Article publicat a El País (21 Desembre 2013)

Barcelona se halla inmersa en una situación insólita, inédita: gobernada por un alcalde en franca minoría, sin apoyo social ni político suficiente y que, sin embargo, ha renunciado a recabar dichos apoyos y se acomoda abiertamente en su precariedad, aferrado a una agenda de gobierno al servicio de intereses privados minoritarios. La Barcelona del 1% tiene en el ejecutivo de Trias su mejor garante. Trias gesticula prometiendo un diálogo y una voluntad de consenso que se han demostrado inexistentes, y que se materializan sólo para sellar acuerdos con su media naranja ideológica, el PP. Repetidamente,  las dos caras de la derecha han cerrado filas sin complejos para privatizar servicios, sacralizar una austeridad injusta o hundir la inversión social en los barrios, en beneficio de gastos tan poco prioritarios y tan clasistas como la reforma del Passeig de Gràcia, la parte alta de la Diagonal o la aportación millonaria al circuito de Montmeló.

Trias encabeza, en un contexto de acuciantes necesidades sociales y crecientes desigualdades territoriales, un gobierno insensible, inoperante, y obsesionado con la promoción a toda costa de una marca Barcelona anclada peligrosamente en el monocultivo de la burbuja turística y comercial.  Al servicio de este modelo, parece que todo vale: una marina para yates de lujo en el Port Vell, equipamientos públicos a disposición de las fiestas privadas de los magnates, el patrimonio arquitectónico de Ciutat Vella servido en bandeja a la voracidad hotelera, los nombres de las estaciones de metro subastadas al mejor postor,…

Enrocado en este orden de prioridades, Trias se aísla y recurre a una filigrana jurídica como la moción de confianza para hacer prosperar el presupuesto para 2014. Un mecanismo legal, pero que evidencia la baja calidad democrática del gobierno de CiU, a quien parece no importarle gobernar con unas cuentas que habrán sido rechazadas por nueve de los diez distritos de la ciudad, y que contarán sólo con el aval de 16 de los 41 concejales del consistorio.

Y es que este no es el presupuesto que la ciudad necesita hoy. Con 110.000 personas en paro, 17 desahucios diarios, 2.900 niños y niñas en riesgo de malnutrición, y 150.000 personas afectadas por la pobreza energética, el gobierno de Barcelona debería poner sus recursos al servicio de la lucha contra la crisis, la generación de empleo y el combate de las desigualdades que amenazan con resquebrajar la cohesión social preservada durante 32 años de gobiernos plurales de izquierdas. Es incomprensible, en el contexto actual, que la inversión per cápita prevista en el distrito del Eixample iguale a la de Nou Barris, cuando les separa una desigualdad de 51 puntos en el nivel de renta. Es incomprensible que, de los 426 millones presupuestados para inversión, sólo 14 --un 3,2%-- sean para equipamientos sociales, y sólo un 1,5% para políticas de vivienda. Que el alcalde presuma además de cerrar dos ejercicios contables con un superávit acumulado de 183 millones, más que incomprensible,  es indecente.

El gobierno municipal dispone de capacidad inversora suficiente para revertir el desplome en la inversión social y retomar, donde Trias lo frenó, el despliegue de equipamientos de educación, servicios sociales, juventud, gent gran, formación profesional y cultura. Así lo hemos propuesto en el Consell Plenari, planteando un paquete de inversiones que permitiría ampliar el parque de vivienda pública de alquiler social, las políticas de rehabilitación, las actuaciones estructurales en los barrios más frágiles y el desarrollo de nuevos planes comunitarios. Así como la construcción de nuevos centros de servicios sociales, centros abiertos de infancia, escoles bressol, casales de jóvenes, fábricas de creación y bibliotecas de proximidad. No es un brindis al sol, son equipamientos planificados en programas municipales que siguen vigentes, pero que el gobierno de CiU ha preferido congelar en aras de una austeridad dogmática que permite, sin embargo, destinar 30 millones al lifting urbano del Passeig de Gràcia y de la parte alta de la Diagonal, al dictado de los lobbies del comercio de lujo y del coche. La desconexión del gobierno de Trias con las necesidades de la ciudadanía es flagrante. Está instalado en el espejismo de la marca sin modelo, de la mercantilización de Barcelona a costa de la ciudad democrática e inclusiva.

Pero otras prioridades y otras formas de hacer política son posibles y necesarias, para que no se fracture el tejido social y urbano de Barcelona, para afrontar el cambio de época desde la solidaridad y la dignidad. Queremos articular una mayoría sociopolítica alternativa, de confluencia, constituyente, para poner el gobierno de Barcelona en manos de la ciudadanía, para construir la ciudad democrática, para ganar el derecho a la ciudad. Y queremos hacerlo con rebeldía y creatividad; desde una amplia red de compromisos y confianzas mutuas. 

Barcelona és una ciutat de barris i districtes. Els barris són referents d’identitat comunitària i espais on es va teixint bona part de l’organització veïnal i ciutadana. Els districtes responen a realitats històriques –antigues viles del pla de Barcelona- (Gràcia, Sant Andreu…) o a realitats urbanes que expressen el desenvolupament més recent de la ciutat (Eixample, Nou Barris…). Són la trama d’una ciutat complexa, les barcelones que narrava Manolo Vázquez Montalbán. Barris i districtes són també àmbits d’activisme polític. El camp de treball, entre moltes d’altres persones, de les conselleres i els consellers de districte. Fan una feina poc coneguda, silenciosa i tenaç. Però molt rellevant. Conselleres i consellers que lluiten colze a colze amb els moviments veïnals i socials del territori; que treballen amb el teixit associatiu. I que construiexen i defensen iniciatives polítiques vinculades a la realitat dels barris a cadascun dels 10 Plenaris de Districte. Són companyes i companys compromesos que fan una feina extraordinària. Us explico, molt en síntesi, algunes de les causes que les conselleres i consellers d’ICV-EUiA han defensat en els seus respectius Plenaris al llarg d’aquestes últimes setmanes.

Un primer conjunt d’iniciatives s’articulen entorn a la defensa dels serveis públics, en un temps d’erosió dels drets socials que impacta de forma directe en la vida quotidiana de la gent. A l’Eixample això s’ha traduït en una aposta aferrissada per aturar el procés de privatització de l’atenció al Clínic. Un Clínic que és de totes, del barri, un bé comú que cap governant injust i classista no ens pot prendre. A Gràcia ha passat per treballar amb la coordinadora d’AMPAs del districte, espai clau d’empoderament de la comunitat educativa, i demanar al govern una resposta positiva als reptes que planteja l’Estudi d’Escolarització de la Coordinadora: l’enfortiment de l’oferta i de la qualitat de l’escola pública. A Sants-Montjüic, els consellers d’ICV-EUiA han defensat el transport públic, enfront les supressions de línies i les retallades de freqüències que afecten barris com La Marina o La Bordeta. A Horta-Guinardó i a Nou Barris, les propostes d’ICV-EUiA s’han orientat e exigir respostes en el terreny de la pobresa energètica i del risc de malnutrició infantil, defensant els dret universal d’accés als consums bàsics de la llar i a una alimentació digna i autonòma.

Un segon conjunt d’iniciatives operen en el terreny de la radicalitat democràtica i els drets civils. Les conselleres i consellers de Les Corts i Sant Andreu han defensat propostes en favor de la gestió ciutadana d’equipaments de barri: el Centre Cívic i el Casal l’Harmonia. La gestió ciutadana suposa processos d’apropiació social i comunitària de bens públics, barrant alhora el pas a dinàmiques de gestió sota criteris mercantils. A Ciutat Vella, ICV-EUiA hem tornat a demanar el cessament de Manel Prat, el director general de la polícia, a conseqüència de la mort de Juan Andrés Benítez després de ser apallissat pels Mossos al Raval. I tant a Sant Martí com a Sant Andreu hem expressat suport als veïns imputants arran de la vaga general del 29 de març, demanant que l’Ajuntament es retiri de l’acusació particular.

Finalment, a Sarrià-Sant Gervasi hem situat en l’agenda els problemes i les necessitats específiques dels barris de muntanya, tot i proposant l’elaboració d’un pla de suport a l’aprofitament agrícola de Vallvidrera, el Tibidabo i Les Planes, una àrea de Barcelona sovint oblidada i que requereix de polítiques específiques a partir de l’experiència i el coneixement del seu veïnat en la gestió del territori i els recursos naturals. 

Són només unes breus pinzellades, però que volen donar visibilitat a una realitat tan rellevant com poc coneguda: l’activisme social, polític i institucional de les conselleres i els consellers d’ICV-EUiA als 10 districtes de la ciutat. Una tasca prioritària en la lluita per una ciutat de barris habitables on les persones visquin amb dignitat.  

 

 

Ahir la neboda d’un magnat indi, Lakshmi Mittal, celebrava una festa privada al Palau Nacional de Montjuïc, que es tancava tot el dia al públic per acollir un selecte grup de convidats en una apoteosi de luxe i ostentació. Riquesa en temps de crisi; ús privatiu i excloent de bens comuns. Vet aquí la Barcelona de l’alcalde Trias.  

- Luxe i ostentació en temps durs de crisi, pobresa i injustícies socials

 “Mittal és un tauró, un patxà arrogant que creu que els treballadors som súbdits. Però sobretot és un perill per la indústria europea de l’acer, a penes inverteix però ha repartit 19.000 milions en dividends; els seus deutes els paguem els obrers”.

Són paraules d’un activista sindical afectat pel tancament i acomiadament de 600 treballadors per part de Lakshmi Mittal a la planta francesa de Florange, fa només 6 mesos. Uns anys abans, Mittal havia tancat la seva siderúrgia de Cork (Irlanda), enviant a l’atur a 400 treballadors, i provocant danys ambientals sobre el port de la ciutat estimats en 70 milions €. Mittal ha estat un gran beneficiari de la privatització de la indústria de l’acer als països de l’antiga URSS. A Kazajistan, al llarg dels últims 10 anys, han mort més de 100 obrers en mines propietat de Mittal, amb condicions de seguretat més que precàries i salaris de misèria. El mateix The Times ha parlat de “slave labour” (treball esclau) referint-se a les empreses de Lakshmi Mittal. L’imperi multinacional del magnat, amb una fortuna a l’entorn dels 30.000 milions de dòlars, és dirigit des de Londres (on viu en una mansió que va comprar a Bernie Ecclestone per 130 milions €), té formalment la seu a Luxemburg i registra els seus beneficis al paradís fiscal de les Antilles holandeses. Sí, un mosaic d’explotació, mort, agressions ambientals i evasió fiscal barrejat amb luxe, ostentació i banalitat (la seva mansió londinenca és coneguda com el Taj Mittal per estar construïda amb el mateix marbre que el mausoleu indi).

Aquests són part dels ingredients de la realitat en que es mou el magnat anglo-indi que ha aconseguit tancar el MNAC tot un dia i fer funcionar les Fonts de Montjuïc al seu gust per celebrar la festa privada de casament de la seva neboda, a la qual ha assistit com a convidat l’alcalde Xavier Trias. Estic segur que Trias és coneixedor de tot això. Tant com partícep d’una cerimònia d’exhibició de riquesa la mateixa nit que milers de famílies de la ciutat en situació de pobresa energètica no podien escalfar les seves llars. Famílies que, de ben segur, al veure el seu alcalde a la festa de Mittal van sentir tant o més fred a l’ànima que al cos.    

- El patrimoni i l’espai públic de la ciutat al servei de negocis privats

La ciutat de Barcelona -els seus equipaments, patrimoni i espai públic- està en venda: raó senyor Trias. És una dinàmica creixent. L’any passat Antoni Vives anava a Mònaco a vendre als propietaris de megaiots el Port Vell de Barcelona (“two minutes walking from my office” els hi deia) (http://www.youtube.com/watch?v=yunAUSRYtqs) amb el projecte d’una Marina de Luxe promoguda per un fons d’inversió (el Salamanca Group fundat per Martin Bellamy, “someone who is becoming a friend” els hi deia també) que ja anuncia, a més, els grans beneficis privats que es derivaran d’operacions d’especulació immobiliària a la Barceloneta. No n’hi havia prou. Calia enterrar el Pla d’Usos de Ciutat Vella i aprovar –contra la voluntat democràtica del districte- un nou pla que situa el patrimoni dels barris al servei del negoci hoteler, instal.lat en plena bombolla turística. Una mica més amunt, la Plaça de Catalunya –la plaça ciutadana del 15M- ha deixat de ser aquests dies un espai públic de referència, privatitzada amb una pista de gel al servei d’incrementar el negoci d’uns quants. Continuem per la geografia de la banalitat. Al passeig de Gràcia –comerços de luxe, hotels de cinc estrelles...- li plouen les inversions municipals, les mateixes que giren l’esquena a les necessitats socials dels barris populars (Trinitat Nova, Besòs...). Per acabar-ho de completar, el govern municipal posa en venda al capital privat el nom de les estacions de metro, i permet la sobreocupació de l’espai públic per tota mena de terrasses amb una nova ordenança que vulnera el model d’accessibilitat universal de Barcelona, en nom del neoliberalisme urbà. (Xavier Gonzálbez explica molt bé avui aquesta dinàmica al seu bloc) (http://xgonzalbez.blogspot.com.es/)

Aquests precedents emmarquen i expliquen el tancament del MNAC i l’alteració de les Fonts de Montjuïc, aquest dissabte, al servei de la festa privada de la neboda de Mittal. Són l’expressió amb més càrrega simbòlica d’aquesta dinàmica. Sí, en l’imaginari de Trias, a la ciutat, tot té un preu, tot es pot comprar. És una lògica èticament devastadora: la mercantilització sense límit aparent dels bens comuns urbans. La substitució de la Barcelona dels barris i dels valors, l’espai de ciutadania on fer créixer projectes col.lectius de transformació social, per la marca Barcelona, la plataforma d’aterratge del negoci privat i dels seus protagonistes, es diguin Martin Bellamy o Lakshmi Mittal. 

El context polític: divendres passat CiU va presentar el pressupost al plenari i va ser rebutjat. El va sotmetre a una qüestió de confiança i li va ser denegada. Vam sortir del plenari amb un pressupost contra la majoria que, en tot cas, entrarà en vigor per una drecera jurídica no democràtica; i amb un govern incapaç i aïllat, com mai abans.  El context social: els efectes de la crisi i de les retallades s’intensifiquen sobre les classes i els barris populars de Barcelona. Assistim a una segona onada d’impactes: atur de llarga durada desprotegit, desnonaments per no poder pagar el lloguer, malnutrició infantil, talls d’aigua, pobresa energètica, increment galopant de les desigualtats socials i urbanes. 

En aquest doble context es mou Xavier Trias. L’alcalde d’un govern que no pot tirar endavant la seva principal eina d’actuació (el pressupost); i l’alcalde d’una ciutat on no paren de créixer riscos i situacions de pobresa i exclusió. I Xavier Trias fa dues coses: d’una banda segueix venent paraules (diàleg, mà estesa, culpabilització de tothom…); d’altra banda, intenta que aquestes paraules tapin la realitat d’unes polítiques classistes, d’un govern de l’1%. Però ara ja sabem que les paraules són fum. I que el fum no pot tapar un pressupost socialment excloent i molt injust amb els barris. Un pressupost sense base territorial (9 de 10 districtes l’han rebutjat), sense base política (25 regidores i regidors sobre 41 l’han rebutjat) i sense base social (refugiat en l’escalfor de la marca Barcelona però desconnectat del patiment i els drets de la ciutadania).

1) Un pressupost que cavalca sobre l’espiral privatitzadora del govern (pàrquings, serveis funeraris…); 2) que s’instal.la en l’austeritat injusta i dogmàtica (superàvits milionaris per satisfer les agències de qualificació del deute mentre es desatenen necessitats socials); 3) que retalla la despesa en habitatge i ocupació; 4) que enfonsa la inversió als barris populars mentre la concentra a les zones del luxe (Pg de Gràcia, zona alta de la Diagonal…). És la traducció en xifres d’un govern diligent amb els poderosos i indolent amb la majoria; sensible als lobbies de les bombolles turística i comercial, però girat d’esquenes a les persones que ho passen malament i a la gent que lluita. Un pressupost que, pels seus continguts, aïlla al govern que el presenta. I l’impulsa a substituir un procés de negociació i acord, per la filigrana d’una qüestió de confiança que degrada i banalitza la política municipal, i per una certa teatralització pretesament encobridora de tot plegat: del classisme i de la degradació democràtica.         

És important plantar cara a tot això. Però ho és més encara construir l’alternativa. Perquè és possible un pressupost sense privatitzacions ni dogmatisme neoliberal; amb inversió social, escoles bressol, habitatge públic i programes d’ocupació; amb prioritat als barris; amb economia verda i cooperativa. Però per fer-ho possible cal que la majoria social esdevingui majoria política. Que els valors de solidaritat generin una nova correlació de forces per acabar amb el govern de l’1%. Seguirem treballant per aconseguir-ho. Forjant el nou subjecte sociopolític que catalitzi el procés constituent municipal. Abans que s’ho carreguin tot. Per reconstruir la ciutat democràtica.

  

         La Blava, fàbrica de Roda de Ter on va treballar Martí i Pol

Miquel Martí i Pol ha estat sens dubte el poeta del poble. Avui, a 10 anys de la seva mort, la seva poesia continua essent un gran patrimoni popular. Poesia cívica, de classe, nacional, ètica. Dos apunts. El primer em porta a finals dels anys 70 i principis dels 80. Temps, per mi, d’adolescència: de descoberta, d’amor i lluita. Anys inexplicables sense “Estimada Marta”, sense “La fàbrica” o sense “L’àmbit de tots els àmbits”. Recordo tardes d’Institut i de mani; d’activisme i de complicitats, tot sovint travessades per versos del poeta de Roda, que posaven paraules i emotivitat a allò que fèiem. Recordo també un disc de Ramon Muntaner, “Presagi”, amb cançons basades en poemes de Martí i Pol. Versos i músiques que dibuixaven la banda sonora de molts capvespres d’amistat. Amb un “Si fossis terra” inoblidable, que us deixo al calaix de música del Bloc. I un segon apunt, molt més recent. Martí i Pol va fer de la seva poesia un terreny de diàleg moral amb la seva condició física, amb el desenvolupament de l’esclerosi múltiple. La seva creixent fragilitat s’anava convertint en força poètica. Sense defugir la fragilitat. Fent-la el terreny d’una renovada aposta vital, fins els seus últims poemes. Al “Llibre de les solituds” i a “Després de tot” s’hi expressa amb un grau de nuesa formal i de bellesa extraordinari: “ho deixo tot, però estreno claror”, “m’enriqueixo de mi mateix i del que no viuré”, “després de tot, encara queda espai per repensar la vida”. I espai de vida per rellegir Martí i Pol.

       

Si els anys viscuts t'aquieten el gest
o llegint aquests mots sents una vaga
malenconia que no saps d'on ve,
tal volta ets en camí de fer de cada
silenci un arbre ple de melodies
i de cada neguit una esperança.
Sigues tenaç, que la lluita és molt dura.

Terra -no somnis- i també
mar immensa: coses tangibles.
Deixa que el vell prodigi
de viure es realitzi cada dia
tan plenament en tu
que ets sentis sempre
generosament nova, dignament lliure.
A cau d'orella repetim les mateixes
clares paraules. Torna la vida
i torna la dignitat, la força.

Reconduïm-la a poc a poc la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences;
humanament, entre brogit i angoixes,
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,
reconduïm-la la vida, amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l'aigua de llum que brolli de les pedres
d'aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

Aquesta setmana, a les Comissions de Plenari de l’Ajuntament, defensarem dues proposicions molt diferents entre sí, però amb un element en comú: defensar el territori de Sant Andreu enfront dues decisions que l’agredeixen, per la via de l’especulació urbanística i de l’exaltació del militarisme.

L’especulació urbanística. A iniciativa de la propietat del centre comercial de La Maquinista, l’Ajuntament ha aprovat inicialment (amb l’únic vot en contra d’ICV-EUiA) una modificació de planejament que es carrega 72.000 m2 de sòl per activitats productives, incrementa un 125% la superfície de sòl comercial (fins a 45.000m2) i genera 47.000m2 d’habitatge, majoritàriament lliure, un 70% (contra el 50% de protecció que estableix el Pla d’Habitatge vigent) ubicat en torres d’entre 80 i 94m d’alçada. Una operació d’obtenció massiva de plusvàlues privades. I tant o més greu, l’operació incorpora un xantatge: l’escola pública pendent i llargament exigida pel barri es podrà construir gràcies a aquestes plusvàlues. L’empresa de La Maquinista, gran beneficiària del “pelotazo”, pagarà l’escola. Negoci rodó. Hem de dir clarament que NO volem cap operació especulativa a La Maquinista; i que SÍ volem la construcció de l’escola pagada directament amb inversió pública a càrrec dels pressupostos del 2014.

L’exaltació del militarisme. No massa lluny de La Maquinista, el Consorci de la Zona Franca (CZF), en tant que propietari dels terrenys, ha decidit cedir un espai de 5.000m2 de les antigues Casernes de Sant Andreu a la Hermandad de Legionarios: sense cap mena de transparència ni participació; sense ni convocar la Comissió de Casernes; amb total opacitat i discrecionalitat. En comptes de vincular els terrenys de Casernes al teixit social i cultural del barri, en comptes d’aplicar solucions de base comunitària, el CZF –presidit per l’alcalde Trias- fa una aposta pel militarisme, per l’apologia pública del franquisme. Increïble. Una vulneració frontal dels valors democràtics, de Barcelona com a ciutat de pau i drets humans, com a ciutat compromesa amb la recuperació de la memòria antifeixista i de lluita per les llibertats. Cal revocar aquesta decisió i no permetre la presència dels legionaris. Dir clarament que NO volem militarisme ni apologies de la dictadura; i que SÍ volem un procés obert i participatiu per decidir quines entitats i/o activitats del barri haurien d’ocupar els terrenys de Casernes.

Aquesta setmana doncs tenim una doble lluita: retirar l’operació especulativa de La Maquinista, i revocar la presència de Legionarios a Casernes. I tenim l’oportunitat d’aconseguir-ho. La Maquinista es va aprovar inicialment amb l’únic vot del govern. Si no rectifica podem deixar-lo en minoria i derrotar el “pelotazo”. Cal que la resta de grups converteixin la seva abstenció inicial en suport a la proposició d’ICV-EUiA. Sincerament, crec que sobren els motius. I pel que fa a Casernes, se’m fa impensable que hi hagi un sol vot d’arrel antifranquista i catalanista a favor del militarisme “legionario”. Tenim doncs la possibilitat d’avançar cap a un Sant Andreu més democràtic i popular, lliure de noves agressions materials i simbòliques.  

"A mí,

en esta historia

ya sólo me importan tres cosas,

las enumeraré sin  ingún orden:

las Soledades de Góngora,

la Internacional

y tú". 

(Javier Egea)

El 1983, fa ara 30 anys, tres poetes de Granada publiquen un Manifest que titulen “Por otra sentimentalidad”. La proposta formalitza el punt de partida de la poesia de l’experiència, l’alternativa que situa la quotidianitat com a matèria primera del vers. Sense hermetismes i com a proposta de diàleg, la poesia de l’experiència esdevé alhora una pràctica de subjectivitat i de compromís amb l’entorn: l’espai de les interrelacions, en clau lírica, entre identitat personal i vinculacions socials. El poema és un terreny moral, en tant que exercici de reflexivitat, de valoració personal de les experiències. Aquestes, a més, es donen en un temps i un espai socialment compartit, i situen la poesia, també, en el terreny del compromís social.

Luís García Montero, Álvaro Salvador i Javier Egea van ser els tres signants del Manifest. Els dos primers segueixen avui escrivint i publicant. Javier Egea es va suïcidar el 1999. A diferència dels seus dos companys, Egea va publicar poc (6 poemaris) i va ser relegat per la majoria de les antologies i reculls del seu temps. Tanmateix es tracta d’un poeta excepcional. Recentment, Bartleby ha apostat per fer-li justícia i ha editat en dos commovedors volums la seva poesia completa.  

Sense desvincular-se de les claus quotidianes, urbanes i emocionals de la poesia de l’experiència, els versos de Javier Egea registren, amb intensitat, el territori de les rebel.lies. Perfilen una geografia creativa on es creuen la bellesa amb els significats emancipatoris: pràctiques poètiques socialment combatives. A mi m’agrada pensar que existeix, també una política de l’experiència. La que situa les persones i els seus entorns de quotidinaitat com els únics marcs tangibles per la revolució. La que declina els temps de les emocions i la tendresa. La política transformadora des d’una altra sentimentalitat necessària. La que s’expressa, entre síl.laba i síl.laba, a la poesia de Javier Egea.

Potser per això, el poeta de Granada ha estat injustament exclòs pels qui han generat l’imaginari poètic dominant. Potser per això, també, la seva poesia és avui –parafrasejant Celaya- una arma carregada de present. Javier Egea va optar per deixar de viure. Ara el recordem i el llegim amb unes ganes terribles de viure. De canviar la vida. De sentir a la pell de l’ànima la bellesa d’un els seus poemes contra la lletjor de totes les injustícies. 

Te escribo nuevamente desde un día
de esos en que nos puede el sentimiento…
y comprenderás este bello recurso de contarte la vida,
poblando de historia y de sueños
las hojas tibias de la tarde
que tanto me recuerdan tus labios, tus banderas

volverá el amor a sorprendernos con su mano abierta,
a dejar en la playa de tu mirada,
como alga de plata que reposa,
la fruta roja y brillante del deseo

por eso he de decirte –aunque sea por escrito-
que está la noche abierta para ti,
que te esperan los libros, el té, las dudas,
la pequeña verdad
que no se tiene en pie sin tus palabras.

Hay cosas en la vida tan fuertes… Yo no sé !
y poemas que se escriben…

y te da por pensar que es posible,

cuando toda la historia apenas si consiste

en decirnos que sí, que nos amamos.

(Javier Egea)

El Raval és un barri de classes populars, multicultural i on s’articulen cada dia dinàmiques de convivència en la diversitat i el respecte. És també una comunitat colpejada per la crisi i les desigualtats; i pressionada per un model turístic al servei del negoci d’uns quants, i privatitzador de l’espai. Un barri per viure, lluitador i solidari, ple de dignitat i amb moltes fragilitats. 

El 6 d’octubre a la nit, al cor del barri, els Mossos d’Esquadra clavaven cops de puny i puntades de peu a un veí del Raval, Juan Andrés Benítez. Poc després moria. L’escenaria era el petit carrer de l’Aurora, a ponent de la Rambla del Raval. La mort del Juan Andrés marca un punt d’inflexió, un salt qualitatiu; però s’inscriu en una trajectòria recent de fets molt greus que tenen com a epicentre la Comissaria de Nou de la Rambla. Allà mateix, el mes de juny passat el periodista Bertran Cazorla va ser detingut, agredit i vexat. I poc després, el dia de l’Orgull LGTB, la policia esbotzava la porta de La Bata Boatiné, al carrer Robadors, i desencadenava una batuda intimidatòria i violenta. No pot ser. No pot ser que la violència policial senyoregi els carrers i els locals del Raval. No pot ser tampoc que les treballadores sexuals pateixin de forma quotidiana la pressió policial i siguin expulsades cap a espais d’alta vulnerabilitat a l’explotació. No pot ser que la Guàrdia Urbana segueixi tractant a cop de multa les persones sense llar que dormen als carrers del barri.   

Ha passat gairebé un mes de la mort del Juan Andrés, i s’acumulen informacions i testimonis que van tirant per terra les versions oficials dels fets. Però el conseller d’Interior segueix sense actuar. No ha pres en cap moment cap de les mesures imprescindibles. El director general de la polícia no hauria de seguir ni un minut més en el seu càrrec; els i les agents que van protagonitzar els fets no haurien de seguir ni un minut més de servei. Manel Prat hauria d’haver estat cessat; els polícies apartats cautelarment. Com a punt de partida per crear les condicions necessàries per anar a fons; per realitzar una investigació exhaustiva, transparent, i orientada a dilucidar totes les responsabilitats. Gravíssims els fets, indignant la resposta. Indignants també els fets, vergonyant la resposta.

Però no tot passa per l’escenari del departament d’Interior. La clau local, urbana, de barri és fonamental. No havien de ser, els Mossos, una polícia comunitària?; com pot ser, en canvi, que hagin esdevingut a Ciutat Vella també un factor d’inquietud quotidiana? El model policial de proximitat a Barcelona implica lideratge municipal i participació ciutadana. Com és possible que l’Alcalde no hagi convocat encara el Consell de Seguretat Urbana ?. Què més ha de passar perquè l'Alcalde trenqui el seu silenci ?. Novament, estem davant de l’Alcalde absent d’un govern insensible.

Seguirem exigint, a l’Ajuntament, transparència i justícia. Al Raval, com a tot arreu, la primera trinxera democràtica se situa en la defensa aferrissada dels drets humans, en especial de la vida de les prsones i els col.lectius més vulnerables. No oblidarem el Juan Andrés. I estarem al costat de les veïnes i els veïns del Raval, de la comunitat LGTB, construint dignitat, convivència i futur. 

(Al Plenari del 18 d'octubre, ICV-EUiA vam presentar una proposició perquè Barcelona renunciés a presentar candidatura als Jocs d'Hivern. Aquesta és una síntesi de la intervenció en defensa de la proposta). 

L’objectiu d’aquesta proposició és que el Ple de l’Ajuntament de Barcelona expressi una posició majoritària a favor de la retirada definitiva de la cursa dels Jocs d’Hivern. Quan una ciutat es planteja un projecte de 2.600 milions d’euros, amb la càrrega simbòlica i mediàtica d’uns Jocs, hi ha tres elements inel.ludibles: lideratge polític, complicitats socials i debat democràtic d'idees. Vostè, Alcalde, ha intentat evitar-los tots tres. No ha liderat, no ha expressat convenciment ni projecte; més aviat ha surfejat per les circumstàncies, ha desplaçat la responsabilitat a la resta... (tampoc ens ve de nou, és un estil erràtic que ja coneixem). Complicitats ciutadanes a BCN ? cap ni una. Debat d’idees ? Ha fet tot el possible perquè no es produís. Vostè parla amb els lobbies, amb la cúpula olímpica... i a través dels mitjans; però no vol debatre amb la ciutadania ni amb els grups municipals. Com és possible, Alcalde, que vostè no hagi portat aquest tema en aquest Plenari? amb transparència, amb documents, amb arguments. És la nostra proposició la que fa possible avui el debat. I esperem fer-lo Alcalde, amb vostè. Com es mereix la ciutat i la ciutadania. Avui volem exposar que sobren els motius per construir un NO sòlid als Jocs d’Hivern: per injustos, insostenibles i anacrònics. Un NO que és també, sobretot, un SI a seguir lluitant –més que mai- per una ciutat democràtica, en mans de la gent i dels barris.

El model de transformació urbana a partir d’un gran esdeveniment és obsolet, caduc. La millora de Barcelona s’ha de fer de la mà dels barris, no d’una competició d’èlit; a cop de moltes accions quotidianes, no d’una gran transformació puntual; des de la participació veïnal, no des de la burocràcia olímpica. No seria més responsable i democràtic que els més de 100 milions d’inversió només en instal.lacions per als Jocs es destinessin a la millora dels barris, la cohesió urbana i el reequilibri territorial ?. O parlem dels costos ambientals del projecte. De debò creuen que en una ciutat i un país mediterrani, que volen ser referents en la lluita contra el canvi climàtic, té sentit celebrar uns Jocs d’Hivern ? Té sentit plantejar-se la producció de neu articificial a escala massiva amb els costos energètics que això comporta ? Caldrien 1.000 milions de litres d’aigua per produir neu artificial durant 15 dies, una quantitat equivalent al consum domèstic anual d’una ciutat de 50.000 habitants. Tot això no té sentit.  

I és veritat, no serien només els Jocs de Barcelona. Tenen una dimensió de país i de Pirineu, ben clara. I una aposta de model econòmic. Un model encorat en pautes del passat, antic, que no incorpora les dimensions de la transició ecològica: ni la diversificació d’activitats, ni la nova cultura del territori, l’energia i l’aigua. No té cap sentit la implantació efímera d’una Vila Olímpica a La Molina amb una inversió de 150 milions. S’imaginen 150 milions per impulsar plans d’activació de l’economia verda i cooperativa al Pirineu?, per crear ocupació de qualitat en activitats diversificades i sostenibles en el conjunt de les comarques de muntanya ? I no val voler legitimar l’operació Pirineu a partir de l’imprescindible desdoblament ferroviari Vic-Montcada. Perquè no val fer penjar aquesta infrastructura de mobilitat del fil d’uns Jocs. S’ha de fer ja, amb inversió pública no condicionada, sense cap element de xantatge.    

Essent tot això rellevant, hi ha una reflexió que passa, fins i tot, per davant de totes elles. Avui la situació social a Catalunya i a Barcelona és molt dura. L’impacte combinat de crisi i retallades és devastador a la nostra ciutat: 45.000 persones aturades sense prestació; 2.900 infants en risc de malnutrició; 17 desnonaments al dia; 100.000 llars en pobresa energètica; 30.000 talls d’aigua. I enfront a tot això... Un projecte de Jocs d’Hivern amb una xifra d’inversió gairebé equivalent a 2 anys de retallades en educació, sanitat i serveis socials a Catalunya. Ens deien que no tenien diners per mantenir escoles o centres de salut; i resulta que sí, que els tenien, però en un calaix reservats per fer un palau de gel o una anella de velocitat. Com pot explicar als veïns/es  que no hi ha recursos per fer escoles bressol, inversió en habitatge social o restablir els busos de barri;  però sí han trobat, en canvi, 2.600 milions per uns Jocs d’Hivern ? És comprensible per algú que calgui acomiadar mestres, deixar de pagar a les entitats socials, o tancar urgències; i en canvi trobar 2.600 milions per un esdeveniment esportiu ? Com es pot explicar que falten 100 milions per rendes mínimes d’inserció (al Besòs, a La Marina, al Carmel) però se’n troben 100 per fer una anella de velocitat, arranjar el palau d’esports i cobrir el velòdrom d’Horta ?  És comprensible que es retalli en polítiques actives d’ocupació, que es deixi sense prestació les persones amb dependència, i es destinin 70 milions per un circuit de proves de gel?.

Per tot això, Alcalde, li demanem la renúncia als Jocs d’Hivern sense escletxes: al 2022 i a qualsevol altra data. Deixem estar un projecte sense sentit, que no aporta res a la qualitat urbana i ambiental de Barcelona. Deixem estar un projecte inexplicable i incomprensible, en temps durs de patiment social. Deixem estar un projecte que allunya el Pirineu d’un futur equilibrat i sostenible. Estem segurs que la majoria de la ciutadania connectaria avui amb la decisió de renunciar-hi. Nosaltres els hi proposem, també avui, que ho facin. 

El govern municipal de CiU ha presentat per al 2014 un projecte de pressupost que cavalca sobre l’espiral privatitzadora on s’ha instal.lat Xavier Trias. L’Alcalde fa de la ciutat una plataforma al servei del negoci privat, i el pressupost tradueix l’estratègia en xifres. Per exemple, els 100 milions d’ingressos fruit de la privatització dels aparcaments municipals més rendibles: Trias intercanvia un instrument clau de mobilitat sostenible per uns quants milions i, sobretot, per generar una gran oportunitat de negoci. Pot intentar justificar-ho com una operació per fer calaix en temps de crisi, i així poder incrementar la despesa social. És un argument fal.laç: el pressupost aposta per posar la solvència financera de l’Ajuntament al servei de l’austeritat dogmàtica. Queda molt lluny, a més, de donar resposta a les necessitats socials d’habitatge i de lluita contra l’atur. La liquidació pressupostària del 2013 pot tancar-se amb un superàvit de 120 milions (180 milions en dos anys). Si per al 2014 l’estalvi brut se stiués en el 15% (en comptes del 18,6% de CiU) i l’endeutament arribés al 55% (en comptes del 50,2% de CiU) es generarien 185,2 milions addicionals. En total més de 300 milions. Aquesta xifra permetria, per exemple, doblar l’increment de la despesa social, invertir en habitatge públic de lloguer, o generar un programa municipal potent de polítiques actives d’ocupació. En síntesi, el pressupost dels negocis contra els bens comuns; el que pretén satisfer els bancs contra les necessitats ciutadanes.  

Però és que, a més, a l’entorn d’aquest pressupost el govern de Xavier Trias sembla incapaç de construir una majoria que l’avali. Només ERC es mostra partidària del suport. Governar en minoria no és fàcil, però una de les responsabilitats bàsiques de l’Alcalde és articular majories que li permetin tirar endavant les eines bàsiques de govern: el pressupost, la primera. I Trias no sembla tenir ni la voluntat ni la capacitat de fer-ho. L’Alcalde dialogant i de mà entesa era pura retòrica, es volatilitza com el fum que ens intenta vendre. Xavier Trias és incapaç de generar i tancar dinàmiques d’acord. És triplement feble: lluny de la majoria, sense projecte de ciutat i sense habilitats relacionals i de pacte. Absent tot això, el govern pretén aprovar els comptes recorrent a una argúcia legal: presentar i perdre una qüestió de confiança vinculada al pressupost. Passats 30 dies i constatada la inviabilitat de la moció de censura alternativa, el pressupost rebutjat pel Plenari quedaria aprovat i entraria en vigor. Legal, sí; però en contradicció a la lògica democràtica. Uns comptes contra la majoria. Contra la majoria política, que no els han votat; i contra la majoria social, menystinguda per l’aposta privatitzadora i austericida.

Des d’ICV-EUiA no deixarem de denunciar la filigrana tan poc democràtica de l’Alcalde. No deixarem tampoc de defensar que un altre pressupost és possible i necessari: sense austeritat salvatge, amb ambició social, clarament orientat a lluitar contra l’atur i els desnonaments. I, més enllà, seguirem confrontant les dinàmiques de retallades i privatitzacions que CiU posa al servei de la seva Barcelona-marca i que sabem que són, una a una, agressions a la Barcelona dels barris i les classes populars.

Jimmy Reid ha estat un dels activistes socials i polítics més rellevants d’Escòcia de les últimes dècades. Va ser un destacat dirigent del moviment obrer de Glasgow durant els anys 70. Fou militant de l’esquerra clàssica, primer comunista i fins el 1997 del Labour. Partit que abandonà en desacord profund amb el gir dretà de Tony Blair. Va expressar suport, des de llavors, al Scottish Socialist Party (SSP) i al Scottish National Party (SNP), en el qual va militar del 2005 fins que va morir el 2010, erigint-se en un ferm defensor de la independència d’Escòcia, com a oportunitat per construir una nació més justa i democràtica, emancipada del consens privatitzador entre els Tories i el New Labour anglès. 

Aquest perfil telegràfic de Jimmy Reid expressa molt bé els termes predominants del debat sobre la independència d’Escòcia, a l’entorn del referèndum del 18 de setembre del 2014. La identitat d’Escòcia és forta i respectada. L’estat britànic ha pactat amb el govern escocès la consulta d’autodeterminació. És evident que existeix una dimensió de tensió nacional en la política escocesa, però la clau del debat i de la victòria del sí el proper setembre se situa, sobretot, en l’eix socioeconòmic i ecològic. Entre els partidaris del “vote yes” es construeix un argumentari per una Escòcia independent vinculat a un nou model de contracte social basat en el bé comú i la innovació democràtica, en l’aspiració a un país cooperatiu, just i sostenible. A ningú se li acudiria defensar la independència i, alhora, practicar polítiques de retallades a remolc de la troica. 

La Jimmy Reid Foundation, http://reidfoundation.org/ espai de reflexió-participació de l’esquerra escocesa, ha impulsat el Common Weal Project. http://scottishcommonweal.org/ Un projecte creatiu amb voluntat de forjar, de forma col.laborativa i oberta, l’arquitectura de valors i propostes de l’Escòcia social del futur. Clarament arrenglerat en favor del sí, el Scottish Green Party (SGP) està promovent un suggerent ventall d’idees a l’entorn d’un independentisme comunitari i verd http://www.scottishgreens.org.uk/independence/ Són 2 exemples de com s’articulen els eixos nacional i socioecològic. De com el projecte per una Escòcia independent pot bastir-se no tant en termes identitaris sinó de contracte social i ambiental.      

M’agrada aquesta manera de plantejar les coses. M’agradaria que el sí triomfés de forma clara al referèndum del setembre. El sí de Jimmy Reid, el sí ecologista. No serà fàcil. Però les classes populars d’Escòcia han forjat una història de lluites i esperances que no dóna marge al pessimisme. En qualsevol cas, Escòcia haurà estat un motivador taller d’idees per una vida millor.

Des de l’inici d’aquest mandat, ICV-EUiA hem estat a Barcelona un referent d’oposició nítida al projecte classista i a la vella política opaca de Xavier Trias. Hem combatut democràticament al govern de l’1% i ho hem fet al costat dels barris i de la gent, de la majoria. A diferència del PSC, el PP i UpB, no hem estat mai en la lògica de complementar la minoria de CiU; nosaltres volem construir l’alternativa. No hem renunciat a fer-ho, en el dia a dia. Treballem en clau propositiva, articulant alternatives concretes, amb els col.lectius i els moviments socials. Un bon conjunt d’elles han estat aprovades, fins i tot amb el vot favorable de CiU. Però han quedat en paper mullat. CiU ha fet un exercici sistemàtic de retòrica mancada de voluntat política. I el govern de X.Trias s’ha mogut entre la banalització dels acords i la incapacitat política per executar-los. No renunciarem a demanar-ne el compliment. Serem insistents en la denúncia i en l’exigència. No acceptem el joc frívol. Molt menys deixar de lluitar per causes justes. Alguns exemples.

En l’àmbit urbanístic, el govern ha d’acomplir, ara ja sense cap mena d’excusa, el compromís de tornar a la qualificació d’equipament les finques de l’hotel del Palau, per suprimir de l’horitzó qualsevol possibilitat de reactivació del projecte. I ha de garantir que culminarà la remodelació de Trinitat Nova, i el 2015 cap família ja no viurà amb aluminosi. En matèria de mobilitat el govern es desdiu, per la via dels fets, de la implantació de superilles a la trama Cerdà, i de la conversió en zona 30 de tot el viari no bàsic de la ciutat. Nosaltres no hi renunciem: volem menys espai per als cotxes, menys cotxes i a menys velocitat. En el terreny social, hi ha tres compromisos clau: la garantia dels 3 àpats diaris, tots els dies de l’any, a tots els infants en risc de malnutrició; la garantia social de subministraments bàsics de la llar (gas, electricitat i aigua); i la suspensió de desnonaments per part dels bancs amb els que treballa l’Ajuntament. Són elements de dignitat humana: no pararem mentre hi hagi un sol nen/a amb mancances alimentàries, un sol tall d’aigua per motius econòmics, o un sol desnonament fruit de l’estafa i la voracitat bancària. Finalment, en què ha quedat el compromís de no aplicació a Barcelona del Decret Wert ? Novament, paper mullat. CiU plegada (o d’acord) al PP: avui tenim a Barcelona un 30% de les aules públiques massificades. No ens oblidarem tampoc de seguir exigint la sortida de la policia nacional de Via Laietana, i la cessió de la comissaria per crear un espai de memòria democràtica i contra la tortura.

 

No ens resignem a acceptar cap incompliment. Estarem en la denúncia i l’exigència. Seguirem construint resistències, i treballant propostes. Resistències enfront l’espiral privatitzadora en què es troba instal.lat el govern municipal: es venen els serveis, l’espai públic i el patrimoni comú (des dels aparcaments, al nom de les estacions de metro...). I alternatives en favor de serveis públics per tothom; i d’un espai ciutadà, lliure i accessible.  Enfront de la seva BCN-marca, trufada de negoci, luxe i banalitat, seguirem lluitant per la Barcelona dels barris, la de la majoria.

 

Els primers dies de Setembre ens parlen del retorn de vacances i l’inici del curs polític. Són aquells dies on es trenca la calma relativa de l’agost i comencen a passar coses. Fets que marquen el to de com s’aniran configurant els propers mesos. En molts casos, ens atrapa una sensació de déjà vu: la tossudesa de la realitat s’imposa al miratge de l’estiu.

A la política municipal, a Barcelona, el govern de Xavier Trias ha arrencat el curs amb algunes decisions significatives: atorgar el nom d’una carrer de Barcelona al franquista Samaranch, privatitzar el 100% dels serveis funeraris, mantenir les retallades a les bressol públiques mentre regala 800.000 euros a les privades, i apostar per uns injustos, insostenibles i anacrònics JJOO d’hivern 2022 a Barcelona. Tot això en poc més d’una setmana. Com la carta de presentació d’un govern classista, privatitzador, insensible i a remolc del PP. Per si se’ns havia oblidat. En l’àmbit de la política catalana, hem assistit al menysteniment del govern d’Artur Mas a l’Informe del Síndic de Greuges, que alerta de la situació de malnutrició de milers d’infants a Catalunya. I hem sabut també que al llarg del primer semestre de l’any, CiU –amb el suport d’ERC- ha retallat 1.300 milions en salut (-20%), educació (-10%) i serveis socials (-14%). Expressió de docilitat i agenda compartida amb el projecte de desmantellament social de la troika, Merkel i Rajoy. Res de nou tampoc. I encara menys en la política estatal: un govern del PP atrapat en un entramat delictiu, de vella política corrupte. Des del qual pretén seguir governant en clau d’hostilitat a les llibertats, als drets socials i a l’autogovern.

Però al costat d’aquest panorama, les energies socials de rebel.lia, compromís i confiança en la capacitat col.lectiva per canviar les coses segueixen també ben vives. Entre demà i el cap de setmana tindrem dues magnífiques mostres. Demà, la Diada Nacional serà un clam ciutadà massiu, de nord a sud del país, a favor del dret democràtic a decidir. Enfront el tancament antidemocràtic de l’estat, la força de la gent, a peu de carrer, serà un factor clau per avançar cap a la realització de la consulta i la lliure decisió sobre el futur nacional de Catalunya. Serem moltes les que direm que volem independència amb justícia social, sense retallades ni desnonaments, i ho simbolitzarem encerclant La Caixa, o amb d’altres accions. I el cap de setmana, a la Plaça Catalunya de Barcelona, la ILP per la Renda Garantida Ciutadana (RGC) convoca un Dejuni Participatiu per generar un espai d’implicació, reflexió i debat sobre la pobresa i sobre la necessitat de fer efectiu el dret a viure dignament, per mitjà d’un ingrés garantit com a dret social. Segur que serà un pas decisiu per fer possible que el Parlament debati la ILP, i una llei de RGC s’obri pas com a símbol d’un país inclusiu.  

Velles polítiques de la dreta, dels governs classistes de CiU i el PP. I noves energies socials, de resistència, però sobretot de creació de futur. D’alternatives de la ciutadania per reconstruir els drets socials més enllà de les destrosses neoliberals, a Barcelona i a Catalunya. I per obrir l’escenari de l’autodeterminació enfront l’hostilitat de l’Estat. Perquè volem decidir-ho tot. Volem un estat propi per obrir un procés constituent, de ruptura democràtica i emancipació social. I volem que Barcelona sigui punta de llança d’aquest procés. Per mitjà d’una gran aliança sociopolítica que enforteixi l’activisme ciutadà i li disputi l’hegemonia a l’establishment. Per guanyar, per canviar-ho tot. 

 

A l’últim post sobre poesia parlava del diàleg intergeneracional entre dones poetes dels Països Catalans, arrel de la publicació de “Donzelles de l’any 2000” (Ed. Mediterrània). Lluny d’aquí, banyada per una altra mar, la ciutat de Lima ha estat i és un espai literari inesgotable. També de dones poetes. De dones poetes que van forjant els nòduls creatius d’una xarxa teixida amb paraules que travessen el temps. Són moltes; d’entre elles, per mi, dues necessàries.

 

Blanca Varela (1926) va morir fa tres anys. És la veu poètica femenina més rellevant de Lima al llarg de la segona meitat del segle XX (“brota en el polvo gris de Lima la baya cargada de ira”). Andrea Cabel (1982) és una jove poetessa d’aquella ciutat que acull el llegat de la força i la capacitat de colpejar silencis. Blanca Varela publica la seva darrera antologia el 2007; el mateix any que Andrea Cabel el seu primer llibre. L’últim recull de Blanca Varela porta gravat en el seu títol “Aunque cueste la noche” l’essència de la seva poètica: “Golpe contra todo, contra sí mismo./ Hacer la luz aunque cueste la noche”. Andrea Cabel, al seu poemari “Las falsas actitudes del agua”, escriu: “Tras mayo, llega febrero ahogado, asilándose en tu garganta,/ sabiendo desde antes/ que tu mundo era de vidrio,/ sedimentado en fuerza y sueño”. Versos escrits amb més de 40 anys de distància, però amb capacitat idèntica d’esberlar silencis i nits; de construir, entre mot i mot, crits i ruptures. Poesia molt intensa, amb aquella intensitat ancestral de les dones, arrelada en el creuament emocional de les dimensions existencial i social; en el diàleg permanent entre la vida, la sentimentalitat i la realitat col.lectiva.

La poesia de Blanca Varela és una proposta molt treballada d’austeritat verbal, un cert manifest contra la retòrica: “recortarse las uñas, el pelo, los deseos/ aprender a pensar en lo pequeño/ y en lo inmenso/ en las estrellas más lejanas e inmóviles/ en el cielo manchado como un animal que huye”. Pinzellades que deixen constància del que és essencial: l’absència d’un déu sempre en minúscula, la insubornable relació amb la realitat: “No he buscado otra hora, ni otro día, ni otro dios que tu./(...)Buscar tu sombra, reconocerte tras una ventana,/ mancha de sol, sombra de lluvia/, en cualquier calle del mundo”. La poesia d’Andrea Cabel és esquinçada, una invitació a creuar absències i plaers, des d’un llenguatge brillant, sensual, que no cessa d’explorar noves formes més enllà de les convencions del poema. És quotidianitat trencada escrita des de les perifèries de la vida i la ciutat: “El paraíso,/ una isla de tierra roja abierta en dos que mira el agua salada./(...)y el mundo es esta tarde que combate,/ que sólo mide desde este corazón,/ el cansancio que trae la sed. Com diu Raúl Zurita: “Andrea Cabel viene a confirmar de manera sobresaliente el hecho de que la poesia en nuestros paises pobres, arrasados de injusticias, continúa profundamente viva, como vanguardia de todas las escrituras”. Andrea Cabel ve a acreditar, d’alguna manera, la continuïtat del testimoni poètic de Blanca Varela.   

Aquí us deixeu un (molt) petit tast.

I amb els poemes, el desig d’un bon estiu. 

Blanca Varela

 Puedes contarme cualquier cosa,
creer no es importante,
lo que importa es que el aire mueva tus labios
o que tus labios muevan el aire,
que fabules tu historia tu cuerpo
a toda hora sin tregua
como una llama que a nada se parece

sino a una llama.

Strip Tease

Quítate el sombrero

si lo tienes,
quítate el pelo
que te abandona,
quítate la piel
las tripas, los ojos
y ponte un alma
si la encuentras

Andrea Cabel

tres ese vacío infinito que colgaba por la ventana, /

encontre tus ojos.

los encontre verdes y sin fondo./ estaban ahí,/ con el vértigo
imposible. con las ganas maltrechas./ yo los miré,/ adorando la
ventana, queriendo irme con ella.

yo me acuerdo mucho de ti,/ aunque ahora seamos tan distintas.

recuerdo las noches,/ tú llamabas y yo salía corriendo,/
con el corazón en las manos./
tú te colgabas de mi brazo y no decías nada.

me recordabas a la ventana,/ al verde cansado que se arrulla solo./

luego, te embarcaba y te rezaba hasta el día siguiente.

los días pasaron y tuve que irme./

las charlas en las bancas frías de la noche

tardaron demasiado en salir de aquí./ cada columna de humo

se convirtió en una razón més para dejarte libre.
sola

 

“Volem expressar la nostra solidaritat i suport al col.lectiu de persones residents fins avui al carrer Puigcerdà del Poblenou. Aquest matí hem assistit amb tristesa i indignació a un desallotjament policial  desproporcionat, intimidatori i opac, que mai s’hauria d’haver produït. La violència institucional contra les persones més vulnerables. Però elles tenen una gran capacitat de resistència. Més enllà dels incompliments del govern municipal; molt més enllà d’un desallotjament que el govern no ha mogut un dit per evitar. Seguiran lluitant per habitatge, treball i papers. Per la dignitat i els drets humans. Colze a colze amb la Xarxa de Suport del Poblenou, un gran exemple de la Barcelona solidària, enfront la ciutat que exclou i desallotja”.

En nom del grup municipal d’ICV-EUiA, vaig expressar solidaritat amb les nostres veïnes i veïns de Poblenou; denúncia d’un govern que ha donat ales a l’estratègia del desallotjament; i rebuig a la intervenció policial. Vam fer-ho al Plenari de l’Ajuntament, abans d’ahir dimecres. Aprofitant un altre punt de l’ordre del dia. Per part del govern: silenci. Per part de l’Alcalde: silenci, com sempre. Dimecres ja parlava la policia en nom d’ells. Dimecres el govern de Barcelona parlava l’idioma del desallotjament, de la força, la prepotència, la irrupció en els drets de les persones.

Contra aquest idioma de l’exclusió, a Poblenou es creuaven mirades i rostres de dignitat i resistència. Persones que deixaven enrere mesos de lluita i quotidianitat. Disposats a seguir vivint dempeus, plantant-li cara al poder, construint futur. Amb totes les fragilitats. Poc després, un conjunt dels veïns desallotjats entraven a l’església de Sant Bernat Calbó. De forma acordada amb Francesc Romeu, el rector; i amb ple suport de l’Assemblea Solidària. Calia mantenir una expressió col.lectiva i organitzada. Amb l’objectiu d’assolir, com a mínim, un sostre digne per tothom al llarg del mes d’agost. I seguir lluitant. Per la inserció laboral i, sobretot, per l’obtenció de papers, és a dir, per l’accés a permisos de treball i residència, com a factor clau per consolidar trajectòries d’inclusió social.

A Poblenou, novament, la Barcelona comunitària i fraterna ha plantat cara a la classista i excloent. Els qui prenen les decisions viuen massa lluny del carrer Puigcerdà. Viuen en un altre planeta emocional. Algun dia, les decisions s’hauran de poder prendre des de l’entorn comunitari, des de valors compartits i coneixements vivencials. I el procés no pot esperar. La construcció del poder de les persones, de la ciutat democràtica és un repte inajornable. Cal enfortiment ciutadà i articulació política. Per estendre pràctiques de solidaritat, perquè no hi hagi cap més desallotjament.