A l’últim Plenari de l’any, el grup municipal d’ICV-EUiA vam presentar una proposició sobre accions per aturar els desnonaments a Barcelona. Va ser aprovada amb els vots de totes les forces polítiques menys el PP. Aquest fet implica un pas endavant qualitatiu; mai l’Ajuntament havia arribat tan lluny, amb tanta profunditat i amb tanta concreció pel que fa a compromisos contra les execucions hipotecàries i els desnonaments a la ciutat. Us deixo una versió de síntesi del que va ser la meva intervenció en el Plenari en defensa de la proposició.

Constatem amb més força cada dia que els desnonaments són –al costat de l’atur- els impactes més durs sobre la població d’una crisi financera que porta la injustícia inscrita en el seu ADN. Perquè és injust que qui no té cap responsabilitat en el col.lapse del captialisme financer pagui les conseqüències fins a l’extrem inhumà de perdre l’habitatge. Perquè és igualment injust que els culpables directes de la crisi se’n surtin amb tota impunitat i sense cap element de redistribució justa dels sacrificis. La realitat és contundent: 10.000 execucions hipotecàries i desnonaments a Barcelona des de l’inici de la crisi, amb alguns barris especialment colpejats, com Ciutat Meridiana, on els desnonaments són una realitat quotidiana.

En el terreny de les respostes populars, la PAH aconsegueix de forma creixent articular la solidaritat veïnal i ampliar els nivells de consciència social per aturar els desnonaments. La Plataforma és també el principal motor ciutadà en clau propositiva, com ho demostra l’actual ILP sobre la dació en pagament. En el terreny polític-institucional, és ja inajornable aportar solucions justes i valentes. No podem seguir donant l’esquena a un drama social que s’ha cobrat desenes de vides i molt patiment invisible. Avui és evident que el comportament antisocial, cruel, de les entitats bancàries és incompatible amb un mínim de sensibilitat humana. El dilema és ben clar: o amb la voracitat dels bancs, o amb els drets de les persones. No queda massa temps ni espai per als matissos. Cal portar aquest dilema al terreny de les respostes polítiques. I optar; sense ambigüitats.

Què hem tingut fins ara ? Per part del govern de l’estat un codi de bones pràctiques i un decret que, llegits des de la magnitud del problema social, semblen escrits al dictat dels interessos dels bancs. Vergonyosos i inútils. I per part del govern de la Generalitat retallades (supressió de la convocatòria d’ajuts socials al lloguer el 2011 i el 2012) i aliniament a Madrid amb la guàrdia pretoriana dels privilegis bancaris i de la propietat immobiliària: CiU no ha votat mai a favor de la dació en pagament, i Duran Lleida va promoure el desnonament exprés, amb el suport del PSOE i del PP. L’Ajuntament de Barcelona no ha restat al marge del problema. El Plenari de Març del 2011 ja va aprovar instar la modificació de la normativa estatal per incorporar la dació en pagament, i el d’Octubre va acordar la creació d’una Comissió Mixta amb presència d’entitats per enfortir tant les accions preventives (mediació, prestacions…) com les reactives (taula d’emergències, cessió d’habitatges buits…) enfront la dinàmica dels desnonaments. La pràctica però ha quedat molt lluny, massa lluny, del que es podia haver fet.     

Cal un pas endavant qualitatiu: s’ha esgotat el temps de les bones paraules i les mediacions voluntàries respecte la voracitat dels bancs; s’ha acabat el temps dels pedaços legislatius de la vergonya; s’ha acabat el temps de la timidesa en les polítiques municipals. En aquest escenari, la proposició presentada (i aprovada) al Plenari incorpora dues dimensions:

·         Aprofundir l’exigència a l’Estat i a la Generalitat. a) suspensió de les execucions hipotecàries en tots els casos de domicili habitual i insolvència sobrevinguda; b) manteniment d’aquesta suspensió fins que no es dugui a terme una modificació normativa substancial que incorpori la dació en pagament, la derogació del desnonament exprés i la garantia de permanència de la persona deutora sota fórmules de lloguer social; c) un mínim del 30% dels pisos del banc dolent a disposició dels Ajuntaments per a lloguer i emergència social; d) nova convocatòria de prestacions permanents d’ajut social al lloguer per part de la Generalitat.

·         Aprofundir les polítiques municipals de prevenció dels desnonaments i de suport a les persones en risc i afectades. a) compromís municipal d’instar als bancs amb els que opera l’Ajuntament a suspendre totes les execucions hipotecàries; b) partida mínima de 3 milions € d’ajuts econòmics de serveis socials en casos de risc de pèrdua de l’habitatge; c) garantia de reallotjament preferentment en el territori de residència per mitjà de l’enfortiment de la taula d’emergència, la cessió de pisos buits d’entitats bancàries a l’Ajuntament; c) la creació d’un mínim de 400 places d’habitatge dotacional per a persones vulnerables.

Es tracta d’un full de ruta potent, l’Ajuntament pren partida per la suspensió de totes les execucions hipotecàries i desnonaments. I alhora factible, l’Ajuntament referma compromisos d’acció específics, però els amplia substancialment: els recursos d’ajuts econòmics es doblen i les places d’allotjament social vinculades a desnonaments creixen més d’un 50%. ICV-EUiA hem estat els impulsors de la proposta –que no hagués estat mai possible sense la lluita social de la PAH- a partir d’ara serem impulsors del seu estricte acompliment. 

Sí, el govern de Xavier Trias a Barcelona privatitza i retalla. Privatitza les escoles bressol o el Port Vell. Retalla les polítiques actives d’ocupació, les inversions socials als barris o els drets de les persones més vulnerables (sense llar, treballadores sexuals) a l’espai públic. I mostra complicitat amb les privatitzacions i retallades d’Artur Mas que afecten Barcelona. Exigeix, a més, sacrificis a la majoria (increments salvatges dels preus del transport) però regala 4 milions d’euros a la Fórmula-1. Trias pren decisions al dictat de lobbies poderosos; i ell ho sap. De tot això n’hem parlat i en seguirem parlant àmpliament.

Hi ha un tema, però, sobre el que cal fer molts esforços per trencar el silenci. Tot i que ho aconseguirem. La privatització del cicle integral de l’aigua. La cursa cap a l’aigua-mercaderia, objecte de negoci per part de grans empreses; i l’allunyament progressiu de l’aigua com a dret bàsic de ciutadania. És, d’una banda, una qüestió més opaca, en la mesura que bona part de les decisions es prenen en l’àmbit metropolità. I és, d’altra banda, una qüestió on la sociovergència funciona sense grinyolar. Però farem tot el possible per superar els silencis: des del treball de confrontació institucional, i des de la participació-impuls als moviments socials (Plataforma l’Aigua és Vida). El tema és complex, però molt en síntesi, presenta els elements següents.

Artur Mas privatitza Aigües Ter-Llobregat, desmantella per tant la principal estructura pública de captació i distribució intermunicipal d’aigua. CiU i PSC posen fi a l’empresa pública de sanejament de l’aigua a l’àrea metropolitana i la integren en una nova societat mixta amb un 85% de capital privat. La provisió d’aigua a la majoria de ciutats de l’AMB inclosa Barcelona s’adjudica directament a aquesta societat, sense cap mena de licitació o concurs públic. L’empresa amb la que es realitza l’operació és AGBAR, la qual passa a controlar l’esmentat 85%. No només assoleix aquesta situació de quasi-monopoli, sinó que soluciona d’una tacada els problemes jurídics derivats de la més que probable mancança de títol concessional per gestionar l’aigua fins ara. Jugada ratllant la perfecció per AGBAR. Procés letal per les polítiques públiques d’aigua i sobretot per la ciutadania. La gestió business-friendly de l’aigua situa l’obtenció del benefici empresarial en el centre de l’estratègia. I això vol dir, d’entrada, increments salvatges de preus més enllà de qualsevol consideració social o ecològica. Els vots de CiU i PSC, aquest proper dimarts poden donar via lliure a la tercera pujada del rebut de l’aigua enguany, que al llarg dels últims dos anys s’haurà encarit per sobre del 20%. Sí, això passa en plena crisi i amb AGBAR mantenint intactes els seus beneficis, ja que repercuteix de forma sistemàtica augment de costos en preus a la ciutadania, sense assumir el més mínim sacrifici.

ICV-EUiA hem estat l’única força política que hem dit NO a la privatització de l’aigua, a Catalunya i a l’AMB; i que ens hem oposat a tots els increments sobrevinguts de preus. Ho seguirem fent. No ens doblegaran en l’àmbit institucional. I enfortirem treball i complicitats amb la Plataforma l’Aigua és Vida i els seus components, per tal de fer salts endavant qualitatius en la contestació social al desmantellament del dret a l’aigua. No fa ni cinc anys que París va completar un procés valent de remunicipalització de l’aigua. A Catalunya, El Prat, per exemple, disposa d’una gestió pública municipal de l’aigua exemplar. A Barcelona no hi renunciem. Ara diem un No ben fort a la mercantilització. En endavant haurem de traduir aquest no en formes de resposta social imaginatives; i en la construcció d’alternatives públiques i cooperatives.

Hem sabut aquesta setmana que el Premi Cervantes d’enguany ha estat per a Caballero Bonald. Indiscutible, com ho són ben poques coses. Armas Marcelo el qualificava l’altre dia com un heroi literari. Ell, en canvi, afirmava que li donaven el premi perquè “ja no n´hi ha cap altre més vell que jo”. És també un resistent de la vida: “m’he quedat sense amics, tots els que jo veia diàriament han mort”, comentava fa poc. Caballero Bonald té 86 anys, és un símbol de la generació dels 50, d’aquell grup d’escriptors (Ángel González, Barral, Valente, Claudio Rodríguez) que van ser referents de dignitat en temps de dictadura i que, malgrat tot, es van definir i van viure com a “partidaris de la felicitat”. Novel.lista social, assagista, escriptor de memòries gairebé imprescindibles (“La costumbre de vivir”, 2001), però principalment poeta.

Caballero Bonald és poesia essencial de l’amor i de la dissidència. Si és que no són la mateixa cosa: “quién sinó tú me fue enseñando a conocer las fases de la resistencia”. Amor en clau vital, sense concessions: amb alegria, dolor i desamor “para poder seguir viviendo”. I dissidència contra tots els poders. Poesia dels marges, habitant les perifèries de l’ànima i de la realitat. Versos per la desobediència. Complicitats amb el territori d’allò proscrit, “la noche es un remedo veraz de insumisión”. L’any 2007 Seix Barral va editar “Somos el tiempo que nos queda” l’antologia (1952-2005). Després Caballero Bonald encara ha publicat “La noche no tiene paredes” un poemari preciós, un cant a la llibertat des del pas dels anys. I recentment “Entreguerras” qualificat per ell mateix com la seva autobiografia poètica, un sol poema de tres mil versos que clou així: “mientras musito escribo una vez más la gran pregunta incontestable ¿eso que se adivina más allá del último confín es aún la vida?.     

Potser el llibre que sintentitza amb més força els valors i els codis de Caballero Bonald sigui “Manual de infractores” (2005). Poesia nua amb fragments de memòria, de vida travessada per l’ètica de les transgressions. D’aquest poemari, un grapat de versos per compartir, un petit homenatge a un discret heroi civil.    

La clave venturosa de la vida

Recuerdo paso a paso aquel camino
de tierra oscurecida por la lluvia, con charcos
despiadados, alambradas hirsutas
en las lindes y unos chopos sin hojas
afligiendo el paisaje.
Un lugar anodino,
difuso, apenas predecible, y sin embargo
dotado de una nítida hermosura,
no por ningún expreso ornato natural
sino porque precisamente allí, hace ya tiempo,
percibí de improviso una presencia
parecida a la plenitud, ese raudo bosquejo
que irrumpe en la memoria y se incorpora
ya para siempre a los indudables
rudimentos de la felicidad.
Sólo eso:
unos ojos pendientes de los míos,
y en ellos, descifrándose,
la clave venturosa de la vida.

Rasgos marginales

Pernocto con viandantes

inermes, con volubles

herederos de la promesa

y preferentemente, con exclaustrados y proscritos.

Nada preguntan, nada

ambicionan, apenas se les ve

cuando se acercan con taimado

ademán de conspiradores.

Descreen de las patrias y los apostolados

y es posible que sean juiciosamente adictos

al primordial honor de la ebriedad.

Sólo me traen

complicidades efusivas y una especie

de intrépida, arrogante

constancia de repudios instintivos.

A ellos les debo el digno hábito

colateral de las desobediencias.

Diumenge, la participació electoral de la ciutadania va créixer substancialment, com mai en unes eleccions al Parlament. Els vots en blanc, que havien anat creixent en eleccions anteriors, es van reduir de forma considerable. Dos bons indicadors: expressen la rellevància amb que la ciutadania va viure el procés, i la mobilització de mirades i consciències crítiques en forma de vot. Tenim la millor fotografia electoral del país real en unes eleccions nacionals.   

Primera consideració: l’intent de CiU de suprimir el conflicte social del debat democràtic, i crear una bombolla político-mediàtica, desconnectada del patiment de la gent, ha estat contestada amb força per la ciutadania. I la ciutadania l’ha derrotada: a través de la vaga general, de les lluites socials (les PAH, la marea groga, el suport a la vaga de fam a Telefònica...) i a través també del vot. Artur Mas convoca unes eleccions (en clau nacional-plebiscitària) per obtenir  la majoria absoluta –i així poder desplegar les retallades socials amb menys obstacles- i es troba que la ciutadania li retorna l’aposta amb una caiguda de 12 diputats/des i 100.000 vots menys. La dignitat d’un poble.

Segona consideració: l’intent de CiU de monopolitzar el dret a decidir, de vincular-lo en exclusiva a una força política, a un líder polític de tall mesiànic, ha estat també contestada i superada per la ciutadania. Avui el procés cap al dret a decidir és més fort perquè és més plural, perquè és patrimoni de la ciutadania i no de Mas. Avui el dret a decidir, en clau electoral, l’aguanta el creixement de l’esquerra nacional (ERC, ICV-EUiA, CUP) i el debilita la davallada de CiU. L’acord nacional i social pel dret a decidir s’hauria d’obrir pas més enllà de qualsevol nou intent monopolitzador –i afeblidor- de CiU.

ICV-EUiA ha estat la força que més nítidament ha situat el conflicte social en el centre del debat electoral, en coherència amb una trajectòria de lluita, des del carrer i des del Parlament, contra el desmantellament de l’estat de benestar. I ha defensat també el dret a decidir sense cap voluntat de protagonisme ni monopoli, situant-lo en marcs de pluralisme i implicació ciutadana. Ho deia el Joan Herrera: “defensarem el dret a decidir com els primers, i els drets socials com ningú”. Els resultats d’ICV-EUiA han estat bons, de fet, els millors mai obtinguts per la coalició: de 230.000 a gairebé 360.000, un increment de més del 50% sobre el vot del 2010. I un increment que es produeix a tot arreu: a territoris i espais sociològics ben diversos, per bé que amb més força als barris de classes populars. Un grup parlamentari paritari (6 diputades i 7 diputats), intergeneracional i amb presència de les 4 demarcacions, un grup de gent lluitadora que treballarà colze a colze amb la ciutadania i els moviments socials per construir alternatives justes al desmantellament de drets i a tota mena d’opressions i desigualtats.

A Barcelona, els resultats d’ICV-EUiA són també molt esperançadors. Un 12%, 95.000 vots, 30.000 més que el 2010, un nombre de vots tampoc mai obtingut abans per la coalició. El creixement es produeix a tot arreu: 7 districtes i 48 barris per sobre del 12%. Amb avenços molt importants a Nou Barris, Sant Martí, Sant Andreu, Horta-Guinardó i Ciutat Vella, on assolim nivells entre el 13 i el 15%. L’empenta d’ICV-EUiA situa la coalició com a segona força política a dos districtes (Ciutat Vella i Sant Martí), i per davant del PSC a 5 dels 10 districtes i a 36 barris, la meitat dels barris de la ciutat.

 La ciutadania de Barcelona ha castigat les polítiques al servei de l’1%, impulsades per Trias (20.000 vots menys de CiU). Si l’alcalde sap escoltar hauria d’imprimir un gir radical en el seu govern. Cap indici, però. ICV-EUiA hem liderat l’oposició d’esquerres a CiU a Barcelona. El creixement ens avala. És un bon punt d’inflexió cap a liderar també la construcció d’una alternativa àmplia, popular i ciutadana que planti cara a l´hegemonia política de la dreta a la ciutat. I faci possible que la majoria social inconformista de Barcelona s’expressi també en termes de majoria política alternativa. Al servei del 99%, d’una ciutat i uns barris que no es resignen i volen guanyar un present de dignitat i un futur millor, amb igualtat, ecologia i llibertat. 

Estem a punt d’iniciar la segona setmana de campanya. Al llarg de la primera, l’intent de CiU de situar el debat només en l’eix nacional i suprimir l’eix socioeconòmic ha quedat desmantellat per la força de la pròpia realitat; i per l’impuls dels moviments socials i les forces polítiques que hem lluitat per impedir-ho. D’altra banda, la força ciutadana i el suport polític al dret a decidir segueixen sent àmpliament majoritaris; les estratègies dels qui el neguen s’encallen en les seves pròpies febleses i anacronismes. L’emergència social dels desnonaments és inapel.lable. Com ho és que PP, CiU i PSOE rescaten bancs i retallen vides. La vaga general ha estat un esclat de solidaritat i d’empoderament de la majoria enfront dels poderosos. I la hostilitat de l’estat espanyol respecte els drets i el futur nacional de Catalunya segueix expressant-se des de l’amenaça i la difusió de la por. Però no en tenim de por. Sabem que el 25N tots els drets estan en joc. I sabem que volem decidir-ho tot. Volem decidir posar en marxa el futur: la construcció d’un somni quotidià de justícia i llibertats. Un societat lliure de pobresa, de desnonaments, de patiment, de centralisme, de nuclears. Un país lliure d’opressions de classe i nacionals; de persones lliures on es puguin realitzar tots els projectes de vida en condicions d’igualtat.

Aquest somni requereix mirades i espais de lluita diversos; necessita totes les esperances. En clau política, el tindrem més a tocar amb un gran resultat d’ICV-EUiA, amb un ampli i creixent suport social a les candidatures de l’esquerra verda nacional:

-Perquè som part del compromís i la mobilització ciutadana. Altres han fet de la política un espai d’opacitat, privilegis i desconnexió de la realitat. Una activitat privatitzada al servei de l’1%: la vella política dels poderosos, la de Mas, Rajoy, Zapatero, Merkel. ICV-EUiA hem estat sempre al costat de les respostes cíutadanes. Formem part de la indignació social i nacional, de les lluites populars. Estem vinculats al patiment de la gent. I és des de les injustícies i des de la capacitat d’enfrontar-les que entenem la política. Una nova política radicalment democràtica. 

-Perquè no tenim cap mena de por; tenim rebel.lia i esperança. Construir una democràcia plena, al servei de la majoria no és fàcil. Perquè la lluita de classes existeix i s’ha de guanyar. I el primer que cal és una actitud de no resignació, de rebel.lia: que la por es traslladi de la vulnerabilitat al poder. Però no és suficient. Cal també construir actituds de confiança en la capacitat popular per canviar les coses, per guanyar el futur. Amb lluita i amb creativitat hem aturat Eurovegas i hem guanyat el dret a decidir. Adelson ja ha perdut als Estats Units. El 25N els amics d’Adelson han de ser derrotats a Catalunya.      

-Perquè el nostre programa és creïble, no oportunista. ICV-EUiA hem estat amb la gent. Lluitant contra les retallades i salvant el futur del Parc Agrari i del Delta del Llobregat. Però, a més, hem estat coherents i hem portat les lluites socials al Parlament. ICV-EUiA ha fet del Parlament un espai de confrontació nítida contra les polítiques neoliberals de Mas i Rajoy. Un espai també de propostes alternatives. Per això avui quan diem pobresa 0, banca ètica i pública, no pagament del deute il.legítim, tancament de les nuclears, impost sobre la riquesa, o referèndum d’autodeterminació en la propera legislatura som creïbles. Perquè hi ha coherència amb la trajectòria. No hem estat de vacances al Parlament, hi hem lluitat. És el millor aval per esdevenir referents de l’alternativa. Més enllà de l’oportunisme d’altres.     

-Perquè no triem entre esquerra i país. Volem nació d’esquerres. Perquè no hi ha projecte nacional amb fractura social. Perquè no hi ha autonomia personal sense llibertat col.lectiva. L’emancipació social i l’alliberament nacional són les dues cares d’una mateixa realitat. És impossible fer una Catalunya justa, fent de crossa a CiU com tantes vegades fa ERC. És impossible fer una Catalunya lliure fent de crossa al PSOE com sempre fa el PSC. Ni CiU ni centralisme. Ni messianisme nacional ni establishment estatal. ICV-EUiA és l’esquerra nacional de les persones. Dret a decidir i estat propi sí, com a conquestes democràtiques al servei de la justícia, contra l’austeritat salvatge i el capitalisme financer.    

D’aquí al 25N caldrà seguir treballant, colze a colze amb la ciutadania i els moviment socials, per construir confiança a l’entorn de l’alternativa. Sobren els motius per votar ICV-EUiA. Sense cap prepotència però amb la màxima ambició. Amb humilitat, al costat de la gent que pateix i que lluita. I amb esperança. Hem d’escriure el futur del nostre país lliurement, amb lletres de justícia social, ecologia i democràcia plena. El 25N un pas endavant excepcional.

(A l'últim Plenari, vam proposar que l'Ajuntament de Barcelona donés suport a la Vaga General del 14N. Els vots de la dreta (CiU i PP) van impedir-ho. Ells sempre junts contra les treballadores i els treballadors. Aquí teniu una síntesi de la meva intervenció, en nom d'ICV-EUiA). 

La crisi és profunda i persistent i els seus impactes socials molt durs. L’atur no para de créixer, els desnonaments tampoc. Milers de famílies tenen molts problemes per cobrir necessitats bàsiques, la gent jove afronta dificultats sense precedents per emancipar-se. Però sobre aquesta realitat se superposa una altra. Portem dos anys d’aplicació dogmàtica de polítiques de retallada dels drets socials, d’austeritat injusta, d’imposar sacrificis als més vulnerables i no demanar ni un sol esforç als més benestants, de rescatar bancs i desatendre persones. Dos anys protagonitzats per les mateixes polítiques del PSOE i del PP a Madrid, de CiU a Catalunya.

·       A Catalunya, en dos anys 135.000 persones més en atur, 9.000 empreses menys. I CiU vota i aplaudeix una reforma laboral que multiplica per tres els ERO i fa els acomiadmanets més fàcils i més barats. De la mà del PP.

·     A Catalunya, en dos anys a l’entorn de 10.000 persones han perdut la casa. I CiU vota a favor del desnonament exprés, en contra de la dació en pagament, i elimina el programa d’ajuts al lloguer. De la mà també del PP.

·        A Catalunya, en dos anys la pobresa s’enfila més enllà dels 2 milions de persones. I CiU, en comptes de combatre-la, retalla i deixa de pagar la renda mínima d’inserció, empenyent 10.000 infants a l’exclusió social. De la mà del PP.

·        El PP deixa sense atenció sanitària pública a més d’un milió de persones nouvingudes. Intercanvia el dret a la salut per un estalvi de 1.500 milions d’euros; el mateix dia que li atorga a Bankia una ajuda directa de 4.500 milions. I CiU la vota i l’aplaudeix.

·        El PP retalla 10.000 milions en educació, sanitat i dependència al pressupost del 2012. CiU s’afanya a dir-li que el camí està aplanat: en dos anys a Catalunya 3.700 mestres menys,  23 milions menys en beques menjador i un 43% més de llista d’espera sanitària.

·    El PP retallant agredeix l’autogovern de Catalunya: la llei d’estabilitat, la reforma laboral i el decret educatiu són profundament centralitzadors. I què fa CiU ? els vota o es nega a portar-los al Tribunal Constitucional. Artur Mas de la mà de Rajoy contra l’estatut.

·    CiU i el PP diuen que la situació financera és molt complicada. D’acord, acceptem-ho. Però llavors perquè una amnistia de 20.000 milions als estafadors fiscals, perquè l’eliminació de l’impost de successions als milionaris, perquè concerts educatius amb escoles d’èlit... És clar, per compensar-ho fan pagar 1€ per recepte... als pensionistes, una taxa caríssima d’accés... a la FP, o un IVA estratosfèric... en el material escolar. És pot ser més injust?;  es pot ser més irresponsable?

Xavier Trias ha instal.lat Barcelona en una doble dinàmica: d’una banda, el silenci de complicitat amb les retallades de la Generalitat i amb els impactes d’aquestes en forma de fractura social i pobresa als barris de la ciutat; d’altra banda un conjunt de polítiques municipals socialment injustes. Perque...

-        És injust que a una persona gran i sola que li fan pagar l’euro per recepta i li pugen tres vegades l’aigua en un any, ara vostè li vulgui fer pagar la teleassistència i també ho és que en temps d’atur creixent a la ciutat, vostè redueixi d’un 35% el pressupost de Barcelona Activa

-         És injust que suprimeixi la 6a hora a 2 de cada 3 escoles públiques de Nou Barris; i també que deixin de construir escoles bressol de gestió pública mentre massifiquen les aules del 0-3.

-    És injust que es gastin 5m en un pla per un Pg de Gràcia premium i en canvi ens presentin un pla d’assentaments irregulars sense que consti un sol euro d’inversió; i també que entreguin el Port Vell a l’obscenitat dels mega-iots de luxe.

-    És injust que esgrimeixin la solvència financera de l’Ajuntament per fer gratuïta l’àrea verda o reduir l’impost de vehicles, i en canvi vulgun pujar un 116% el bicing fent-lo 3 vegades més car que París o dues més car que Londres.

-     És injust que es neguin a reformar l’ordenança del civisme perquè es deixin de multar persones sense sostre i en canvi la reformin per començar a multar treballadores sexuals.

I tot això per què ? Ens diuen que no hi ha alternativa ?. Fals. A Catalunya i a l’estat l’alternativa passa per una fiscalitat més justa: redistribuir i no retallar. A Barcelona, les privatitzacions i les retallades no són econòmiques, són ideològiques. I ens deien també que tot això ens faria retornar al creixement ?. També fals. L’austeritat dogmàtica escanya l’economia. En dos anys, 135.000 aturats més a Catalunya; 10.000 aturats més a Barcelona.   

S´ha de posar fi ja a tot aquest desplegament de dolor inútil; de fractura social amb depressió econòmica. Perquè hi ha alternatives i són perfectament factibles. Però s’han d’obrir pas de la mà d’una ciutadania activa i mobilitzada. El 14 de novembre ha de ser als drets socials el que l’11 de setembre va ser als drets nacionals. Aquell dia els carrers de Barcelona es van omplir de gent i aconseguirem el dret a decidir. El dia 14 Barcelona s’ha d’aturar i els carrers s’han de tornar a omplir de gent i aconseguirem posar fi a les retallades i les privatitzacions. Barcelona fa de capital de Catalunya quan lidera el clam per la llibertat nacional. Però fa de capital també quan lidera el clam per la justícia social.  Per això és tan, tan important que el Consell Plenari digui no a les polítiques inútils del dolor i expressi tot el seu suport a la Vaga General del 14 de Novembre.  

En moments de canvi d’època, de crisi del capitalisme financer i de la vella política, de resistències ciutadanes i de pràctiques alternatives que dibuixen horitzons d’esperança… segueixo pensant que bona part del model de societat present i futur ens el juguem a les ciutats i a la política municipal. Perquè la vida quotidiana és l’espai tangible de la transformació. Perquè les decisions polítiques de proximitat estan carregades de valors, d’ideologia, i afecten de manera intensa les persones i les relacions socials.

A Barcelona, les polítiques de CiU no responen ni a les necessitats, ni als drets, ni a les aspiracions col.lectives de la majoria. Responen als interessos de sectors poderosos, però molt minoritaris. Quan Trias defensa omplir el Port Vell de iots de luxe, quan paralitza la inversió en equipament socials als barris, o quan privatitza la gestió de les noves escoles bressol està aliniant les polítiques municipals amb el sistema que fa als rics més rics i als pobres més pobres. Però de vegades no se’n surt. Perquè l’acció política i la mobilització social derroten les polítiques de l’1%. Aquests últims dies hem tingut dos exemples molt rellevants.

D’una banda, Trias volia estendre el copagament al servei municipal de teleassistència. És molt fort, molt injust. La teleassistència pública a Barcelona ofereix un servei d’alta qualitat i gran calidesa humana a gairebé 60.000 persones grans que viuen soles. És de cobertura universal i accés gratuït. Ara el govern de CiU volia imposar un preu mensual, un altre sacrifici econòmic a un col.lectiu ja injustament afectat per l’euro per recepte o per increments abusius del preu de l’aigua, vinculats a la privatització d’aquesta. D’altra banda, Trias volia pujar el preu del Bicing un 116%. Un abús, una salvatjada. Volia fer pagar el Bicing el triple del que val a París o el doble de Londres. Una decisió classista i antiecològica: que afecta a molta gent jove amb pocs ingressos, i que apunta a desmuntar el mode de mobilitat més sostenible i saludable de Barcelona.

Però Trias ha hagut de fer marxa enrere en totes dues decisions. ICV-EUiA vam denunciar públicament el copagament de la teleassistència, i hem aconseguit que ja no hi figuri a les noves clàusules de prestació del servei per a l’any 2013. ICV-EUiA vam aconseguir que s’aprovessin dues proposicions a les Comissions de Plenari instant al govern a retirar la pujada del Bicing. No hem estat sols, hem coincidit amb la resta de partits de l’oposició i amb el teixit social de la ciutat. La bicicletada de divendres al vespre va ser un èxit. Quan les polítiques de Trias són derrotades, hi guanya la gent, hi guanya la ciutat solidària i saludable. Però en cap dels dos casos no podem baixar la guàrdia. Trias no tanca la porta al copagament de la teleassistència el 2014; ni renuncia a un sistema de tarifes del Bicing que castigui el seu ús habitual. Si poguéssin, si tinguéssin la majoria política suficient, si no hi hagués pressió social, ho farien: són així de dretes.  

Seguirem confrontant les polítiques de l’1% a Barcelona. Teixint complicitats amb els moviments socials i la ciutadania. I generant horitzons d’alternativa. Quan la indignació esdevé compromís; quan la lluita s’escriu amb lletres d’esperança; quan la resignació es transforma en il.lusió; quan a la rebel.lia s’hi suma la confiança en la capacitat col.lectiva per canviar les coses… és llavors quan la gent és imparable. A Barcelona; a Catalunya, a tot arreu. I TANT SI PODEM ! 

Falta un mes i mig mal comptat per les eleccions al Parlament. Al llarg d’aquestes setmanes miraré de desgranar algunes reflexions. Avui només un parell de pinzellades inicials.

Unes eleccions de canvi d’època. Fa anys que es cou el Nou Temps, però mai com ara s’havia expressat amb tanta força, i tan clarament en l’escenari polític. Canvi d’època, sí; perquè com diu Luís García Montero, aquesta crisi no és només un “carreró sense sortida”, sinó també un “carreró sense retorn”. Sense sortida, a no ser que construim un nou model de vincles socials i ecològics, superadors del capitalisme financer. I sense retorn, perquè res no tornarà a ser com abans de la crisi. Des de l’espai dels poderosos, el nou temps es tradueix en un exercici sistemàtic de violència institucional postdemocràtica contra els drets socials i la cultura política de la igualtat. Des de les trinxeres de la majoria, el canvi d’època genera resistències cíviques, nous compromisos i processos de creativitat social alternativa. És el conflicte social del segle XXI: un establishment voraç enfront el 99%, on s’amalgamen el dissens i la privatització del dolor. A Catalunya, a més, vivim un nou temps nacional. Tres dècades després, l’època de l’autonomia s’ha esgotat. La sentència de l’Estatut instal.la el conflicte amb l’estat. I l’esclat de força de la ciutadania obre una nova dinàmica: l’exercici democràtic del dret a l’autodeterminació per mitjà d’una consulta ciutadana. Res de tot això no formava part de l’escenari polític fa 2 anys: la lògica de l’austeritat destructiva tot just despuntava; ningú no podia preveure l’eclosió del 15-M, o de la immensa vaga general del 29 de Març; tampoc la històrica manifestació de l’11 de Setembre. L’impacte del canvi d’època en l’esfera política és ja una realitat indefugible.

El predomini de la incertesa electoral. Mai com ara el nivell d’indecisió havia estat tan elevat a les portes d’unes eleccions. Potser mai aquesta indecisió havia tingut un caràcter tan obert, tan de fons. Bona part de la ciutadania percep que el seu marc vital i d’expectatives ha quedat sacsejat, i això es trasllada a l’àmbit polític en forma d’interrogants electorals. ICV-EUiA afronta el procés amb tres elements de fortalesa. a) projecte i lideratge reconeguts i sòlids; b) trajectòria de radicalitat social i ecològica; c) coherència i fermesa nacional. La suma dels tres elements hauria d’implicar, més enllà dels votants més fidels, un potencial d’atractiu cap a votants d’altres espais d’esquerres en retrocés, cap a sectors alternatius vinculats als moviments socials però proclius al vot en blanc o l’abstenció, cap a nous votants joves, i cap a sectors transversals del catalanisme progressista. El camp d’influència d’ICV-EUiA s’amplia, supera fronteres tradicionals, s’obre a nous espais. Però són dinàmiques encara poc madures, que poden quallar en major o menor grau en funció del que passi les properes setmanes. Crec que ICV-EUiA creixerà. La magnitud del creixement s’anirà concretant a poc a poc, fins a l’últim moment. I aquí les variables poden ser moltes. Apunto un parell que em semblen clau: capacitat de visibilitzar el conflicte social des de la proximitat amb els col.lectius que lluiten i les persones que pateixen; i capacitat d’entroncar amb la il.lusió col.lectiva d’un futur diferent i millor, per mitjà del dret a decidir enfront l’estat i els mercats. Compromís, empatia i esperança en els àmbits social i nacional. Per tal d’assolir un bon resultat electoral. I per tal de construir, sobretot, un punt de partida sòlid cap a una nova configuració de l’esquerra nacional després del 25 de novembre: radical, innovadora, inclusiva, heterogènia, lluitadora, pròxima, generosa…

Divendres 5 d'octubre vam fer el debat de PAM 2012-2015. Aquest és un resum de la intervenció que vaig fer al Plenari en nom del Grup Municipal d'ICV-EUiA. 

Avui fem en aquest Plenari un dels debats i de les votacions més rellevants del mandat: la del Programa d’Actuació Municipal, el document que recull les orientacions i les accions programàtiques que marcaran l’acció de govern al llarg dels propers tres anys. És a dir, les polítiques que tradueixen en fets tangibles el projecte de ciutat. Poques ciutats ho fan. A Barcelona ens hem dotat de l’exigència democràtica de fer-ho. El PAM esdevé la concreció del compromís amb la ciutadania, és per tant també una eina de control de l’acció de govern, de mesura d’allò que es tira endavant i allò que s’abandona

ICV-EUiA hem expressat una crítica de fons al procés que ens ha portat fins avui. El govern de CiU s’ha entestat a degradar políticament el PAM. A) Amb un document aprovat inicialment marcat per les vaguetats i els enunciats generalistes. Molt pobre, molt feble. Sense reflexió ni perspectiva estratègica. B) Amb un procés de participació de tràmit, de fireta, sense cap voluntat d’aconseguir la implicació efectiva de la ciutadania. C) Amb una dimensió territorial de resultats demolidors, sense precedents: 9 districtes han rebutjat el PAM i 7 districtes no han aprovat els seus respectius PAD. En el millor dels casos, un full de ruta amb peus de fang: àmpliament rebutjat en el territori.

ICV-EUiA no hem volgut deixar-nos emportar per aquesta dinàmica de degradació política del PAM. Vam elaborar un text alternatiu, en clau netament propositiva, perquè no hem renunciat, ni ho farem, a disputar-li a CiU el present i el futur de Barcelona sobre la base d’un model alternatiu de ciutat: una ciutat al servei dels drets i les aspiracions del 99%. Una proposta amb 256 actuacions vertebrades en 5 eixos: a) l’economia verda i l’ocupació de qualitat per superar la crisi amb un nou model productiu i de consum; b) els drets socials universals per construir igualtat i lluitar contra tota mena d’exclusions; c) l’ecologia com a marc vertebrador de qualsevol actuació urbanística; d) l’educació pública i la democratització cultural; e) la radicalitat democràtica en una ciutat oberta, on no es retallin drets civils ni llibertats personals.

Una proposta alternativa que va ser lliurada al govern. La resposta ha servit per constatar l’existència de dos models, legítims, però en bona part antagònics d’entendre i intervenir a la ciutat. A) Un model, el de CiU, de dretes i antic: més sensible a les pressions dels lobbies que a les aspiracions de la ciutadania; de gir conservador, involució ecològica i enduriment repressiu. B) Un model d’esquerres, -en el que treballem cada dia per ser referents- orientat a fer de Barcelona una ciutat del segle XXI, humana, activa i ecològica, des de la complicitat amb els barris, la ciutadania i els moviments socials. Des d’aquesta constatació, avui tornarem a dir NO al PAM.

No podem fer el debat del PAM al marge del context que l’emmarca. Amplis sectors socials viuen avui a Barcelona una situació de gran duresa: un atur que ha tornat a créixer aquests últims mesos; centenars de desnonaments de risc social al llarg de l’últim any; un inici de curs amb més alumnes i menys mestres; increments en els preus de l’aigua i del transport; milers d’infants que entren en situació de pobresa. Impactes de la crisi, sí; de les retallades també: de l’austeritat del dolor, enfront de la qual vostè, alcalde, ha actuat entre la complicitat i la manca de lideratge: doblegat davant dels incompliments de la Generalitat; feble i ineficaç davant les agressions de l’estat.

Sí, més d’un any sense capacitat per definir un model estratègic de ciutat; més d’un any sense capacitat per articular una majoria de suport. Un govern erràtic, i tan minoritari com el primer dia. El PAM que avui ens presenten evidencia aquesta feblesa i manca de model. Però evidencia també una altra cosa: un conjunt de polítiques de gir a la dreta, de reorientació conservadora del model de ciutat construït per les esquerres, amb implicació veïnal i del teixit social dels barris. Sí, aquest PAM és una peça més d’aquest procés que va desembocant dia a dia en una Barcelona més injusta i més grisa. Podem destacar alguns exemples:

Aquest PAM és el marc programàtic on s’inseriran a partir d’avui: les polítiques de degradació de la qualitat de l’escola pública; la dinàmica de privatització del 0-3 en aules massificades on es fa gairebé impossible l’educació inclusiva i en la diversitat; el desmantellament del Pacte per l’Ocupació de Qualitat i del Model de Barcelona Activa; o la pràctica liquidació de les polítiques directes de lluita contra l’atur.

Aquest PAM és el marc programàtic que consolida, a partir d’ara: l’enduriment repressiu de l’ordenança del civisme: amb les multes a les treballadores sexuals que generen, només, invisibilitat i més vulnerabilitat a l’explotació; la pujada de preus del transport públic mentre es retallen serveis als barris; la pujada abusiva del bicing mentre es fa gratuïta l’àrea verda i es desfiscalitza el cotxe; o el procés de privatització de l’aigua

Aquest PAM és el marc que farà possible: la Marina de Luxe, convertint la ciutat en negoci privat; i el Port Vell en un espai elitista i excloent, al servei de l’economia dels paradisos fiscals; o la reobertura del Pla d’usos de Ciutat Vella, amb la més que possible construcció de nous hotels de luxe; mentre es tanca la porta a nous plans d’usos en altres barris impactats pel turisme.

Aquest PAM, finalment, avala l’opció per l’aturada dels principals programes d’inversió educativa i social als barris: escoles bressol, casals de gent gran o centres de serveis socials. Afeblint i posant en risc el principi vertebrador de la cohesió territorial.

Però més enllà del marc de polítiques municipals que consolida, el PAM s’aprovarà avui en un escenari polític nou, inèdit. L’abstenció del PSC farà possible el PAM de dretes de CiU; l’abstenció del PSC, per tant, aplanarà el camí, oferirà oxigen al govern en el procés de reorientació conservadora i antiecològica del model de ciutat rebut. Ens costa d’entendre aquesta reubicació política del PSC. Encara més li deu costar al conjunt d’espais socials que al llarg de l’últim any han articulat les respostes ciutadanes a les polítiques del govern. Perquè podem fer-nos algunes preguntes en relació a aquest PAM:

Es garanteixen les ràtios de qualitat a les escoles bressol i el model de xarxa única de gestió pública sense fractures ? Es garanteix el finançament de les polítiques d’ocupació que substitueixi la brutal retallada del SOC, s’estableix un nou espai de concertació amb els sindicats que substitueixi la liquidació del Pacte per l’Ocupació de Qualitat ?

Es el PAM un instrument de defensa de l’interès públic a Ciutat Vella i al Port enfront la voracitat dels agents privats ? fa el PAM impossible la Marina de Luxe ? garanteix que no hi haurà en tot el mandat ni una sola plaça hotelera nova en el Districte ? Servirà el PAM per fer marxa enrere en la criminalització de les treballadores sexuals o per garantir els drets civils i les llibertats personals enfront la cultura de la delació impulsada pel govern? Hi ha al PAM un compromís contra la jerarquització dels espais urbans, queda garantit el criteri que qualsevol carrer de qualsevol barri popular serà tan premium com el Passeig de Gràcia ?

Creiem malauradament que la resposta és un NO en tots els casos. Es dibuixa per tant un projecte antagònic en moltes dimensions al de la ciutat solidària i ecològica de les esquerres. Perquè no es pot estar alhora amb la marea groga i la plataforma 0-3, i avalar les polítiques de retallada i privatització de les bressol. No es pot estar alhora al costat de les entitats veïnals, i reobrir la porta al negoci privat sobre l’espai públic al Port Vell i a tot Ciutat Vella. No es pot estar amb els treballadors i les treballadores i avalar alhora les polítiques de retallada salarial i desmuntatge de les empreses públiques

En qualsevol cas el nostre NO al PAM. És un sí ben fort, a seguir construïnt Barcelona des de valors alternatius; a seguir treballant colze a colze amb la comunitat educativa i els professionals dels serveis públics; amb la Plataforma en Defensa del Port Vell; amb els creadors culturals de base i l’assemblea defensem la cultura; amb els sindicats, la plataforma l’aigua és vida i el moviment d’afectats per la hipoteca…

El nostre NO al PAM. És un sí ple de convenciment i il.lusió per treballar en positiu, per convertir la resistència en alternativa: forjar l’alternativa quotidiana a aquest PAM; i l’alternativa política a la dreta i a les polítiques sociovergents. Dotar Barcelona d’un horitzó col.lectiu d’esperança, de reconstrucció d’un projecte de ciutat solidària i ecològica del segle XXI. 

La Jana i la Laia tenen 13 i 15 anys. Al llarg de l’Agost i fins a la Mercè han anat a un grapat de Festes Majors. L’Aina en té 19, i ja fa uns quants anys que hi va. Són germanes. A casa s’expliquen els concerts, els grups... i tornen a escoltar les cançons que més els hi agraden. La música ens acompanya sempre. Aquest estiu, per damunt d’altres grups, ha estat per elles l’estiu de Txarango. Txarango és una banda integrada per vuit músics del Ripollès, Osona i la Garrotxa que fusionen el reggae amb sons diversos de dub, pop, salsa...i que escriuen les seves pròpies cançons amb lletres molt acurades i de qualitat. Han enregistrat dos discos Welcome to Clownia, el 2010, i Benvinguts al llarg viatge, enguany. Amb un conjunt de cançons precioses: La dança del vestit, Per art de màgia, Benvinguts… Recordo també , fa quatre o cinc anys, com l’Aina començava a parlar de grups com La Pegatina, Els Amics de les Arts o la Troba Kung Fu; i de cantautors com Cesk Freixas o Dani Flaco. Avui segueixen sonant a casa cançons de tots ells: Sun Bay, Reikiavik, Volant, Que no ens falli mai la sort, Entre la nit i l’aurora...

Tots ells són, d’alguna manera, els components d’una recent generació de bandes i cantautors catalans que comencen a gravar les seves músiques al llarg de l’última dècada, i ho fan amb registres molt diversos que van des de la cançó d’autor a l’ska; des del rock urbà al folk-pop… D’alguna manera també, tracen un fil de continuitat amb la gent que emergeix uns anys abans, al llarg dels noranta: Gossos, Estopa, Macaco… o des del País Valencià: Obrint Pas, La gossa sorda o Feliu Ventura.

L’Aina, la Laia i la Jana no havien nascut, cap de les tres, quan a finals dels vuitanta esclatava amb força el rock català, probablement l’espai precursor de moltes de les propostes que han vingut després. Però totes tres han incorporat al seu bagatge cançons referents com El tren de mitja nit (Sau), El far del sud (Sopa de Cabra), Bon dia (Els Pets), La meva terra és el mar (Lax’n’busto), i moltes d’altres potser més conegudes. I la cosa va més enllà. En una mena de banda sonora intergeneracional de la música feta aquí, les nostres filles incorporen als seus spotify cançons que nosaltres escoltàvem quan teníem la seva edat, icones de la Nova Cançó: Que tinguem sort, Paraules d’Amor, Qualsevol nit pot sortir el sol, A Margalida… Sí, des d’aquests acords de Llach, Serrat, Sisa i Joan Isaac fins al Llarg Viatge de Txarango s’han escolat gairebé quatre dècades: un altre llarg viatge vital, on un grapat de cançons, autors i bandes dels Països Catalans han acabat teixint un fascinant pont musical per on travessen i dialoguen records, experiències i somnis.    

Un pont obert a totes les músiques del món, obert a tota mena d’intercanvis i descobriments sense fronteres: on les guitarres de London Calling o les veus de Sunshine on Leith s’entrellacen també amb els acords i les lletres de Clandestino o Cuestión de Prioridades; on Manu Chao i Melendi poden fer unes pintes de cervesa amb Joe Strummer i els bessons Reid. A un pub de Glasgow o a un bar del Port de la Selva.

(Us deixo al calaix de música un tastet de Txarango) 

El mes de setembre ha començat amb molta intensitat a Barcelona: a la ciutat i a la política municipal. L’Assemblea del món de la cultura, reunida al Tradicionàrius de Gràcia el dia 3, va decidir impulsar la Plataforma Defensem la Cultura per lluitar contra les retallades i contra l’augment de l’IVA; la Plataforma es constituirà el dimecres 19. El dia 7 vam saber que Eurovegas no vindria al Baix Llobregat: tota una victòria de la mobilització social i política; i tota una derrota per Artur Mas i el govern de CiU, en el seu intent de posar el territori als peus de la corrupció i les màfies del joc. Ara també s’haurà de dir no amb força a BarcelonaWorld, nou projecte vinculat a l’especulació i la bombolla lúdica, antagònic al model Barcelona d’economia cooperativa, sostenible i creativa que cal impulsar per superar la crisi. El dia 11, en una mani immensa pels carrers de Barcelona, vam expressar la voluntat imparable de posar en marxa el dret a decidir com a nació. L’endemà començava el curs escolar: ho feia a Barcelona amb més alumnes per aula, menys mestres, retallades, escoles bressol privatitzades…en ple atac Ardanuy-Rigau a l’escola pública. Però el mateix dia va quedar clar que no callarem. La comunitat educativa segueix fent créixer la marea groga. El dijous, amb les companyes i companys de la PAH, s’aconseguia plantar cara a la indecència de Bankia i arrencar la condonació total del deute que li exigien al Matías, desnonat de casa seva a Sant Andreu. I avui dissabte, milers de barcelonins i barcelonines han defensat els drets socials a la mani de Madrid. Per demanar un referèndum contra les retallades… i guanyar-lo, i tombar els governs del PP i de CiU. 

A banda de tot això, ahir vam saber que el PSC, a Barcelona, farà possible l’aprovació del PAM de dretes de Xavier Trias. Un acord sociovergent sobre un full de ruta que avala, per exemple, l’increment de ràtios i la gestió privada d’escoles bressol, l’urbanisme elitista i excloent (Marina de Luxe al Port Vell), la recentralització contra els districtes, la privatització de l’aigua o l’enduriment repressiu de l’ordenança del civisme. Enfront d’aquest PAM, enfront d’aquest acord CiU-PSC, nosaltres redoblem el compromís de forjar l’alternativa política a Barcelona. I fer-ho amb la ciutadania, teixint complicitats amb moltíssima gent, des dels espais socials on s’articulen valors i pràctiques de solidaritat i creativitat. Amb tota humilitat, amb treball de formiguetes, però amb el convenciment que l’alternativa s’ha de construir i ha d’arribar a ser majoritària. Perquè com deia el Pocho Lepratti (l’activista comunitari dels barris de Rosario), "una xarxa de formigues pot més que un elefant" (o que dos). 

El 2012 ha estat un any de fortes mobilitzacions ciutadanes en clau social. L’ofensiva dels mercats, l’austeritat destructiva de CiU i del PP, i la política exercida d’esquenes a la gent han estat àmpliament contestades al carrer. Podem recordar, a tall d’exemple, tres grans manifestacions a Barcelona: la de la vaga general del 29 de març, la del 1er aniversari del 15M i la del 19 de juliol contra les retallades. En totes tres, centenars de milers de persones hem expressat el rebuig a la dictadura dels mercats vehiculada per la vella política, i hem deixat clar que ni callem ni ens resignem, que apostem per l’esperança i les alternatives. 

Demà, 11 de Setembre, cal dir amb molta força que les retallades de CiU i el PP no només generen fractura social i recessió econòmica; també afebleixen el país, ataquen directament el projecte nacional. Perquè sense cohesió social, sense una Catalunya d’oportunitats vitals per tothom, no hi ha emancipació nacional possible. I expressarem també amb força la indignació popular enfront la recentralització galopant de l’estat; enfront les agressions sistemàtiques a l’autogovern impulsades pel PP i el PSOE, amb la complicitat de CiU quan es tracta de defensar interessos de classe (perquè la llei d’estabilitat pressupostària o la reforma laboral, votades per CiU, no només desmantellen drets socials, són també dràstiques retallades a l’autonomia).

Espero que la manifestació de demà a la tarda sigui també immensa. I que hi hagi molta presència de ciutadanes i ciutadans socialment i nacionalment compromesos. Jo hi seré per tornar a reivindicar la lluita i l’esperança; el compromís i l’optimisme. L’exercici de la sobirania nacional i social; del dret a decidir enfront de l’Estat, els mercats i les retallades. Cal l’empoderament democràtic de la ciutadania. Un referèndum d’autodeterminació per decidir si volem ser independents o el tipus de relació amb l’estat; i un referèndum per decidir si volem posar fi a les retallades i reconstruir un model de drets socials i redistribució fiscal. Jo vull un país lliure, amb estat propi; i una societat igualitària, on tots els projectes de vida siguin possibles. 

Per això demà no em quedaré a casa, no faré el joc a l’espanyolisme del PP i del PSOE. Aniré a la mani, però tampoc faré el joc a CiU: hi aniré amb la gent socialment combativa, amb ICV-EUiA, els sindicats i la resta de partits d’esquerres, per l’Estat propi i els Drets socials. I el dia 12 a seguir lluitant, al costat dels mestres i les famílies, fent créixer la marea groga contra les retallades educatives de CiU; i el dia 15 a Madrid a la gran mani contra les polítiques injustes i indecents del PP… un inici de curs mogut, preludi d’un nou temps on obrir espais de lluita i d’esperança; on donar la batalla i guanyar el futur, en clau democràtica, d’emancipació social i nacional.

El nou curs comença a posar-se en marxa. També a Barcelona i a la política municipal. Vam tancar el primer any d’aquest mandat fent una valoració molt crítica del govern de CiU a l’Ajuntament. Un alcalde sense model de ciutat, sense cap decisió d’inversió rellevant. Plegat a les retallades i als incompliments de la Generalitat, sense lideratge, ni ambició. Això sí: apujant com mai el preu del transport públic i retallant serveis de bus als barris, degradant la qualitat de les escoles bressol, desmantellant les polítives actives d’ocupació, privatitzant la gestió de l’aigua i criminalitzant les treballadores sexuals més vulnerables. La doble dimensió del govern de Xavier Trias: d’una banda la manca d’acció estratègica i l’afebliment de la ciutat com a projecte col.lectiu; d’altra banda el gir cap a la dreta, antiecològic i autoritari: les polítiques de l’1%.

ICV-EUiA hem confrontat nítidament aquestes polítiques. I hem impulsat alternatives: des de les super-illes als nous títols de transport públic amb tarifes planes i socials; des de l’impost turístic i la nova taxa als caixers fins a la garantia de les beques-mejador. I ho hem fet colze a colze amb la ciutat que lluita, amb la gent dels barris. Les educadores del 0-3 i de les escoles municipals, els treballadors de Barcelona Activa o de Parcs i Jardins, els residents als assentaments de Poblenou, o les AAVV afectades per les retallades han entrat a l’Ajuntament (a les comissions, al plenari...) i han tingut veu al fil de molt treball conjunt amb el grup municipal d’ICV-EUiA.

Ara caldrà redoblar esforços i fer passes endavant significatives. Hi serem, amb capacitat de lluita i força, amb idees i il.lusions renovades. Més enllà del dia a dia, les properes setmanes seran importants en la resolució d’alguns interrogants polítics a l’Ajuntament. Xavier Trias no pot tirar endavant ni el PAM ni els pressupostos des de la seva minoria. Tant el PP com el PSC flirtegen per fer-li costat. ICV-EUiA enfortirem complicitats amb els moviments socials, els barris i la gent que lluita; per forjar espais de resistència i per construir l’alternativa. Perquè ja sabem on ens porten les polítiques de l’aliança de dretes (CiU-PP): més repressió a l’espai públic, retallades educatives, desnonaments exprés i desgravació de la mobilitat privada. Però també sabem on ens porten les polítiques sociovergents (CiU-PSC): ordenança del civisme, privatització de l’aigua, urbanisme elitista (hotel Vela...), JJ.OO d’hivern. Confrontarem les polítiques de l’1%, tant si es presenten en format d’acord CiU-PP o en format sociovergent. 

I encara més important. Des de les alternatives a les polítiques, transitarem cap al procés de construcció de l’alternativa política. Una alternativa que haurà de definir banderes, continguts i esperances; que haurà d’articular els fils de la igualtat, l’ecologia, el treball, la creativitat i les llibertats. Però que també i sobretot haurà d’emergir des de les noves formes de compromís social i ciutadà, des d’una aposta per superar la vella política. ICV-EUiA serà necessària, imprescindible. Però ni molt menys suficient. L’alternativa requerirà confluència social i política: generositat i reconeixement mutu d’aportacions. Barcelona pot ser clau en el canvi d’hegemonies i en l’obertura d’escenaris majoritaris de nova política. Som una ciutat amb moltes energies ciutadanes de transformació, amb moltes pràctiques socials des de valors alternatius. Caldrà expressar-ho amb força en l’escenari de la política municipal. A Barcelona, l’alternativa a la dreta i a la sociovergència és possible i pot ser majoritària. ICV-EUiA seguirem treballant per fer-la possible.

Avui és l’útim dia de feina abans de vacances. S’acaba un curs especialment complicat. Recordo com, ara fa un any, el govern de CiU a la Generalitat feia un pas endavant en les seves polítiques inútils del dolor, i intensificava la seva agressió a les persones més humils amb la retallada de la renda mínima d’inserció. Aquest juliol s’han atrevit amb les entitats socials, i el Govern ha deixat de pagar per la prestació dels serveis públics que aquestes entitats gestionen. Entre les dues dates, CiU i el PP han aprovat la Llei d’Estabilitat Financera que obliga a abonar els interessos als bancs abans que els serveis socials. Els hi ha faltat temps per acudir al rescat dels bancs amb diner públic i posant els nostres drets com a aval. I han encobert la immoralitat de les participacions preferents. Tot decidit des del frau democràtic: són polítiques que cap ciutadà/na no ha votat en cap programa electoral; són decisions adoptades en clau autoritària, sense deliberació pública.

A Barcelona, Xavier Trias ha completat un primer curs de pena. Sense cap mena de projecte estratègic, sense cap decisió d’inversió rellevant. Això sí: apujant com mai el preu del transport públic i retallant serveis de bus als barris, degradant la qualitat de les escoles bressol, desmantellant les polítives actives d’ocupació, privatitzant la gestió de l’aigua i criminalitzant les treballadores sexuals més vulnerables. En una ciutat on l’atur i la pobresa han crescut al llarg de l’últim any, on els desnonaments han afectat milers de persones i famílies als barris. 

És brutal l’impacte de les polítiques de dretes. Primer amb el PSOE, i ara amb el PP i CiU a la Generalitat i a l’Ajuntament. Però Barcelona i el conjunt del país han mostrat més energies cíviques que mai: energies de rebel.lia i creativitat; de compromís i construcció d’alternatives. Han emergit les assamblees socials i de barri nascudes del 15-M, Aturem Eurovegas, el Marc Unitari de la Comunitat Educativa, la plataforma Prou Retallades... la confluència del moviment sindical i les xarxes ciutadanes en la Vaga General del 29 de Març, i en les manis del 12 de maig i el 19 de juliol. Mobilitzacions socials, sí; i també molts col.lectius que han anat construïnt, cada dia, respostes creatives des de valors alternatius: cooperatives que van teixint la xarxa de l’economia verda i solidària, de formes alternatives de consum; professionals de l’educació, la sanitat i l’atenció social que, malgrat les retallades, segueixen fent una feina quotidiana extraordinària; creadors/es que no renuncien a la independència i al compromís amb la cultura com a eina d’emancipació...

I també respostes en l’esfera política. A l’Ajuntament, el grup municipal d’ICV-EUiA no hem parat. Hem batallat contra totes les polítiques de l’1%: les decisions d’involució social, ecològica i autoritària del govern Trias. Hem impulsat alternatives: des de les super-illes als nous títols de transport públic amb tarifes planes i socials; des de la taxa turística i la nova taxa als caixers fins a la garantia de les beques-mejador. I ho hem fet colze a colze amb la ciutat que lluita, amb la gent dels barris: les educadores del 0-3 i de les escoles municipals, els treballadors de Barcelona Activa o de Parcs i Jardins, els residents als assentaments de Poblenou, o les AAVV afectades per les retallades han entrat a l’Ajuntament (a les comissions, al plenari...) i han tingut veu al fil de molt treball conjunt amb el grup municipal d’ICV-EUiA. I només a l’Ajuntament. ICV-EUiA al Parlament de Catalunya ha liderat l’oposició institucional a les polítiques de CiU de forma nítida, i ha impulsat alternatives en els terrenys fiscal, social o ambiental. Els diputats i la diputada d’ICV-EUiA al Congrés han plantat cara com ningú al govern Rajoy i a la seva reforma laboral.

Ara vénen vacances. És bo tenir alguns dies de descans per recuperar i agafar noves forces. Tot i que aquest estiu estarem amb l’ai al cor, i a punt de respondre enfront de qualsevol nova agressió. La tardor vindrà moguda, sens dubte. Haurem d’articular més i millor el conflicte i les alternatives. No n’hi prou amb el que s’ha fet fins ara. Caldrà explorar formes de resposta ciutadana diferents, a l’alçada qualitativa de les agressions que patim. Caldrà seguir construïnt pràctiques de creativitat social. I haurem d’avançar en la configuració de l’alternativa política, amb audàcia i generositat, amb voluntat de confluència i de reconeixement creuat d’aportacions. 

Aquests propers dies, a Port de la Selva, tot això em rondarà pel cap. Però sobretot tinc moltes ganes de gaudir de totes les hores del dia amb la meva família i els amics. De caminar i travessar amb bici camins i llocs del Cap de Creus i de l’Albera. I us desitjo a tothom qui us aboqueu per les pàgines d’aquest bloc que tingueu unes bones vacances i sigueu feliços aquest estiu.

La realitat de Barcelona es pot observar i viure des d’angles molt diversos. A la ciutat passen cada dia milers de coses vinculades a la quotidianitat de la gent. Hi ha tres aspectes, però, que estan molt presents: la vulnerabilitat, la lluita i la creativitat. A Barcelona hi ha moltes persones que ho passen malament, en situació o risc d’exclusió social; moltes que no es resignen i es comprometen en dinàmiques col.lectives de defensa dels barris; i moltes que aposten per generar propostes innovadores de millora comunitària. Aquests tres elements –la vulnerabilitat, la lluita i la creativitat- s’expressen a més de forma interconnectada. Tres mostres d’aquest cap de setmana.

La vulnerabilitat. Al carrer Puigcerdà del Poblenou, en una nau industrial abandonada pels seus propietaris, viuen des de fa temps unes 300 persones en condicions socials molt dures. Tenen moltes dificultats però són gent lluitadora. Han anat teixint un conjunt de complicitats amb les entitats i la resta de veïns/es de l’entorn. Ahir al vespre a la nau hi havia alegria i consciència. Celebràvem una petita gran victòria: in extremis, però s’havia guanyat la batalla judicial contra el desallotjament. Ara caldrà seguir treballant per la inclusió social del col.lectiu, des de l’evidència que cap solució no passa per la pressió policial instada per una propietat especuladora amb el vist-i-plau d’un govern municipal llunyà i insensible.

La lluita. Dissabte al matí centenars de persones abraçàvem el Port Vell amb una cadena humana, com a expressió d’una voluntat molt ferma: la resistència enfront del projecte d’una marina per super-iots. Un grup inversor voraç, l’autoritat portuària i el govern municipal han travat un acord per expropiar-nos el Port Vell: perquè deixi de ser ciutat, per entregar-lo a l’afany de lucre i a l’obscenitat. La Barceloneta i la resta de barris de Ciutat Vella són realitats socials i urbanes fràgils, però disposades a seguir lluitant per ser respectades, pel dret al futur amb dignitat de la gent que hi viu, enfront de les dinàmiques d’expulsió que acabarien generant operacions a cavall de l’especulació i el luxe.

La creativitat. Aquest cap de setmana ha estat també d’activitats a l’entorn del projecte Recreant Cruïlles. A tota la ciutat, però a l’Eixample especialment, falta molt espai per a les persones, i sobren cotxes i espai viari. S’estan articulant alternatives tan contundents com imaginatives. Recreant Cruïlles fa de punta de llança: des de fa temps es treballen de forma participativa propostes per omplir d’usos comunitaris, i per tant de sentit, un solar buit a Consell de Cent amb Viladomat; i es treballan, alhora, propostes per crear la primera plaça-cruïlla i la primera super-illa a l’Eixample, fent realitat la utopia urbana de Cerdà i retornant la ciutat a les persones.

La dignitat de les persones vulnerables, la força dels barris que lluiten, i la creativitat dels col.lectius que persegueixen utopies quotidianes, dibuixen la realitat de la ciutat que no renuncia a l’esperança; de la Barcelona que sap que el futur no està escrit i que es pot construir cada dia amb lletres de compromís i confiança. És la Barcelona de la que em sento part: la del col.lectiu de la nau de carrer Puigcerdà, la de la Plataforma Defensem el Port Vell, la del projecte Recreant Cruïlles. La que ha de guanyar la partida a l’autoritarisme, l’especulació i els cotxes.          

Història número 1. “La imaginació és més important que el coneixement” és una de les frases més conegudes d’Einstein. Fa cinquanta anys, el físic Peter Higgs i el seu equip van proposar la idea d’un nou camp de forces i la seva partícula associada, per completar i donar sentit al Model Estàndard, que explica amb una precisió tremenda què són i com funcionen, a un nivell bàsic, totes les coses. Fa 50 anys Higgs va activar més la imaginació que els coneixements. Avui el cúmul de saviesa derivat d’aquella conjectura és brutal, fins arribar fa pocs dies a l’anunci de la trobada de la partícula de Higgs, la que explica l’origen de la massa i tanca el Model Estàndard. La partícula que ho explica quasi tot: la que parla a Déu de tú a tú; la que li disputa les funciones creadores de la realitat tangible. Han calgut 50 anys. Mig segle de lluita, tenacitat, treball quotidià. Per trobar el bosó de Higgs els equips científics han hagut d’analitzar bilions de col.lisions de protons contra protons, en el marc de LHC, una infrastructura de recerca bàsica d’una complexitat enorme. I a més el bosó no es veu: es desintegra en una fracció de trilionèsima de segon. Es veu el producte de les desintegracions: la signatura del Higgs. Al.lucinant. Mig segle també de cooperació, vincles, xarxes entre equips: el CERN –laboratori europeu de partícules on s’ha detectat el bosó- va ser una de les primeres institucions creades en el procés d’integració comunitària després de la II Guerra Mundial. Avui hi treballen milers de professionals i 20 estats aporten finançament, uns 6.000 milions d’€ d’inversió pública, només per fer possible l’accelerador de partícules (LHC). Imaginació, lluita, tenacitat, inversió pública, cooperació en peu d’igualtat… els valors de la millor Europa. Al servei de la recerca bàsica, de la comprensió del món, del progrés humà. Cap iniciativa privada, cap dinàmica competitiva de mercat no ho hagués fet possible.

Història número 2.  A partir dels anys 50 es va forjant a Europa l’avenç civilitzatori més important de la modernitat en clau sociopolítica: l’estat de benestar. L’accés a l’educació, la sanitat, les pensions, l’habitatge, el transport… en tant que drets de ciutadania, i no en funció de la renda de cadascú. Els drets laborals. A partir de 1968, aquest pacte social s’obre i s’amplia cap a les dimensions del gènere, la diversitat cultural, l’orientació sexual… cap als drets civils emergents. Sí, amb limitacions: capitalisme, patriarcat i depredació del medi resulten incompatibles amb l’aprofundiment dels drets socials, la sostenibilitat i la democràcia. Però amb molta lluita de les classes populars i dels col.lectius més vulnerables, i amb grans dosis de creativitat social, s’assoleixen a Europa, al llarg de més de mig segle, espais d’igualtat social i autonomia personal sense precedents històrics. Aquesta segona història podria “acabar” aquí. Seria un relat amb bon final, com el de la primera història. Però malauradament té un epíleg imprevist (o no tant).

Epíleg (inacabat) de la segona història. Es volen carregar l’estat de benestar, els drets laborals, els civils i els ecològics. I taponen les vies de més democràcia. S’ho estan carregant, amb autoritarisme i revenja de classe: els rics i els seus instruments polítics (partits de dretes i molts socialdemòcrates), amb la crisi –generada per ells mateixos i la seva cobdícia- com a excusa per al desmuntatge de tot. I amb la UE de les retallades i el dolor com a palanca, en contradicció a l’Europa de la ciutadania i dels pobles. El neoliberalisme, l’austeritat injusta, els privilegis dels bancs… trenquen el pacte social de l’estat de benestar i els equilibris de la vella política.

Alternativa (oberta) a aquest epíleg. L’ofensiva és sistèmica; ja no és qüestió de matisos. És qüestió de construir l’alternativa de fons. Des de la dignitat de la lluita al carrer; des de la necessitat de grans articulacions polítiques per assolir una nova hegemonia. Des de l’esperança del 15-M, d’Islàndia, de Syriza… L’horitzó de la justícia social, de la nova política democràtica. És temps de rebel.lia i creativitat. De lluita social i generositat política. I molta confiança en la capacitat col.lectiva per fer realitat els somnis. Com la comunitat científica de la primera història. Trobarem el bosó de Higgs. La clau social de la utopia democratista on tots els projectes de vida siguin possibles en peu d’igualtat, on la consciència sobre els límits del planeta faci possible una prosperitat ecològica i compartida.