Per acabar l’any, dues reflexions per l’optimisme. Poden tenir, potser, un punt d’ingenuïtat; en tot cas, tenen bastant d’utopies quotidianes… i sobretot de confiança en les capacitats col.lectives per fer-les realitat. 

Guanyar Barcelona. Perquè la política municipal s’assembli a la vida.

Hi ha una idea recorrent, formulada des de perspectives d’esquerres, que sol generar un alt grau d’acord. Molt en síntesi, la idea planteja que des de les esferes del poder es promouen -com a mecanisme de dominació cultural- valors individualistes. I que aquests valors han aconseguit avui una clara hegemonia social, impregnant les actituds i les aspiracions de la majoria. Això explicaria l’absència de processos col.lectius de contestació, amb capacitat de transformar a fons l’ordre injust existent. És una idea que pot tenir elements de versemblança. Sempre he sospitat, però, que hi ha quelcom que no funciona en ella.

Crec que en la quotidianitat; en les relacions familiars, d’amistat, de veïnatge, comunitàries, predominen els valors de solidaritat –acompanyar i compartir des de vincles d’afecte- de generositat –fer sense esperar res a canvi- d’empatia i de lluita, com a actitud per superar obstacles i mirar de ser feliç. Res d’això no em sembla individualista. Passa, però, que aquest teixit de valors no s’expressa en l’esfera del poder. Que els més forts de la política i de l’economia prenen decisions des de codis de cobdícia i immoralitat, que són socialment minoritaris. Si aquest raonament fos correcte (potser no ho és) hi hauria, sobretot, un repte pendent: guanyar-los políticament com ja estan derrotats socialment. Guanyar-los en el terreny del poder i la presa de decisions, com ja estan derrotats en el terreny de l’hegemonia quotidiana de valors.

Em sembla que alguna cosa de tot això està començant a passar. Hi ha ganes de revolució democràtica per fer que la política s’assembli a la vida. Perque la gent senzilla prengui el poder; i el seu entramat de vida generosa, solidària i lluitadora s’incorpori com a codi polític predominant. A Barcelona, el 2015, pot passar. Resulta que la gent, els barris, la xarxa relacional no s’assembla gens als qui ara ens governen. Hem de confluir per guanyar l’Ajuntament, per fer-los fora . Perquè la política municipal s’assembli a la vida quotidiana, perquè la gent governi, i la ciutat es construeixi des de valors de discreció, esforç i fraternitat. Crec que a Barcelona és possible.

Guanyar sobirania. Des de la ciutadania i els barris, per viure amb dignitat.

El 2014 ha estat l’any del 9N. Enfront l’hostilitat política i jurídica de l’estat, la ciutadania planta cara i més de 2,3 milions de persones dipositen les seves paperetes dins les urnes. És la mobilització més gran de la història de Catalunya. Hi ha una mirada “politocràtica”del procés, que tendeix a situar els partits,  les seves estratègies, i els seus rèdits electorals en el centre de l’anàlisi. Hi ha, d’altra banda, una mirada sociològica que tendeix a caracteritzar el procés en clau transversal, interclassista i vinculat al terreny identitari. Potser les dues perspectives tenen elements de raó i val la pena tenir-les en compte. Tot i així, em semblen insuficients : intueixo que no capturen ni la naturalesa ni la complexitat del fenomen. D’una banda, el procés ha arrelat en la ciutadania i la gent ha esdevingut un subjecte col.lectiu, mobilitzat, molt més rellevant que cap partit, que cap líder. La ciutadanització del cicle ha estat una constant. La mobilització social ha desbordat l’escenari institucional. D’altra banda, hi ha també un alt component popular, de gent jove, precariat, persones grans humils, segments de rendes baixes, en el perfil ciutadà de la mobilització.

Una pinzellada sobre Barcelona. Digue’m-ho d’entrada: el 9N ha estat la mobilització més gran de la història de Nou Barris, de la franja del Besòs (Trinitat Vella, Bon Pastor, La Verneda i La Pau, Besòs-Maresme), del Carmel, de La Marina… del conjunt de barris populars de la ciutat. A Nou Barris es van mobilitzar 34.000 persones; a la franja del Besòs 18.000; als barris del Carmel-Teixonera-La Clota, més de 6.000; a La Marina de la Zona Franca, 6.000 més… A la ratlla de 65.000 veïns i veïnes dels barris més vulnerables, dels que estan per sota del llindar de la pobresa relativa, van desobeir l’estat, i van implicar-se en el procés participatiu del 9N. Mai no havia passat una cosa semblant. El nivell de mobilització era inèdit. 52.000 d’aquestes persones van optar per trencar amb l’status quo (42.000 Sí/Sí i 10.000 Sí/No).

El lideratge ciutadà i, dins d’aquest, el component popular del procés són la millor garantia de la seva vinculació a valors de justícia social. Motius doncs per l’optimisme. Crec que el 2015 podem fer noves passes endavant cap a la conquesta d’espais reals de sobirania, cap a l’exercici del dret a decidir. I crec que els barris treballadors de Barcelona hi seran al capdavant. Aportant un perfil de lluita social: una trajectòria de compromís per la millora de les condicions de la gent humil, pel dret a la ciutat, per viure amb dignitat.  

Divendres el Ple de l’Ajuntament va aprovar el pressupost municipal del 2015 amb només 14 vots a favor, enfront 27 regidores i regidors que no el vam votar. L’any passat es va aprovar per decret de l’Alcalde. El 2012 va ser un tràmit de pròrroga. Només el primer pressupost del mandat va tirar endavant amb majoria: la formada per CiU i PP. La que ha impulsat, entre 2011 i 2014, la BCN en venda: la Marina de Luxe, la barra lliure hotelera, la sobreexplotació comercial de voreres i places, la privatització dels pàrquings, les inversions a les avingudes del luxe, o la frenada en sec de la llei de barris i de les escoles bressol públiques. Aquest és el projecte de ciutat on s’inscriu el pressupost 2015. Ara bé, no hagués tirat endavant sense l’abstenció del PSC i UpB. Els partits-crossa de l’alcalde avalen un pressupost socialment injust i de prioritats equivocades.  El fan possible en base a acords puntuals del tot insuficients; que en el millor dels casos representen un 3% de la despesa. No aconsegueixen tampoc modificar inversions i opcions injustes. No arriben a maquillar un mal pressupost, el qual queda molt lluny de donar resposta a les necessitats de la gent, i molt lluny també de la capacitat real de l’Ajuntament per fer-hi front. Els recursos hi són, però no es posen al servei de la cohesió entre barris, de la reactivació econòmica sobre bases de justícia social i ambiental.

No podem parlar de pressupost sense mirar als ulls a la realitat. Vivim avui una BCN dinàmica que no genera prosperitat compartida. On creix la pobresa i s’amplien les desigualtats socials i urbanes; on moltes persones viuen amb privacions i amb dificultats de cobertura de necessitats bàsiques; on milers de famílies deixen d’escalfar la casa per pagar el lloguer, o deixen de pagar el lloguer per poder menjar. Cada dia hi ha entre 2 i 3 desnonaments de llars vulnerables.  1 de cada 5 infants en situació de pobresa. 5.000 famílies en exclusió severa i amb la renda mínima denegada. La distància de renda entre els barris més rics i més pobres s’ha doblat; la d’esperança de vida va més enllà dels 7 anys. A BCN hi ha encara més de 100.000 persones en atur, la meitat de llarga durada, quasi la meitat sense prestació; amb més del 40% dels joves sense feina i un 15% dels treballadors amb salaris de pobresa.  El 88% dels nous contractes són precaris. La bombolla hotelera i comercial cavalca, mentre la ciutat no es reindustrialitza. L’economia financera a BCN s’imposa a la productiva. Sobre aquestes evidències, el pressupost Trias-Collboni aprofundeix l’austeritat injusta, i consolida les fractures social i territorial.   

1. En moments d’efectes durs de la crisi, caldria un pressupost expansiu, anticíclic, mobilitzador de recursos. I aquest pressupost no ho és. Presenta, fins i tot, elements d’involució respecte la trajectòria dels últims anys. Venim d’una filosofia d’austeritat salvatge, com ho proven els superàvits acumulats de més de 200 milions els tres últims anys, temps on s’ha aguditzat la pobresa. I ara veiem que el pressupost del 2015 incorpora una retallada de la inversió del 14%: de 434 a 373 milions. És un pressupost elaborat perquè l’Ajuntament sigui més ric (nova previsió de superàvit: 17 milions addicionals); però també més insensible a una ciutat trencada, amb atur cronificat. Al llarg del mandat el govern ha menystingut el paper de la inversió pública com a palanca de reactivació, al servei d’una nova economia productiva i ecològica. No hi han cregut. L’han disminuït un 46% respecte el periode 2007-2011: de 3.200 a 1.700 milions. I a més han fet retallades letals en àmbits que dinamitzen l’economia i creen ocupació qualificada: cap aposta pressupostària potent de suport a la rehabilitació, a les energies renovables, al comerç urbà, a la economia cooperativa o al tancament de l’esquerda digital.

2. Més enllà del volum de recursos, la despesa i la inversió del pressupost no és ni socialment cohesionadora ni territorialment redistributiva. Més aviat al contrari: hi ha més pedres que persones, més vials que escoles i equipaments socials; es privilegien, encara més, les zones benestants i es desatenen els barris populars. Caldria fer del pressupost una eina per superar desigualtats entre col.lectius i desequilibris entre barris. I aquest pressupost no ho fa. Algunes xifres expressen la manca absoluta d’ambició social i redistributiva.

- La inversió en nous equipaments socials i educatius de proximitat se situa en 17.7 milions, un escàs 4,5% dels 374 d’inversió global. Només 4,8 milions en 3 escoles bressol i 2,1 milions en un únic centre de serveis socials (CSS). Són xifres que consoliden alhora un mandat perdut. Entre 2008 i 2011: 32 escoles bressol i 17 CSS nous; entre 2012 i 2015: 3 bressols i 1 CSS en construcció. La retallada és d’una magnitud extraordinària. Tota la inversió en equipaments de proximitat -30,2 milions- representa poc més d’una cinquena part dels 139 milions previstos en espai viari. Una distribució injusta; especialment injusta en temps de crisi.   

- Si observem la dimensió territorial, encara pitjor. Dels 15 barris amb menor renda, 11 d’ells tenen una inversió pc inferior a la mitjana de la ciutat (Trinitat Nova; Besòs i Maresme; Roquetes; La Verneda i la Pau; Can Peguera…). Barris que són avui el camp de joc on es disputa el model de ciutat: trencada o cohesionada. Però no, el pressupost situa el futur en la reforma de les avingudes del luxe –allà on la marca Barcelona genera beneficis privats- 16 milions a la part alta de la Diagonal i Balmes, a Mitre, Tarradellas i Via Augusta; només 6,3 milions en ajuts a la rehabilitació en barris populars. Com és possible que la inversió pc a l’Eixample sigui superior a la de Nou Barris, amb 53 punts de distància de renda entre ambdós districtes. O la de Sarrià superior a Sant Andreu, amb una desigualtat de 67 punts. Nou Barris un territori que viu una situació d’emergència social i habitacional ha estat, al llarg del mandat, el 5è en l’ordre d’inversions. Crec que és un indicador prou emblemàtic d’uns pressupostos desconnectats de la realitat dels barris.

El pressupost del 2015, més que un conjunt d’inversions i despeses, és un catàleg d’injustícies. No és el pressupost de la cohesió social i el reequilibri urbà; de l’ocupació digne i l’l’impuls ecològic. Però hi ha alternativa, un altre pressupost és possible, amb 4 prioritats ben marcades i traduïdes en recursos. A) Un Pla de lluita contra l’atur, amb un increment substancial de recursos en l’apartat de polítiques actives d’ocupació, i de suport al teixit productiu i a l’economia cooperativa. B) Un Pla de Rescat Social amb una renda d’inclusió, ampliació dels equips de serveis socials, increment d’habitatges d’emergència, i partides per garantir la seguretat alimentària i la prevenció de la pobresa energètica. C) Una xarxa de Plans de Garantia de la Cohesió amb concentració intensiva de recursos en els 16 barris amb una renda familiar per sota del 60% de la mitjana de BCN. Cada Pla de Barri hauria de contenir de partides de regeneració urbana, prevenció de desnonaments, ocupació, projecte educatiu, i acció social i comunitària. D) Finalment, un Programa d’inversions ampliat i substancialment reorientat, amb supressió de totes les reformes de vies urbanes en zones benestants; recuperació dels programes de construcció d’equipaments educatius i socials; i increment substancial d’inversions directament creadores d’ocupació i de bases sòlides de dinamització econòmica alternativa. Aquestes 4 prioritats haurien d’implicar una injecció addicional de 200 milions d’euros al pressupost del 2015. Quantitat perfectament assumible per mitjà d’un nivell d’endeutament responsable, que hauria de passar del 41% a un màxim del 50% sobre els ingressos. A banda de suprimir les partides abans esmentades i els 4 milions de la vergonya (el regal anual al circuit de F1).   

Sí, un altre pressupost possible i necessari. Ambiciós en termes socials, connectat als barris, i impulsor d’una nova economia ecològica i cooperativa. Un pressupost per sortir de la crisi amb dignitat humana, feina estable i territoris cohesionats. Nou Barris diu “no és pobresa, és injustícia”, el pressupost Trias-Collboni se situa en el terreny de la injustícia. És per això que a ICV-EUiA no callarem, seguirem exercint la denúncia; i seguirem, sobretot, articulant polítiques alternatives i l’alternativa política. Per guanyar, per construir una BCN per viure. 

La gent de Barcelona pateix la crisi i les polítiques injustes d’austeritat d’una manera intensa i persistent. Una realitat dura que té en l’atur la seva principal expressió. Ho sabem: és una crisi global i tant els factors que causen l’atur, com les capacitats per combatre’l van molt més enllà de BCN. Però aquesta ciutat ha expressat des de sempre un doble convenciment: cap problemàtica social no pot ser aliena a l’Ajuntament; i Barcelona ha de fer aportacions potents, convençudes en la lluita contra l’atur. El govern municipal no pot abandonar les persones aturades; ni pot aspirar a cap escenari econòmic de futur sense treball digne i per tothom, sense una base de demanda interna sòlida. Cal un compromís real amb la inclusió laboral dels col.lectius vulnerables; una estratègia integral i pública de foment de l’ocupació; un espai d’acord entre agents socials i institucionals.

A l’última enquesta municipal, quan es pregunta “quin és el problema més greu que té Barcelona”, la suma d’atur i precarietat se situa el primer, a molta distància de la resta. Quan la pregunta és pel “problema que més afecta personalment” les xifres es disparen: l’atur s’enfila al 32% de les respostes, multiplicant per 8 la que queda en segon lloc. Poquíssimes vegades tenim resultats tan clars en la identificació de problemes socials.

Però és que tenim l’atur cronificat per sobre de les 100.000 persones. Un atur desigual en el territori, mirall de la Barcelona trencada. La taxa d’atur a Nou Barris, la franja del Besòs i La Marina multiplica per 4 la de Sarrià, Sant Gervasi i l’Eixample (18% i 4,5% respectivament sobre població en edat laboral). Fractura territorial que no deixa de fer-se més i més gran: tenim avui una concentració de l’atur en els barris més vulnerables superior a la de fa tres anys (del 60% al 63% en els 5 districtes més empobrits). Són territoris però són també col.lectius: creix l’atur de llarga durada, de 37.000 a 45.000 persones en tres anys; cau en canvi la cobertura social de l’atur: del 73 al 55% a Barcelona; tenim l’atur juvenil estancat per sobre del 40%. I molta de l’ocupació que es crea ni permet desenvolupar un projecte vital, ni ofereix ingressos per viure amb dignitat. Els contractes precaris se situen els últims dos anys a la ratlla del 90%: 10 punts més de temporalitat a Barcelona des de l’inici de la crisi. Emergeix, a més, la realitat de la pobresa laboral: el 15% de les persones ocupades a BCN amb salaris per sota del llindar de la pobresa. En síntesi, un atur intens, cronificat, reflex de la BCN fracturada per barris i col.lectius; una ocupació precària amb franges de pobresa, i tot plegat, percebut i viscut com el principal problema de la ciutadania. Aquest és balanç, aquesta és la realitat que el govern de CiU no ha volgut ni ha sabut combatre.

El principal problema social de Barcelona requereix polítiques potents i prioritat màxima: situar el combat contra l’atur i la precarietat en el nucli de les prioritats de govern. I el govern no ho ha fet, ni de bon tros. Trias va començar el mandat instal.lat en una concepció tan injusta com ineficaç: la vella idea neoliberal de situar l’activitat empresarial com a font única i automàtica d’ocupació. La realitat, però, és tossuda i torna a posar al descobert la  fal.làcia ideològica; ni ara ni mai cap mà invisible no converteix directament el dinamisme del mercat en llocs de treball. El govern municipal ha negligit per massa temps les polítiques d’ocupació; ho van fer per adoptar una pretesa estratègia de creixement que no ha generat ni feina, ni reactivació econòmica. Al llarg dels últims 3 anys a Barcelona s’ha produit una caiguda neta del nombre d’empreses: 1.754 menys. Fracàs doble, per tant: atur cronificat i reducció de la base empresarial. La correcció recent pel que fa a polítiques d’ocupació arriba molt tard i és massa tímida. D’altra banda, les iniciatives aprovades en Plenari o Comissió tendeixen a quedar en paper mullat. I la retòrica de l’alcalde, en relació a la lluita contra l’atur, ens apareix avui com una cortina de fum que ja no pot tapar una realitat persistent i molt dura.

En els moments més àlgids de l’atur, CiU va retallar el pressupost de Barcelona Activa: un 26% el 2012, un 20% el 2013. D’altra banda, el 2010 l’Ajuntament i el SOC van signar un conveni en el qual la Generalitat hi comprometia 25 milions anuals per lluitar contra l’atur. Des del 2012 el conveni no només no es renova sinó que les aportacions s’enfonsen. En total, el govern català deixa d’aportar-hi 77 milions fins avui. I Trias no planta cara. Novament hi veiem més sintonia que exigència; més renúncia que lideratge. Qüestió de xifres, però també de model. Barcelona Activa havia mantingut l’equilibri entre la dimensió ocupacional i la de suport al teixit empresarial. Això s’ha alterat. Durant els 3 últims anys, les persones en programes d’ocupació cauen de 25.000 a 19.000; les empreses en programes de suport augmenten de 1.500 a més de 4.000.

Tisorades i canvi de model. Un canvi aliniat amb 3 opcions estratègiques de CiU injustes i fracassades:  el suport a la reforma laboral del PP, la que incentiva acomiadar en comptes de contractar, i la precarietat en compters del treball digne; l’aposta per un model econòmic on la bombolla hotelera substitueix la immobiliària, i el capital financer predomina sobre el productiu. I l’opció per una Taula -Barcelona Creixement- amb més presència d’actors responsables de la crisi que dels qui construeixen una sortida solidària.

Sobren, per tant, els motius -humans, socials i econòmics- per enfortir la lluita contra l’atur. I sobren els motius -atenent a models i a manca de resultats- per capgirar les polítiques de Trias. Cal reconfigurar un terreny de lluita contra l’atur potent i inclusiu. Un Pla articulat a l’entorn de tres línies-força :  a) enfortir i ajustar Barcelona Activa a les necessitats actuals: incrementar el finançament fins arribar als 50m€, i situar la dimensió formativa-laboral en el 75% del pressupost (garantint retribucions dignes a totes les persones contractades en plans d’ocupació); b) exigir al govern de la Generalitat la recuperació del seu compromís d’aportacions a Barcelona Activa, passant del 17% actual al 50% que preveia el conveni del 2010; i c) desplegar el pla de xoc contra l’atur juvenil, i el programa de suport a l’economia cooperativa i solidària. El Pla de Lluita contra l’Atur és una eina indispensable per reconnectar les polítiques públiques amb els problemes de la gent. Per emsamblar el projecte de ciutat amb les aspiracions de justícia social i dignitat humana.

Afirmem sovint que Trias, amb les seves decisions, està posant Barcelona en venda. I amb les seves polítiques amplia les desigualtats socials i territorials que fracturen la ciutat. Però no sempre se’n surt. De vegades ho intenta i no pot. No pot perquè la combinació de mobilització veïnal i acció política assoleix victòries significatives. L’alcalde va veient que certes coses li poden costar cares, que no les pot fer des de cap espai d’impunitat. Els barris i el teixit social li diuen que ni el territori ni els drets no estan en venda, i li planten cara. És llavors quan la defensa del dret a la ciutat es fa tangible. Aquesta setmana n’hem tingut alguns exemples.

El teixit veïnal de la Sagrera i el moviment d’educació en el lleure han aturat la implantació d’un parc temàtic infantil privat sobre un solar de 20.000m2. Kids Sagrera era un projecte concebut per mercantilitzar i segmentar l’oci dels infants, contrari al model popular i públic de lleure socioeducatiu arrelat als barris de Barcelona (esplais, casals, esport de base, places i parcs com a espais de joc…). D’altra banda, les veïnes i veïns del Parc de l’Oreneta, a Sarrià, han frenat una operació immobiliària que havia de trinxar una franja del parc. Allà, al carrer Montevideo 33-53, Núñez i Navarro tenia la pretensió de construir-hi cases de luxe, en una operació urbanística de canvi de cromos, pactada amb el govern municipal, agredint un espai d’alt valor ecològic.  Ni la Sagrera ni l’Oreneta estan en venda. Cap mercader del lleure infantil, ni cap especulador urbanístic no han de tenir espai als nostres barris. El dret a la ciutat està en joc i la gent el disputa i el guanya. L’articulació de pressió social i política –des d’ICV-EUiA hem rebutjat amb nitidesa el projecte- ha aconseguit que el govern retirés de l’ordre del dia de la comissió de d’economia d’aquesta setmana l’aprovació inicial del Kids Sagrera.  Aquesta setmana també, a la comissió de plenari d’Hàbitat Urbà, ICV-EUiA hem aconseguit l’aprovació d’una proposta per blindar l’Oreneta, per canviar la qualificació de Montevideo i protegir l’espai de manera definitiva.

D’altra banda, els barris més vulnerables han estat sovint els més castigats per les retallades socials. Fa ara tres anys, el govern municipal es plegava al ministre Wert i desmantellava a Barcelona la conquesta històrica dels 25 alumnes per aula a les escoles de primària. Sabem el que significa una escola pública de qualitat amb capacitat d’atendre la diversitat i fer de l’educació un espai de diàleg i valors. Sabem el que significa, sobretot, per un barri de gent treballadora. A Trias tant li fa. Fa només uns mesos, el govern municipal retallava les freqüències de pas del servei públic de bus a Horta-Guinardó, Nou Barris i Sant Andreu, deixant-les intactes a Les Corts i Sarrià. A Ciutat Meridiana, per exemple, ja no hi ha cap línia de bus els dissabtes amb un interval de pas inferior als 30 minuts. A Trias tant li fa. Però també aquí s’ha presentat batalla. La comunitat educativa no ha deixat de denunciar la massificació de les aules. La PTP ha denunciat la reducció selectiva del transport públic. Aquesta setmana, ICV-EUiA hem portat aquestes demandes justes a les comissions de plenari de l’Ajuntament, i hem arrencat el doble mandat democràtic de restablir la ràtio 25 a les aules i les freqüències de bus als barris. Ara el govern ha de complir. No deixarem que quedi en paper mullat. Lluita a lluita, la Barcelona per Viure s’obre pas. Guanyar Barcelona esdevé inajornable.

El 9N havia de ser el dia per exercir el dret a decidir. L'hostilitat política i l’assetjament jurídic del règim (PP-PSOE) no ho faran possible en les condicions establertes al decret de convocatòria de la consulta. Però no ens intimiden, ni ens faran afluixar. Perquè som lliures. Desacatarem tot autoritarisme, desobeïrem tota imposició. Farem del 9N un dia de mobilització ciutadana massiva per la dignitat democràtica, pel respecte col.lectiu, per la justícia del reconeixement. I serà un pas endavant que farà encara més irreversible l’exercici de l’autodeterminació. A partir del 10N el procés de ruptura tindrà més força social que mai. I caldrà donar-li un marc de canalització política per mitjà d’unes eleccions constituents. El nou context haurà de fer possible, ara sí, un referèndum on decidir lliurement el futur polític de Catalunya.   

El 9N hem de ser milions de persones als carrers i a les urnes. Expressar un enorme esclat de ciutadania, com ho hem fet tantes altres vegades, carregats de força i de raons. Milions de denúncies i de paperetes contra la demofòbia; milions de mirades i somriures per un país just, lliure i net. Perquè volem decidir-ho tot per canviar-ho tot. Decidir cada dia. Decidir les relacions de Catalunya amb l’estat i la UE; i també el model de relacions socials i humanes; i els barris i ciutats que volem per viure-hi. Diumenge hem de demostrar que el PP i el PSOE no podran il.legalitzar el nostre dret a la llibertat d’expressió, a participar. I Dilluns, que el govern de CiU no podrà aturar la nostra lluita per viure amb dignitat.

El 9N votaré. Votaré perquè em sento implicat amb un procés d’empodarement ciutadà, d’eixamplament democràtic. Perquè vull plantar cara al centralisme i a la vulneració de drets. Votaré per un país nou lliure de desnonaments, precarietat i corrupció. I sobretot per una Barcelona humana, de barris dignes on la gent pugui ser feliç. Votaré amb la força dels qui lluiten amb generositat, i dels qui pateixen injustícies discretament. Amb tota la il.lusió als ulls de les meves filles. I votaré per tu, pare.

 

La gent d’ICV-EUiA hem posat en marxa l’elaboració oberta i participativa de propostes, orientades a perfilar els compromisos electorals amb els que volem guanyar. Volem guanyar les municipals del 2015 perquè la Barcelona en venda de Trias és ja insuportable, per insensible i classista; perquè és marca i no barri. Volem posar la ciutat en mans de la gent, i reconstruir amb la gent el dret a la ciutat. I ni podem ni volem fer-ho sols. Ho volem fer en el marc d’un nou espai de confluència ciutadana, social i política que ja s’està forjant, de forma compartida. Sí, confluir per guanyar; i guanyar per viure, respirar i treballar amb dignitat. És de sentit comú, però no és fàcil. És perfectament possible, però haurem de lluitar-ho molt. Ha de ser un projecte il.lusionant, nou. I ben ple de continguts.

Per concretar aquests continguts –i com a contribució a la dimensió programàtica de la confluència- hem activat el procés “BCNxViure”. Es configura a partir de quatre tipus d’espais per a l’aportació d’idees i propostes. a) un espai en xarxa, la web www.barcelonaperviure.cat; b) un material de mà per ser repartit a carrers i places; c) jornades de ciutat amb 3 eixos temàtics; i d) trobades de barri/districte en clau de proximitat. La setmana passada vam arrencar amb la primera jornada temàtica “Dignitat per Viure”, i el primer acte territorial a Vilapicina i Torre Llobeta (Nou Barris).

- A “Dignitat per Viure” vam debatre sobre la reconstrucció dels drets socials i la dignitat humana, enfront les retallades de serveis i la mercantilització de la vida. Vam fer-ho amb companyes i companys de l’IGOP, la PAH, l’Aliança contra la Pobresa Energètica i l’Institut d’Infància i Món Urbà. Vam compartir la realitat d’emergència social i habitacional palpable avui a Barcelona i la necessitat d’articular un Pla de Rescat Social orientat, per exemple, a fer possible el dret a l’habitatge en una ciutat lliure de desnonaments, a eradicar la pobresa infantil, a garantir que a cap llar no es passa fred ni es talla l’aigua per motius econòmics, a garantir la seguretat alimentària o un transport públic a preus assequibles. El mes vinent farem la Jornada “Feina per Viure” on debatrem sobre com lluitar contra l’atur i crear treball de qualitat, en el marc d’un nou model superador de l’economia financera i especulativa, i articulat a l’entorn del cooperativisme, el teixit productiu, l’ecologia i el comerç de proximitat. Finalment a “Espai per Viure”, el tercer eix temàtic, construirem propostes per superar la contaminació i la presència massiva de cotxes, per forjar una Barcelona amb aire net per respirar, barris humans i habitables, i els béns comuns -com l’aigua i l’energia- sota control públic.

- A Nou Barris vam fer una trobada veïnal i amb activistes socials en un espai emblemàtic: la Plaça Carmen Laforet al bell mig de l’illa d’equipaments de Cotxeres Borbó, on la lluita veïnal i les polítiques públiques dels governs plurals d’esquerres han fet possible l’existència avui d’un centre integral de salut, una biblioteca, un casal de gent gran o un centre esportiu municipal. Les participants traslladaven indignació enfront les situacions de necessitat, atur, manca d’escoles bressol, supressió de busos de barri, opacitat del govern municipal  o la nul.la connexió de la regidora de districte amb la gent. Però alhora mostraven compromís i ganes de teixir complicitats per recuperar el dret a decidir sobre el barri, la quotidianitat i la ciutat. Hi ha indignació, compromís i esperança, a Nou Barris i arreu: la Barcelona de la majoria, la que ha de guanyar i governar. Carregada de propostes realistes i transformadores. Per construir nous somnis i fer-los realitat.     

.     

Divendres passat Xavier Trias anunciava un acord amb el govern de la Generalitat per desencallar el trasllat definitiu de la presó Model, i l’alliberament de l’espai que ara ocupa a l’Esquerra de l’Eixample.  L’acord ha de permetre generar la mateixa dinàmica a la Trinitat Vella, i fer possible que el barri guanyi tot l’espai del centre penitenciari per equipaments i habitatge protegit. Tanmateix, si s’observen els termes de l’acord, tornem a tenir l’exemple d’un alcalde d’esquenes a la ciutadania i subordinat a les necessitats econòmiques d’Artur Mas. Un alcalde amb prioritats equivocades i un model de ciutat mercantilitzat. 

En primer lloc, l’acord preveu que l’Ajuntament pagarà 15 milions d’euros a la Generalitat per una franja de sòl de 5.000m2 a la façana del carrer Nicaragua, amb una qualificació urbanística que permet la construcció d’hotels i habitatge lliure. És a dir, Trias compra a Mas els drets d’especulació. No calia aquesta operació. Ara cal tornar a exigir que no hi hagi noves places d’hotel ni nous habitatges excloents. No calia perquè al conveni signat amb la Generalitat el 2006, aquesta ja havia acceptat el trasllat de la model tot i cedint el sòl a l’Ajuntament, i retenint la propietat aquesta peça que li permetia l’extracció de rendiments en el futur. Ja llavors ICV-EUiA vam manifestar el nostre desacord a la hipoteca a pagar: volíem –i volem avui- que el trasllat produeixi espais verds i equipaments, decidits en un procés de participació veïnal, de cap manera nous usos privatius i elitistes.   

En segon lloc, l’acord preveu que l’Ajuntament pagarà íntegrament la construcció del nou centre penitenciari de règim obert a la Zona Franca, invertint 24 milions d’euros, per tal de llogar-lo posteriorment a la Generalitat. És a dir, al mateix temps que Xavier Trias retalla dràsticament la inversió en centres de serveis socials o centres d’infància en risc; que frena del tot la inversió en escoles bressol municipals… hi destina 24 milions a pagar una presó que és competència exclusiva de la Generalitat i sobre la que l’Ajuntament no hi té cap mena d’intervenció.  

En síntesi, el trasllat de la Model s’havia de fer sense cap cost addicional per a la ciutadania de Barcelona. La Generalitat ja havia signat l’acord de cessió de sòl del 2006, i havia de construir el centre de la Zona Franca. Ara l’Ajuntament pagarà 39 milions d’euros a Artur Mas (15 més 24). D’altra banda, Trias sembla aferrar-se a l’urbanisme de les plusvàlues, a l’especulació amb hotels i habitatge lliure en un espai on només hauria d’haver-hi usos públics i ciutadans, com sempre han reivindicat les veïnes i els veïns dels barris de l’entorn. ICV-EUiA treballarem per denunciar els termes de l’Acord. Per dirigir les inversions municipals a equipaments socials i educatius de proximitat, no a presons. Per fer costat al moviment veïnal en la seva demanda del dret a la ciutat als terrenys de la Model, sense hotels ni pisos de luxe.

 

(Síntesi de la intervenció que vaig fer al Plenari de l'Ajuntament del 3-10-2014 en defensa de la proposició d'ICV-EUiA contra el turisme com a negoci especulatiu, i en favor d'un Pla de creixement zero d'allotjaments turístics a la ciutat. La proposició va ser rebutjada amb els vots de CiU-PP, novament aliniades amb el turisme sense límits). 

Aquesta proposició s’insereix en la nostra trajectòria a favor d’un altre model turístic. Però s’insereix també en un context de punt d’inflexió. Un escenari on els barris diuen prou: a la Barceloneta, però també a la resta de Ciutat Vella, i a Poblesec, a la Sagrada Família, a Gràcia, a Poblenou... les veïnes i els veïns es mobilitzen per fer visibles les seves demandes justes, contra els impactes d’un model de negoci turístic que origina dinàmiques de ruptura de la quotidianitat als barris. Les veïnes i els veïns surten en defensa d’un bé comú bàsic, elemental : el dret a un barri per viure. Barris amb mixtura social, teixit comercial divers, espai públic per usos ciutadans. Res a veure amb el que són avui tendències a l’expulsió de residents, la substitució d’activitats o la sobreexplotació de l’espai públic. Molts barris han superat amb escreix la seva capacitat d’acollida i càrrega turística. I el govern ha reaccionat molt tard i de manera del tot insuficient. Sovint amb mesures que entren en contradicció amb les grans decisions que van alimentant el model de turisme sense límits.     

Sí, Barcelona és una ciutat oberta, un pol d’atracció a escala global. I el turisme és un element clau de la nostra economia local. Tanmateix, l’impacte del fenomen sobre els barris i la vida de la gent ens remet també a la necessitat d’un encaix radicalment diferent entre ciutat i turisme. No és una reflexió nova. El 2010, Pla Estratègic de Turisme, menystingut pel govern,  ja formula un triple repte: a) abandonar els objectius d’increment i substituir-los per un turisme sostenible que incorpori la lògica dels seus propis límits; b) transitar de polítiques promocionals, monopoli del sector hoteler, cap a una estratègia integral, sota lideratge públic, i oberta a un ventall més ampli d’agents; c) i obrir un nou temps de regulació pública dels efectes del turisme.

Són reptes que xoquen avui, frontalment, amb amb un model que cavalca sobre una dinàmica de bombolla. Una bombolla inflada per un excés d’oferta que reprodueix la lògica que ens ha portat a la crisi, ara desplaçada del sector residencial a l’hoteler, lúdic i comercial. Les xifres récord de turistes vénen de la mà d’un sector que precaritza l’ocupació: els contractes per hora i parcials superen ja el 30%; subcontractacions creixents; i temporalitat massiva que concentra riquesa i distribueix pobresa laboral amb sous de 700 € al mes

Un model també configurat per actuacions-clau de la majoria CiU-PP que alimenten la bombolla i posen en risc els equilibris socials i ambientals dels barris. La modificació antidemocràtica del Pla d’Usos que retorna la barra lliure hotelera a Ciutat Vella; la Marina de Luxe, que elititza el Port Vell, i exerceix de punta de llança especulativa sobre la Barceloneta; l’ordenança de terrasses que es carrega el model d’accessibilitat universal; i l’obertura de comerços en diumenge a costa dels drets laborals i del teixit de proximitat. Són polítiques que dibuixen una estratègia turística amb dues potes: incrementalisme turístic al dictat del lobby hoteler i mercantilització dels impactes (es desmantella el règim de llicència dels habitatges, es perverteix la finalitat de l’impost turístic...), una fórmula injusta que concentra beneficis i dispersa perjudicis; una combinació nefasta d’interessos privats i ideologia neoliberal, amb la ciutadania exclosa dels àmbits de decisió i víctima d’aquestes mateixes decisions. 

Aquest és el nucli del model -sense límits i amb poc control- del govern municipal, un model que cal revertir de forma substancial. I és per això que situem avui la nostra proposició en clau propositiva i alternativa. Ho hem fet de manera tenaç des de l’inici del mandat. Però les mobilitzacions veïnals obren un nou escenari. I cal avui una bateria propositiva més potent que mai.

En aquest sentit, voldria destacar, en primer lloc, el punt que encapçala la proposició: l’elaboració d’un Pla d’Allotjaments Turístics, per mitjà d’un procés participatiu, en un termini de 6 mesos, amb l’objectiu de limitar el nombre màxim de places turístiques a la ciutat per àmbits territorials, incloent-hi totes les tipologies d’allotjament (hotels, habitatges, albergs, creuers...), i amb suspensió de llicències per totes elles i a tota la ciutat, durant el procés de redacció. En segon lloc, Plans d’Usos per dotar d’un marc de regulació integral l’espai públic i les activitats dels barris que pateixen més pressió (Poblesec, barris de l’Eixample, Vila de Gràcia i Poblenou, d’entrada), amb un nou Pla d’Usos de Ciutat Vella que retorni a la política de creixement zero de l’oferta d’allotjaments. En tercer lloc, suspensió de la Marina de Luxe i modificació de l’ordenança de terrasses, per tal de restaurar la prioritat dels usos ciutadans. El Port Vell, les voreres i les places haurien de preservar-se com a bens comuns, excloent-hi la seva mercantilització. En quart lloc, un conjunt d’actuacions específiques sobre habitatges turístics: mapeig dels il.legals, enfortiment dels serveis d’inspecció, implicació del fiscal anti-mobbing. I més enllà, instar la Generalitat a reintroduir l’expropiació de l’ús dels habitatges desocupats per destinar-los a lloguer social. Finalment, la proposició explicita l’exigència de donar compliment a tres acords adoptats per àmplia majòria i amb el suport del Govern: el de plenari de democratització de Turisme de Barcelona i creació del Consell de Participació; i els de Comissió de reclamar la modificació de l’impost turístic (transferència del 100% de la recaptació i finalitat compensatòria i no promocional) i modificacions legals per retornar al règim de llicència en els habitatges turístics. Es tracta de passar ja de les intencions als fets; que els acords s’acompleixin i no siguin, un cop més, paper mullat.

Ens agradaria que el suport del govern a les propostes que esmentava impliqués un punt d’inflexió que es consolidés avui amb el suport a aquesta proposició. Estem convençuts que la seva aprovació podria ser una nova palanca per transitar cap a un turisme sense bombolla hotelera ni amenaces als barris. Un nou model limitat, amb ocupació digne, democratitzat, amb visitants corresponsables, i que distribueixi amb equitat social i territorial els beneficis generats. Avui l’elecció està ja entre turisme sense límits o ciutat democràtica. Avui cal governar en clau pública i transparent el turisme, per posar-li límits, perquè la gent recuperi, barri a barri, el dret a la ciutat.

A Rosario el sol començava a escalfar encara amb timidesa, aquests primers dies de la primavera austral. Feia encara fresca i calia anar abrigat, de bon matí, per les places i carrers del centre i Pichincha; o al vespre, passejant pel bulevar Oroño o la riba del riu Paraná. No hi havia estat mai a Rosario, i agraeixo de cor a les companyes d’allà que m’hagin ofert l’oportunitat d’anar-hi, al fil del Congrés de la Xarxa de Ciutats de Santa Fe. Coneixia per documents i converses algunes de les iniciatives en marxa i, sobretot, l’existència d’un projecte col.lectiu orientat a millorar la vida de la gent, per mitjà de polítiques de proximitat i accions comunitàries. Com gairebé sempre a Amèrica Llatina torno amb la sensació d’un intercanvi desigual: n’aprenc molt més del que jo pugui aportar. Tot i que l’experiència de Barcelona, de les seves lluites socials i polítiques municipals, segueix essent, allà, una referència valorada i estimada.

La pell de Rosario porta gravades les ferides del capitalisme especulatiu: patrimoni cultural substituït per edificis d’alta rendibilitat immobiliària; trames històriques desmantellades; classes populars expulsades del centre. Però des de fa dues dècades, Rosario incorpora també un nombre creixent de pràctiques urbanes democràtiques, amb resultats de sostenibilitat i cohesió. Destaca la recuperació de catorze quilòmetres de riba del Paraná, convertits en una xarxa de parcs i verd urbà, avui blindada de la voracitat especulativa; la inminent posada en marxa d’un servei de bicing; o l’existència d’una xarxa municipal de centres de salut de qualitat i accés universal. En el terreny comunitari, experiències com la biblioteca popular Pocho Lepratti segueixen articulant la lluita pels drets humans, i contra la impunitat històrica de les agressions institucionals i de classe. Lepratti va ser un activista assassinat per la policia mentre defensava l’ocupació d’un espai convertit en menjador popular d’infants pobres. Avui, la frase “Pocho Vive” és molt més que una proclama a les parets; és la dignitat indestructible dels més vulnerables.

Són només algunes pinzellades. El pla estratègic de Santa Fe, la província de Rosario, parla de “convertir sueños en hospitales, escuelas y agua potable”; parla també de reconèixer i respectar “las diferentes formas de vivir, sentir, crear y luchar”. Sempre és més fàcil dir-ho que fer-ho. Però he vist ganes de convertir paraules en realitats. La cultura política argentina, la d’una certa esquerra també, tendeix molt a la inflació discursiva; i a la polarització. Potser la meva impressió és esbiaxada o poc fonamentada, però a Rosario, als seus col.lectius socials i polítics progressistes, he intuït una manera de fer que, com diu la cançó de Serrat, “prefiere las nueces al ruido”. I cultiva l’amabilitat i les complicitats en les relacions humanes.      

(Síntesi de la intervenció que he fet en nom d'ICV-EUiA al Ple extraordinari de l'Ajuntament de Barcelona on s'ha aprovat una proposició en suport a la Llei de Cosultes i a la convocatòria del 9N).

Deia fa tres dies David Cameron: "Sóc un apassionat del Regne Unit, però també sóc un demòcrata, podria haver prohibit el referèndum, però he preferit que els escocesos parlessin". I el mateix dia del referèndum, els dos principals diaris britànics apostaven pel dret d’Escòcia a l’autodeterminació: “el poder a la gent” i “el poble d’Escòcia fa història” titulaven. Quina enveja. La cultura democràtica, la de la justícia del reconeixement, oferint canals -en clau d’expressió ciutadana- per resoldre les aspiracions populars. Sí, perquè estem davant d’un debat –per damunt de tot- sobre democràcia. Perquè només de la deliberació i de l’expressió popular de les preferències neix la solució legítima als conflictes polítics. I aquí, el Partit Popular, el bipartidisme del vell règim, neguen el marc i el caràcter de la solució: el marc és votar, la solució més democràcia.

Hem vist en els darrers anys situar els interessos del poder financer com a determinants de les polítiques públiques, menystenint els drets i les demandes de la ciutadania. A l’estat espanyol s’ha arribat a fer una reforma exprés de la pretesament intocable Constitució per situar els bancs per sobre de les persones; el deute per sobre dels serveis públics... sense preguntar, sense escoltar, sense donar veu a la gent. Aquest és el problema. La despossessió de drets socials i el dèficit democràtic es fan mútuament indispensables, en un espiral sense fi que acaba expulsant la ciutadania de la seva pròpia sobirania: una democràcia superficial, de baixa intensitat, com a condició per desmantellar drets i precaritzar vides.  

Volem revertir aquesta dinàmica i només hi ha una manera de fer-ho: transferir el poder a la gent per decidir-ho tot. Situar mecanismes d’incidència en mans de la ciutadania. Per fer possible una democràcia real, per reconstruir la dignitat. I la Llei de Consultes aprovada pel Parlament, amb tota la modèstia, se sitúa en aquesta perspectiva. Consultar, empoderar la majoria per refer el vincle democràtic. 

 Si no s’ofereixen camins d’incidència política real, la ciutadania se’ls pren i els construeix. És constitucional posar-se una samarreta verda i aturar un desnonament que té ordre judicial? És legal posar-se una samarreta groga i declarar-se insubmís a la Llei Wert? Està passant. Davant d’això, la Constitució i la llei poden erigir-se en murs, en escuts contra la realitat. Però hi ha una altra opció: i és que des de la política democràtica s’articulin marcs per donar sortida a les causes justes de la ciutadania. I la Llei de Consultes del Parlament fa una aportació en aquest sentit, per això és tan important.  

 Tenim una democràcia justeta en clau representativa i excepcional en termes participatius. Com pot ser que sigui tan difícil donar veu a la gent; consultar-la per resoldre problemes des d’una lògica deliberativa i majoritària ?. La Llei de Consutes fa un pas endavant: fa possible noves formes de protagonisme de la ciutadania. Obre una finestra perquè entri aire i llum als despatxos foscos i amb olor a resclosit de les nostres institucions. Democratitza la democràcia. Tenim la Llei, ara l’hem de fer servir. Convertir-la en una eina útil. Per poder votar. Per poder votar sobre molts temes: socials, ambientals, territorials... I sí, per poder votar sobre el futur polític del país. En tant que poble sobirà.   

Avui, la ruptura del pacte entre Catalunya i l’estat, que expressa la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, s’articula a la ruptura del contracte social, expressada per la reforma del 135 de la Constitució. I aquesta doble fractura evidencia la crisi democràtica: el buidatge democràtic d’un règim on avui es representen millor els interessos econòmics que els de la gent; els del vell centralisme que els dels pobles.

Catalunya té una demanda social i política, per aquest odre, de modificar la relació amb l’estat. Els ponts històricament construïts o pactats ja no serveixen. Sí, la sentència contra l’estatut els dinamita. L’espiral recentralitzadora i uniformista; les amenaces i l’hostilitat fan l’esquerda més i més gran.

Cal una nova legitimitat, cal superar el marc jurídico-polític actual; i qualsevol nou estatut polític de Catalunya –sigui la independència o una nova relació lliure amb l’estat- ha de partir del que decideixi democràticament la gent. No imaginem, no volem cap escenari de futur –el que sigui- fruit de cap mena de pacte entre èlits polítiques. El volem a partir del que expressi la ciutadania en la consulta del 9 de Novembre. Una consulta del tot necessària. Ni noves eleccions ni noves mobilitzacions la poden substituir. Aquest país no té futur democràtic possible sense la consulta.

Venim d’una sòlida trajectòria d’implicació social. La manifestació de l’últim  l’11 de setembre consolida un mandat democràtic i popular construït des d’una àmplia xarxa de compromisos ciutadans: la gran manifestació pel dret a decidir sobre les infrastructures el desembre del 2007; la resposta popular massiva del juliol del 2010 contra la sentència del constitucional; les consultes locals que culminen l’abril del 2011 a Barcelona; i les tres Diades, del 2012 al 2014, amb milions de persones al carrer exigint votar.

 

En l’esfera política, les darreres eleccions al Parlament han articulat una àmplia majoria a l’entorn del dret a decidir. I les coses s’han fet ben fetes. Amb unitat i amb un escrupulós respecte als procediments.     

El 25 de Novembre del 2012 els partits compromesos amb el dret a decidir arriben a 107 dels 135 escons; el gener del 2013 el Parlament aprova la declaració de sobirania i el juny es constitueix el Pacte Nacional; el desembre del 2013, 4 forces polítiques que sumen 87 escons al Parlament fixen l’acord sobre la consulta: via legal, pregunta i data; l’abril del 2014, aquesta àmplia majoria acorda demanar a l’estat cedir a la Generalitat la capacitat de convocar un referèndum per la via del 150.2 de la Constitució; finalment, el passat dia 19 s’aprova la Llei de Consultes.      

Aquest és, en síntesi, l’entramat de fets d’un procés sostingut en el temps, amb amplíssims suports socials (a l’entorn del 80% a favor de la consulta), mobilitzacions massives, i expressions polítiques majoritàries (entre el 65% i el 80% del Parlament). Un procés d’alta intensitat democràtica.

I ara toca votar. Fer-ho el 9 de Novembre, d’acord a les majories socials i polítiques; a partir del marc que proporciona la Llei de Consultes. La consulta no és el final de res. És l’instrument democràtic, necessari, per avançar, per decidir, per canviar d’acord a la voluntat majoritària i lliure de la ciutadania. Votar el 9 de Novembre és jurídicament possible; democràticament impecable; socialment anhelat; i políticament, ara ja, imprescindible. 

I no volem votar de qualsevol manera, volem fer-ho amb garantia de pluralisme, neutralitat institucional, transparència, deliberació... i per això hem elaborat i aprovat la Llei de Consultes, perquè preveu totes les garanties democràtiques, les que han de fer possible la Consulta del 9 de Novembre.

Pot haver-hi bloqueig per part de l’estat. En coherència amb la convicció que Catalunya és un subjecte de sobirania no acceptarem mai que cap tribunal tingui l’última paraula per fixar els límits del nostre estatut polític. Haurem d’acordar, per tant, des de la unitat i la fermesa la resposta democràtica. La democràcia sense llibertat per votar el futur polític col.lectiu és un simulacre. I ja no volem simulacres. No. Ara volem i necessitem votar.

Al llarg de tot aquest procés, ICV-EUiA hem estat inalterablement al costat del dret a decidir. Cap dubte, en cap moment. Per convicció democràtica i catalanista. En cap moment, tampoc, hem renunciat a ser present des de plantejaments propis. Amb 3 aportacions principals. En primer lloc, el caràcter indestriable dels drets socials i nacionals: la sobirania per decidir-ho tot, enfront l’estat i la troica; per canviar-ho tot, un país lliure de desnonaments, atur, pobresa i injustícies. En segon lloc, la defensa del dret a decidir en clau democràtica, més enllà de les identitats nacionals de cadascú, amb ple respecte per totes elles. I finalment, el treball per internacionalitzar el procés i bastir aliances a l’estat, a Europa i al món. Des del suport concret al dret a decidir del grup de l’Esquerra Plural al Congrés dels Diputats; fins al manifest a favor del procés de l’esquerra llatinoamericana aplegada al Foro de Sao Paulo; passant pel suport nítid, a Europa, del Partit Verd i del Partit de l’Esquerra Europea. Aliances globals en clau democràtica i fraternal.        

Un altre món és possible, dèiem a Porto Alegre… i comença a les ciutats. Creiem en un país construït ciutat a ciutat, poble a poble, a peu de carrer. Un país que es forja en la quotidianitat com a espai tangible de justícia social; articulat des de polítiques de proximitat i pràctiques comunitàries. Ciutats i pobles on sigui possible la realització de tots els projectes de vida. Perquè la llibertat nacional comença en la dignitat quotidiana de cada persona. Ha estat i seguirà sent des del municipalisme democràtic i transformador que seguirem garantint la construcció de Catalunya com un sol poble, a cada escola, a cada barri.

I Barcelona com a punta de llança del nou país. Una capital referent global d’acollida, llibertats i compromís cívic. Una capital que volem compromesa en el dret a decidir de Catalunya, en tant que faci possible el dret a decidir sobre el model de barri i de ciutat que volem per viure. Una Barcelona que ha de fer de les escoles públiques, dels seus serveis socials veritables estructures d’estat. La capital humana i habitable d’un país just, net i lliure.   

A ICV-EUiA, apostem per la ruptura de l’statu quo, per iniciar un procés constituent, on Catalunya deixi de ser comunitat autònoma per ser estat; on la ciutadania decideixi sobre el model econòmic i democràtic; on el municipalisme sigui el motor del benestar; on Barcelona sigui la ciutat oberta i solidària que somiem.  Estem convençudes que votarem, que avui estem fent un nou pas endavant, que Barcelona contribuirà de forma decisiva a fer possible la consulta del 9 de Novembre, i que la lògica democràtica -amb mobilització social i unitat política- serà finalment imbatible.