Avui és 30 de juliol i demà començo vacances. Aquests últims dies el comentari més habitual amb la gent era del tipus “vinga, que ja falta poc”... Doncs ja estan aquí !. Arribem cansats a aquestes alçades. Les vacances les agafem amb ganes i són del tot necessàries. Cadascú combina dosis diferents de descans, aventura, tranquilitat, descobriments, amistat, solitud, família... la qüestió és que siguin un temps que ens permeti experimentar sensacions plaents i també recuperar energies. Jo passaré uns dies voltant per Irlanda amb la meva família i amb bons amics. I després, com sempre, farem cap a Port de la Selva a retrobar amics, mar, paisatges, sol, tramuntana... No prometo massa activitat blocaire, però intentaré escriure algunes ratlles estiuenques.

El curs 2008-2009 ha estat intens en el terreny de la política municipal i més en general. Des de principis de maig he anat aportant al bloc algunes reflexions sobre temes d’actualitat (crisi, inclusió social, política d’habitatge, interculturalitat, educació, xarxes, balanç municipal...) i també sobre poesia i música: s’han abocat al bloc Gieco, Benedetti, Serrat, Proclaimers, Drexler, els poetes de l’experiència, Jordi Valls, Kirmen Uribe, Battiato, Buika... entre d’altres. Han passat coses bones i dolentes; dies de felicitat i moments de tristesa; avenços col.lectius i també alguns cops durs. Més enllà de qualsevol resum impossible de tantes coses, voldria comentar breument dos fets recents.

El primer és de ciutat: el diumenge passat els “DJs contra la fam” van fer possible el V Concert Solidari, als Encants Vells de Glòries. Va anar molt bé, i va ser una expressió rellevant de com es poden teixir xarxes de solidaritat entre col.lectius diversos de la ciutat: en aquest cas, el món de la música electrònica i les entitats que treballen per la inclusió social. Els DJs contra la Fam són un col.lectiu que, més enllà del Concert Solidari, treballen tot l’any vinculant la creativitat cultural amb la lluita contra l’exclusió. Ho fan per mitjà del projecte PACAS, tallers culturals amb adolescents i joves vulnerables, en el marc de l’Acord Ciutadà per una Barcelona Inclusiva. Des d’Acció Social i Ciutadania de l’Ajuntament hi hem establert una relació de cooperació que s’ha anat enfortint i sabem carregada de futur. Construïm entre totes i tots, la Barcelona de les utopies quotidianes.

El segon fet ens porta més lluny, però jo m’hi sento emocionalment molt a prop. El passat 19 de juliol va fer 30 anys del triomf de la revolució sandinista. Entre 1979 i 1990 la gent humil de Nicaragua va protagonitzar la construcció d’un país democràtic i lliure, de persones actives, lluitadores i responsables. Assetjat militarment, amb mètodes terroristes, pel govern de Reagan. Avui, molts anys després, Nicaragua segueix sent un país pobre i amb enormes necessitats socials no resoltes. Però és també un país de persones que se saben ciutadanes, subjectes de drets i llibertats inalienables. De persones que tenen el profund convenciment que no tornarà mai més ni la dictadura ni la guerra. De gent humil, sandinistes vivencials, que exploren cada dia camins i horitzons de solidaritat; des de la deliberació democràtica, el respecte i la rebelia. La revolució ho va fer possible i els valors d’aquells dies segueixen vius. Malgrat les destrosses dels governs neoliberals i les grans contradiccions de l’actual, moltes i molts nicaragüencs segueixen construïnt Revolucions quotidianes.

---------------------------------------------------------------------------------
(Podeu trobar al Calaix d’articles del Bloc, “Una oportunitat perduda a Les Corts”, on explico perquè des d’ICV-EUiA no compartim l’acord per la requalificació del Miniestadi. Les exigències del Barça en forma de grans beneficis no poden construir ciutat, la ciutat ecològica i inclusiva que volem. Hi farem front des de l’argumentació i el convenciment).

BONES VACANCES !

La Buika és una mallorquina, de mare i pare guineans, crescuda entre gitanos i paios a la Ciutat Vella de Palma. Va començar a cantar per bars i locals de molt jove, amb només 16 anys. Va col.laborar amb la Fura dels Baus. Se’n va anar a Las Vegas on, entre d’altres coses, va fer de doble de Tina Turner. Ha enregistrat tres discos: Buika, Mi niña Lola i Niña de Fuego. La seva veu i les seves cançons expressen tota la passió i l’autenticitat d’una vida viscuda amb intensitat. En elles conflueixen i es fusionen els ritmes de la Mallorca gitana, de la rumba, de la copla, amb els accents i els plecs del jazz i de les músiques afro i llatines. Chavela Vargas diu de la Buika que és la seva “filla negra”. Buika ens ha regalat ja un conjunt de cançons precioses. Al Calaix de música i poesia he posat “No habrá nadie en el mundo”, una rumba plena de força i de tendresa. Si no havieu descobert la música de la Buika espero que us agradi, i fins i tot pugui esdevenir la banda sonora dels vostres capvespres d’estiu.

El mes passat us explicava aquí al bloc la Jornada de la Xarxa de Suport a Famílies Cuidadores de Barcelona. Aquest mes de juliol hem fet trobades amb dues Xarxes més de l’Acord Ciutadà per una Barcelona Inclusiva. Primer vam fer la Jornada de la Xarxa d’Inserció Sociolaboral a l’entorn de les Clàusules Socials en la contractació pública municipal. Van participar més de 40 entitats, amb intervencions dels presidents de les federacions d’empreses d’inserció social i de centres especials de treball. El tema és molt rellevant. Des de l’Area d’Acció Social i Ciutadania hem impulsat el programa de Contractació Socialment Responsable, amb un objectiu molt concret a acomplir aquest any 2009: situar-nos per sobre dels 5 milions d’euros de contractació en el marc de la Reserva Social, és a dir, injectar una quantitat important de recursos i per tant de feina en el sector del treball protegit de persones en risc o situació d’exclusió social per mitjà d’activar la palanca de la contractació de l’Ajuntament (àrees, districtes, instituts i empreses municipals). En moments de crisi, aquest compromís esdevé clau. Volem ser motor d’ocupació i volem ser un factor potent d’inclusió laboral de persones socialment vulnerables.

El passat 7 de juliol vam fer la Jornada de la Xarxa d’Atenció a Persones sense Sostre, a l’entorn del tractament i atenció al col.lectiu en exclusió severa que pateix també algun tipus de malaltia mental greu. Des del 2007, la Direcció d’Acció Social de l’Ajuntament i el Consorci sanitari de Barcelona impulsem un programa innovador i pioner d’atenció conjunta a aquest col.lectiu, per mitjà d’equips interdisciplinars de serveis socials i de psiquiatria. Els professionals de psiquiatria treballen en medi obert amb els educadors socials. I tant la xarxa de centres de salut com la xarxa d’atenció social a persones sense sostre es doten de places i perfils professionals per traçar itineraris personalitzats d’atenció i inclusió social. Al llarg del 2007 es van atendre 265 persones i el 2008, es va arribar a 267.

Més enllà de la importància en sí d’ambós programes (Contractació socialment responsable i Intervenció conjunta amb persones sense sostre i amb malaltia mental) des del punt de vista de les polítiques municipals contra la pobresa i per la inclusió, voldria destacar el que això representa també en tant que expressió d’una determinada manera de fer les coses. Són dos programes innovadors, fets de la mà de les entitats socials en el marc de l’Acord Ciutadà per una Barcelona Inclusiva. Dos programes que demostren que és possible lluitar per la inclusió des de la cooperació i la coresponsabilitat entre l’ajuntament i les organitzacions socials. Polítiques socials situades al bell mig de l’estratègia participativa de Barcelona. Construides des de la interacció, l’horitzontalitat, el diàleg i l’acord social i polític. La Xarxa d’Inserció Sociolaboral compta amb més de 60 entitats; la Xarxa d’Atenció a Persones sense Sostre amb 24 entitats. Són dos experiències que estan creixent i que estan mostrant ja bons resultats. Al costat de la resta de Xarxes de l’Acord. Treballem per la inclusió social i per la democràcia participativa, des d’espais d’acció on les pràctiques per una Barcelona més inclusiva i de més alta intensitat democràtica s’articulen en benefici dels més vulnerables.

Aquests dies, i des de fa ja massa dies, les notícies que genera la política italiana són ben descoratjadores. El model berlusconià, aquest populisme de dretes que va degradant la política democràtica, sembla dominar l’esfera pública d’aquell país. D’altra banda, els contrapunts alternatius no emergeixen amb prou força. Les esquerres polítiques tampoc no acaben de trobar mecanismes de representació de les energies socials de transformació. Itàlia té una densa xarxa associativa i comunitària. Al llarg de molts anys ha produït dinàmiques d’innovació social molt interessants: des dels bancs del temps promoguts pel moviment de dones a moltes ciutats, fins a un moviment sindical de referència; passant per una àmplia xarxa d’organitzacions per la pau, o les pràctiques d’autonomia personal que van ser punta de llança en les propostes de la renda bàsica de ciutadania. Costa d’entendre que una societat amb capacitat d’estructurar un fort capital social progressista generi una representació política majoritària com l’articulada al voltant de Berlusconi, Fini, Bossi etc… En fi, esperem que vagin vertebrant-se noves formes socials i polítiques alternatives, que disputin l’hegemonia cultural a la dreta populista.

Però sempre ens quedarà Franco Battiato. Aquest sicilià bregat pel sud i pel nord d’Itàlia ha anat expressant durant molts anys sentiments de tendresa i compromís cívic; de bellesa i diàleg amb la realitat social. Per mitjà d’un ventall extraordinari de músiques i lletres ens fa arribar emocions i missatges que ens queden gravats a la pell de l’ànima. He posat al Calaix de Música i Poesia, la cançó E ti vengo a Cercare: una manera –com moltes d’altres, sortosament!- per reconciliar-nos amb la Itàlia de les utopies quotidianes.

E ti vengo a cercare
anche solo
per vederti o parlare
perché ho bisogno
della tua presenza
per capire meglio
la mia essenza.
Questo sentimento popolare
nasce eh
da meccaniche divine
un rapimento mistico e sensuale
mi imprigiona a te.
Dovrei cambiare l'oggetto
dei miei desideri
non accontentarmi di piccole gioie
quotidiane
fare come un eremita
che rinuncia a sé.
E ti vengo a cercare
con la scusa
di doverti parlare
perché mi piace
ciò che pensi e che dici
perché in te vedo le mie radici.
Questo secolo
oramai alla fine
saturo di parassiti senza dignità
mi spinge solo ad essere migliore
con più volontà.
Emanciparmi dall'incubo delle passioni.
cercare l'Uno al di sopra
del Bene e del Male
essere un'immagine divina
di questa realtà.
E ti vengo a cercare
perché sto bene con te
perché ho bisogno
della tua presenza.

Els dies 3 i 4 de juliol vam fer l’Assemblea d’Iniciativa de Barcelona. L’Assemblea és un espai molt rellevant de debat, elaboració i presa de decisions polítiques; el més rellevant, sens dubte, en clau interna de l’organització. Va anar molt bé. D’una banda, totes i tots els participants van poder votar directament la Comissió Executiva i el Secretariat de Barcelona, és a dir, els espais de direcció política que han de garantir l’impuls del dia a dia d’ICV. La composició és innovadora i plural, formada per persones vinculades als territoris i altres amb responsabilitats institucionals, algunes que continuen i altres que s’incorporen per primer cop. Això, a més, venia precedit per l’elecció del Quim Mestre com a president d’ICV a Barcelona en un procés de primàries. Felicitats a totes i tots i a treballar amb energia aquesta nova etapa !.

Però, per mi, el més important de l’Assemblea va ser constatar que el col.lectiu d’homes i dones que formem ICV a Barcelona estem en plena forma per aprofundir la nostra feina per una ciutat sostenible i solidària. Som dipositaris i hereus d’una llarga trajectòria d’esforços per la transformació social i ecològica de Barcelona. Sabem posar en valor el que estem fent avui. No ens falten idees ni projectes, som gent creativa. I tenim moltes il.lusions projectades cap a tot el que hem de fer aquests propers anys: plena implicació en el camí cap a una Barcelona humana i habitable, on siguin possibles tots els projectes de vida. Des de la lluita i des del govern; amb un peu al carrer i l’altre a les institucions. Des de l’incomformisme i des de la confiança en les nostres capacitats per seguir liderant la construcció social i ecològica dels nostres barris.

No pretenc ara, ni de bon tros, fer cap mena de crònica sobre l’Assemblea. Només vull resaltar que tant el Document d’Estratègia Política com les Resolucions aprovades ens marquen uns horitzons engrescadors. El Document ens emplaça a fer una Iniciativa més mobilitzada, més arrelada socialment i més gran. Sí, necessitem una ICV que faci de veritable agent de transformació, i que impulsi processos de diàleg i interacció amb la gent creativa i rebel de Barcelona. Les Resolucions tenen forts components ecologistes i d’esquerres: des de la unió dels tramvies per la Diagonal a la crida dels i les joves a reinventar el carrer; passant pel corredor verd a La Sagrera, l’aposta per l’autonomia personal de les persones amb diversitat funcional o la defensa de les dones a decidir sobre el seu propi cos.

Però, sens dubte, el millor de l’Assemblea va ser tornar a comprovar que el millor del nostre projecte són les persones que l’encarnen, que el doten de rostres, capacitats, estils i actituds. Les persones implicades a aportar granets de sorra, mirades i esforços per anar construint la nova política emancipatòria des de la proximitat. Per fer d’ICV el referent de la Barcelona rebel i creativa, de la quotidianitat transformadora, de l’ecologisme polític i dels drets socials, de la radicalitat democràtica. Volem una Iniciativa forta, que creixi socialment i electoralment, perque la ciutat tingui xarxes més denses de transformació, i perque el govern municipal dibuixi camins i horitzons amb una forta petjada d’esquerra verda. M’hi sento del tot compromés amb aquest col.lectiu de persones i amb aquest projecte. I tinc molta confiança. Espero saber recollir i catalitzar les energies que s’expressen cada dia i seguir treballant amb molta força al costat de tothom.

La poesia i la política solen trobar-se poc. La relació ha estat i és complicada. De vegades molt poc reixida. Quan la poesia adopta codis obertament polítics es molt difícil que funcioni. Però els llenguatges poètics poden expressar reflexions i emocions que prenen significats en l’esfera col.lectiva, que poden esdevenir la gramàtica d’un diàleg entre l’experiència personal i el compromís ciutadà. I en aquest terreny hi ha poetes i poemaris que valen molt la pena. Un d’ells és Kirmen Uribe i el seu llibre Bitartean heldu eskutik (Mientras tanto cógeme la mano, en la seva traducció castellana). Kirmen és un poeta d’Ondarroa, de 39 anys, euskaldun i de família vinculada a l’activitat pesquera, com tantes a Ondarroa i altres pobles de la meravellosa costa basca. Després de fer assaig, novel.la i literatura juvenil, l’any 2001 va publicar el poemari esmentat. Ha estat qualificat d’una “revolució tranquil.la” en l’àmbit de la literatura basca. El 2007 va ser premiat com a finalista al millor llibre de poesia traduït a l’anglès.

Patxi López va triar Maiatza, un poema de Kirmen Uribe, en la seva presa de possessió com a lehendakari. Maiatza és un poema preciós: “ven, y hablaremos de las cosas de siempre/ del valor que tiene ser amable/ de la necesidad de arreglárselas con las dudas/ de cómo llenar los huecos que tenemos dentro (...) Cada uno de nosotros guarda algo desconocido de las vidas ajenas”... Em va sobtar, per inesperat, que Patxi López optés per la poesia en aquell moment solemne. Em sento lluny políticament del que representa l’actual lehendakari, i encara més lluny de la seva fórmula de govern PSE-PP. Si hagués pogut votar a les últimes eleccions basques ho hagués fet per Aralar, crec que l’esquerra abertzale democràtica és un espai carregat de futur i que pot aportar elements molt interessants al País Basc. Però més enllà d’això, em va agradar que Patxi López volgués situar el seu primer missatge institucional en el terreny de la poesia. M’agradaria també que –d’acord amb els versos del poema triat- això signifiqués una manera de fer política vertebrada pel diàleg, l’amabilitat, el reconeixement dels dubtes propis i de les aportacions dels altres... Al País Basc això fa molta falta. Des de fa temps hi ha espais, persones i col.lectius que hi estan treballant des d’aquests valors: Elkarri, Gesto por la Paz, Ahotsak, Lokarri i d’altres. Tan debò que Maiatza no quedi en una anècdota.

Us deixo tres poemes de Kirmen Uribe

Maite zaitut, ez (Te quiero, no)

Aunque trabajó durante cuarenta años
en los Altos Hornos,
en su interior había todavía un labrador.
En octubre, asaba pimientos rojos
con su soldador
en el balcón de su casa de barrio.
Su voz era capaz de hacer callar
a cualquiera.
Sólo su hija se atrevía con él.
Él nunca decía te quiero.
El tabaco y el polvo de acero quemaron
sus cuerdas vocales.
Dos amapolas a punto de caer.
Cuando se jubiló, su hija se casó a otra ciudad.
Él le hizo un regalo.
No eran rubíes, ni siquiera seda roja.
Había ido sacando piezas de la fábrica.
Poco a poco, sus manos
soldaron una cama de acero.
Él nunca decía te quiero

Ez eman hautatzeko (No puedo elegir)

No puedo elegir
entre el Mar y la Tierra.
Vivo feliz en la linea que las une.
En esta cinta negra que mueve el viento.
En este largo cabello de un gigante desorientado.
Del Mar me gusta sobre todo su corazón de niño grande.
A veces rabioso, a veces capaz de dibujar
paisajes imposibles.
De la Tierra, sus manos.
No puedo elegir
entre el Mar y la Tierra.
Sé que mi lugar es un hilo fino,
pero en el Mar me perdería
y en la Tierra me ahogo.
No puedo elegir. Me quedo aquí.
Entre olas verdes y montañas azules.

Itzul ezazue (Devolvedlo)

Y el día que el viento sur me lleve
devolved mi cuerpo a la tierra en que nací,
enterradlo cerca del mar, junto a mis amigos,
rodeado de gente de buena voluntad:
con los marinos,
con los heroinómanos,
con el poeta.

Avui el Parlament de Catalunya ha aprovat la Llei d’Educació (LEC). L’educació és un dels elements vertebradors d’una societat inclusiva i diversa (potser el més rellevant). Catalunya no s’havia dotat, durant gairebé 30 anys d’autogovern, d’una llei educativa pròpia. Tanmateix, els governs de CiU van impulsar unes determinades polítiques educatives: privilegis per l’escola concertada sense compromís de servei públic, segmentació social de l’alumnat, menysteniment dels governs locals i del territori... En síntesi, polítiques educatives de dretes al servei dels interessos dels sectors socials més benestants. Tot i així, les escoles públiques dels nostres barris, les concertades amb projecte públic i socialment responsables, i els diferents agents de la comunitat educativa han anat bastint una densa xarxa de pràctiques i entorns educatius d’alta qualitat: compromesos amb valors d’igualtat, diversitat i participació. La majoria de concertades i les poques privades han restat al marge i són avui escoles excloents (amb barreres econòmiques d’accés) i anacròniques (sense diversitat).


La nova LEC cristal.litza el model educatiu impulsat per CiU. Trenca el Pacte Nacional. Consolida la doble xarxa; no situa l’equitat en el nucli del model; permet la separació per sexe en escoles finançades amb fons públics; no reconeix les competències educatives de proximitat. En síntesi, és una llei de dretes. Una gran oportunitat perduda. Però no ho dubteu. Les escoles públiques, els equips docents compromesos, les AMPA, els moviments i associacions d’estudiants, els sindicats, els moviments de renovació pedagògica... seguiran a peu de carrer, cada dia, generant espais educatius vertebradors d’una quotidianitat democràtica, inclusiva i diversa. Malgrat la LEC.

En el terreny de les expressions polítiques de tot això. La LEC és una llei sociovergent i per tant, valgui la redundància, al servei de l’establishment. Capturada pels interessos socials conservadors que representa políticament la sociovergència. És el resultat d’una clara deslleialtat política: no es pot governar amb una fórmula plural d’esquerres i impulsar polítiques públiques de dretes. La LEC no és una llei de país. Ben al contrari, és una llei al marge del país real en termes educatius, que ha generat l’oposició raonada de la majoria d’agents del Pacte Nacional per l’Educació. I potser el més trist. És una llei que no expressa els valors majoritaris de la societat catalana oberta i avançada del segle XXI. En alguns aspectes (segregació per sexes, per exemple) inclús ens fa saltar els colors de vergonya. La LEC mira al passat més que al futur, genera desencís més que complicitats, s’ha escrit amb música autoritària més que deliberativa.

Crec que és molt important que la gent d’ICV-EUiA seguim treballant colze a colze amb les escoles i les comunitats educatives dels nostres barris, fent avançar valors de cohesió, implicació i interculturalitat. Resistint la LEC de forma rebel i creativa. ICV-EUiA hem de seguir sent l’expressió política d’un desencís i d’una xarxa d’alternatives en el terreny educatiu –com hem fet amb rigor, audàcia i responsabilitat al llarg de tot aquest procés- i hem de vincular la nostra alternativitat a la LEC a un relat sociopolític proper a la majoria progressista de Catalunya i democràticament confrontat a l’establishment sociovergent. Personalment, la meva il.lusió i complicitat política amb el govern de Catalunya ha quedat molt tocada. La meves ganes per construir polítiques ecologistes i d’esquerres al costat de la gent segueixen intactes.