Per la gent futbolera i sobretot per als culers aquest any ha estat fascinant. El futbol i el Barça formen part del meu territori emocional des de que era ben petit. Els partits de futbol al pati del cole, inclosos dissabtes al matí; i els que muntàvem a Lliçà els caps de setmana i a l’estiu eren moments de màxima felicitat. Recordo el primer partit que el meu pare m’hi va portar al Camp Nou, jo deuria tenir 6 anys, allà pel 1970. El Barça va guanyar el Celta amb gol de Fusté. Va ser aquella lliga que van disputar Barça i València fins a l’últim partit, i que va acabar guanyant el València. Des de llavors, tot un conjunt de jugadors, partits, moments, equips, victòries i derrotes formen un cert fil conductor, una mena de banda sonora on es reconeixen memòria i sentiments.

Recordo els anys setanta, marcats pel 0-5 del Bernabeu i la lliga de Cruyff. Eren moments de futbol molt físic, amb jugadors com Migueli, Asensi o Neeskens. A mi m’agradaven més els que la tocaven com Costas o Marcial. I un davanter centre que em tenia el cor robat: Milonguita Heredia. Després va venir Basilea, espai mític on el Lobo Carrasco va agafar el relleu de Rexach, com a referent d’un futbol i d’un equip que no s’entenen sense extrems. I Maradona, que ens va deixar clavats a la mirada i a la pell fragments de futbol sublim. La lliga de l’Urruti t’estimo va tenir sabor i accent britànic (Venables, Archibald) però el qui va saber guardar les essències del futbol de la masia va ser Rojo, un jugador de la casa amb una esquerra de vellut.

El dream team és l’equip fundacional del Barça que avui coneixem i reconeixem. Una manera d’entendre la competició i el futbol: jugar bé, estimar la pilota i articular un sentit estètic del joc, no només com l’ideari màxim a preservar, sinó també com la manera més directa i eficaç de guanyar. El futbol irrenunciable del coneixement, el de Guardiola, Txiki, Eusebio i Laudrup. L’equip del Centenari i del tombant de segle ens va tenir amb l’ai al cor, però alguns jugadors van saber dialogar amb el llegat rebut i construir un pont cap el Barça actual: gràcies Pitu Abelardo, Rivaldo, Cocu, Riquelme… Probablement tot això i moltes altres coses expliquen i han fet possible el Barça de Rijkaard i el del Pep. Un equip que ho ha guanyat tot des del futbol dels valors i no del resultadisme; des de la pedrera i no des del mercat; des del futbol concebut com un ofici d’esforç, treball, vincles col.lectius d’equip, intuició i talent. Serà difícil tornar a guanyar-ho tot, però segur que Valdés, Iniesta, Messi, Piqué, Busquets, Pedro, Bojan i companyia seguiran sent durant molts anys referents d’una manera de practicar i entendre aquest meravellós esport. Aquest Barça demostra que un altre futbol és possible. Un futbol que creix també, partit a partit, en el territori de les utopies quotidianes.

Un dels aspectes que més ha de definir la Barcelona que volem en l’horitzó del 2020 és la mobilitat. El model de mobilitat expressa en bona part el projecte de ciutat. Va més enllà de l’organització col.lectiva dels desplaçaments i es vincula a una certa manera d’entendre les relacions socials en la vida quotidiana. Precisament per això, la mobilitat és un tema de naturalesa nítidament política. Expressa valors i interessos. Concepcions distintes i discrepants que s’han de debatre en l’àgora ciutadana. A Barcelona, el Pla de Mobilitat Urbana és un bon instrument, i el Pacte per la Mobilitat un bon espai de participació. A ICV-EUiA creiem a fons en la necessitat d’impulsar polítiques públiques i pràctiques socials per una mobilitat humana, sostenible, amable i segura. Estem avançant. Però cal anar molt més enllà, amb molta confiança, cap a la mobilitat del segle XXI, articulada pels desplaçaments a peu, la bicicleta i una xarxa de transport públic amb bon servei a tots els barris. Tot i reduint dràsticament la presència dels cotxes, i superant la lògica del desarrollisme viari. La modernització social i ecològica passa també per la mobilitat. Aquests últims dies, la mobilitat ha estat molt present en la política municipal. Voldria destacar tres temes, sobre els quals hem construït propostes i mirades des de l’esquerra verda.

En primer lloc, la transformació de la Diagonal. El debat ciutadà segueix escalfant motors i és important que tots els sectors socials hi diguin la seva. Espero que el proper dimecres, al Ple de l’Ajuntament, aprovem les bases de la consulta ciutadana. La nova Diagonal és un projecte amb moltes dimensions, però la mobilitat n’és una de central. La connexió dels tramvies en superfície, aspecte essencial del procés, implicarà una transformació substancial. Estarem posant unes bases molt sòlides cap a una Barcelona més ecològica i més compromesa amb el futur del planeta. En segon lloc, dilluns passat l’ATM va aprovar una pujada de tarifes per al 2010 que ICV-EUiA no compartim i no vam votar. Aquest no és el camí, i molt menys en temps de crisi. Per una persona usuària habitual de la T-10, l’augment pot implicar a l’entorn de 100 euros més a l’any. Cal una llei de finançament del transport públic que garanteixi aportacions institucionals sòlides, i l’avenç cap a un sistema just de tarifació social per a infants, joves, treballadors/es i persones grans. En tercer lloc, la licitació de la gran estació de la Sagrera és imminent. Ha de ser un pas endavant qualitatiu per la potenciació i interconnexió de trens (sobretot rodalies), metro i autobusos; i una aposta estratègica per la cohesió social i territorial dels barris de Sant Andreu i Sant Martí. Defensarem amb molta força que l’esquema viari i de mobilitat privada resultant sigui plenament coherent amb els objectius de reducció dels desplaçaments en cotxe a Barcelona.

En síntesi, una Diagonal amb tramvia com a eix vertebrador de la mobilitat al nou Passeig; un sistema tarifari socialment just i al servei de la fidelització de les persones usuàries; i una Sagrera sostenible que no esdevingui, en cap cas, una nova dreçera per entrar en cotxe a Barcelona. Tres objectius bàsics que hem de situar al cor de l’acció política d’ICV-EUiA; tres revolucions quotidianes que hem de batallar i guanyar.

Ahir vaig anar a veure Buscando a Eric, l’última pel.lícula de Ken Loach, amb guió de Paul Laverty. És una peli que s’inscriu sense sorpreses en l’univers Loach-Laverty: històries de quotidianitat, amb forts components de fragilitat social, entorns urbans i laborals de classe obrera, trajectòries i realitats personals intenses i dures, però alhora teixides per fils de tendresa i humor. Buscando a Eric introdueix també algunes novetats en aquest univers loachià. De format, la presència i els diàlegs del protagonista amb un metafòric Eric Cantona. I de continguts: una intensificació del gir cap a les relacions intergeneracionals, familiars i de gènere. Si us agrada el cinema de Ken Loach, val la pena de veure-la. És, com sempre, una proposta interessant i honesta. Amb un gran treball d'Steve Evets (a la foto de l'encapçalament).

Ken Loach i Paul Laverty són dos referents artístics i cívics, al llarg ja de molts anys. Vaig descobrir Loach fa uns vint anys, amb Agenda Oculta, la pel.lícula que narrava la vulneració dels drets humans a Irlanda del Nord per part de les forces de seguretat britàniques. El vaig conéixer personalment a Managua, l’any 1996, quan fèiem els fòrums de presentació de La canción de Carla, una preciosa història d’amor que rememora la dignitat d’una generació de joves nicaragüencs en defensa de la seva revolució. Ken Loach té altres pel.lícules on tracta de forma oberta i directa qüestions sociopolítiques molt rellevants. Ja sigui en clau històrica: la mirada llibertària sobre la guerra civil amb Tierra y Libertad; o el duríssim relat sobre el conflicte armat per la independència d’Irlanda a El viento que agita la cebada. Ja sigui en clau molt més actual, com la magnífica Pan y Rosas, on es construeix una entranyable i alhora dura història sobre els drets socials dels immigrants mexicans a Califòrnia.

Però al meu parer, el millor Ken Loach esclata amb força a tot un conjunt de pel.lícules vertebrades per la quotidianitat de gent humil que viu vides difícils en barris populars a diferents ciutats angleses i escoceses. Històries senzilles on s’expressen els impactes més a flor de pell d’un entorn d’injustícies i desigualtats socials; i també de lluites personals i col.lectives per superar-les i construir futurs millors. Loach i Laverty manlleven la mirada dels qui ho passen malament. I apunten, en una combinació reixida de delicadesa, humor i compromís valent, les causes d’aquest malestar. Causes que tenen a veure, també, amb la crueltat antisocial dels valors i les polítiques neoliberals dels governs de Thatcher, Major i Blair. Per pel.lícules com Riff-Raff, Lloviendo Piedras, Ladybird Ladybird o La Cuadrilla (veritables joies) desfilen joves, famílies, immigrants, treballadors en precari… que afronten problemes i construeixen esperances, sovint a través de petites escletxes per on, malgrat tot, s’escolen il.lusions i projectes, arrelats sempre en valors insubornables com l’amistat, la solidaritat, l’afecte o la identitat de classe. Les pel.lícules de Ken Loach són una aportació de gran valor artístic i humà. I una referència molt sòlida per seguir construint, des de la proximitat, la nova política d’esquerres i ecologista del segle XXI.

(Després d’algunes reformes ja torna a estar activat el bloc; perdoneu si us heu trobat que no podieu entrar. Ja veieu que ha reaparegut amb nou format… culpa de l’Eva i de l’Amèlia que són unes cracs).

Al llarg d’aquests últims dies, l’expressió mediàtica de la política municipal barcelonina ha vingut protagonitzada per alguns temes rellevants: l’aprovació inicial del pressupost del 2010, el debat sobre la transparència en la gestió pública, l’inici del nou model de neteja i recollida selectiva, la problemàtica a l’entorn de les drogues, la consulta ciutadana sobre la Diagonal. Però hi ha altres temes rellevants que surten poc als mitjans. I al llarg d’aquests últims dies hi ha hagut també a l’Ajuntament i a la ciutat un fort activisme en una de les dimensions-clau del treball per una ciutat plenament inclusiva: el 3 de desembre hem celebrat el dia internacional de les persones amb diversitat funcional, i enguany hem commemorat, també, el 30è aniversi de l’IMD (l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat). Hem debatut l’anàlisi de les necessitats de suport social per a les persones amb malalties mentals, hem fet actes i exposicions amb motiu del bicentenari de Louis Braille, hem presentat el programa d’esport sense barreres, hem assistit a la II mostra d’arts escèniques protagonitzada per persones amb discapacitat, hem visitat nous centres de dia i residències en construcció...

Sí, Barcelona ha treballat molt i bé per l’accessibilitat universal -física i comunicativa- i per la plena autonomia de les persones amb diversitat funcional. Hem fet sovint el balanç de tot el que hem anat guanyant: des de la plena adaptació del transport públic, a l’escola inclusiva; des de la cultura accessible, a la integració en el mercat laboral ordinari; des de les llars amb suport, al programa de vida independent… passant per l’atenció precoç a la petita infància, les àrees de joc adaptades, els monitors de suport en el lleure educatiu, els centres especials de treball, el servei de suport al bany… i tantes altres coses. També compartim sovint reflexions a l’entorn dels reptes emergents i els nous horitzons de la Barcelona per tothom, sí, queda molt per fer: l’habitatge plenament accessible, l’adaptació dels entorns de vida quotidiana, la comunicació accessible en tots els serveis públics, l’autonomia de les persones amb discapacitat intele.lectual, l’educació secundària i universitària inclusiva… En definitiva, avenços i compromisos en la construcció d’una ciutat on les persones amb diversitat funcional puguin realitzar, en plenes condicions d’igualtat, els seus projectes vitals.

Però avui volia sobretot subratllar una idea. Al darrere d’aquesta trajectòria de fites i reptes hi ha sempre persones concretes. La Barcelona accessible té rostres, ulls, somriures, noms, cognoms, neguits, emocions, esforços i aportacions personals. Són moltes persones, milers de ben segur, i a totes elles el meu més sincer reconeixement. Persones amb discapacitat que al llarg de 30 anys i des de múltiples trinxeres associatives han lluitat per llegar-nos una ciutat millor per tothom. I que avui segueixen a peu de carrer, plantant noves llavors de futur. I equips professionals magnífics, d’altíssima qualitat humana. I és aquí on vull expressar un agraïment ben explícit a tot l’equip directiu i a tots els treballadors i treballadores de l’IMD. Perquè sou la columna vertebral d’una utopia quotidiana. Perquè el vostre compromís ha estat i és imprescindible per fer una ciutat més humana i solidària. Gràcies Roser, Charo, Merche, Fidència, Josep Maria, Montse... gràcies a totes i tots els qui participeu i construïu, dia a dia, l’IMD: un projecte necessari, carregat de present i de futur.

Feia dies que volia dedicar un escrit del bloc al Joan Herrera. Ahir no vaig poder anar al Consell Nacional on el Joan va ser proclamat candidat d’ICV a la presidència de la Generalitat, ja que era a Reggio Emilia (prop de Bolonya) en una reunió de la Comissió d’Inclusió Social de l’organització mundial de municipis. Em va saber greu no ser-hi. El Joan Herrera serà el millor candidat a les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any vinent. Per moltes raons…

Perquè personalitza com ningú els valors i el projecte de l’esquerra verda nacional. (i la política són valors i projectes sí; però aquests NOMÉS adquireixen significat quan algú els personalitza amb autenticitat). Perquè no és un polític convencional. Perquè és lluny de l’establishment i molt a prop de les gent senzilla. I al costat de les causes justes: amb valentia, sense complexos, amb humilitat. Perquè el Joan coneix molt bé, respecte i valora totes les sensibilitats que conformen ICV. Perquè capitalitza una trajectòria d’esquerra transformadora que ve de lluny, i la projecta al futur amb nous accents, nous llenguatges i nous colors. Perquè genera sinergies i complicitats entre moltíssima gent compromesa en el teixit social del país. Perquè ell mateix forma part dels moviments socials: en Joan és un dirigent polític perquè és un militant social. Perquè demostra que ser ecologista és la forma més natural de ser d’esquerres; i la més carregada de present i de futur. Perquè sap que la política és quotidianitat local i global. I l’autodeterminació (personal i col.lectiva) un dret radicalment democràtic. Perquè el Joan ha treballat molt i bé tots aquests anys: està fent una feina excel.lent al Congrés (sembla que tinguem una pila de diputats/des). Té molta experiència política, ha gestionat problemes i situacions complexes; i ho ha fet amb flexibilitat, eficàcia i coherència amb els compromisos adquirits. Perquè estic convençut que la immensa majoria de gent d’ICV està feliç i il.lusionada amb la candidatura del Joan (a diferència d’altres partits, on els candidats generen unanimitats de baix perfil o adhesions fracturades). Perquè és imaginatiu i té curiositat vital i intele.lectual. Perquè expressa molt bé els conflictes, les necessitats i les injustícies quotidianes en termes polítics. Perquè sap que la revolució del segle XXI (més necessària que mai) es declina en plural i es construeix cada dia.

Per moltes coses més… enhorabona Joan per la candidatura!. Un repte més, però un repte diferent. No serà fàcil, però serà apassionant. El teu compromís ens dóna forces. Gràcies. Sí, un candidat del segle XXI per una Catalunya més humana i habitable.

Aquests dies hem parlat molt de la Cimera del Clima que es desenvoluparà el mes vinent a Copenhaguen. El canvi climàtic és una de les expressions més palpables del caràcter insostenible del model de producció i consum predominant. Des d’una perspectiva ecologista d’esquerres, la lluita contra el canvi climàtic a escala global és una prioritat política indiscutible. També al màxim nivell de prioritat cal situar el combat contra la fam. Aquesta setmana té lloc a Roma la Cimera Mundial sobre Seguretat Alimentària convocada per l’ONU. Cap dels màxims dirigents del G8 no hi serà. Se’n desentenen. Les paraules d’obertura del secretari general de Nacions Unides no podien ser més frapants: “avui moriran 17.000 nens en el món per desnutrició”. Al llarg dels dos últims anys, s’ha incrementat en 170 milions el nombre de persones que passan fam. Lula, que sí que hi és a Roma, va dir-ho ben clar: “amb la meitat dels recursos que els líders mundials han invertit per salvar els bancs n’hi hauria prou per eradicar la fam al món”. Sí, salvar la caiguda dels bancs provocada pel neoliberalisme i la cobdícia ha estat prioritari; lluitar contra la fam segueix sent marginal en l’agenda del capitalisme global. La FAO disposa d’un pressupost de 7.900 milions de dòlars per programes de seguretat alimentària (famílies camperoles del tercer món colpejades pel canvi climàtic); en demana arribar a 44.000. Els països rics destinen 365.000 milions a l’any per sostenir les rendes dels seus agricultors. Al darrera d’aquestes xifres s’amaga un exercici de violència estructural contra 1.000 milions de persones. De Roma sortirà poc més que el compromís de seguir treballar pels Objectius del Mil.leni: reduir a la meitat la fam al món el 2015. Avui estem més lluny d’aquest objectiu que en el moment de la seva assumpció pels caps d’estat l’any 2000. La banca privada reflotada amb diner públic a raig. Les persones en risc de desnutrició poden esperar. Desesperant.

Però la indignació no ens farà caure ni en el desànim ni en el simple resistencialisme. Cal enfortir tots els mecanismes de denúncia i d’acció. De rebelia i de creativitat. Aquest dissabte farem a Bolonya la reunió semestral de la Comissió d’Inclusió Social i Democràcia Participativa (CISDP) de CGLU (l’organització mundial de municipis). Des de la presidència de la CISPD seguirem impulsant dues idees-propostes bàsiques: a) les polítiques de lluita contra la pobresa s’han de situar al centre de les prioritats polítiques locals: b) les ciutats hem de ser presents en primera línia en les polítiques orientades a l’acompliment dels Objectius del Mil.leni. La nostra aportació, la de les ciutats compromeses amb l’eradicació de la fam és limitada. Però és ferma i insubstituible. L’espai local-global ha de fer de punta de llança, d’espai de consciència i d’activisme. Seguirem treballant perquè el combat contra l’exclusió vertebri a les ciutats del món, i perquè aquest compromís s’expressi en una cimera mundial d’alcaldes per l’eradicació de la pobresa a celebrar a Barcelona a finals del 2010. Els governs locals entenem més de fets que de paraules. A Barcelona, en el periode 2008-2012, doblem el pressupost de cooperació internacional. I cap despesa creix com ho fa la d’inclusió social. Ho fem de la mà de les organitzacions socials. Cal enfortir la coalició local-global entre ciutats i moviments socials com a factor de contrapunt a la renúncia dels estats i al seu servilisme respecte el capital financer. Des de Barcelona, des dels valors de l’esquerra verda, ho seguirem fent

La setmana passada a Barcelona es va desplegar un fort activisme en el terreny de la sostenibilitat. Volem una ciutat compromesa en la lluita contra el canvi climàtic, a partir de l’exercici d’una ètica col.lectiva de responsabilitat ecològica global; i volem una Barcelona que practica, cada dia, l’ecologisme de la quotidianitat. Totes dues coses han tingut expressions molt rellevants aquests últims dies a la nostra ciutat. D’una banda, l’ONU va convocar a Barcelona la ronda de negociacions prèvies a la Cimera del Clima de Copenhagen, on van assistir més de 4.000 delegats/des. D’altra banda, es va posar en marxa el nou model municipal de neteja i gestió sostenible de residus, liderat per l'Imma Mayol i el seu equip, des de l'Àrea de Medi Ambient.

Barcelona ha estat i és una ciutat de referència, en el marc de la Xarxa Mundial de ciutats presents en totes les Cimeres i Convencions globals sobre la protecció del clima (Rio, Kyoto, Johannesburg, Bali…). Els entorns urbans, on viu ja més de la meitat de la població del planeta, representen el 70% dels consums energètics i el 80% de les emissions de diòxid de carboni en el món. Però les ciutats hem fet, també, passes endavant molt rellevants en l’articulació d’accions per a la mitigació del canvi climàtic. Ho fem des de voluntats polítiques sòlides, i des dels avantatges que ens dóna la proximitat, i la capacitat de construir complicitats i sinèrgies amb la ciutadania. A Barcelona, les polítiques ambientals locals, impulsades per ICV-EUiA, han incorporat amb força el compromís amb el clima per mitjà de polítiques d’impuls a les energies renovables (l’ordenança solar); d’estalvi i eficiència energètica; i de fonts alternatives de generació d’energia pròximes als seus espais de consum. La nova central de generació d’energies, que proveirà d’un sistema de distribució de fred i calor a més de 30.000 persones a partir de l’aprofitament de la regasificació i de la biomassa, n’és l’exemple més clar: el projecte d’innovació energètica, en clau sostenibilista, més important del sud d’Europa.

L’arrencada del nou sistema municipal de neteja i gestió de residus és un pas endavant qualitatiu en l’ecologisme de la quotidianitat. Milloraran les intensitats de manteniment i de neteja, a tots els barris, de forma equitativa. Avancem substancialment en reciclatge, amb l’extensió de la recollida selectiva de la fracció orgànica a tota la ciutat. S’incorporen vehicles elèctrics. Tots els contenidors es fan accessibles, sota criteris d’accessibilitat universal. I el conjunt de canvis es debaten en els Consells de Barri i s’impulsa el protagonisme i la implicacio de tota la ciutadania en la transformació dels hàbits.

Cal posar en valor i saber interpretar i explicar en clau política tot això. Des d’ICV-EUiA, a Barcelona i a Catalunya, estem liderant les agendes polítiques per la transformació ecològica. A Barcelona, la dimensió mediambiental del projecte de ciutat, és clau. Treballem cada dia per una ciutat sostenible: des de les noves cultures de l’aigua i de l’energia; des de nous models de mobilitat humana (menys cotxes, més bicis i més transport públic); des de la conquesta de més i millors espais verds; des del residu mínim i el reciclatge… Cal seguir avançant cap a una ciutat ecològica, on sigui possible una nova quotidianitat sostenible. El treball tenaç i convençut de la gent d’ICV-EUiA és, més que mai, imprescindible. Garantia de responsabilitat i de futur.

Londres és una ciutat-taller de rebelies i creativitats: de les places de Bloomsbury als centres comunitaris de Brixton; del Soho als carrers de Camden; dels gunners de Highbury als spurs de Tottenham. Una ciutat global i comunitària, que es reconeix en les diferències, laboratori de multiculturalitat i punta de llança en pràctiques d’ecologia urbana. Mentre el Regne Unit travessava el tsunami conservador de Margaret Thatcher, Londres assajava una experiència política alternativa als tories: la rainbow coalition de Ken Livingstone, una xarxa de grups i moviments que van anar configurant, barri a barri, les bases de suport que van dur Red Ken a l’alcaldia de la ciutat. La innovació sociopolítica, la nova esquerra urbana, tenia el seu correlat en el terreny de la creativitat cultural i musical. El principal referent va ser The Clash. Joe Strummer i Mick Jones van liderar una de les millors bandes de rock de finals del segle XX. Els ritmes urbans i radicals del punk-rock s’articulaven a les influències del reggae i l’ska, i sortien veritables himnes amb lletres fortament compromeses pels drets civils i contra tota mena d’autoritarisme.

Recordo London Calling, Clampdown, the Guns of Brixton o Spanish Bombs (un preciós tribut musical al combat republicà contra el feixisme) com la banda sonora d’un Londres que em xiluava somnis de futur a cada cantonada. Fa uns dies he tornat a Londres i intentava mirar les mateixes cantonades amb els ulls adolescents i desperts de les meves filles. Joe Strummer ja no hi és, però London Calling sonava per elles. No ha deixat mai de sonar. Ni d’acompanyar nous somnis –i noves causes- en els capvespres plujosos de tardor sobre les places de Bloomsbury, els carrers de Camden o els pubs de Brixton… Us deixo al calaix de música tota la força i la tendresa de London Calling, per seguir compartint utopies quotidianes.

El cap de setmana passat es va celebrar el II Congrés de les Dones de Barcelona. Més de 1.700 dones van participar de forma activa, implicades en la construcció de reflexions, l’aportació de pràctiques i l’elaboració de propostes, per tal d’avançar en una nova quotidianitat de dones i homes superadora del patriarcat, on s’articulin relacions de gènere igualitàries i respectuoses de les diferències. El Congrés ha estat el resultat d’un llarg i dinàmic procés participatiu de milers de dones, que han expressat la seva voluntat de seguir operant com a veritables agents de transformació de la vida a Barcelona.

En el marc del Congrés, la Victòria Sau (vicepresidenta del Consell de Dones de Barcelona) ha fet entrega a Gladys Acosta, representant de l’ONU, de la “Declaració Universal del Reconeixement, Perdó i Abolició del Patriarcat”. Barcelona esdevé així l’escenari d’una nova dimensió per a l’acompliment dels Drets Humans, ciutat de referència global cap a un nou contracte igualitari de gènere amb voluntat d’abolir totes i cadascuna de les pràctiques i les relacions patriarcals encara existents, a qualsevol racó de Barcelona i del món.

Més enllà d’aquest fet, les conclusions del Congrés són tot un repte engrescador de futur. En elles, i com a element més destacat, les dones –seguint l’empenta creativa que sempre ha caracteritzat el discurs i el moviment feminista- han construït i ens han regalat un nou concepte, la cuidadania. Cuidadania com a nova dimensió de la ciutadania, on els temps i les tasques de tenir cura dels altres se situïn al bell mig dels valors personals i col.lectius; siguin espais generadors de drets i reconeixement; i siguin àmbits compartits de manera paritària per dones i homes. Dit molt en síntesi, no hi ha ciutadania sense cuidadania. Només farem una Barcelona de persones protagonistes dels seus propis projectes vitals si som capaços de generar una nova ètica –i una nova realitat- on les dones i els homes compartim els temps i les tasques cuidadores. La nova quotidianitat serà de dones i homes compartint, en peu d’igualtat, vida i treballs; energies i il.lusions; responsabilitats i drets. La superació del patriarcat i la superació de la centralitat dels temps productius són elements que travessen el conjunt de revolucions quotidianes que van configurant la nova Barcelona.

Les dones en són les impulsores i les creadores d’espais d’innovació i transformació. Les dones i els homes hem de co-protagonitzar els canvis. El II Congrés de les Dones de Barcelona ha estat una tasca col.lectiva, de moltes persones que han fet aportacions diverses i igualment rellevants. Però no hagués estat possible sense l’impuls, els esforços i la magnífica feina feta per la Regidoria de Dones de l’Ajuntament: per l’Elsa com a regidora que demostra cada dia que són possibles lideratges habilitadors i generadors de confiança, per la Laia, la Malika, per totes les dones de l’equip i del Consell. Gràcies a totes. Ho deia l’Elsa, “cal seguir convertint el discurs feminista en pràctica política”. Sí, en nova política emancipatòria; en utopies quotidianes que vagin fent realitat la Barcelona per la qual treballem, sabent-nos hereus d’un passat de dones lluitadores i cuidadores, i fidels a un futur que volem d’homes i dones que lluitem i cuidem colze a colze.

A Barcelona, CiU i Xavier Trias estan en campanya electoral. A més d’un any i mig de les municipals. I ja porten uns quants mesos. Res de nou, el mandat passat van fer el mateix: a dos anys de les últimes eleccions ja ens desplegaven reclams electorals en forma de poma. És una manera de fer política anacrònica, a remolc dels publicistes, instal.lada en les creences del màrqueting polític més convencional: propaganda sense contingut, formes poc respectuoses, consideració passiva de la ciutadania com a espectadora-receptora de missatges estereotipats. Tot plegat bastant coherent amb el tipus de política que practica Xavier Trias a l’Ajuntament: retòrica buida, discursos superficials, de saló, desconnectats de la quotidianitat de les persones. Últimament, és cert, ha introduït alguns elements de contingut en el relat. I ho ha fet per aliniar-se amb el catastrofisme conservador, amb el menysteniment i l’estigmatització de barris i persones. Per instal.lar-se en la narrativa dretana del tipus “Barcelona és una ciutat incívica i degradada”. Discurs que, d’altra banda, és ben coherent amb els constants suports mutus, i coincidències de vot i argumentari entre CiU i el PP a l’Ajuntament.

L’última campanya de Xavier Trias aporta un document amb 100 idees. Benvingut sigui, d’això es tracta: de poder expressar propostes i de poder confrontar-les. Un cop llegides, cap sorpresa. Algunes mesures que reflecteixen el que avui ja recull el PAM i el govern està desplegant; combinat amb mesures d’orientació conservadora i oblits ben significatius. Un programa de regust antic i dretà.

Alguns exemples. Ni un sol esment a l’escola pública. Això sí, queda clar que Xavier Trias paralitzaria el programa de noves escoles bressol municipals. En canvi, xecs escolars i facilitats perquè les escoles trïin (segreguin) famílies. Ni una sola ratlla de compromís amb les persones en situació d’exclusió social i pobresa (ni tan sols apareix la pobresa). Cap proposta per la vida independent de les persones amb discapacitat. Només un respir per les famílies, temporal és clar, i ingressant les persones amb discapacitat en centres; per CiU no deu existir el dret a l’autonomia personal. Doble xarxa d’atenció social: una per als autòctons, l’altre per als nouvinguts (com fa el PP a Madrid). Ni una paraula de compromís amb les polítiques de reducció de danys a les persones drogodependents. Defensa d’una fiscalitat socialment regressiva: lligada al nombre de fills/es i no al nivell d’ingressos. Ja ho sabem, Xavier Trias no vol ni sentir a parlar d’apujar els impostos als rics. Polítiques antiecològiques, desarrollistes, i contràries a la mobilitat sostenible: més túnels (Montjuïc), més cotxes (ampliació de les rondes), més velocitat (revisió a l’alça dels 80 km/h) i carril-bus amb motos. I per acabar-ho d’arrodonir, CiU es mostra partidària d’una gestió municipal lligada als valors mercantils de competitivitat i productivitat; cap defensa d’una gestió pública vinculada a valors de proximitat, calidesa, personalització i ciutadania. El que dèiem, CiU i Xavier Trias comencen a destapar (un cop més) un programa de regressió social i ecològica. Ancorat en les formes de la vella política i carregat d’orientacions conservadores.

Nosaltres, des d'ICV-EUiA, seguim treballant al costat de la Barcelona desperta, dinàmica, creativa, rebel, des de la nova política (senzillesa, respecte, diàleg, construcció participativa de propostes) i impulsant valors de justícia social i ecològica. Avançant, des d’una xarxa de revoltes quotidianes, cap a una ciutat humana i habitable.

Ahir vam tenir Ple a l’Ajuntament. El Ple té una dimensió litúrgica i unes formes massa rígides, amb temps estrictament pautats i vots estrictament disciplinats. Poques sorpreses. Tot i així, és l’únic espai en el que podem debrate sobre un ampli ventall de temes entre tots els grups municipals. I és clar, expressa la correlació de forces sorgida de les eleccions (algun dia haurem de parlar a fons de la necessitat de reformes substancials en un sistema electoral local que sembla més del segle XIX que del XXI). De vegades debatem al Ple qüestions molt rellevants que obtenen poc ressò. D’altres, en canvi, temes poc connectats a la vida quotidiana de la ciutadania, però instal.lats en la lògica del teatre polític, treuen fàcilment el cap en els mitjans. En qualsevol cas, hem de seguir treballant per una política local més substantiva i ciutadana; i menys declarativa i partidista. Més reflexiva i emocional; i menys adscriptiva i tacticista.

Al Ple d’ahir vam fer un debat important sobre el Raval. Hi ha sectors socials i polítics que aquests dies han generat una espiral d’estigmatització de la realitat del Raval. És difícil intervenir sobre el centre urbà-històric d’una ciutat global; i Barcelona ho és. Si no hi ha polítiques públiques potents, les forces del mercat són devastadores: desertitzen (canvien residència per negocis); gentrifiquen (expulsen classes populars per capes benestants); i degraden (deixen d’operar sobre zones al marge de les noves centralitats). Al Raval (i a tot Ciutat Vella) podien haver passat algunes o totes aquestes coses. I no n’ha passat cap. I això està molt bé. El Raval ha guanyat 10.000 residents en els últims 15 anys; té una estructura social multicultural, rejovenida i interclassista amb predomini dels sectors populars; i la majoria dels seus espais públics estan regenerats i funcionen com a llocs de trobada i convivència (de la Rambla del Raval a la plaça del MACBA). Sincerament, crec que la dreta social i política –les classes benestants i les ments benpensants- això no ho suporten. No els hi agrada que les classes populars visquin a espais centrals d’alt valor simbòlic; no els hi agrada la diversitat cultural i el pluralisme de formes familiars; no els hi agrada que creixin valors d’innovació social i de transgressió cultural al bell mig de Barcelona.

És clar que hi ha problemes al Raval. Com a d’altres barris. I alguns d’específics, per l’impacte de certs fenòmens i la feblesa històrica d’algunes polítiques públiques. Com a d’altres barris: al Raval hi ha desigualtats, pobresa i riscos d’exclusió; hi ha fragilitats convivencials. I problemes específics, o que s’expressen amb molta més força: al Raval hi ha grups de crim organitzat, explotació sexual, assetjament immobiliari, impactes negatius d’un model turísitic que cal revisar a fons, banalització urbana (dels souvenirs al fast food), aliances urbanístiques que privatitzen l’horitzó (port vell, hotel vela). Cal reorientar algunes polítiques, fer més intenses d’altres, fixar noves estratègies, però al servei d’un objectiu de llarg abast i quotidià alhora: un Raval acollidor, inclusiu, incomformista i convivencial.

I tot això s’ha de fer bastint complicitats amb el teixit social, amb les veïnes i els veïns, des d’espais d’implicació ciutadana, de treball en xarxa, fent dels conflictes oportunitats d’aprenentatge i creativitat social. Perquè la gent que viu al Raval expressa dignitat i ganes de viure-hi; exigència i corresponsabilitat. El Raval és la ciutat històrica (memòries, patrimoni, capital simbòlic, entramat urbà) però expressa sobretot els valors de la millor Barcelona, (interculturalitat, diversitat social i d’usos, solidaritat comunitària, respecte a totes les formes de convivència). Més enllà de qualsevol intent d’estigmatització, de substitució social, el Raval seguirà enfrontant els problemes amb dignitat i forjant la nova quotidianitat.

Sempre m’ha agradat Joan Isaac. Em vaig mirar moltes vegades amb enyorança els seus vinils, desats a un prestatge de casa, des d’aquell dia que el meu tocadiscos va deixar de girar. A finals dels anys 70 i al tombant dels 80, les cançons de Joan Isaac formaven part de la banda sonora d’un temps de descobertes i il.lusions: des de la sublim “A Margalida”, un cant intimista a Salvador Puig Antich, fins a “El desertor”, (senyor governador, li dic que em nego a fer-la...) cançó-himne en temps d’insubmissió. Passant per “Barcelona ciutat gris” o “l’Estació de França”, cançons que posaven paraules i acords a l’encara difícil tasca de teixir vincles emocionals amb Barcelona.

Després de molts anys de silenci, Joan Isaac ens ha tornat a regalar una colla de cançons molt maques i ens ha permès escoltar novament les d’abans. Músiques i lletres d’amor precioses: “Però prefereixo els teus ulls”, “No hi ha res urgent menys abraçar-te”, o “Breu cançó d’amor per a dues filles” (que es fongui el gel, que plogui sofre, que pugi el preu de l’esperança, que a mi ja no m’importa res si us tinc a prop de matinada). Esperança i tendresa contra l’alzheimer a “Els Infants”, o contra l’anorèxia a “Alícia i el mirall” (No és veritat el que t'han dit: ets preciosa tal com ets…). El 2002 Joan Isaac va editar "Joies Robades" on traduïa i cantava veritables tresors robats a, per exemple, Paolo Conte (Gènova per nosaltres), Serrat (Aquelles petites coses) o Sabina (La Magdalena). Ja llavors es va atrevir amb un parell de joies d’Aute. I ara tots dos es fonen en un CD preciós on Joan Isaac tradueix i canta, entre d’altres: A l’alba; La bellesa; d’Alguna manera; o Les Quatre i deu.

He posat al Calaix de música i poesia del bloc “T’estimo en la rutina”, una bellíssima cançó d’amor quotidià. La gravació correspon al concert que Joan Isaac ens va oferir aquest estiu a la Festa Major de Gràcia. I us deixo aquí la lletra de “Gràcies, vida gràcies”, un mosaic d’agraïments amb els que m’identifico del primer a l’últim…

Gràcies, vida gràcies

Per parir-me prop del mar,
sota el sol meridional,
per omplir-me l'horitzó d'oliveres,
pels capvespres de Fornells,
pels oasis de Tozeur,
pel pont vell de Florència.
Pel color del desert
i l'atzur profundíssim dels mars.
Gràcies, vida, gràcies,
gràcies, vida, gràcies.
Per la música de jazz,
per Joan Manuel Serrat,
per Jacques Brel, Debussy i Mozart,
pels amics que m'has donat,
pels que hi són i els que no hi són,
pels clavells d'un abril a Lisboa.
Pels ulls dels infants
quan travessen la nit dels Tres Reis.
Gràcies, vida, gràcies,
gràcies, vida, gràcies.
Pel dream-team, pel 0-5,
pels diumenges de gol nord,
on vaig abraçar-me tant al pare,
pels somriures del Carib,
perquè encara no estic tip
de pintar cançons a l'aire.
Perquè estic convençut
que és possible seguir somniant.
Gràcies, vida, gràcies,
gràcies, vida, gràcies…

Arenys de Munt ha aconseguit situar el tema de les consultes locals en l’agenda pública. La política sol ser una combinació d’identitats, valors i interessos. Quan les identitats comunitàries entren en joc de manera predominant el debat tendeix a ser efervescent. La política dels valors i dels interessos, en canvi, sol jugar-se en escenaris menys emocionals, encara que igualment rellevants per a la configuració d’una societat. A Catalunya, la qüestió nacional és un eix definidor del conflicte polític. Avui tenim un nou Estatut que ens dota d’una autonomia ampliada i d’un reconeixement nacional més clar. Tot i així, el dret a l’autodeterminació (el dret de decidir) no està reconegut en l’actual marc jurídico-polític. Crec que defensar l’Estatut –aprovat en referèndum per la ciutadania- és bàsic. Crec també que cal seguir lluitant per la plena sobirania nacional de Catalunya. Per mi, Estatut i sobirania configuren un mateix terreny d’acció i compromís polític. D’altra banda, les consultes populars són eines d’aprofundiment democràtic, de generació de vincles entre les persones i els projectes col.lectius, de protagonisme d’actors socials més enllà dels partits. L’esfera local ha estat i és un àmbit clau d’innovació democràtica: per mitjà de múltiples instruments (nuclis d’intervenció participativa, pressupostos participatius, consultes ciutadanes…) on s’han dirimit qüestions ben diverses (des d’un pla urbanístic fins a l’energia nuclear o el deute extern…).

Consultes locals com la d’Arenys poden ser una oportunitat interessant. Al meu entendre, però, s’haurien de desenvolupar d’acord a certs criteris. D’una banda, intentar no situar la qüestió en un terreny d’alt voltatge emocional. L’opció per la independència de Catalunya és ben legítima; com també ho són qualsevol de les altres (federalisme, autonomia…). Totes poden ser sostingudes amb arguments interessants i oberts. D’altra banda, crec que les iniciatives de consulta local han de poder fer compatible l’opció independentista amb el reconeixement a la decisió nacional que Catalunya va prendre a l’aprovar l’Estatut en referèndum. Per últim, crec que les consultes, en tant que espais de democràcia participativa, han de ser impulsades i protagonitzades pel teixit social, sense que els partits polítics intentin colonitzar-les, ni situar-les en la lògica de la seva confrontació.

D’acord a aquests criteris, crec que cal valorar les consultes com a dinàmiques per aprofundir la qualitat de les nostres democràcies locals, i com a oportunitats per a seguir debatent, amb respecte i serenament, el nostre horitzó de llibertat nacional.

El dilluns passat vam fer l’acte "Revolucions Quotidianes. Diàlegs amb Barcelona”. Crec que va anar bé. Es tractava de generar un espai de reflexió participativa, pluralista, a l’entorn de la Barcelona que somiem i per la qual treballem dia a dia; amb els seus problemes i sobretot les seves energies de transformació, expressades des del compromís de persones i entitats. Voliem que fos, d’alguna manera, el punt d’arrencada d’un procés de diàleg obert, a múltiples bandes, entre tothom qui vulgui aportar els seus punts de vista per dibuixar un horitzó col.lectiu d’il.lusions. Il.lusions al voltant d’una Barcelona que estimem i ens agrada, però que la volem també diferent i millor. Estic convençut que no falten experiències, ganes ni idees. Cal articular-les i fer-les créixer per mitjà de la deliberació democràtica. Només des del diàleg, des de l’expressió de totes les veus, tindrà sentit construir una proposta de futur per Barcelona, carregada de rebelia i creativitat. ICV-EUiA obrirà un espai de construcció participativa d’un nou projecte per Barcelona, d’una nova quotidianitat més humana, en barris més habitables. Ens hi posem des d’ara. Anirem trobant els espais i els formats. Les maneres de fer-ho. Reconeixent-nos mútuament, en els acords i en les diferències, amb voluntat de suma i aprenentatge.

Us vull agraïr de tot cor la participació, l’interès, l’acompanyament de tothom. Els qui vau ser coprotagonistes del diàleg: moltes gràcies Ada, Albert, Fina, Francesc, Jaume, Joan Carles, Mònica, Montserrat, Pau i Ricard. Gràcies també als qui heu estat al llarg d’aquests mesos implicats en el procés perquè tot sortís bé. Gràcies als qui vau venir i m’heu expressat afecte, ànims i confiança. Serà un plaer seguir construint utopies quotidianes amb totes i tots vosaltres.

La Diada és reivindicació nacional. És també un moment per defensar els vincles indestriables entre l’alliberament nacional i la transformació social i ecològica. La Diada és solidaritat: amb el poble de Xile en el seu onze de setembre, i amb tots els pobles del món en situacions difícils (portem Palestina al cor).

Com cada 11 de setembre, des de fa molts anys, he pujat al Carmel, a la Plaça Salvador Allende, a compartir l’expressió d’un sentiment molt fort: l’agermanament històric entre la gent humil de Catalunya i de Xile. El record als nostres presidents màrtirs, Allende i Companys; la dignitat de tantes persones que al llarg de tants anys han lluitat contra les dictadures i han construit futur; el compromís de seguir treballant per la recuperació de la memòria democràtica. Enguany, hem commemorat el 70è aniversari del Winnipeg, el vaixell de l'esperança que el govern de Xile va posar a disposició de republicans catalans i espanyols refugiats a França el 1939, i que va ser rebut a Valparaiso, entre d’altres, per un jove ministre xilè de salut anomenat Salvador Allende. Sens dubte, el més emotiu ha estat la presència a la plaça de la Carme i la Salomé, dues dones grans que van viatjar al Winnipeg i que avui han estat el testimoni viu de la solidaritat, la tendresa i la dignitat.

La plaça Salvador Allende és al Carmel, un barri que expressa els millors valors en la construcció de la Barcelona democràtica: senzillesa, treball, acollida, mestissatge, moviment veïnal. Un barri de dones i homes que segueix millorant dia a dia, i on conflueixen les energies de transformació de persones, entitats i un districte liderat per l’Elsa Blasco que fa del diàleg i la proximitat les millors eines per anar fent possible una nova quotidianitat. En un temps de crisi, com el que vivim ara, els barris esdeven espais imprescindibles per teixir xarxes de cohesió i fraternitat. Avui també col.lectius de treballadors i treballadores en atur han expressat la seva denúncia als ERO i als acomiadaments, en el marc d’empreses que segueixen fent beneficis. La lluita de classes del segle XXI. No hi ha neutralitat possible. I som majoria els que creiem que el més just i responsable és defensar els drets socials i una nova economia ecològica al servei de les persones, superadora del capitalisme.

És aquesta solidaritat entre pobles germans, aquesta nova quotidianitat amb capacitat de transformar la vida, aquesta lluita tenaç per la igualtat social el que dóna sentit a la reivindicació nacional. Vivim pendents d’una sentència del TC sobre el nostre Estatut. Fet que contradiu la lògica democràtica de la plurinacionalitat. Només al poble de Catalunya li hauria de correspondre l’última paraula a l’entorn de les relacions polítiques pactades amb l’estat espanyol. I la ciutadania va dir sí, molt ampliament, a l’Estatut del 2006. El seu desplegament, per tant, s’ha d’anar produint amb tot convenciment i confiança, concretant els seus potencials socials i nacionals. L’autogovern de la quotidianitat, com a eina per un país més humà i habitable; i com a camí cap a horitzons de plena llibertat nacional, d’independència de Catalunya en un futur post-estatal, de relacions de federalitat entre els pobles de la Unió Europea.

Ja hi tornem a ser. El setembre marca l’inici del curs, i és potser el punt d’inflexió més rellevant en la seqüència anual dels temps: tornem de vacances, comencen les escoles, celebrem la Diada i la Mercè, i rebem la tardor, que ens retornarà a una certa quotidianitat amb sabor de déjà vu. I comença també el curs polític. Tindrem temps d’anar desgranant temes, reflexions, dubtes, horitzons…

A Barcelona hem tingut un estiu amb molta activitat. Les Festes Majors de Gràcia i de Sants han anat molt bé (també les Festes de Sant Roc al Gòtic!), han estat dies de convivència a peu de carrer, implicació veïnal, sentit comunitari, i d’una programació d’actes per tots els gustos i d’una gran qualitat. Ha fet calor i sortosament cadascú ha pogut anar pel carrer amb o sense la roba que ha volgut… faltaria més !! (I ja que parlem de Festes Majors, felicitats als Verds de Vilafranca pel seu preciós 3 de 9 amb l’agulla descarregat l’endemà de Sant Fèlix).

Però aquesta primera setmana de setembre s’ha (re) instal.lat el debat a l’entorn de l’exercici de la prostitució al carrer per part, majoritàriament, de dones immigrants en situació irregular al barri del Raval, i totes les derivades que això comporta. En parlarem a bastament, però no puc passar per alt una profunda tristesa pel tractament majoritari de la qüestió. No, no és un problema d’incivisme: és una crua realitat d’explotació humana i sexual brutal, on les dones en són les víctimes principals.

Més ordenança?, podem intentar suprimir a cops d’autoritat les expressions de l’exclusió social en l’espai públic… però no és molt millor atendre les persones més vulnerables des de la lògica estricta de les polítiques d’inclusió, al marge de tot catàleg de prohibicions-sancions?. Més policia al carrer?, potser farem menys visible el problema per un temps i en un entorn… però no és molt millor orientar les polítiques de seguretat a combatre frontalment les xarxes de tràfic de dones ?. Més expulsions?, la llei d’estrangeria estableix l’expulsió de persones a la pràctica inexpulsables, que romandran aquí en situació de vulnerabilitat i exclusió extrema… no és molt millor plantejar-se vies sòlides de suport i processos de regularització, amb ple respecte als drets humans ?. Més control sobre l’espai públic?, podem posar càmeres i tancar espais… però no és molt millor impulsar pràctiques de regeneració urbana d’alta implicació ciutadana, amb diàlegs i acords de proximitat, i amb una clara perspectiva de gènere?

Des d’ICV-EUiA seguirem fent tot el possible per argumentar i defensar punts de vista basats en la necessitat de regulació del treball sexual, d’enfortiment dels programes d’atenció i inserció social, de lluita contra l’explotació de les dones, d’acollida i arrelament, de gestió participativa i comunitària de l’espai públic. Ho estem fent i ho seguirem fent des de l’exercici de les nostres responsabilitats de govern; des de la nostra aportació qualitativa al desplegament del PAM; des del nostre compromís en el govern plural d’esquerres com a motor de transformació de Barcelona; i des de la nostra aposta pel diàleg amb la resta de partits com a manera d’entendre i de fer política.

Aquesta setmana he fet un parèntesi de vacances i he baixat a treballar. La ciutat a l’Agost és diferent a la resta de l’any. També és diferent a com era a l’estiu fa uns anys. Ara, Barcelona a l'Agost està plena d’activitats i de gent –residents i visitants- i encara que el ritme quotidià respira més tranquilitat, sobretot als barris, el brogit urbà continua. El dimarts, la Fidència Foz –una persona i una professional exemplar- i jo mateix vam presentar els resultats del programa Via Lliure a l’Accessibilitat. És una iniciativa que ens ha servit per millorar la mobilitat dels vianants amb discapacitat i de tothom per les voreres de la ciutat, explicant als propietaris d’establiments per què havien de retirar els obstacles que impliquen un ús privatiu de l’espai col.lectiu. La majoria d’ells ho han fet. I ho han de fer tots. Volem una ciutat on sigui possible una mobilitat a peu i amb cadira de rodes universal, per tothom, humana i segura. Els comerços i altres agents econòmics tenen la gran oportunitat de sumar-se a l’objectiu de l’accessibilitat plena. Sense cap mena de dubte, hi ha en cada cas alternatives viables i sovint senzilles per a oferir amb visibilitat els serveis de què es tracti. Però mai s’ha de fer a costa de l’espai de tothom. N’estic segur que sabrem trobar les millors solucions en benefici del benestar col.lectiu. El dijous vaig presentar alguns elements clau del balanç de les polítiques socials municipals, al llarg del primer semestre de l’any. Els impactes socials de la crisi s’han fet presents amb força a Barcelona. Aquesta crisi tan rabiosament injusta que ens ha imposat el capitalisme global i que estan pagant les persones més vulnerables. L’acció contra la pobresa i per la inclusió social s’ha enfortit i hem articulat respostes noves. És la nostra màxima prioritat. I continuarà sent així. Calen polítiques i decisions fermes també per part de la Generalitat i de l’estat: més protecció social, més drets laborals, unes bases noves d’economia verda creadora de ciutadania. I caldran fortes dinàmiques de mobilització popular.

Avui divendres ha començat la Festa Major de Gràcia. Esperem que vagi bé i que les gracienques, els graciencs i els visitants disfrutem dels carrers i places d’un Vila activa, dinàmica i diversa. Totes les formes de viure la Festa han de ser possibles, sobre la base del respecte i el reconeixement dels altres i de les pautes de convivència comunitària. En Sicus, de Sabor de Gràcia, ha estat el pregoner, a ritme de rumba, com havia de ser. Ha estat magnífic. Gràcia no s’entén sense la comunitat gitana i les seves aportacions musicals. La gent de Sabor de Gràcia i altres músics del barri han agafat el relleu del Peret, del Gato... i estan projectant els ritmes de la rumba catalana amb força, compromís i qualitat. Aquesta Festa Major, la Vila de Gràcia guanya un nou espai urbà que durà el nom de Les Dones del 36. Dones de coratge i resistència, des de l’ètica de la lluita i de la cura. Cal seguir avançant amb decisió en la recuperació de la memòria democràtica; aquests dies Barcelona farà una aportació senzilla, però rellevant. Segur que la gent farà seu el nou espai. I els més petits tindran una oportunitat nova de preguntar i saber qui van ser aquelles revolucionàries de la quotidianitat, gràcies a les quals el món i el barri han arribat a ser millors. I nosaltres a ser el que som: pujats a esquenes de gegants.

Hem estat uns dies de vacances a Irlanda. Una tarda de pluja i vent a Cill Rónáin, la minúscula capital de la recòndita illa d’Inis Mór (una de les tres illes d’Aran) vam conéixer el Padraigh. Té 45 anys, és de Galway, a la costa oest d’Irlanda, però des de fa 23 que viu a l’illa. Entre 1986 i 2007 va dirigir una petita fishery , familiar i tradicional. Amb l’actual crisi van haver de plegar. Els seus clients dublinesos i londinencs van optar per reduir costos: anul.lació de comandes i compres més barates als països del bàltic. No va marxar d’Aran. Va obrir un petit i encantador cibercafè a Cill Rónáin, on pots fullejar i comprar llibres gaèlics, productes de l’illa i prendre una recomfortant tassa de tè o cafè. En Padraigh és acollidor i et transmet amb senzillesa i molta amabilitat l’afecte que sent pel que fa. Tota una metàfora d’Irlanda. Un país que intenta articular la preservació d’una manera tradicional de ser i viure, amb processos de vinculació molt ràpida a un món en transformació. Un país de gent que intenta articular la preservació d’un sentiment comunitari i d’arrelament fort, amb la curiositat, l’obertura al canvi i l’acolliment de les noves diferències. Irlanda és un país d’una bellesa extraordinària, d’un verd infinit a l’interior i una costa de penyasegats i platges impossibles. Amb una capital, Dublin, que ha impulsat amb èxit processos de regeneració urbana i dinamisme sociocultural. Una terra de creativitat literària, musical i fílmica com poques.

M’agraden molt els països de la franja cèltica d’Europa, sobretot Escòcia i Irlanda. Val la pena anar-hi i conèixer-los. Compartir si és possible converses i passejades amb la seva gent. Tardes de futbol al Celtic Park. Nits de cançons populars al pub -al voltant d’unes pintes de murphys- esperant una nit que a l’estiu no acaba d’arribar mai. No es tracta tampoc d’idealitzar-los. Irlanda té unes enormes febleses en les seves institucions de benestar, amb fortes desigualtats socials i de gènere. La fi de la violència política, al Nord, no ha donat pas encara a pautes sòlides de convivència, ni a una situació de justícia on tots els projectes col.lectius –també la reunificació- siguin materialitzables. Amb els seus encants i els seus problemes; les seves harmonies i les seves contradiccions… amb excessos de pluja i vent… que provoquen excessos de bellesa… val la pena tornar a la mediterrània amb fragments d’Irlanda als ulls.

Sláinte !

Avui és 30 de juliol i demà començo vacances. Aquests últims dies el comentari més habitual amb la gent era del tipus “vinga, que ja falta poc”... Doncs ja estan aquí !. Arribem cansats a aquestes alçades. Les vacances les agafem amb ganes i són del tot necessàries. Cadascú combina dosis diferents de descans, aventura, tranquilitat, descobriments, amistat, solitud, família... la qüestió és que siguin un temps que ens permeti experimentar sensacions plaents i també recuperar energies. Jo passaré uns dies voltant per Irlanda amb la meva família i amb bons amics. I després, com sempre, farem cap a Port de la Selva a retrobar amics, mar, paisatges, sol, tramuntana... No prometo massa activitat blocaire, però intentaré escriure algunes ratlles estiuenques.

El curs 2008-2009 ha estat intens en el terreny de la política municipal i més en general. Des de principis de maig he anat aportant al bloc algunes reflexions sobre temes d’actualitat (crisi, inclusió social, política d’habitatge, interculturalitat, educació, xarxes, balanç municipal...) i també sobre poesia i música: s’han abocat al bloc Gieco, Benedetti, Serrat, Proclaimers, Drexler, els poetes de l’experiència, Jordi Valls, Kirmen Uribe, Battiato, Buika... entre d’altres. Han passat coses bones i dolentes; dies de felicitat i moments de tristesa; avenços col.lectius i també alguns cops durs. Més enllà de qualsevol resum impossible de tantes coses, voldria comentar breument dos fets recents.

El primer és de ciutat: el diumenge passat els “DJs contra la fam” van fer possible el V Concert Solidari, als Encants Vells de Glòries. Va anar molt bé, i va ser una expressió rellevant de com es poden teixir xarxes de solidaritat entre col.lectius diversos de la ciutat: en aquest cas, el món de la música electrònica i les entitats que treballen per la inclusió social. Els DJs contra la Fam són un col.lectiu que, més enllà del Concert Solidari, treballen tot l’any vinculant la creativitat cultural amb la lluita contra l’exclusió. Ho fan per mitjà del projecte PACAS, tallers culturals amb adolescents i joves vulnerables, en el marc de l’Acord Ciutadà per una Barcelona Inclusiva. Des d’Acció Social i Ciutadania de l’Ajuntament hi hem establert una relació de cooperació que s’ha anat enfortint i sabem carregada de futur. Construïm entre totes i tots, la Barcelona de les utopies quotidianes.

El segon fet ens porta més lluny, però jo m’hi sento emocionalment molt a prop. El passat 19 de juliol va fer 30 anys del triomf de la revolució sandinista. Entre 1979 i 1990 la gent humil de Nicaragua va protagonitzar la construcció d’un país democràtic i lliure, de persones actives, lluitadores i responsables. Assetjat militarment, amb mètodes terroristes, pel govern de Reagan. Avui, molts anys després, Nicaragua segueix sent un país pobre i amb enormes necessitats socials no resoltes. Però és també un país de persones que se saben ciutadanes, subjectes de drets i llibertats inalienables. De persones que tenen el profund convenciment que no tornarà mai més ni la dictadura ni la guerra. De gent humil, sandinistes vivencials, que exploren cada dia camins i horitzons de solidaritat; des de la deliberació democràtica, el respecte i la rebelia. La revolució ho va fer possible i els valors d’aquells dies segueixen vius. Malgrat les destrosses dels governs neoliberals i les grans contradiccions de l’actual, moltes i molts nicaragüencs segueixen construïnt Revolucions quotidianes.

---------------------------------------------------------------------------------
(Podeu trobar al Calaix d’articles del Bloc, “Una oportunitat perduda a Les Corts”, on explico perquè des d’ICV-EUiA no compartim l’acord per la requalificació del Miniestadi. Les exigències del Barça en forma de grans beneficis no poden construir ciutat, la ciutat ecològica i inclusiva que volem. Hi farem front des de l’argumentació i el convenciment).

BONES VACANCES !

La Buika és una mallorquina, de mare i pare guineans, crescuda entre gitanos i paios a la Ciutat Vella de Palma. Va començar a cantar per bars i locals de molt jove, amb només 16 anys. Va col.laborar amb la Fura dels Baus. Se’n va anar a Las Vegas on, entre d’altres coses, va fer de doble de Tina Turner. Ha enregistrat tres discos: Buika, Mi niña Lola i Niña de Fuego. La seva veu i les seves cançons expressen tota la passió i l’autenticitat d’una vida viscuda amb intensitat. En elles conflueixen i es fusionen els ritmes de la Mallorca gitana, de la rumba, de la copla, amb els accents i els plecs del jazz i de les músiques afro i llatines. Chavela Vargas diu de la Buika que és la seva “filla negra”. Buika ens ha regalat ja un conjunt de cançons precioses. Al Calaix de música i poesia he posat “No habrá nadie en el mundo”, una rumba plena de força i de tendresa. Si no havieu descobert la música de la Buika espero que us agradi, i fins i tot pugui esdevenir la banda sonora dels vostres capvespres d’estiu.

El mes passat us explicava aquí al bloc la Jornada de la Xarxa de Suport a Famílies Cuidadores de Barcelona. Aquest mes de juliol hem fet trobades amb dues Xarxes més de l’Acord Ciutadà per una Barcelona Inclusiva. Primer vam fer la Jornada de la Xarxa d’Inserció Sociolaboral a l’entorn de les Clàusules Socials en la contractació pública municipal. Van participar més de 40 entitats, amb intervencions dels presidents de les federacions d’empreses d’inserció social i de centres especials de treball. El tema és molt rellevant. Des de l’Area d’Acció Social i Ciutadania hem impulsat el programa de Contractació Socialment Responsable, amb un objectiu molt concret a acomplir aquest any 2009: situar-nos per sobre dels 5 milions d’euros de contractació en el marc de la Reserva Social, és a dir, injectar una quantitat important de recursos i per tant de feina en el sector del treball protegit de persones en risc o situació d’exclusió social per mitjà d’activar la palanca de la contractació de l’Ajuntament (àrees, districtes, instituts i empreses municipals). En moments de crisi, aquest compromís esdevé clau. Volem ser motor d’ocupació i volem ser un factor potent d’inclusió laboral de persones socialment vulnerables.

El passat 7 de juliol vam fer la Jornada de la Xarxa d’Atenció a Persones sense Sostre, a l’entorn del tractament i atenció al col.lectiu en exclusió severa que pateix també algun tipus de malaltia mental greu. Des del 2007, la Direcció d’Acció Social de l’Ajuntament i el Consorci sanitari de Barcelona impulsem un programa innovador i pioner d’atenció conjunta a aquest col.lectiu, per mitjà d’equips interdisciplinars de serveis socials i de psiquiatria. Els professionals de psiquiatria treballen en medi obert amb els educadors socials. I tant la xarxa de centres de salut com la xarxa d’atenció social a persones sense sostre es doten de places i perfils professionals per traçar itineraris personalitzats d’atenció i inclusió social. Al llarg del 2007 es van atendre 265 persones i el 2008, es va arribar a 267.

Més enllà de la importància en sí d’ambós programes (Contractació socialment responsable i Intervenció conjunta amb persones sense sostre i amb malaltia mental) des del punt de vista de les polítiques municipals contra la pobresa i per la inclusió, voldria destacar el que això representa també en tant que expressió d’una determinada manera de fer les coses. Són dos programes innovadors, fets de la mà de les entitats socials en el marc de l’Acord Ciutadà per una Barcelona Inclusiva. Dos programes que demostren que és possible lluitar per la inclusió des de la cooperació i la coresponsabilitat entre l’ajuntament i les organitzacions socials. Polítiques socials situades al bell mig de l’estratègia participativa de Barcelona. Construides des de la interacció, l’horitzontalitat, el diàleg i l’acord social i polític. La Xarxa d’Inserció Sociolaboral compta amb més de 60 entitats; la Xarxa d’Atenció a Persones sense Sostre amb 24 entitats. Són dos experiències que estan creixent i que estan mostrant ja bons resultats. Al costat de la resta de Xarxes de l’Acord. Treballem per la inclusió social i per la democràcia participativa, des d’espais d’acció on les pràctiques per una Barcelona més inclusiva i de més alta intensitat democràtica s’articulen en benefici dels més vulnerables.

Aquests dies, i des de fa ja massa dies, les notícies que genera la política italiana són ben descoratjadores. El model berlusconià, aquest populisme de dretes que va degradant la política democràtica, sembla dominar l’esfera pública d’aquell país. D’altra banda, els contrapunts alternatius no emergeixen amb prou força. Les esquerres polítiques tampoc no acaben de trobar mecanismes de representació de les energies socials de transformació. Itàlia té una densa xarxa associativa i comunitària. Al llarg de molts anys ha produït dinàmiques d’innovació social molt interessants: des dels bancs del temps promoguts pel moviment de dones a moltes ciutats, fins a un moviment sindical de referència; passant per una àmplia xarxa d’organitzacions per la pau, o les pràctiques d’autonomia personal que van ser punta de llança en les propostes de la renda bàsica de ciutadania. Costa d’entendre que una societat amb capacitat d’estructurar un fort capital social progressista generi una representació política majoritària com l’articulada al voltant de Berlusconi, Fini, Bossi etc… En fi, esperem que vagin vertebrant-se noves formes socials i polítiques alternatives, que disputin l’hegemonia cultural a la dreta populista.

Però sempre ens quedarà Franco Battiato. Aquest sicilià bregat pel sud i pel nord d’Itàlia ha anat expressant durant molts anys sentiments de tendresa i compromís cívic; de bellesa i diàleg amb la realitat social. Per mitjà d’un ventall extraordinari de músiques i lletres ens fa arribar emocions i missatges que ens queden gravats a la pell de l’ànima. He posat al Calaix de Música i Poesia, la cançó E ti vengo a Cercare: una manera –com moltes d’altres, sortosament!- per reconciliar-nos amb la Itàlia de les utopies quotidianes.

E ti vengo a cercare
anche solo
per vederti o parlare
perché ho bisogno
della tua presenza
per capire meglio
la mia essenza.
Questo sentimento popolare
nasce eh
da meccaniche divine
un rapimento mistico e sensuale
mi imprigiona a te.
Dovrei cambiare l'oggetto
dei miei desideri
non accontentarmi di piccole gioie
quotidiane
fare come un eremita
che rinuncia a sé.
E ti vengo a cercare
con la scusa
di doverti parlare
perché mi piace
ciò che pensi e che dici
perché in te vedo le mie radici.
Questo secolo
oramai alla fine
saturo di parassiti senza dignità
mi spinge solo ad essere migliore
con più volontà.
Emanciparmi dall'incubo delle passioni.
cercare l'Uno al di sopra
del Bene e del Male
essere un'immagine divina
di questa realtà.
E ti vengo a cercare
perché sto bene con te
perché ho bisogno
della tua presenza.

Els dies 3 i 4 de juliol vam fer l’Assemblea d’Iniciativa de Barcelona. L’Assemblea és un espai molt rellevant de debat, elaboració i presa de decisions polítiques; el més rellevant, sens dubte, en clau interna de l’organització. Va anar molt bé. D’una banda, totes i tots els participants van poder votar directament la Comissió Executiva i el Secretariat de Barcelona, és a dir, els espais de direcció política que han de garantir l’impuls del dia a dia d’ICV. La composició és innovadora i plural, formada per persones vinculades als territoris i altres amb responsabilitats institucionals, algunes que continuen i altres que s’incorporen per primer cop. Això, a més, venia precedit per l’elecció del Quim Mestre com a president d’ICV a Barcelona en un procés de primàries. Felicitats a totes i tots i a treballar amb energia aquesta nova etapa !.

Però, per mi, el més important de l’Assemblea va ser constatar que el col.lectiu d’homes i dones que formem ICV a Barcelona estem en plena forma per aprofundir la nostra feina per una ciutat sostenible i solidària. Som dipositaris i hereus d’una llarga trajectòria d’esforços per la transformació social i ecològica de Barcelona. Sabem posar en valor el que estem fent avui. No ens falten idees ni projectes, som gent creativa. I tenim moltes il.lusions projectades cap a tot el que hem de fer aquests propers anys: plena implicació en el camí cap a una Barcelona humana i habitable, on siguin possibles tots els projectes de vida. Des de la lluita i des del govern; amb un peu al carrer i l’altre a les institucions. Des de l’incomformisme i des de la confiança en les nostres capacitats per seguir liderant la construcció social i ecològica dels nostres barris.

No pretenc ara, ni de bon tros, fer cap mena de crònica sobre l’Assemblea. Només vull resaltar que tant el Document d’Estratègia Política com les Resolucions aprovades ens marquen uns horitzons engrescadors. El Document ens emplaça a fer una Iniciativa més mobilitzada, més arrelada socialment i més gran. Sí, necessitem una ICV que faci de veritable agent de transformació, i que impulsi processos de diàleg i interacció amb la gent creativa i rebel de Barcelona. Les Resolucions tenen forts components ecologistes i d’esquerres: des de la unió dels tramvies per la Diagonal a la crida dels i les joves a reinventar el carrer; passant pel corredor verd a La Sagrera, l’aposta per l’autonomia personal de les persones amb diversitat funcional o la defensa de les dones a decidir sobre el seu propi cos.

Però, sens dubte, el millor de l’Assemblea va ser tornar a comprovar que el millor del nostre projecte són les persones que l’encarnen, que el doten de rostres, capacitats, estils i actituds. Les persones implicades a aportar granets de sorra, mirades i esforços per anar construint la nova política emancipatòria des de la proximitat. Per fer d’ICV el referent de la Barcelona rebel i creativa, de la quotidianitat transformadora, de l’ecologisme polític i dels drets socials, de la radicalitat democràtica. Volem una Iniciativa forta, que creixi socialment i electoralment, perque la ciutat tingui xarxes més denses de transformació, i perque el govern municipal dibuixi camins i horitzons amb una forta petjada d’esquerra verda. M’hi sento del tot compromés amb aquest col.lectiu de persones i amb aquest projecte. I tinc molta confiança. Espero saber recollir i catalitzar les energies que s’expressen cada dia i seguir treballant amb molta força al costat de tothom.

La poesia i la política solen trobar-se poc. La relació ha estat i és complicada. De vegades molt poc reixida. Quan la poesia adopta codis obertament polítics es molt difícil que funcioni. Però els llenguatges poètics poden expressar reflexions i emocions que prenen significats en l’esfera col.lectiva, que poden esdevenir la gramàtica d’un diàleg entre l’experiència personal i el compromís ciutadà. I en aquest terreny hi ha poetes i poemaris que valen molt la pena. Un d’ells és Kirmen Uribe i el seu llibre Bitartean heldu eskutik (Mientras tanto cógeme la mano, en la seva traducció castellana). Kirmen és un poeta d’Ondarroa, de 39 anys, euskaldun i de família vinculada a l’activitat pesquera, com tantes a Ondarroa i altres pobles de la meravellosa costa basca. Després de fer assaig, novel.la i literatura juvenil, l’any 2001 va publicar el poemari esmentat. Ha estat qualificat d’una “revolució tranquil.la” en l’àmbit de la literatura basca. El 2007 va ser premiat com a finalista al millor llibre de poesia traduït a l’anglès.

Patxi López va triar Maiatza, un poema de Kirmen Uribe, en la seva presa de possessió com a lehendakari. Maiatza és un poema preciós: “ven, y hablaremos de las cosas de siempre/ del valor que tiene ser amable/ de la necesidad de arreglárselas con las dudas/ de cómo llenar los huecos que tenemos dentro (...) Cada uno de nosotros guarda algo desconocido de las vidas ajenas”... Em va sobtar, per inesperat, que Patxi López optés per la poesia en aquell moment solemne. Em sento lluny políticament del que representa l’actual lehendakari, i encara més lluny de la seva fórmula de govern PSE-PP. Si hagués pogut votar a les últimes eleccions basques ho hagués fet per Aralar, crec que l’esquerra abertzale democràtica és un espai carregat de futur i que pot aportar elements molt interessants al País Basc. Però més enllà d’això, em va agradar que Patxi López volgués situar el seu primer missatge institucional en el terreny de la poesia. M’agradaria també que –d’acord amb els versos del poema triat- això signifiqués una manera de fer política vertebrada pel diàleg, l’amabilitat, el reconeixement dels dubtes propis i de les aportacions dels altres... Al País Basc això fa molta falta. Des de fa temps hi ha espais, persones i col.lectius que hi estan treballant des d’aquests valors: Elkarri, Gesto por la Paz, Ahotsak, Lokarri i d’altres. Tan debò que Maiatza no quedi en una anècdota.

Us deixo tres poemes de Kirmen Uribe

Maite zaitut, ez (Te quiero, no)

Aunque trabajó durante cuarenta años
en los Altos Hornos,
en su interior había todavía un labrador.
En octubre, asaba pimientos rojos
con su soldador
en el balcón de su casa de barrio.
Su voz era capaz de hacer callar
a cualquiera.
Sólo su hija se atrevía con él.
Él nunca decía te quiero.
El tabaco y el polvo de acero quemaron
sus cuerdas vocales.
Dos amapolas a punto de caer.
Cuando se jubiló, su hija se casó a otra ciudad.
Él le hizo un regalo.
No eran rubíes, ni siquiera seda roja.
Había ido sacando piezas de la fábrica.
Poco a poco, sus manos
soldaron una cama de acero.
Él nunca decía te quiero

Ez eman hautatzeko (No puedo elegir)

No puedo elegir
entre el Mar y la Tierra.
Vivo feliz en la linea que las une.
En esta cinta negra que mueve el viento.
En este largo cabello de un gigante desorientado.
Del Mar me gusta sobre todo su corazón de niño grande.
A veces rabioso, a veces capaz de dibujar
paisajes imposibles.
De la Tierra, sus manos.
No puedo elegir
entre el Mar y la Tierra.
Sé que mi lugar es un hilo fino,
pero en el Mar me perdería
y en la Tierra me ahogo.
No puedo elegir. Me quedo aquí.
Entre olas verdes y montañas azules.

Itzul ezazue (Devolvedlo)

Y el día que el viento sur me lleve
devolved mi cuerpo a la tierra en que nací,
enterradlo cerca del mar, junto a mis amigos,
rodeado de gente de buena voluntad:
con los marinos,
con los heroinómanos,
con el poeta.

Avui el Parlament de Catalunya ha aprovat la Llei d’Educació (LEC). L’educació és un dels elements vertebradors d’una societat inclusiva i diversa (potser el més rellevant). Catalunya no s’havia dotat, durant gairebé 30 anys d’autogovern, d’una llei educativa pròpia. Tanmateix, els governs de CiU van impulsar unes determinades polítiques educatives: privilegis per l’escola concertada sense compromís de servei públic, segmentació social de l’alumnat, menysteniment dels governs locals i del territori... En síntesi, polítiques educatives de dretes al servei dels interessos dels sectors socials més benestants. Tot i així, les escoles públiques dels nostres barris, les concertades amb projecte públic i socialment responsables, i els diferents agents de la comunitat educativa han anat bastint una densa xarxa de pràctiques i entorns educatius d’alta qualitat: compromesos amb valors d’igualtat, diversitat i participació. La majoria de concertades i les poques privades han restat al marge i són avui escoles excloents (amb barreres econòmiques d’accés) i anacròniques (sense diversitat).


La nova LEC cristal.litza el model educatiu impulsat per CiU. Trenca el Pacte Nacional. Consolida la doble xarxa; no situa l’equitat en el nucli del model; permet la separació per sexe en escoles finançades amb fons públics; no reconeix les competències educatives de proximitat. En síntesi, és una llei de dretes. Una gran oportunitat perduda. Però no ho dubteu. Les escoles públiques, els equips docents compromesos, les AMPA, els moviments i associacions d’estudiants, els sindicats, els moviments de renovació pedagògica... seguiran a peu de carrer, cada dia, generant espais educatius vertebradors d’una quotidianitat democràtica, inclusiva i diversa. Malgrat la LEC.

En el terreny de les expressions polítiques de tot això. La LEC és una llei sociovergent i per tant, valgui la redundància, al servei de l’establishment. Capturada pels interessos socials conservadors que representa políticament la sociovergència. És el resultat d’una clara deslleialtat política: no es pot governar amb una fórmula plural d’esquerres i impulsar polítiques públiques de dretes. La LEC no és una llei de país. Ben al contrari, és una llei al marge del país real en termes educatius, que ha generat l’oposició raonada de la majoria d’agents del Pacte Nacional per l’Educació. I potser el més trist. És una llei que no expressa els valors majoritaris de la societat catalana oberta i avançada del segle XXI. En alguns aspectes (segregació per sexes, per exemple) inclús ens fa saltar els colors de vergonya. La LEC mira al passat més que al futur, genera desencís més que complicitats, s’ha escrit amb música autoritària més que deliberativa.

Crec que és molt important que la gent d’ICV-EUiA seguim treballant colze a colze amb les escoles i les comunitats educatives dels nostres barris, fent avançar valors de cohesió, implicació i interculturalitat. Resistint la LEC de forma rebel i creativa. ICV-EUiA hem de seguir sent l’expressió política d’un desencís i d’una xarxa d’alternatives en el terreny educatiu –com hem fet amb rigor, audàcia i responsabilitat al llarg de tot aquest procés- i hem de vincular la nostra alternativitat a la LEC a un relat sociopolític proper a la majoria progressista de Catalunya i democràticament confrontat a l’establishment sociovergent. Personalment, la meva il.lusió i complicitat política amb el govern de Catalunya ha quedat molt tocada. La meves ganes per construir polítiques ecologistes i d’esquerres al costat de la gent segueixen intactes.

Ahir vaig participar en una acció convocada per SOS Racisme per demanar el tancament dels Centres d’Internament d’Estrangers (CIES). Vam anar amb bicicleta des de la plaça d’Espanya fins a la Zona Franca, on n’hi ha un. Els CIES són centres on s’interna a persones immigrants sense papers a l’espera de ser expulsades. Passats 40dies o bé s’executa l’expulsió o bé segueixen aquí amb un ordre d’expulsió inexecutable (per manca de convenis amb els països d’origen). Els Centres d’Internament vulneren els drets humans. D’entrada el dret a la llibertat de persones que no han comès cap delicte. Tampoc el funcionament intern està subjecte a cap norma reguladora garantista. D’altra banda, el jutges dicten l’internament però no fan cap seguiment del procés. El tractament passa a ser en clau estrictament policial. Es configura doncs una situació d’indefensió i vulneració de drets de persones immigrants en situació d’exclusió social i relacional.

La Directiva Europea de Retorns (la directiva de la vergonya) aprovada pel Parlament Europeu ara fa un any, legitima i agreuja la situació: els estats poden incrementar el termini de detenció, es poden internar menors, i es poden aplicar prohibicions de retorn a la Unió Europea de fins a 5 anys. La directiva de la vergonya és un element central d’una política europea d’immigració que tendeix a tancar vies regulars d’entrada i a endurir les condicions per a les persones sense papers. L’Europa fortalesa que tan bé encaixa amb l’Europa dels mercaders. Aquesta política ha estat possible sobre la base d’una majoria de dretes amb el suport –molt preocupant- d’una bona part del partit socialista europeu. Els partits de l’esquerra verda sempre ens hi hem oposat. En l’acció d’ahir també hi va participar en Raül Romeva, que seguirà lluitant a Brussel.les per la derogació de la directiva de la vergonya. L’alternativa, com sempre hem proposat des d’ICV-EUiA, passa per una gestió radicalment diferent dels corrents migratoris: amb vies d’entrada potents i flexibles, i amb polítiques d’integració del tot respectuoses amb els drets humans i els principis d’igualtat i diversitat.

A Barcelona, des de l’Ajuntament i en cooperació amb el teixit d’entitats, estem treballant per un model de ciutat on és possible la convivència intercultural en tots els barris. Barcelona és diversa des del punt de vista dels orígens del seus veïns i veïnes. Les polítiques municipals es basen en valors d’igualtat, reconeixement i posada en valor de les diferències, i convivència en marcs sòlids i creatius d’interacció i mestissatge. Treballem des de l’empadronament actiu, la xarxa d’acollida de l’Acord Ciutadà, el programa de suport al reagrupament, els serveis d’acollida i de mediació intercultural, els plans comunitaris, les escoles inclusives i amb atenció a la diversitat, l’acolliment lingüístic, la participació de les persones nouvingudes en els programes d’inserció laboral… Tot això que estem impulsant i fent realitat des dels barris, el teixit social i l’Ajuntament és l’antítesi del que representen els CIES. El "model Barcelona" i el "model CIES/directiva de la vergonya" entren en plena contradicció, són antagònics. Des d’ICV-EUiA seguirem treballant per posar fi al malson del Centre d’Internament de la Zona Franca i ho farem des de la nostra aposta quotidiana per la Barcelona de la convivència intercultural i de la plena igualtat de drets i de responsabilitats.

Per acompanyar aquestes ratlles, he posat al Calaix de Música del bloc una cançó que m’agrada molt, “De amor y de casualidad” de Jorge Drexler: és un cant al mestissatge i a la diversitat.

El dijous 11 de juny vam fer la I Jornada de la Xarxa de Suport a Famílies Cuidadores, en el marc de l’Acord Ciutadà per una Barcelona Inclusiva (http://www.bcn.es/barcelonainclusiva/). Van haver-hi moments emocionants. A la Xarxa hi participen 8 entitats de referència en l’àmbit de les famílies que cuiden a persones amb necessitat d’atencions especials (des de nens/es amb càncer fins a malalts d’alzheimer); hi participen també l’àrea d’Acció Social i Ciutadania de l’Ajuntament i l’agència de Salut Pública de Barcelona. És la sisena Xarxa de l’Acord, funciona des de setembre del 2008. El món de les persones que cuiden en l’àmbit domèstic sobre la base de vincles d’afecte és un món ple de generositat que s’ha mantingut al llarg del temps socialment invisible. És, fonamentalment, un món de dones: de dones de classes populars, malabaristes de l’esforç, les emocions, el carinyo i les tristeses negociades en silenci. L’estat de benestar, construit des del món dels homes i dels treballs assalariats, no ha aportat ni coneixement ni reconeixement a aquesta realitat. Escoltar l’Àngela Riudort, persona gran, adreçant-se a un auditori de 300 persones amb una barreja d’humiltat, dignitat, força i tendresa, explicant la seva trajectòria vital cuidadora, era com participar en un acte de justícia històrica a favor de totes les dones cuidadores. La Xarxa seguirà treballant i obrint-se a noves entitats. Des de l’Ajuntament refermem el nostre compromís d’enfortir les polítiques de suport a les persones cuidadores, en un nou marc encara incipient de reconeixement de drets, de visibilització social, i de superació de les profundes desigualtats de gènere. Caldrà seguir lluitant de valent per construir el nou dret a cuidar, a aportar suport a familiars que ho necessiten, en el marc d’una nova distribució social dels temps i dels rols entre homes i dones, tot i superant per sempre més les situacions de precarietat vital, marginació i silenci que han patit tantes dones (i homes) durant tants anys. Una altra dimensió de nova quotidianitat en el camí cap a la Barcelona inclusiva i solidària que somiem.

Tots aquests dies he volgut escriure sobre les eleccions europees i els seus resultats, però no he trobat el moment de fer-ho. Sort que al cap de setmana sempre hi ha alguna estona de més tranquilitat. Diumenge passat vaig votar el Raül Romeva amb plena satisfacció i convenciment. El Raül ha treballat molt i bé a Brussel.les durant cinc anys. Ho ha fet amb multitud d’iniciatives concretes a favor dels drets socials i laborals (derrotant la directiva de les 65 hores), en defensa del territori i del medi ambient, d’una Europa oberta i d’acollida (lluitant contra la directiva de la vergonya), compromesa amb la pau i els drets humans arreu del món. Ha estat sens dubte un dels millors eurodiputats verds i d’esquerres. La campanya electoral ho ha refermat. El Raül ens ha parlat de propostes concretes per una Europa diferent, vinculada als drets i les expectatives quotidianes de la gent, des de valors irrenunciables de solidaritat i ecologia. Una Europa federal de pobles lliures. La seva re-elecció ens assegura que la tasca tindrà continuitat i que des d’un grup verd enfortit el Raül seguirà teixint esforços i complicitats per una Europa més humana i habitable.

Però una àmplia majoria social s’ha situat al marge d’aquestes eleccions. A Catalunya l’abstenció ha arribat al 62,5%. A més, les desigualtats socials es tradueixen nítidament en desigualtats participatives: a Barcelona entre els districtes més benestants i els més populars la diferència de participació és de 15 punts a favor dels primers. I d’entre els qui van anar a votar, a Catalunya un 3% (60.000 persones) van posar una papereta en blanc (5 vegades més que al 2004). Em sembla greu, però no m’estranya, crec que hi ha raons potents que poden explicar-ho. N’esmentaré tres. a) l’actual model de construcció europea no genera ja cap element sòlid de vinculació amb la ciutadania, és percebut com a llunyà, tecnocràtic i capturat per interessos poderosos; b) les lleis electorals són anacròniques i de molt baixa intensitat democràtica: en ple segle XXI tenim mecanismes de representació política que semblen del segle XIX; i c) els partits grans, els de l’establishment (que ocupen la immensa majoria de l’espai mediàtic) fan campanyes que o bé són intercanviables, o bé es limiten a la desqualificació en abstracte de l’adversari. Enfront d’això, cal construir un europeïsme crític que doti d’horitzons emergents i alternatius a l’actual procés; calen lleis electorals amb demarcacions més petites, llistes obertes i desbloquejades… cal transferir poder de decisió a les persones; i cal que les forces polítiques majoritàries revisin a fons les seves maneres de fer barroeres i deshonestes.

Ens esperen uns anys durs. Les dretes i els populismes xenòfobs tenen majoria al parlament europeu. Els qui han generat la crisi segueixen tenint una posició predominant per fixar les orientacions de sortida. La socialdemocràcia, que en molts casos s’ha aliniat amb polítiques públiques de dretes, ha retrocedit substancialment. A estats com Gran Bretanya, França o Itàlia a penes és avui identificable l’espai socialdemòcrata. Però ha quedat ben palès també que hi ha altres esquerres: innovadores, sense renúncies i carregades de futur. A 9 països de la UE-15 les esquerres alternatives se situen per sobre del 15%; a França, Alemanya, Suècia, Dinamarca o Holanda es col.loquen per davant o molt a prop del socialistes; en aquest marc, l’ecologisme polític (l’esquerra verda) emergeix com l’espai que més creix. Tot un repte per ICV i per la nostra coalició. Un doble repte: enfortir les polítiques ecologistes i d’esquerres dels governs on participem (sobretot del govern de Catalunya, enfront l’alta vulnerabilitat a la dretanització del PSC i ERC); i explorar de debò els camins de la nova política, enfortint els vincles amb una ciutadania crítica i reflexiva que ha votat en blanc, però amb la que hem de generar més i millors espais de diàleg i complicitat per a construir colze a colze una Europa federal de ciutats inclusives i ecològiques i de nacions lliures.

Aquesta setmana he guardat al calaix de música i poesia del Bloc la cançó “I’m gonna be (500 miles)” del grup escocès The Proclaimers. Proclaimers són Craig i Charlie Reid, dos germans bessons d’Edimburgh que als anys vuitanta van gravar el seu primer disc “Sunshine on Leith”. Leith (que vol dir vida en gaèlic-escocès) és un barri de classes populars del nord d’Edimburgh on van néixer Craig i Charlie (també Irvine Welsh, l’autor de Trainspotting, és de Leith). Des de llavors, i al llarg de més de vint anys, The Proclaimers han gravat vuit discos amb un centenar de cançons precioses. “I’m gonna be” és una cançó d’amor que Creig va fer el 1988 a Petra, la seva nòvia llavors i ara. Expressa amb molta força i tendresa una col.lecció de desitjos de compartir moments i emocions molt quotidianes. Craig i Charlie són dos tipus senzills, que fan una música d’autor, molt fidel al seu entorn social, plena de sons escocesos, i fusionada amb ritmes diversos del panorama musical britànic. Per mi són, sobretot, la banda sonora d’una Escòcia batalladora i cordial que no he deixat mai de trobar a faltar. Cap el 15 de juny surt el nou CD dels Proclaimers, “Notes and Rhymes”. Jo l’espero amb ganes. Espero també que us agradi.