de conflicte de classes. El PSOE i CiU estan impulsant l’agressió més àmplia i profunda als drets socials de les últimes dècades. Per sortir de la crisi neoliberal recepten de forma autoritària més polítiques neoliberals: retall de salaris, fiscalitat regressiva, cap pujada d’impostos als més rics, precarietat laboral, afebliment del sistema públic de pensions… Els sindicats han convocat Vaga General per al 29 de setembre. És la vaga de la majoria que pateix la crisi contra les imposicions de la minoria que l’ha creada; és la vaga de la dignitat contra la resignació i la por; la vaga de la rebel.lia a favor de la construcció d’alternatives possibles.

El món local no restem al marge d’aquesta qüestió. D’una banda, la defensa d’un model de ciutat inclusiva i solidària, amb polítiques de benestar potents, només és possible si guanyem la batalla contra les retallades socials de PSOE-CiU. Per seguir aprofundint en la Barcelona que prioritza l’atenció a les persones i la lluita contra l’exclusió és del tot necessari un estat de benestar que avanci en ocupació digne o en la protecció de l’habitatge contra les hipoteques bancàries. D’altra banda, l’aposta per una ciutat inclusiva i solidària només és possible amb un nou sistema de finançament local –inajornable- que incrementi substancialment els recursos dels Ajuntaments. Aquests propers dies i setmanes, des d’ICV-EUiA a Barcelona no només seguirem treballant per desplegar les prioritats socials de la nostra acció de govern, sinó que vincularem amb molta força aquesta aposta al suport als treballadors i les treballadores, a la Vaga General; i a l’exigència d’un nou model fiscal i financer on els rics paguin més i els Ajuntaments poguem aprofundir les polítiques de cohesió i convivència als barris, veritable pedra angular d’una nova quotidianitat on tots els projectes de vida siguin possibles en igualtat.

Fa uns quants dies us desitjava, des d’aquest bloc, bones vacances. Amb la mateixa il.lusió us desitjo avui, primer de setembre, un bon retorn a la feina. Espero que hàgiu gaudit de la quotidianitat diferent que significa l’estiu. Jo he pogut descansar i recuperar forces, entre moltes estones d’amistat, complicitats familiars, lectura, caminades, bicicleta i mar. Amb temps també per algunes escapades a Barcelona –a Gràcia, a Sants- i sobretot a compartir el millor moment de l’estiu: l’alliberament i tornada a casa de l’Albert i el Roque. Des d’unes terrres, les de l’Àfrica Occidental, que tornen a estar presents aquests últims dies amb la repressió desfermada pel règim marroquí al Sàhara ocupat, de la qual han estat també testimonis i víctimes els membres de l’Associació Canària d’Amistat amb el Poble Sahrauí. Tota la nostra solidaritat.

S’inicia el curs. Enguany, amb la novetat del nou calendari escolar, sembla que tot es posa en marxa més ràpid. Recordo que quan jo anava a l’institut començàvem a principis d’octubre. Ara, les meves filles començaran el 7 de setembre. Serà l’únic any en el que coincidiran totes tres a l’institut. Un espai d’educació, diversitat i construcció de ciutadania. D’exploració d’afectes, experiències, trangressions i projectes. Tot un repte; espero que els hi vagi molt bé i que sapiguem teixir les complicitats necessàries. L’inici del curs, també, torna a posar sobre la taula les dificultats econòmiques de moltes famílies: cal seguir treballant per la gratuïtat dels llibres de text, i per la difusió dels programes de socialització dels llibres.

I és clar, s’inicia el curs polític. Seran uns mesos de forta intensitat. En l’àmbit general aquest setembre vindrà marcat per una Diada Nacional on haurem d’avançar en propostes concretes i integradores sobre l’articulació de l’exercici del dret a decidir. I per una convocatòria de Vaga General que haurem de treballar de valent perquè sigui un èxit. Mai hi havia hagut tants motius. Tot seguit afrontarem les eleccions al Parlament. Treballaré perquè ICV-EUiA fem un resultat excel.lent. El futur immediat de Catalunya s’ha d’escriure amb molta més presència de l’esquerra verda, diferent i moderna, que tan bé representa el Joan Herrera: per un país just, ecològic i lliure.

I a Barcelona seguirem treballant amb molta força i confiança. Ens queden uns mesos clau abans de les eleccions municipals per completar el desplegament del Programa d’Actuació Municipal. La ciutat haurà guanyat, com mai, equipaments socials, educatius, culturals i comunitaris de proximitat: hem de completar les xarxes de centres de serveis socials, escoles bressol, biblioteques, fàbriques de creació o casals de barri. Haurem d’aprofundir en les prioritats de lluita contra la crisi, per mitjà de les polítiques actives d’ocupació, d’atenció a les persones més vulnerables i de convivència intercultural. Prioritats que quedaran ben reflectides en la proposta de pressupost per al 2011: un nou pressupost d’esquerres amb enfortiment de la despesa social. I haurem de culminar alguns temes pendents rellevants, com el Pla Estratègic de Turisme, que deixi enrere el model incrementalista -en la línia del Pla d’Usos de Ciutat Vella, que incorpora el principi de ni una sola plaça hotelera més al Districte- i que redistribueixi els beneficis económics del turisme per mitjà d’una taxa potent i ben definida. O el pla urbanístic de la Verneda Industrial-Torrent de l’Estadella, que haurà d’expressar un model de ciutat amb presència substancial d’habitatge assequible i d’activitats productives.

Mesos intensos doncs per fer avançar idees i projectes. Contra la resignació i contra les injustícies dels mercats. A favor d’una nova política transparent i pròxima, amb capacitat de reconstruir espais creatius de confiança col.lectiva que facin possible l’horitzó d’una Barcelona més humana i habitable.

I com que l’estiu sempre ens deixa la remor dolça de les músiques que ens han acompanyat, jo us deixo al Calaix de Cançons del bloc un tast de la Troba Kung-Fú: la cançó “Subway Walk”, inclosa a “A la Panxa del Bou”, el nou i boníssim CD del grup. A veure si us agrada !

Apurant les últimes hores de feina a Barcelona. Dilluns començo vacances. Aquesta primera setmana d’agost ha estat tranquila a la ciutat, tot i que amb més activitat del que era habitual altres anys. Els canvis en la distribució social dels temps i els impactes de la crisi fan que gairebé 4 de cada 10 barcelonins/es no surti de la ciutat a l’agost o ho faci menys d’una setmana. No deixa de ser una oportunitat per gaudir de Barcelona d’una altra manera: amb bones propostes cultures i de lleure, amb unes platges magnífiques o simplement passejant pels barris. Aviat començaran les Festes de Gràcia i després les de Sants, on totes les formes de viure la festa i la ciutat han de tenir cabuda, sobre la base del respecte mutu i la convivència. Tot plegat, moments de descans per agafar energies de cara al nou curs, que ve ben carregat de reptes.

El curs polític que ara acaba ha estat intens. Amb coses bones i dolentes, així és la vida en totes les seves dimensions. A Barcelona, els efectes de la crisi s’han deixat sentir sobre milers de persones i famílies socialment vulnerables. Però hi hem plantat cara. Amb valors de solidaritat, articulats des de les polítiques socials i des del teixit associatiu i comunitari. La Barcelona lluitadora i constructora de futur s’obre pas, més enllà de la resignació i del mal humor. A Catalunya i a l’estat, aquests darrers mesos han vingut marcats per una doble dinàmica: la socioeconòmica, amb el gir de Zapatero cap a polítiques d’agressió als drets socials; i la nacional, amb la demolidora sentència del TC contra l’Estatut, és a dir, contra la democràcia i la dignitat de Catalunya. Però totes dues han estat confrontades des d’una àmplia resposta popular. I caldrà consolidar-la: amb un 11 de setembre on haurem de tornar a expressar la voluntat de decidir lliurement el nostre futur col.lectiu, i un 29 de setembre on la vaga general s’ha d’estendre per tots els racons del país. Però més enllà de les lògiques reactives, les eleccions al parlament i les municipals seran espais de proposta i debat. Des de l’esquerra verda nacional haurem de construir horitzons il.lusionants de futur, amb valors i compromisos de radicalitat democràtica, d’una nova economia i una nova política al servei de les persones i no dels poderosos.

De tot això i de moltes altres coses tindrem oportunitat d’anar parlant. Ara fem el desitjat parèntesi de les vacances. Nosaltres marxem cap al Port de la Selva, a conviure amb la serenor i la tramuntana, amb el mar i les roques, a esperar –com si fos sempre la primera vegada- una posta de sol sublim per darrera “la mar d’amunt” i l’Albera.

Bones vacances a tothom ! A reveure.

Aquest 19 de juliol vam celebrar el 31è aniversari del triomf de la revolució popular sandinista. El període 1979-1990 va ser un temps d’eclosió de moltes coses a Nicaragua: l’alfabetització massiva, l’entrega de terres a famílies camperoles, l’articulació dels moviments socials, els “cabildos abiertos” com a espais de participació, la primera constitució democràtica del país, l’autonomia dels pobles indígenes del Carib... També un temps de molt dolor, per la guerra d’agressió de “la contra”, finançada per l’administració Reagan, des de les bases d’Hondures. A Catalunya hi va haver una gran onada de solidaritat. El 1985 vam constituir l’Associació Catalana de Brigadistes a Nicaragua, que segueix sent avui un vehicle de cooperació, a través de brigades de treball solidari que cada estiu arriben a Nicaragua.

La cultura va ser un dels eixos vertebradors de la construcció de la Nicaragua democràtica, va teixir en bona part el relat d’una transformació social de nou tipus, heterodoxa i creativa. La música popular i el moviment de la nova canço nicaragüenca van jugar un paper molt rellevant. Bona música, arrelada en la història i la quotidianitat de la gent, i portadora alhora d’un compromís cívic contra la dictadura somocista i de protagonisme en el procés revolucionari. Norma Helena Gadea, Carlos Mejía, Dúo Guardabarranco, Los Palacagüina, Salvador Bustos o Engel Ortega, entre molts d'altres, són noms i propostes musicals que formen part del patrimoni cultural i de la banda sonora d’un temps de projectes i il.lusions.

Hi ha un nom, però, que voldria destacar. Es tracta de Luís Enrique Mejía Godoy, nascut a Somoto, al nord de Nicaragua, fill i germà de músics. Luís es va exiliar de jove a Costa Rica i allà va ser membre fundador, amb altres autors, del moviment de la nova cançó costarricenca. Tornat a Nicaragua, va treballar al ministeri de cultura amb el ministre-poeta Ernesto Cardenal, on va impulsar plataformes de producció i difusió musical de nous autors. Recentment ha constituït la Fundació Mejía Godoy com a espai de promoció cultural i de suport a projectes de desenvolupament humà a Nicaragua. Tot això vertebrat per una activitat sostinguda com a autor, que l’ha portat a enregistrar una vintena d’àlbums i més de 200 cançons.

La cançó que us deixo avui al calaix del bloc, “yo soy de un pueblo sencillo” és una cançó preciosa que expressa els valors de la música popular i cívica nicaragüenca en la veu de Luís E. Mejía. Un homenatge també a la gent senzilla que segueix avui compromesa amb tenacitat en la construcció d’un futur millor per Nicaragua, en el que mai no faltaran cançons.

TRES REFLEXIONS

L’estatut del 2006 implicava, sobretot, explorar la possibilitat d’un nou model d’autogovern, de relacions amb l’estat, i de reconeixement nacional, a partir d’una lectura en clau plurinacional i federalitzant de la constitució de 1978. La sentència del TC i l’aval polític a la sentència per part del govern de l’estat, expressen l’intent de tancar aquesta possibilitat.

Al llarg dels últims 30 anys, a l’estat espanyol, no s’ha produït cap avenç significatiu cap a una cultura política de la plurinacionalitat. Altres dimensions políticoculturals han canviat a millor: des de les relacions de gènere fins a l’europeisme; des de la consciència ambiental fins a les llibertats sexuals… Però l’estat espanyol, el 2010, segueix enrocat en el nacional-estatisme.

La sentència del TC és una agressió antidemocràtica contra la decisió de la ciutadania. Atempta contra la dignitat col.lectiva de Catalunya. Instal.la, per tant, un escenari de conflicte entre Catalunya i l’Estat. Un conflicte de naturalesa política que no és gestionable, només, amb els instruments jurídics disponibles avui. No és que el TC ens hagi retornat el got de l’Estatut mig ple (o mig buit), és que ens l’ha tornat trencat.

TRES PROPOSTES

Cal mantenir una dinàmica política mobilitzadora i unitària del conjunt del catalanisme que rebutja la sentència del TC. La responsabilitat de les forces polítiques passa per no trencar aquesta lògica de confluència, i per mantenir activades les palanques del conflicte i la mobilització. Volem tot l’estatut i ja. La dignitat col.lectiva i democràtica no deixa lloc per cap renúncia.

Més enllà del conflicte per l’estatut –que s’ha de guanyar- cal construir també nous horitzons de futur. I transitar una nova etapa, que la gent ja ha obert en clau ciutadana i cultural. Un nou temps vertebrat per una nova gramàtica política: la de l’exercici del dret a decidir, on la ciutadania i el parlament de Catalunya hauran de determinar lliurement el nou model de relacions de Catalunya amb l’estat i amb la Unió Europea. Un futur obert a totes les opcions i sense cap límit.

El nou escenari de la Catalunya que decideix i que negocia políticament, d’igual a igual, amb l’estat i amb la UE allò que la ciutadania expressi majoritàriament, s’haurà de construir, sobretot, en clau democràtica. Sense xocs identitaris. Tots els sentiments de pertinença han de tenir cabuda en la Catalunya lliure.

UN DESIG

M’agradaria que ICV fos un referent atractiu i sòlid en aquest triple objectiu de batallar per l’estatut, construir la nova etapa on la ciutadania de Catalunya decideixi en plena llibertat, i defensar l’exercici de la sobirania nacional en clau de radicalitat democràtica. Sobre aquestes bases, crec que tant l’aposta per un nou pacte d’encaix federal-plurinacional amb l’estat espanyol, com l’aposta per la independència en el marc d’una Unió Europea cada vegada més federal, són propostes amb sentit. Jo m’inclino per la independència.

Barcelona ha viscut una dècada de canvis profunds i en moltes dimensions. I afronta ara una etapa nova, amb una realitat molt diferent a la de fa tan sols 4 anys. Una realitat que avui, a més, s’ubica en una crisi econòmica i ecològica global, amb el seu orígen en el desgavell del capitalisme financer global, però que s’expressa de forma local, amb impactes molt durs sobre les persones més vulnerables.

Em sembla injust i sobretot antidemocràtic que el relat dels poderosos (instal.lats a la cantonada més fosca dels mercats) dicti les agendes i les polítiques dels governs. Som majoria els que creiem que el més just i responsable és defensar els drets socials i una nova economia ecològica al servei de les persones. I això és el que estem fent la gent d’ICV-EUiA, des de les nostres trinxeres socials i institucionals. Ho estem fent a l’Ajuntament. Orgullosos d’aportar moltes energies a la construcció d’una ciutat més inclusiva, ecològica i solidària. Orgullosos també de no intercanviar mai els nostres valors per cap tipus d’acomodament a decisions que no compartim. Sí, governem la ciutat per fer-la més humana i habitable. I ho volem seguir fent, per això és tan important el nostre creixement social i polític. Aquest creixement és el nostre gran objectiu. Només amb més esquerra verda hi haurà una Barcelona diferent i millor.

Tenim un bagatge de compromís amb Barcelona i el seu govern. N’estem orgullosos, perquè reconeixem els nostres ideals en el que fem, i això ens dóna confiança i fortalesa. Cal obrir ara nous horitzons. Activar totes les dimensions dels nostres somnis per Barcelona. Hem estat i som l’esquerra compromesa, hem de ser també també l’esquerra de les il.lusions i l’alegria. La que imagina per Barcelona un futur millor i vol entrellaçar-lo amb les causes i les esperances de la gent que vol també una altra Barcelona. Us proposo convertir ICV-EUiA en el referent polític de la majoria social progressista que vol avançar per camins nous, que comparteix la necessitat de noves idees i noves formes de fer política a la ciutat.

Des del que som, l’esquerra verda diferent i moderna, volem esdevenir el referent de la de la gent que s’implica per millorar els barris populars; la d’un teixit social exigent i constructiu; la dels creadors culturals; la dels moviments socials que exploren alternatives; la dels joves; la dels treballadors/es que no es resignen ni a l’atur ni a la precarietat; la de l’economia cooperativa i solidària. La Barcelona lluitadora i generosa. Aquesta Barcelona ha de saber que ICV-EUiA és el seu instrument per avançar en el cami de les causes justes; el camí que separa encara avui la Barcelona que tenim i la que somiem. La ciutat que estimem i ens agrada, però que volem molt més humana i habitable.

Els propers mesos hem de lliurar la batalla de les emocions, les actituds i els valors. Ens cal teixir un marc emocional mobilitzador d’esperances, que ens permeti buidar el territori del desànim i repoblar el de les il.lusions. Hem d’afrontar el futur des d’actituds de rebel.lia i creativitat, forjant capacitats per traduir l’inconformisme en optimisme, en acció transformadora. I hem d’arrelar les nostres propostes en el terreny dels valors. Perquè sabem que a la política li cal, com mai, un procés d’enfortiment ètic. El nostre projecte consisteix a situar la transformació de Barcelona al bell mig de la vida quotidiana. Una quotidianitat carregada de valors, on s’articulin la igualtat amb les diferències; l’autonomia amb lligams ambientals i comunitaris forts; la lluita i el compromís, amb l’alegria i la confiança.

Proposo concretar actituds i valors en 5 banderes polítiques que vagin teixint el relat de la Barcelona que volem: un entramat cohesionat de barris solidaris viscuts amb sentit, una nova quotidianitat com a territori d’honestedat i dignitat humana, d’amabilitat i senzillesa

• la Barcelona humana, justa i igualitària

Una ciutat que defensa i enforteix els drets socials i els serveis públics per tothom; que combat la pobresa i tota mena d’exclusions.

• La Barcelona habitable, compromesa i responsable

Una ciutat que obre nous horitzons d’habitabilitat sostenible. Que relliga ciutadania, model urbà, vida quotidiana i entorns ambientals

• La Barcelona cuidadora, sensible i fraterna

La Barcelona que planta cara a la dependència i la solitud en el camp dels afectes; a l’exclusió relacional en els barris. La ciutat que genera lligams per ser més lliures: per cuidar les persones i transformar les comunitats.

• La Barcelona autèntica, oberta i mestissa

La Barcelona que la seguim sentint com a nostre, com a un àmbit de pertinença càlid, amable i autèntic, que forma part del nostre mosaic d’identitats. I això vol dir una Barcelona que fa de capital del seu país, sense prepotència, però amb tot el compromís. D’un país que el volem lliure i forjat des de les ciutats. I vol dir també una Barcelona oberta, mediterrània, compromesa amb la pau i els drets humans, acollidora i diversa.

• La Barcelona viva, lliure i creativa

La Barcelona que situa la cultura i l’educació en el centre del projecte de ciutat, com a eina de llibertat, d’emancipació personal i col.lectiva.

Aquesta és la Barcelona per la qual hem de treballar de valent i avançar junts: humana; habitable i compromesa; cuidadora i fraterna; autèntica i mestissa; lliure i creativa. Però aquesta ciutat només serà possible si agafem el destí en les nostres mans. I això vol dir més política: més política contra les sortides individuals i la resignació; contra els mercats i els mercaders. Però vol dir sobretot una política diferent, una nova política de proximitat. Els nostres somnis per Barcelona només podran fer-se realitat si troben territoris emocionals per ser compartits, una nova política de proximitat on arrelar i créixer, de la qual nosaltres, la gent d’ICV-EUiA, hem de ser referents actius i compromesos.

Una nova política que sigui apassionada i serena alhora; que reconegui dificultats i aporti matisos, honesta, amb més dubtes que receptes; però valenta, arrelada en ideals i valors, que planti cara a les dificultats i a les injustícies, que no s’arronsi. Una política horitzontal i participativa, amb lideratges plurals i compartits, on els conflictes generin aprenentatges. Perquè hi ha moltes formes de lluitar per una ciutat millor, i és bo creuar experiències, teixir ponts de diàleg i construir noves aliances. Deien els zapatistes a Chiapas que cal lluitar per un món on hi càpiguen tots els móns, m’agradaria que la nostra coalició a Barcelona fos el referent d’una esperança on hi càpiguen totes les esperances.

Venim d’un compromís antic i molt llarg. Disfrutem amb el que fem. Ens bull el cap d’il•lusions i projectes per tot el que hem de fer. Des de la lluita i des del govern; amb un peu al carrer i l’altre a l’Ajuntament. I ara encara més. Vénen moments de redoblar esforços. De connectar i barrejar-nos amb la nostra Barcelona, la de la gent senzilla dels barris, la més dinàmica i creativa, la que lluita, participa i ho fa amb alegria, optimisme i confiança. La que ja ha deixat enrera projectes i formes esgotades, però que no vol escoltar els cants de sirena de la dreta, perquè sap que porten cap al passat i ca a les injustícies. Per tot això necessitem una coalició més mobilitzada, més arrelada i més forta. Per poder ser el referent d’aquesta altra Barcelona, per donar-li expressió política. Perquè ens faci créixer i per fer-la créixer. Perquè la Barcelona igualitària, responsable, sensible, generosa i oberta habiti l’espai concret dels fets, de la nova quotidianitat, sense deixar d’habitar mai el territori de l’esperança.

Shane MacGowan és un dels músics més rellevants del panorama irlandès i britànic de les últimes dècades. Nascut a prop de Londres però de família irlandesa, sempre s’ha sentit i identificat com a irlandès. L’any 1982, va formar la banda Pogue Mahone (adaptació a l’anglès de l’expressió gaèlica, Póg mo thóin), que poc després passaria a dir-se The Pogues, nom amb el qual serien àmpliament coneguts i encara avui segueixen tocant.

The Pogues mescla la música celta, els sons tradicionals del folk irlandès (amb instruments com el tin whistle, el que toca Spider Stacy, un dels fundadors del grup) amb un rock-punk fortament influenciat per The Clash. (Joe Strummer, el líder dels Clash, es va unir a The Pogues just quan MacGowan va haver de deixar-ho durant un temps). MacGowan tampoc no ha refusat mai el seu compromís polític amb la causa republica irlandesa, fet que l’ha convertit en un dels personatges més populars d’aquell país, i l’ha portat a magnífiques col.laboracions musicals amb The Dubliners, Sinéad O’Connor o Kirsty MacColl, entre d’altres.

Probablement, el millor disc de la banda va ser If I Should Fall from Grace with God, de finals dels 80, un grapat de sons i lletres precioses (exponent de la "poguetry", la poesia de The Pogues) que incorpora la cançó més coneguda del grup, Fairytale of New York. L’any 1996 The Pogues deixen els escenaris, però el 2001 tornen a agrupar-se. Avui segueixen fent gires i concerts, i participant, de forma ocasional, en gravacions commemoratives. No han tornat a treure cap disc, tot i que no perdem l’esperança que algun dia s’animin i ens regalin noves "poguetries" del segle XXI.

La cançó que us deixo al Calaix de Música és una de les que millor simbolitza el què significa The Pogues. Es tracta de Dirty Old Town, interpretada per Shane MacGowan i els seus. És una cançó escrita per Ewan MacColl el 1949, i que avui segueix sonant en qualsevol pub irlandès (i molts anglesos) en qualsevol de les entranyables nits de música en viu al voltant d’unes pints de Guinness o Murphy. Recordo haver-la escoltada per última vegada al bar d’un petit i remot poble de pescadors del sud d’Irlanda, An Daingean. Quan el músic local em va preguntar si m’agradava aquell indret, li vaig dir que sí, que molt. Sense immutar-se, em digué: "doncs passa aquí l’hivern i vine a pescar amb mi. Només llavors em podràs dir si t’agrada". Tota una lliçó.

DIRTY OLD TOWN

I met my love by the gas works wall
Dreamed a dream by the old canal
Kissed a girl by the factory wall
Dirty old town

Clouds are drifting across the moon
Cats are prowling on their beat
Springs a girl in the street at night
Dirty old town

Heard a siren from the docks
Saw a train set the night on fire
Smelled the spring on the smoky wind
Dirty old town

I'm going to make me a good sharp axe
Shining steel tempered in the fire
Will chop you down like an old dead tree
Dirty old town

La setmana passada vam fer el Diàleg de Medi Ambient. Va anar molt bé. Les aportacions de les persones participants –fetes des de mirades molt plurals- foren molt interessants. Hi havia una idea de fons força compartida. Al llarg dels últims deu o quinze anys, Barcelona –com altres ciutats- ha fet un salt endavant remarcable en matèria de sostenibilitat. Avui tenim una ciutat més compromesa amb l’ús ecològic i eficient dels recursos naturals, amb un model de gestió més sostenible dels residus urbans, amb més superfície de verd urbà i polítiques afavoridores de la biodiversitat. Tenim també una administració municipal que ha avançat de forma substancial en el seu procés d’ambientalització interna. Aquest reconeixement, però, es complementava amb una segona apreciació: cal ara obrir nous horitzons, amb propostes atrevides i valentes, arrelades en els valors d’una segona onada verda, que vagin més enllà de la continuïtat amb les polítiques en marxa.

Hi estic d’acord. I crec que la nova revolució de l’ecologisme de la quotidianitat s’ha de situar al cor del projecte d’ICV per Barcelona. Iniciativa és avui el referent consolidat de l’ecologisme polític a la nostra ciutat. El salt cap al sostenibilisme ha estat possible perquè fa més d’una dècada ICV va fer una doble aposta clau: definir un espai d’identitat política nou en el terreny de l’ecologisme d’esquerres; i traduir-lo a la pràctica, a Barcelona, tot i construint una creixent dimensió de polítiques ambientals a l’agenda de govern municipal. Va ser una aposta que va comportar la confrontació d’idees i de propostes amb la resta de partits, que estaven lluny d’assumir els valors de la sostenibilitat i, més encara, la seva projecció en polítiques públiques d’ecologia urbana. Però vam fer-ho. I avui podem dir que hem liderat la construcció d’un determinat acord políticocultural a Barcelona. Collserola és Parc Natural; el túnel viari d’Horta està arxivat; la recollida selectiva s’ha generalitzat; Rodalies està al centre de les prioritats; l’amenaça dels transvassaments s’ha esvaït… Tot això i moltes altres coses només són explicables des de l’aportació i la tenacitat transformadora d’ICV, ningú més les ha defensades, totes alhora i amb tanta força.

Però s’ha d’anar més lluny. Hem de tornar a fer propostes de caire trencador. Hem d’obrir debats novament incòmodes per l’establishment. Hem d’acompanyar de forma activa xarxes socials emergents que poden ser punta de llança d’una altra manera de viure. En síntesi, contribuir a generar un nou marc mobilitzador en el camp de l’ecologisme, que vagi més enllà de l’actual consens verd i que connecti tant amb la idea de la nova quotidianitat, com amb el compromís global per un altre món possible i necessari. Haurem de parlar a fons de decreixement, de situar la gestió de l’aigua sota estricte control públic, de fiscalitat ecològica local, de cooperatives de consum agroecològic, d’ecourbanisme, d’energies alternatives i de democratització de la producció energètica, de minimització efectiva de residus, de reducció dràstica dels cotxes, de la nova agenda verda com a espai de radicalitat democràtica i construcció de ciutadania... ICV haurà de ser un espai en ebullició, constructor de noves idees i noves pràctiques per una Barcelona diferent, per entorns sostenibles de vida quotidiana, per noves maneres de moure’s i consumir. Abanderem l’ecologisme creatiu.

Fa setmanes que la poesia no s’aboca a aquest bloc. Mal senyal. Les urgències de l’escenari polític ho acaben impedint. Avui ha estat un dia feixuc i trist a l’Ajuntament. L’alcalde ha anunciat que prohibirà el burka als equipaments. ICV-EUiA no l’acompanyarà en aquest viatge cap a la dreta i el populisme punitiu. El model de convivència en la diversitat entra en contradicció amb l’autoritarisme del decret, amb la construcció artificial de problemes, i amb el fet de legitimar l’agenda de l’estigmatització. Seguirem sent el referent d’una manera alternativa de fer, arrelada en la mediació i el diàleg intercultural. Però més enllà de la política, la poesia persisteix tossuda. I avui sí, aconsegueix treure el cap al bloc.

Fa mesos us vaig deixar algunes pinzellades de la “poesia de l’experiència”, el moviment que va vertebrar bona part de la “generació dels 80”: el compromís amb una poesia de la vida, intel.ligible, de diàleg entre la consciència personal i l’ètica col.lectiva. Un nou grapat de poetes i poetesses, l’anomenada “generació del 2000”, aporta nous matisos i nous prismes. No trenca amb els codis precedents, però explora camins on els afectes personals i la consciència social s’entrelliguen vers a vers, donant lloc a poemes preciosos. Isabel Pérez Montalbán, Pablo García Casado i José Luís Rey, des d’apostes estètiques diverses, en són una excel.lent mostra. Tots tres de Còrdova. Aquí us deixo un poema de cadascun d’ells.

 Isabel Pérez Montalbán
Clases sociales

Con seis años mi padre trabajaba
de primavera a primavera.
De sol a sol, cuidaba de animales.
El capataz lo ataba de una cuerda
para que no se perdiera en las zanjas,
en las ramas de olivo, en los arroyos,
en la escarcha invernal de los barrancos.

Ya cuando oscurecía, sin esfuerzo,
tiraba de él, lo regresaba
níveo, amoratado, con temblores
y ampollas en las manos,
y alguna enredadera de abandono
en las paredes quebradizas
de sus pulmones rosas
y su pequeño corazón.

En sus últimos años volvía a ser un niño:
se acordaba del frío proletario,
(porque ya era substancia de sus huesos),
del aroma de salvia, del primer cine mudo
y del pan con aceite que le daban al ángelus,
en la hora de las falsas proteínas.

Pero su señorito, que era bueno,
con sus botas de piel y sus guantes de lluvia,
una vez lo llevó, en coche de caballos,
al médico. Le falla la memoria
del viaje: lo sacaron del cortijo sin pulso,
tenía más de cuarenta de fiebre
y había estado a punto de morirse,
con seis años, mi padre, de aquella pulmonía.
Con seis años, mi padre.

Pablo García Casado
Las afueras

Por más que se extiendan las ciudades hasta juntarse
unas con otras por más desengaños que el sexo la muerte
o las oposiciones nos deparen quedarán siempre las afueras
 la oscuridad de los polígonos industriales la ineficacia
el ministerio de obras públicas por más que se empeñen
colectivos ciudadanos asociaciones de vecinos seguirán

amaneciendo los restos del amor en las afueras

José Luis Rey
El sindicato

El sindicato flota sobre el mar.
Allí se preparan reuniones en sueños,
manifestaciones. Allí acaba la vida.
En las ventanas rotas del sindicato la nieve
se acumula como decretos y ya no hay nada que hacer.
Pero al menos es dulce
dejar escrito un poema en los muros altos que amé.
La canción de los días y los pasos, consignas contra la lluvia.
La estrella en el flequillo. Y vestida de verde te reías.
Y un momento quizá
éramos sólo de agua, en los ojos teníamos el cielo.
Clandestinos en puertos y en hoteles,
borrando siempre las pruebas
que hablaban de una infancia afiliada a los bosques,
de una sed de ser libres.

Así vivimos ayer.
Pero ahora qué importa, ahora
que te veo saltando en los tejados mordidos por la luna,
con tus ojos tan claros que las nubes buscaban.
El aire está lleno de huellas dactilares.
Y seguimos luchando para ver qué mañana
será posible que los precios bajen
o que suban los sueños, la esperada marea
tejida con los nombres de compañeros caídos.
La posesión de lo eterno, recitar en la sombra
la lista de todos los rebeldes, de aquellos que creyeron
haber cruzado la luz.

Y quedará el sindicato, este barco en el aire,
tan bello al mediodía cuando los nuevos vienen,
alegres por las calles, con la ropa muy blanca,
gritando a puño alzado que siempre serán jóvenes,
que no se rendirán.

Aquesta setmana comencem les trobades amb les Agrupacions d’ICV de tots els Districtes de Barcelona per tal de debatre i compartir els elements de proposta política que ens han de portar a les eleccions municipals del 2011. També per posar en comú neguits i esperances. Per aplegar il.lusions i forces que facin d’ICV-EUiA un referent de futur, més fort que mai, per a totes les persones que volem una Barcelona humana i habitable. He presentat la meva candidatura per encapçalar la llista de la coalició. Ara toca fer un bon procés de primàries, participatiu i engrescador. Assumeixo el repte. Ho faig des de la meva experiència, amb respecte i responsabilitat. Amb molta il.lusió, i amb voluntat de compartir processos i objectius de forma col.lectiva.

Ho faig des del bagatge de 7 anys de treball com a regidor d’ICV-EUiA a Barcelona. Anys d’esforços en comú per una ciutat més inclusiva i solidària. Impulsant polítiques per la igualtat, el respecte a les diferències, la convivència i l’autonomia personal. Des del treball de base, la participació i la radicalitat democràtica. Ho faig amb molt de respecte per les persones que m’han precedit, i per tota una trajectòria col.lectiva de lluita al servei d’una Barcelona humana i habitable. Sento la responsabilitat d’assumir un llegat extraordinari, i de contribuir a projectar-lo a un futur que volem diferent i millor.

Ho faig amb il.lusió, amb l’energia que neix del convenciment que ICV és una aposta política del tot necessària, posada al servei de la gent senzilla i dels barris de Barcelona, per construir una nova quotidianitat, on tots els projectes de vida siguin possibles en condicions reals d’igualtat. Cal molt inconformisme i molta creativitat. I m’agradaria que el repte fos viscut de forma col.lectiva. Que dialoguem i ens escoltem. Que siguem capaços de valorar els compromisos, aportacions i mirades dels altres. Consciències personals per teixir ètiques col.lectives i revolucions quotidianes.

Els reptes de la Barcelona del 2011 són prou diferents als de fa tan sols quatre anys. La ciutat ha tancat una dècada de grans canvis en el seu teixit humà i ara estem vivint els impactes socials d’una crisi rabiosament injusta. En aquest context, la nostra proposta política guanya força i potencial de futur. La nova Barcelona ha d’emergir amb les lluites per superar la crisi des de valors d’equitat i solidaritat; des de l’ecologisme de la quotidianitat i del compromís ètic amb el futur del clima i del planeta. Aquests propers anys haurem de redoblar el nostre compromís per teixir una ciutat de convivència intercultural, per defensar aferrissadament l’educació pública i la cultura com a eines d’emancipació personal i col.lectiva, per fer possible un nou urbanisme ecològic i al servei de les persones. Per superar la vella política.

Ho podem aconseguir. Però caldrà més Iniciativa. Presento la meva candidatura amb la voluntat d’aportar el meu esforç per contribuir a fer-ho possible. Els suports i l’escalf de moltes companyes i companys que he rebut al llarg d’aquest temps m’encoratgen a fer aquest pas. El faig amb molta confiança, sabent que el col.lectiu de dones i homes que conformem ICV a Barcelona és la millor garantia per assolir els reptes ambiciosos i radicals que tenim per davant. Serà apassionant i ens anirà molt bé, n’estic segur ! Moltes gràcies i som-hi.

Hem parlat molt sobre la Diagonal. Ha passat ja una setmana des que va finalitzar la Consulta Ciutadana. El proper divendres, al Ple de l’Ajuntament, presentarem l’Informe del procés i el podrem debatre amb el conjunt de grups municipals. Cal construir l’escenari polític post-Diagonal, el que ens portarà a un proper curs de caràcter ja nítidament electoral: primer les eleccions al Parlament, després les municipals. De forma molt esquemàtica, voldria formular algunes de les reflexions que estem elaborant aquests dies i que han d’articular el punt d’inflexió cap els propers mesos.

El resultat de la Consulta no deixa marge al dubte. Les alternatives de transformació han quedat limitades a un suport popular minoritari (a l’entorn de 34.000 vots). Ens hem equivocat en la gestió del procés. No hem sabut traslladar ni els nostres arguments, ni les nostres il.lusions. S’ha expressat un desencaix important entre les nostres propostes, d’una banda, i les prioritats i les percepcions de la ciutadania, d’una altra. Hem de saber llegir aquesta realitat, aprendre de les errades comeses, i dialogar políticament, amb molta humilitat, amb la multiplicitat de raons que hi ha al darrera de tantes persones que no han votat, o ho han fet per l’opció de refús a les propostes de millora. Tot i així, que el mal resultat no ens condueixi a menystenir el valor del doble compromís pel que hem treballat. a) Una aposta d’esquerres i ecologista: la nova Diagonal com a expressió d’una Barcelona que guanya espai per les persones i que avança cap a la mobilitat sostenible; b) Una aposta de radicalitat democràtica: mai tantes persones havien debatut tant sobre un projecte de transformació urbana. CiU ha jugat al tacticisme i a l’immobilisme. Ha aconseguit activar els sectors socials de classes mitjanes i altes, emplaçats a frenar una transformació socialment i ecològicament avançada, i a dipositar un vot de càstig al govern d’esquerres. Però també moltes persones progressistes ens han dit: ara no, i així no. Haurem de reconstruir una majoria ciutadana i política que faci possible impulsar la millora de la Diagonal. No ens desanimem: seguirem lluitant per una Diagonal convivencial i accessible, per la connexió dels tramvies. N’estic segur que tot això s’anirà obrint pas. D’una altra forma, també participativa, amb creativitat, però més ajustada a les vivències quotidianes dels contextos, i a l’acompanyament dels canvis culturals necessaris per obrir el futur.

Les conseqüències polítiques de la Consulta han estat rellevants. La sortida de Carles Martí és un cop per al govern de la ciutat. En Carles ha estat un bon primer tinent d’alcalde. Li he expressat el nostre agraïment i la nostra voluntat de seguir treballant per transformar Barcelona. CiU i els sectors conservadors treuen pit. Des del govern de la ciutat hem d’expressar amb més força que mai el compromís per situar en el centre de les nostres prioritats la lluita contra la crisi, les polítiques socials i la convivència en la proximitat. L’aportació d’ICV-EUiA pren més sentit i força que mai. Ens hem implicat a fons en el procés de la Diagonal, com el qui més. I ens implicarem a fons aquests propers mesos, des del govern, des del carrer i des del teixit social. Governant i lluitant, com sempre. Aportant la nostra mirada insubornable, fent avançar les polítiques de lluita contra l’atur i per l’ocupació de qualitat, les polítiques de lluita contra la pobresa i per la inclusió social, les polítiques ecològiques, les polítiques de barri i d’interculturalitat. I direm no i resistirem sempre que calgui, com sempre. Contra qualsevol intent de criminalitzar l’expressió de la fragilitat social en l’espai públic, contra qualsevol temptació de discriminar en funció de l’origen o la situació legal d’una persona. Contra l’urbanisme de les plusvàlues que satisfà interessos privats contra necessitats socials. I ho farem en un context complicadíssim. D’una crisi llarga i profunda. D’unes polítiques del govern de l’estat socialment injustes, de tot punt innacceptables. Treballarem perquè Barcelona sigui referent d’una altra sortida possible a la crisi, social i solidària. Treballarem per reconstruir ponts de diàleg i confiança amb les persones senzilles i amb el teixit social que comparteix valors de transformació de la vida, de construcció de nous entorns de quotidianitat sense desigualtats, més humans i habitables. N’estic segur que ICV-EUiA creixerà cada dia al fil d’aquesta tasca. I que el nostre creixement contribuirà a produir els canvis que, a Barcelona com a Catalunya, ningú més farà.